Entrega 31 – Escollir

Passejant pel carrer de Sants li dono voltes al que he passat. Miro els carrers i soc capaç de veure’ls com si fos ahir, mal asfaltats, amb cotxes de cavalls, amb serenos, amb olors intenses, bones i dolentes, amb aquella ingenuïtat que dóna la ignorància i a la vegada la corrupció i desemparament que dona la llibertat… eren els mateixos carrers, però quasi noranta anys enrere. També he vist aquesta mateixa ciutat amb la vesant més robòtica i pseudofuturista, segurament les parets d’algunes cases que formen els carrers són les mateixes, i el tacte no variaria en un temps o en un altre… però m’esparveraria si es pogués llegir tot el que, en elles, el temps hi ha escrit.

El temps tot ho canvia sense tocar res. I a mi? Com m’ha afectat el temps? A cas sóc la mateixa que va partir en un principi?

Penso en treure’m la dessuadora, però fa molt de fred, és un record del món d’en Max que voldria que desaparegués.

“Deixa les coses com estan” em dic jo un i un altre cop des que ha començat tot. S’ha de respectar el pas del temps… però com sé que el pas del temps no està ja alterat per algun Max manipulant-lo des d’algun lloc o moment recòndit?

Immersa en els meus pensaments em veig reflectida en la porta de vidre d’un negoci d’audiòfons. Em veig el cabell rosa i em recordo que sóc l’escollida. Em venen frases al cap, algunes d’en Robert, qui va donar la vida en varies ocasions perquè jo assolís un objectiu superior, també la veu de l’Eulàlia que em diu que són ells precisament qui m’han escollit conscient o inconscientment, m’han empoderat amb l’Orbe, amb llegendes, guiant-me fins un destí que no he demanat ni he volgut mai.

Entro pel carrer que em queda a la dreta, la vorera és estreta pels vianants, els cotxes passen bé per la calçada, però no molt sovint. Em trec la perruca rosa i la tiro en el tercer de cinc contenidors que hi ha en bateria.

No vull ser l’escollida, no vull el preu que m’imagino que se’m demanarà. Dins del meu cap em passa l’aterradora opció que hagi d’escollir la humanitat o l’Oriol i, sincerament, no vull ser una heroïna d’un món on no puc estar amb l’Oriol; però pensar que per ser jo feliç pugui condemnar infinitat d’universos paral·lels per la meva passivitat, per no fer res al respecte… Així havia acabat Europa sota les mans nazis d’en Max, per centrar-me en tornar mentre en Max alterava el destí de la humanitat i no hi vaig fer res al respecte.

L’equilibri s’havia de mantenir entre les accions d’en Max i les meves.

Em miro l’anell, el torno a tenir, el de veritat, el de l’Oriol, igual que les parets dels carrers que han vist el pas dels anys aquest anell ha viatjat pel temps en una paradoxa impossible.

Què deu fer ara mateix la meva “jo”? Miro el rellotge, sé que és a l’apartament i que aviat anirà cap a veure a en Robert… És el moment en que el conec, en que mor… Pobre Robert!.

Desembolico el trosset de pastís de l’Eulàlia, té molt bona pinta i millor gust. A en Robert li hagués encantat. Quina pena que mori així, sense trobar-se amb l’Eulàlia.

“I si intento salvar-lo? Puc mirar de desactivar la bomba, ara amb els coneixements que tinc segur que podria.” El cor se m’accelera, no de por, ni ràbia, ni impotència… És adrenalina, excitació i ganes d’emocions fortes.

Trec l’Orbe. Temo un moment per si emprant-lo retardo l’encontre amb l’Oriol, però puc salvar la vida d’un amic. Així que no m’ho plantejo més i viatjo en el temps i l’espai fins al moment de l’encontre amb en Robert, ens veig a ell i a mi a la llunyania, parlant. Ell tira el meu mòbil lluny, no el recordava així, el veig gran, però es reconeix perfectament. Deu tenir uns 50 anys i al 1934 el vaig deixar amb 23.M’agenollo, allargant el braç sota del cotxe. No arribo al dispositiu. Amb la punta dels dits toco els cables, però no he pensat en prendre unes pinces o algun altre estri allargat per manipular-ho.

Escolto la porta del cotxe, m’aixeco i em veig a mi mateixa dins del cotxe, somrient-li a en Robert. Faig ús de l’orbe mentre les flames em rodegen i els trossos de metralla em travessen per tots cantons.

– Aaaaaargh! – crido taquicàrdica, aferrada al seient del cotxe d’en Robert.
La porta del cotxe s’obre, en Robert entra, tinc l’Orbe a la mà, el mira, em mira, em somriu, li somric.
– Vols que anem a prendre pastís de poma? – li dic carregada de missatges implícits.
Ell no em respon, ho fan els seus ulls plorosos de felicitat i el seu tremolós somriure.
– Encén el cotxe. – li dic amb un somriure il·lusionat, posant-li la ma al braç.
Ell posa la clau al contacte del cotxe, de cua d’ull em veig aixecant-me arran del cotxe, sóc jo fa uns instants. El cotxe explota, però nosaltres ja no hi som.

Estem a casa de l’Eulàlia, a les Planes, ella és a la cuina rentant plats. Jo avanço sola en la foscor del passadís cap al llindar de la porta de la cuina. Ella segueix rentant plats d’esquenes a mi. En Robert està immòbil, em giro cap a ell i com una nena petita impacient per anar a jugar sacsejo la mà indicant-li que vingui. Ell, espantat com un nen petit em fa que no amb el cap. M’arronso d’espatlles “Perquè no vens, si ho hem aconseguit. Estem aquí! De nou els tres junts. Tu tornaràs amb l’Eulàlia i jo amb l’Oriol.” Ell s’acaricia el contorn de la cara amb pena “Soc massa vell, no li agradaré, destruiré el record que té de mi.” Jo li somric, pico l’ullet i li allargo la mà “jo estic aquí amb tu, no estàs sol, ho farem junts i sortirà bé.”
– Hola… – diu el Robert tímidament entrant a la cuina.

L’Eulàlia, encara d’esquenes es posa ferma de cop, mil pensaments eclosionen en el seu cap, però al veure-li els ulls no els puc desxifrar.

Es gira poc a poc, s’ha quedat sostenint un plat blanc humit, contenim la respiració, l’aixeta raja amb força i és l’únic que delata que el temps no s’ha aturat mentre en Robert i l’Eulàlia es creuen la mirada.

La bombolla del moment esclata com el plat que s’escola entre els dits de l’Eulàlia i s’esbocina per terra.

– Robert… Ets tu? – diu l’Eulàlia amb un filet de veu.
– Et vaig dir que tornaria. – un implícit “sento el retard” brilla en la disculpa dels seus ulls. Esperava que li tornés la broma dient-li “Has tardat una mica”, però en lloc d’això, s’eixuga les mans amb una tovallola de cuina:
– He fet pastís de poma… – diu ella com si fos casualitat – en vols?
Intento contenir una rialla mentre recullo a mitja galta una càlida llàgrima d’emoció.
– Però si a tu no t’agrada el… – De cop i volta el Robert ho entén, com si visualitzés en la seva ment a l’Eulàlia preparant i tirant tots aquells pastissos, esperant-lo dia rere dia durant aquests setze anys.
– Eulàlia, jo… – el dit índex de l’Eulàlia intercepta la disculpa d’en Robert abans que aquesta surti dels seus llavis.
– T’has deixat barba. – li xiuxiueja mentre li estira suaument les pels de la barbeta.
– Si vols me l’afaito. M’ha anat bé per ocultar una mica el rostre durant aquest temps.
– No cal, et queda bé. Mira com tens el coll de la camisa… – diu ella arreglant-li dolçament.

Ell, emocionat, respon posant-li la mà a la galta i fent-li alçar la vista fins topar amb la seva mirada i li respon somrient tendrament:
– No sé què faria sense tu.
Ella baixa el cap un moment, quan l’alça de nou, somriu amb els ulls brillants i diu:
– Va, seu que te’n poso un tros.

Crec que fa estona que s’han oblidat de mi i ara és el seu moment. Agafo l’Orbe i em transporto un any més endavant.

La casa fa olor a net, totes les finestres tenen les cortines enretirades i entra una llum molt bonica.

– Hola? – dic amb veu alta.
– Irene!? – diu la Eulàlia – No aixequis la veu que dorm.
– En Robert? – pregunto jo.
– No, l’Anna. – respon ella sense poder contenir un gran somriure de satisfacció.
– Ja heu tingut una filla?

Ella s’arronsa d’espatlles i somriu amb un implícit “No és evident?”.

– Ja no es diu Robert. – diu ella com si fes temps que tingués ganes de dir-m’ho.
– Què? – pregunto desconcertada.
– Que vam fer que es canviés de nom per no aixecar tantes suspicàcies respecte a la seva desaparició i l’envelliment.
– I com es fa dir ara? – pregunto retòricament.
– Es veu que li vas parlar d’un actor que feia de doctor i viatjava pel temps, o una cosa així.
– Si, del Doctor Who. L’actor que li vaig parlar era en David Tennant. Ell em va dir que li agradava aquest nom. El mateix nom que el teu pare, oi?
– Exacte, una manera d’homenatjar-lo, al cel sia.
– Irene! – diu en Robert entrant a la sala.
– Hola Ro… David! – dic jo seguint-los la corrent. – Enhorabona per la nena!
– Gràcies, la veritat és que l’Eulàlia i jo som molt feliços, oi que si estimada?
– Molt! I tot t’ho devem a tu Irene, moltes gràcies. Crec que això és teu. – diu traient-se l’anell.
– No Eulàlia, va ser un regal per vosaltres… i ja me’l tornaràs, però no ara. La vostra filla tindrà un fill preciós, que es convertirà en un home perfecte i del que m’enamoraré bojament. Ell em posarà aquest anell al dit. – dic ensenyant-los l’anell que duc, visiblement més vell que el que du l’Eulàlia.

L’Eulàlia està asseguda, al seu costat està en Robert posant-li una mà a l’espatlla.

– Us puc fer una foto per immortalitzar aquest moment? – proposo jo.
– Tens la càmera al prestatge de darrera teu, crec que encara queda alguna foto en aquest carret
– Somrieu! – en el moment de fer la foto, l’Anna es posa a plorar a l’habitació del costat i en Robert baixa el cap escoltant.
– És la nena. – diu en Robert – Ara vinc amb ella i repetim la foto si voleu.
– Crec que haurà quedat perfecte. – dic jo recordant la famosa foto que he dut durant tot el viatge.

Passo el matí amb ells, se’m fa estrany ajudar a canviar els bolquers de la meva futura sogra, després de dinar em preparo per marxar.

– Us desitjo el millor, amics meus. – dic jo a tots dos com a bon desig de comiat.
– Això vol dir que no tornaràs gateta? – diu en Robert preocupat.
– És massa responsabilitat Robert, jo no he demanat això. Ho he arreglat com he pogut, però ningú em pot demanar que renunci a la meva vida. Que dediqui la meva existència a salvar l’espai temps mentre els demés viuen aquelles coses que a mi em són negades.

Mentre jo viatjo pel temps on estarà l’Oriol, esperant-me? Quant de temps? Per mi el temps segueix passant, envelliré molt ràpid als seus ulls, a més que totes aquestes vivències em canvien molt profundament. No sóc la mateixa que va marxar.

– Actor o Escriptor. – murmura en Robert.
– Com dius? – Li pregunto jo sense entendre el sentit del que diu.
– És una cosa que sempre deia en Max. Ser actor o escriptor. Ell deia que no volia ser un simple actor fos quin fos el seu paper, ell volia ser escriptor. Potser no viure la història, però tenir les regnes per decidir de què va i cap a on va la trama. Tenir el poder.
– De què serveix lluitar per preservar una existència a la qual ja no pertanys? – dic jo contrariada.
– Irene, ara que som pares ho veiem tot des d’un altre punt de vista. – intervé l’Eulàlia que li dóna el pit a l’Anna – No és tant important que l’Anna faci o sigui allò que volem, com deixar que ella esculli el seu propi camí i que disposi de coratge i eines per seguir-lo. Tu ets com la mare de la humanitat, i els camins que esculli cadascú t’han de resultar indiferents, l’important és que disposi d’eines per fer-ho amb llibertat.
– Tots dos heu dedicat tota la vostra vida a esperar-vos l’un a l’altre… I no heu tingut una filla fins que heu estat junts. No teniu dret a pressionar-me perquè renunciï a la meva vida. – estic molt nerviosa i em sorprenc mirant-los a tots dos amb mirada airada i de reprovació.

Desaparec amb l’Orbe. Per uns moments miro de no pensar en lloc, simplement deixar-me caure per l’espiral de color verd, a través de la qual sento una pau absoluta.

De cop sóc al terra del menjador de casa.

En aixecar-me, miro sobre la taula i veig els tres dibuixos escampats, el meu mòbil, el joier on era enterrat l’Orbe. La tauleta del menjador no hi és. No m’ubico en quin moment temporal he aparegut.

Quan vaig a la meva habitació, comprovo que hi ha les dues pintades de pintallavis de color carmí “Fuig o moriràs”.

Vaig al lavabo a buscar una tovalloleta desmaquillant per netejar el mirall i en veure la pica, em miro l’anell, ja el torno a tenir. Somric. Tot torna poc a poc a la normalitat.

De camí cap a l’habitació un pensament glaça la meva sang. “No tinc la pistola. L’he perdut. Però on? Com? Segur que se’m va caure intentant desconnectar la bomba sota el cotxe d’en Robert. En ella hi ha les meves empremtes.”

Netejo el pintallavis del mirall i escolto el mòbil que sona. Se’m fa estranyament normal tornar a escoltar aquell xiulet que em fa el mòbil quan algú m’envia un whatsapp.

“Oriol: Irene? Les pizzes ja han arribat, on ets? Estàs bé? Estic preocupat pel cas en el que estàs ficada. Et truco i no l’agafes. Digue’m que estàs bé.”

El telèfon deuria sonar en el lapsus entre que vaig iniciar el viatge en el temps i que he tornat. Escric ràpidament la resposta:
“Irene: Estic bé. No et preocupis, arribaré abans de que les pizzes es refredin 😉 T’estimo”.

Recordo quan era a bord del vaixell de camí cap a Glastonbury i vaig presenciar aquesta escena reflectida a l’aigua. Sento una gran nostàlgia, una pena d’abandonar tota aquesta aventura…

Em canvio de roba. Escullo roba del meu armari i al marxar em poso la meva jaqueta de pell. Em miro al mirall i m’hi reconec. “Hola Irene!”

Vaig cap a casa l’Oriol. Estic contenta i feliç, per fi estaré amb ell.

Arribo a Plaça Espanya i mentre espero que el semàfor es posi verd recordo al Max vanagloriant-se d’haver matat tantes vegades i en tantes dimensions al pobre Oriol. “I si arribo a casa i me’l trobo… No, no ho pensis Irene. Ja està, tot ha acabat”.
– Estàs bé? – em pregunta un senyor gran.
– Si, no es preocupi, he recordat que no he tret del congelador el dinar d’avui. – dic jo dissimulant.

“No s’ha acabat, sé que jo he acabat amb un Max, d’una dimensió, però que és com un càncer que s’estén per l’espai temps. I amb la pistola que he perdut? Què passarà?”

Passejant pel Paral·lel recordo el tramvia, el sereno, la mort de l’Eusebi, la Criolla i el cop de puny d’en Max. La mà se me’n va cap a la butxaca on hi tinc l’Orbe, però em fa por tocar-lo per si me’n vaig sense voler.

En arribar al carrer de l’Oriol em sento nerviosa, impacient, il·lusionada… Truco a d’intèrfon.

– Si? Irene? Ets tu?? – diu la veu de l’Oriol a través de l’intercomunicador.
– Hola guapo! – dic jo tota contenta.
– Hola? Irene? T’obro, eh? Que no et sento. – diu ell tot estressat.
– Com t’he trobat a faltar amor, he viatjat pel temps, he vist a Jesús, a Artús, a Lancelot i al president Companys, he ajudat a que els teus avis puguin estar finalment junts, he canviat els bolquers a la teva mare quan era un bebé… Però només desitjava tornar al teu costat.

Ell no em sent, la porta es desbloca, jo l’obro i entro.

Quan surto de l’ascensor, em trobo a l’Oriol al llindar de la porta del seu pis, somrient.

Vaig corrents cap a ell i me li tiro als braços, el cobreixo de petons, tanquem la porta i jo no puc deixar de tocar-lo, no em crec que estigui a allà realment. Ell em fa petons i son tant reals, tan càlids, tant tendres, tant seus que em fan perdre el control.Després de fer l’amor, estic estirada al llit al costat de l’Oriol i se m’escapa una rialla despreocupada.
– De què rius, amor? – em pregunta ell acariciant-me els cabells.
– De que finalment se’ns han refredat les pizzes tot i arribar a temps.

Ell també riu i afegeix:
– Has estat fent peses avui? T’he notat més forta de lo habitual.
– Si? Doncs no, avui no n’he fet. – dic desviant el tema.
– Me n’alegro que no estiguis enfadada amb mi. Vaig ser un tanoca de treure el tema del teu rellotge biològic, de la teva feina, de casar-nos… Estem bé així, si tu vols seguir així.
– No. Vull fer el pas Oriol. Vull casar-me amb tu, vull tenir un fill o filla amb tu.
– Si? – diu tot il·lusionat, sense acabar-s’ho de creure – Segur que vols casar-te i tenir fills?
– Bé, el plural l’has posat tu, jo només t’he dit que estic llesta per tenir-ne UN!

Tots dos riem, no recordava lo feliç que em sento entre els seus braços. Fent el nostre món en qualsevol racó. Com el vell mapa mundi, més enllà dels límits del llit podrien haver-hi abismes de dracs o no existir res més, però entre aquests llençols hi ha tot el que necessito en aquesta vida.

Després de dinar, em plantejo en varies ocasions d’explicar-li el que he viscut, però no sé fins a quin punt no seria embolicar-ho més tot, fer-lo conscient del perill latent, tornar a veure el desconcert en els seus ulls quan a l’edifici Saturn de la Ordre em va dir “Què m’has fet?”. Allò em va quedar clavat al cor. No li dic res i el dia passa ràpid.

Per la nit ens quedem a dormir a casa seva.

Aquella nit tinc mal sons, veig múltiples dimensions on en Max assassina, manipula, tortura, canvia els esdeveniments històrics, és com si el temps em demanés ajuda i jo em resistís. Finalment, no paro de veure morir un i un altre cop a l’Oriol fins que tota suada em desperto i surto del llit.

Em rento la cara al lavabo, em miro al mirall i sé que m’estic enganyant. No puc donar l’esquena al meu deure. Tinc una gran responsabilitat, potser no l’he escollit jo, però està en les meves mans fer que el món sigui un lloc millor i no puc mirar cap a un altre cantó; ja que del contrari potser hi ha milers de dimensions en les que estarem condemnats i al final en Max guanyarà.

Les hores passen i el sol va aixecant-se entre les cases il·luminant el menjador de l’Oriol.

Jo asseguda al sofà, amb la vista perduda, no deixo de buscar alternatives i totes em porten al mateix punt. Haig de sacrificar la meva vida personal per permetre que milions de vides tinguin la seva.
– Amor què fas desperta a aquestes hores? – diu l’Oriol amb veu de dormit – Et trobes bé?
– Ves a fer-te un cafè i vine. Haig de parlar amb tu.

Després de prendre’s el cafè, li explico tot el que he viscut amb l’Orbe. Li parlo de la seva àvia, li parlo d’en Robert, li explico com el salvo, li parlo d’en Max, de totes les personalitats que he conegut, de tots els llocs on he estat… Ell no pot assimilar tanta “ciència ficció”.
– Irene em vols deixar? – em pregunta ell.
– No, però em temo que no tinc alternativa.
– Sempre la tens. Simplement no em deixis Irene, queda’t amb mi. Si el món s’acaba que s’acabi quan estiguem junts.
– No només som tu i jo, i no només és aquest món… Estem parlant de moltes i moltes vides.
– Està bé Irene, doncs ves-te’n, però encara que em matis, marxa i no tornis, perquè ja em vas deixar fet pols una vegada esperant-te durant anys, estimant-te des del primer moment que em vas tirar aquell cafè per sobre en el bar, abans de l’entrevista.
– Abans de cremar l’ascensor… – li dic contenint-me el riure i ell també somriu.
– Però vas desaparèixer, te’n vas anar de missió a França i ja no vaig saber res més de tu… Sempre que anem a fer un pas més desapareixes Irene.
– Aquest cop és diferent, no ho vull fer, però he estat escollida. A més l’obsessió d’en Max ha fet que absorbeixi els meus orbes després de matar-nos en varies dimensions, això ha provocat que els nostres orbes estan vinculats i per tant ens podem trobar allà on siguem.
– Mira Irene, això em supera. – diu engrapant-se la cara – Farem una cosa. Jo me’n vaig a dormir un altre cop, el cafè no m’ha servit de res. Quan em desperti si estàs aquí, m’és igual si m’has esperat o si has tornat, si estàs igual o amb noranta anys, jo t’estimaré i estarem junts. Però llavors que sigui per quedar-te amb mi per sempre més. Pel contrari no et vull veure mai més. Ho entens?
– Si… – dic baixant el cap.

En el fons estic sorpresa i admirada en parts iguals. No sé si ja no li sorprèn res de mi, de si no s’ha cregut res, de si no li importa que s’acabi el món sempre que estem junts… però realment no m’ha tractat de boja en cap moment. Estic orgullosa d’ell i me n’emporto un bon últim record.

Ell torna cap al llit, jo agafo l’Orbe i me’n vaig on pugui prendre una decisió.

Al travessar l’espiral verda em trobo al mig del bosc, sens dubte he encertat, estic en terres del rei Artús, però on son tots?
– Irene. – diu aquella veu nassal i profunda, rovellada per l’edat.
– Maximillian? – dic jo intentant descobrir-lo rere aquella aparença de vellet de rostre arrugat, llarga barba blanca i ulls cansats.
– No, ja no… Digue’m Merlí si us plau.
– Què vols, “Merlí”? Què has fet amb els meus amics? On és Lancelot, Ginebra, Wilmot, Artús…
– Artús va intentar ajusticiar a Ginerbra a la plaça pública per la seva infidelitat amb Lancelot, però aquest la va salvar i van fugir junts. El rei està molt mal ferit després de la seva última batalla i m’ha demanat que t’entregui la seva espasa.
– A mi? Perquè?
– Perquè creu que està maleïda. Ja ho va dir Wilmot en el seu moment, i ara ho creu ell també. Però saps una cosa Nimue? Que en realitat te l’entrega perquè tu l’has de tenir.
– Perquè Artús li entrega a la dama del llac i ell creu que ho sóc jo?

En Max somriu.

– No. Perquè és el que estàvem buscant. Uther va forjar el mànec d’aquesta espasa amb l’or del calze i en va forjar un de nou per despistar. Ja fa anys que en Wilmot va aparèixer i m’ho va confessar.
– I perquè no t’has apropiat d’ella?
– No, ja no… – diu canviant d’expressió a un estat més nostàlgic.
– Ella em va fer veure que tota la meva vida havia estat una farsa, programada, falsejada per inculcar-me uns mals valors i uns objectius malèvols.
– Ella? L’Escollida?
– No. Tu ets l’escollida. Ella és Morgana, la meva dóna, la que em va fer veure a través d’una poció quina havia estat la meva trajectòria. L’Eduard, el meu tutor adoptiu, em va enganyar i em va confinar a aquest destí sense cap mena d’objectiu més que la de intentar fer-me amb el Grial per estar més a prop de tenir l’Orbe des del seu origen… – la tos interromp la seva consternada veu.
– Estàs bé Merlí? – dic jo compassiva.
– Aquí no se t’hi ha perdut res més Nimué. Desapareix. – conclou amb veu severa.

Li faig cas. No és ni ha estat mai el meu amic, però per primer cop veig en ell a una persona amb qui podria haver-m’hi arribat a entendre.

Aparec, empunyant Excàlibur a casa de l’Eulàlia i en David, que per mi sempre serà en Robert.

Un xiscle agut i el soroll d’un tros de pastís de poma caient a terra em fan donar la volta i contemplar una aterrada Anna de quatre anys que marxa corrents.
– Què passa Anna? Què és aquest escàndol? – Pregunta en Robert al fons.
– La senyora amb l’espasa m’ha espantat. – explica ella.
– Irene!? – pregunta en Robert – Com se t’acut entrar així a casa?
– Disculpa Rob… David. – corregeixo tot copsant l’atenta mirada de l’Anna. – Necessito parlar.
– Anem a fora. – diu en Robert comprenent que ha de ser alguna cosa important.

Deixem l’Anna amb l’Eulàlia, qui m’abraça fortament al veure’m, i surto amb el Robert al jardí.
– Explica’m què et passa, gateta? – diu ell somrient.
– He pensat que puc enterrar aquí l’Orbe, deixar-lo per sempre enterrat i tornar al meu temps amb el portal de la Lògia, així acabo amb tot i recupero la meva vida.
– Pensa que aquest Orbe té molt de poder emmagatzemat dins seu, i si algú el troba abans que tu?
– Però no ho faran, ho sé perquè jo el desenterro.
– Tu desenterres l’Orbe que jo finalment construeixo i enterro una setmana abans que tu el desenterris.
– I com t’ho fas per contruir-lo? – aprofito per preguntar.
– Ell mateix s’envia els materials des del passar. – diu una veu madura i femenina mentre en Robert afirma somrient.

Em giro i soc jo, amb el cabell rosa i uns quaranta cinc anys. Vesteixo aquell uniforme negre i l’emblema de Saturn.
– M’encantava aquesta jaqueta. – diu ella nostàlgica – Irene, vinc per canviar el teu destí.
– No pots! – s’altera en Robert.
– Calma vell amic. Ho tenim tot controlat. Hem estimat que no passa res per si una Irene en una dimensió no segueix el camí. Les altres estem guanyant la batalla. A més ens pot ser útil que aquesta Irene faci una vida normal i ens ajudi a infiltrar-nos si tenim que actuar en la seva línia temporal.
– No t’entenc. – li dic jo – Vols dir que m’oblidi de tot? Que faci com si res?
– No. – nega ella amb rotunditat i afegeix amb to afable – Us regalo a tu i a l’Oriol la vida que cap Irene que he conegut ha volgut acceptar. Totes hem assumit el nostre destí. A vegades per heroïcitat, altres per responsabilitat, altres per desemparament, a vegades per sentir una crida divina o a l’aventura, però sempre per generositat. Ara et toca escollir a tu Irene. Renuncies a l’Oriol i et dediques en cos i ànima a salvar l’equilibri de l’espai temps o tornes al teu temps, et cases amb l’Oriol, fas una vida normal i ens ajudes en el cas de que et necessitem?

Se’m disparen les pulsacions, vull engegar-ho tot a dida i anar-me’n amb l’Oriol, però una crida dins meu em mana cap a l’aventura, sent la responsabilitat i el deure de ser l’escollida.

– Actor o escriptor… – murmuro jo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s