Entrega 04 – Saturn Center

– Doncs vinc amb tu, no se’n parli més. Per on et recullo? – em diu l’Oriol després de dir-li que acaba d’explotar-me al davant el cotxe del meu client.

Mentre parlem jo vaig caminant; ja que el lloc es va omplint de curiosos que guarden distància amb el cotxe calcinat ple de flames. Un fum negre, espès, amb una forta pudor de plàstic cremat s’alça per sobre les cases. Les sirenes de policia, bombers i ambulàncies sonen per totes les direccions.

Buscant orientació, veig un cartell blau que diu “Hotel Rey Juan Carlos I” i en un altre de color blanc hi posa “Avinguda d’Albert Bastardas”, que és el carrer d’on vinc jo.

• -Mira Oriol, fem una cosa, aquí al costat hi ha un pàrking, a l’avinguda d’Albert Bastardas, abans de creuar uns ponts. Aparca allà dins d’un parell d’hores, miraré de ser puntual.
• – D’acord. Irene estàs molt estranya… Encara estàs enfadada per lo que t’he dit aquest migdia al restaurant?
• – No et preocupis Oriol, serà… com ho has dit tu? Ah si, el meu rellotge biològic! Ja he arribat, et deixo. Ens veiem dins d’un parell d’hores al pàrking.

Ens acomiadem i penjo.

Em trobo davant d’un enorme edifici modern, sembla tot fet de vidre negre i detalls cromats. Unes lletres enormes de color plata indiquen “Saturn Center”.

Miro el rellotge, son prop de les nou de la nit, encara falta una hora pel canvi de torn.

En Robert m’havia dit que anés a buscar l’Orbe del Temps, i m’ha parlat dels llaços interdimensionals… Tot plegat sembla una pel·lícula de ciència ficció.

Entro cap al recinte enjardinat que rodeja l’edifici i m’amago al darrera d’unes plantes, amb tant bona sort que veig que hi ha una finestra mal tancada per on puc entrar.

Entro a l’edifici, aprofito per pujar per les escales fins al primer pis. Des d’allà crido a l’ascensor sense por de ser descoberta. Aquesta planta és deserta, fosca i només il·luminada amb unes groguenques llums d’emergència. L’ascensor no tarda en arribar, sona com una campaneta metàl·lica i les portes s’obren de bat a bat. És un luxós ascensor que m’enlluerna. La targeta d’en Robert és de color vermell. Tots els botons tenen un color i premo el de la única planta que té el botó encerclat de vermell. En qüestió de segons, l’ascensor frena i s’obren les portes al pis superior.

Surto de l’ascensor, és fosc. Només s’hi veu per la llum blavosa dels monitors, interruptors i altres indicadors. Al terra hi ha una moqueta blau fosc, l’estància està dividida en parets i portes de vidre reforçat, en algunes zones hi ha el logo de SATURN en vinil blanc.

M’acosto a la porta de vidre on hi ha un dispositiu per introduir la targeta d’en Robert. S’obren ràpidament fent un so hidràulic. Entro, i la il·luminació s’activa amb uns sensors de moviment que no aconsegueixo detectar. El que presideix la sala és clarament un portal metàl·lic d’un aspecte molt rudimentari, amb anotacions amb retolador sobre la superfície. Es noten anotacions antigues; ja que algunes estan esborrades, altres empolsades i algunes cobertes parcialment de greix lubricant. A la paret hi ha penjada una bata blanca amb una placa platejada amb el nom de Robert Fortuny.

Aquest era el seu laboratori, però en què treballava? I perquè deia conèixer a l’àvia de l’Oriol? Al mirar la foto en parlava com si en fos, o hagués estat, un pretendent.

Em trec el mòbil i li envio un whatsapp a l’Oriol: “La teva àvia es deia Eulàlia?”.

Reviso sobre la taula, al costat del que juraria és una petita cabina de telèfon com la de Doctor Who feta de fang, hi trobo un diari del projecte amb un inici curiós:

“Avui he arribat a les instal·lacions. És increïble, per mi han passat a penes unes hores, però per la humanitat han estat 56 anys. La Irene m’ha dit que no busqui a l’Eulàlia, que no la trobaria. I me la crec. Vaig aconseguir descobrir el viatge en el temps, cap al futur, però a costa de què? De perdre el meu amor, la meva vida… ara tinc una raó per descobrir com anar enrere. A través de la TARDIS (el portal que vaig construir) només es pot viatjar endavant a través d’un forat de cuc que viatja d’un portal al mateix portal però en un altre temps. Fins ara el que sabem del temps és que té només una direcció, endavant. Un cafè amb llet quan el remenes no el pots “desremenar”, quan un plat el trenques no el pots “destrencar”. Ha d’haver-hi algun altre camí.”

A partir d’aquí fa unes referències tecnològiques que no entenc. M’ho sembla o acaba de parlar de mi? Unes quantes pàgines més endavant em trobo amb un concepte que em resulta familiar “Orbe del temps” i em paro a llegir:

“El viatge cap al passat té un component psicofísic que fan necessari d’un objecte canalitzador. He ideat un objecte que et permetria establir un vincle amb l’espai-temps, es tracta de l’Orbe del Temps, però requereix d’un prisma paradoxal que li faci de catalitzador. Eulàlia, cada cop estic més a prop de tornar amb tu.”

Pràcticament no he entès res… simplement sembla que ha trobat una manera de viatjar enrere en el temps per tornar amb l’Eulàlia. Sona el mòbil, és l’Oriol que em respon: “Si! T’ho vaig dir?”. Pell de gallina. Segueixo llegint, aquí hi ha un altre paraula que em resulta familiar:

“He descobert la necessitat d’un llaç interdimensional, una forma d’establir un punt focal per orientar el retrocés en el temps. És més, potser així el viatge seria bidireccional, tant endavant com enrere. En la teoria seria tant simple com una foto, un pictograma, un objecte, alguna cosa aliena que no pertanyi directament a la pròpia línia temporal del viatger. Jo ja tinc el meu tòtem de fang.”

A veure, si ho entenc, per viatjar a un punt necessites un objecte representatiu que no te’l pots fabricar tu mateix, però amb un dibuix ja seria suficient. No ho entenc, però ell en sap més. També diu que ell té el seu… es referirà a la TARDIS de fang?

De cop una alarma ressona en tot el laboratori, prenc el diari i arrenco a córrer cap a les escales, algú puja per l’ascensor. Mentre corro escales avall escolto com des del sobreàtic s’obra la porta de les escales i algú corre seguint les meves passes. Res pot haver fet saltar l’alarma, a no ser que sàpiguen que en Robert és mort, i l’únic que podria saber-ho és el seu assassí. Aposto a que l’explosió ha estar detonada a distància per algú pertinent a SATURN.

• – Irene no escaparàs! – Crida amb veu ronca el meu perseguidor.

ENTREGA 03 << – >> ENTREGA 05