Entrega 30 – Paradoxa

“Haig de recuperar la meva vida, i per fer-ho el primer que necessito és una vida a la que tornar.

En Max m’ha dit que jo era la última, que m’havia matat en tantes dimensions que havia declinat la balança en contra meva i en totes les dimensions possibles m’acabava matant… Ara bé, jo estic viva i la Irene que va despertar del seu son crionitzat també.

Necessito impedir que el Max em mati en el meu temps per tal de tenir una vida sobre la que tornar i donar un tomb al destí al meu favor.”

Trec la pistola que duc a l’esquena presa amb el cinturó, pitjo el botó per fer lliscar el carregador fins a l’altre mà i poder comprovar que no em queden bales. Torno a fer encaixar el carregador i me la guardo.

– Des de quan dus arma Irene? – em pregunta l’Eulàlia mig espantada.
– Des que sé que hi ha un megalòman que vol conquerir el món i que em vol matar.

L’Eulàlia es queda astorada mirant-me amb la boca oberta, li somric, i en fer-ho ella canvia l’expressió de la cara. Crec que s’ha pensat que li deia en broma.

– Ara haig de marxar Eulàlia, tinc coses per fer.
– Tornaràs? – em pregunta temorosa.
– No ho sé… – no vull que tingui falses esperances.
– Té, al menys pren una mica de pastís de poma… – diu allargant-me una porció.

No li sé di que no. Repasso mentalment el que tinc: La pistola a l’esquena, el pintallavis a la butxaca de la dessuadora, les claus de casa a l’altre, l’Orbe a la mà dreta i el pastís a la mà esquerra. Només em queda el comiat, però he après a no dir adéu:

– Gràcies Eulàlia. – esbosso un somriure i desaparec.

De cop em trobo al meu menjador. Estic a casa, casa meva, a Barcelona. Quasi ensopego amb la tauleta del menjador, ja quasi no recordava que estava a allà. No sé en quin moment soc exactament.

Escolto soroll d’aigua, la dutxa s’ha encès.

Vaig cap a l’entrada de casa, tinc a allà la jaqueta de pell penjada, i dins d’ella la foto de l’Eulàlia i en David. Això significa que l’Oriol ja s’ha declarat i que jo encara no he marxat.

Miro per la finestra i veig al Max, amb el seu propi Orbe, està parat en mig del carreró.

Vaig corrents cap al passadís i conforme avanço noto una palpitació de les parets, un vibrar del terra, com al despatx d’en Max abans de topar-me amb mi mateixa. Vaig cap al lavabo, veig l’anell a sobre la pica i penso: “Abans de que perdi l’anell el salvaré jo.”

Agafo l’anell i me’l guardo a la butxaca, la dutxa es para i em tremolen les cames. Marxo corrents del lavabo i m’amago a l’habitació. El cor em va a mil, no sé què fer ni com salvar-me a mi mateixa. Si vull conservar el meu destí no puc generar cap contradicció, haig de fer el de sempre.

Tot comença a trontollar, així que amb el pintallavis que m’havia guardat l’Eulàlia escric al mirall: “Fuig o moriràs”.

Passo pel costat del lavabo i noto un sacseig tant fort que xoco contra la paret mentre m’escolto caure de genolls al lavabo.

En arribar al menjador, miro per la finestra i em veig aparèixer jo davant d’en Max. Una Irene que no recordo haver estat, una Irene sense el cabell rosa ni dessuadora negra, du un el cabell llarg per mitja esquena i una jaqueta de pell vermella. Li diu quelcom a en Max, sembla que li fa que no amb el cap, com amb un gest compassiu, com si l’intentés convèncer de que no fes alguna cosa. Matar-me?

Ell treu una pistola i ella li dona una puntada de peu que li fa saltar l’arma. Tot tremola i es distorsiona cada cop més al meu voltant.

Escolto apropar-se la Irene que s’estava dutxant, em tapo la cara amb la caputxa i em guardo la pistola a la butxaca, juntament amb el pintallavis.

Entra “ella” esgrimint un pal de fregar com si fos un bat de beisbol però es queda petrificada al veure’m. Què ingènua era. Què poc en sabia jo de la Lògia, de l’Orbe, de les batalles, del dolor que sents al ser travessada per més d’una fletxa a la vegada, del que sents quan t’ofegues, del que se sent enfrontant-se a l’equip de seguretat d’una presó o a un exèrcit de drons i Jägers…

Tinc els cabells tirats per sobre la cara, perquè no em vegi bé el rostre sota la caputxa negre.

– Qui ets i què vols? Si has sortit del meu televisor ja hi estàs tornant a entrar!

No puc reprimir un somriure, estic tant ingènua… Però no hi ha temps que perdre, potser la Irene de baix no ha pogut aturar a en Max. Trec la pistola i apunto a la Irene perquè marxi corrents com ho vaig fer jo en el seu moment.

Tot s’arqueja al voltant nostre, no recordava lo intensa que havia estat aquesta paradoxa, realment és el primer cop que tinc constància de que hi hagi tres Irenes en tant poca distància.

Ella em llença el pal, però ja sé que només haig de moure una mica el cap per esquivar-lo i veig marxar a la Irene amb el cabell encara humit pel passadís, fent ziga zaga mig encorbada per evitar un possible tret… Si tingués bales i males intencions no crec que aquest moviment m’hagués salvat de res.

Escolto trets, trec el cap per la finestra i veig a la Irene del cabell llarg esgrimint una pistola davant d’un paralitzat Max. “L’ha mort?”.

En Max respon amb un contundent cop de puny que deixa a la Irene de la jaqueta vermella estabornida i el seu Orbe rodolant per terra.

En Max s’acosta a ella amb un ganivet a la mà, li disparo instintivament però només escolto el clic del percussor. No hi ha bales, no hi ha trets. Em giro i busco quelcom contundent.

Quan alço la tauleta del menjador sobre el cap, llesta per tirar-la per la finestra, penso si no és excessiu però recordo que és exactament el que em vaig trobar jo, la taula destrossada al bell mig del carreró.

L’escena passa a càmera lenta: llenço la taula i mentre la veig rodolant per l’aire, caient sobre d’en Max, se m’encongeix el cor pensant que sigui jo mateixa qui esclafi a la Irene inconscient. Per altre banda em sorprèn veure la cara d’en Max més horroritzat per veure’m a mi amb el cabell de l’escollida que no pas contemplant una tauleta de menjador volant cap a ell.

En Max salta cap al costat, el ganivet se li escapa de les mans patinant uns metres enllà… Una bota negra atura el ganivet amb la sola. És una Irene de cabell rosa, deu tenir uns 10 anys més que jo, vesteix tota amb un uniforme negre brillant i en el pit esquerra de la jaqueta hi té un seguit de credencials sota un logo gran de Saturn Center.

En Max està al terra, com un felí acorralat mou el cap en totes direccions buscant una manera de defensar-se.

Amb gest de fatxendaria la meva jo del futur s’aparta un floc de cabell i mira cap amunt, amb una expressió dura però amb un rictus d’amabilitat em dibuixa un somriure, tendre, nostàlgic, ple de possibilitats… Em pica l’ullet i fa petar els dits.

Del no res apareixen tot d’agents vestits amb aquella roba negre brillant, mentre uns redueixen a en Max i li posen unes manilles d’un verd lluminós que en tancar-se es tornen de vermell intens i desapareixen amb ell, els altes comproven les constants de la Irene inconscient, li fan respirar alguna cosa que la reanima.

La Irene madura s’acosta a la inconscient i li atansa l’Orbe que havia rodolat un metre i mig més enllà fins a tocar la paret. Li deixa al costat, com la mare que li deixa un got de llet a la seva filla per quan es desperti.

Els agents han desaparegut, tot ha estat molt ràpid, estic perplexa, ella alça novament la vista, em fa una salutació pseudomilitar amb els dos dits al front i em pica l’ullet. Després desapareix.

Jo decideixo marxar, recordo que després torno cap a casa i no voldria trobar-me un altre cop amb mi mateixa. Però abans…

“Una cua! Com enyoro fer-me una cua! Tant de cabell cap aquí i cap a allà… “

De l’armari de la roba, en el calaix del mig, trec una goma negra de cabell, l’aguanto amb les dents mentre em recullo el cabell i amb la goma l’embolico fent una cua de cavall alta. “Llestos!”

En sortir a l’escala hi ha una mica de rebombori amb el terrabastall que hi ha hagut fa un moment.

Em trobo a la meva veïna, l’Anna. Sovint li faig de cangur, així que m’amago el cabell sota la caputxa i m’aturo a saludar-la.

– Hola Anna, com estàs? – li dic jo contenta de tornar-la a veure després de tant de temps.
– Hola Irene. – diu ella divertida – Segueixo igual que ahir quan vaig estar a casa teva, bé.

No recordava que la nit abans de concloure el cas de la Rosa Márquez,  l’Anna s’havia quedat a sopar a casa.

– Irene, on vas tant fresca? Et constiparàs! – em diu preocupada.

Sempre ha estat molt assenyada.

– Tens raó Anna, potser et faig cas i em poso alguna cosa més d’abric. -De cop recordo que sense els seus dibuixos mai coneixeria al Robert i a l’Eulàlia jove si probablement no iniciés tot aquest camí que em du, avui, a salvar tots els possibles destins de la humanitat- Em faries un favor?
– Si, quin? – diu ella.
– Necessito que em facis tres dibuixos, necessito un en el que aparegui una parella de nuvis, en un parc, un espiral verd que és una porta interdimensional…
– Una què? – “Té només 6 anys, potser li hauria d’explicar d’una altra manera.”
– Un forat verd, amb forma d’espiral, com si fos un túnel pel que viatges en el temps.
– Emmm, d’acord! I el tercer?
– Un senyor dolent, vestit de negre, amb una pistola i una esfera a les mans.
– Uffff, és molta feina això, i dins d’una estona em comencen ‘Star Contra las Fuerzas del Mal’ al Disney Channel.
– Segur que et donarà temps! Ets una artista. – Dic remenant-li el cabell mentre li pico l’ullet.

Ella marxa corrents a posar-se mans a l’obra amb la feina que li he encomanat.

Jo surto al carrer i vaig caminant cap a el Carrer de Sants. Amb les mans a la butxaca m’intento ubicar.

“Què faig ara? Pensa Irene, pensa… Quina és la millor opció ara?”

ENTREGA 29 << – >> ENTREGA 31

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 30 – Paradoxa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s