Entrega 32 – The End

Em sento com a Matrix abans d’escollir pastilla: de color blau o vermell. Realitat o zona de confort?

Dissecciono mentalment els pros i els contres mentre la meva jo futura espera una resposta.

S’ha produït una ruptura espai temporal, que en el millor dels casos en Max –igual que un càncer–s’estendrà i canviarà el curs de la història. No ho puc permetre.
Si en Max pot fer-ho pot ser que algú més ho pugui fer, pot ser que inclús jo amb els meus erràtics viatges hagi canviat coses amb terribles conseqüències i fent-me amb el poder podria arreglar-ho. És una feina interminable, una feina de sacrifici, és assumir una terrible responsabilitat i assolir un coneixement superior inclús de realitats paral·leles. No ho puc fer sola.

No sé si seré capaç de dur-ho a terme sense el suport de l’Oriol. Avui li he explicat tot, i no s’ha sorprès, només li preocupava estar amb mi. Potser li he de proposar i que sigui qui esculli. Ell hi té molt més a sacrificar que jo. Jo no tinc família, ell té els seus pares als que haurà d’abandonar i no podrà tornar-los a veure sense trastocar-los, també té amistats de fa molts anys, com l’Albert. En tot cas, li hauria de donar la possibilitat que ell prengués la decisió.

Mentre segueixo cavil·lant la Irene madura es recull un floc de cabells roses rere la orella i manté el pacient esguard sobre meu.
Però com saber-ho tot plegat? Necessitaria tecnologia que no tinc, l’Oriol és arquitecte, pot ajudar-me amb els espais físics, però no amb la tecnologia.
– Què vas fer tu? Què has sacrificat? Què n’has tret? Perquè em dones aquesta oportunitat d’abandonar del meu destí? Tant dur se t’ha fet? – li pregunto a la meva versió superheròica.

El terra palpita sota els nostres peus per la paradoxa d’estar davant meu. Ella manté una mirada freda, dibuixa un somriure comercial i em diu:
– Irene, soc tu. A mi també m’ho van proposar, també vaig haver d’escollir… Només et diré una cosa: amb tot el que he vist, et puc assegurar que ningú té el destí escrit. Sempre es pot escollir, i tu pots.
– Però i la humanitat? – dic jo preocupada per les incomptables vides que amb un petit canvi es poden esborrar.
– Saps que el que se’t mou per dins no és només la preocupació i la responsabilitat. Et mors de ganes de l’aventura. Des que vas fugir de casa no has parat quieta. Si en un moment no vas voler acceptar casar-te amb l’Oriol és perquè sabies que t’estava dictant com ha de ser el teu destí… S’espera de tu que et casis, que tinguis fills, que treballis fins a jubilar-te, que siguis algun dia una bona àvia i que finalment acabis els teus dies rodejada d’una família que et pugui recordar amb amor. I aquí s’acaba tot, final de la història; però no la història que vols que sigui la teva, oi?

Abaixo el cap… No és que em llegeixi els pensaments, si no que simplement els recorda o comparteix. Em sento despullada, desarmada, indefensa davant d’aquell ésser. Milers de vegades m’he mirat al mirall buscant complicitat amb mi mateixa, però mai he imaginat que si em parlés el meu reflex, verbalitzant les meves interioritats més recòndites em sentiria tant vulnerable.

La meva “jo del futur” fa un pas cap a mi, jo tinc el cap cot, ella inclina la testa per captar la meva mirada i en els seus ulls no hi ha fredor, si no compassió i tendresa. M’acarona la cara i em diu:
– Irene, estàs segura, no et preocupis, potser de totes les Irene ets la que més fàcil ho té. Pots decidir lliurement i no passarà res. Jo me’n ocuparé. Ens ho mereixem.
– Saps? – murmuro jo – Potser tenir opció és el que més difícil m’ho posa. Si estigués obligada a sacrificar-me, com qui salta davant d’una bala per salvar una vida, ho faria sense pensar. Però podent tenir opcions m’ho fa més complicat.
– Ves amb ell. Parla amb l’Oriol. Però no vagis amb això amunt i avall – diu assenyalant Excalibur – Si et sembla bé ens veiem aquí mateix d’aquí una hora. Jo em quedaré aquí parlant amb els meus vells amics, oi que si Robert?
– I tant! Vols pastís de poma? Crec que en queda una mica. – respon ell somrient.
– Ara torno. – dic a l’aire mentre deixo caure Excalibur al terra i torno a l’apartament de l’Oriol.

En aparèixer al seu menjador, em trobo a l’Oriol plorant, assegut davant d’una tassa de cafè rodejada de sucre escampat per sobre la taula.
– Oriol. Què passa? – pregunto jo amb un fil de veu. Sempre m’ha destrossat veure’l enfonsat.

Ell queda bocabadat al veure’m aparèixer del no res, se li estronquen les llàgrimes, es frega el cap com si s’apartés els cabells enrere i només murmura sense mirar-me:
– No podia dormir. Tenia por de sortir i que haguessis marxat. Quan he sortit i no t’he vist, he intentat fer el cor for, m’he anat a fer el cafè i l’he dut al menjador. Volia esmorzar com faig normalment, però al voler posar el sucre dins de la tassa he vist que la mà tremolava i que el sucre s’escampava per sobre la taula. –torna a posar-se a plorar i es gira cap a mi amb els ulls amarats– Irene, he sabut que era impossible, sense tu no sóc capaç de tirar endavant, et necessito, he fet de tu la meva religió, la meva vida, la meva fe i el meu destí. Has aparegut del no res? Ets aquí o estic boig?
– No Oriol, no ets boig. És l’Orbe que em permet saltar en l’espai-temps, he anat a parlar amb uns amics, els teus avis, i he cregut just compartir amb tu aquesta decisió. Jo sóc qui sóc, sempre has sabut que jo era aventurera i desarrelada. També saps que t’estimo i que t’estimo amb bogeria. Has de saber que perduda pel temps, rodejada de perills de mort i dificultats, l’únic que tenia al cap era tornar amb tu, al teu costat. -–ell somriu tímidament– Però he vingut a fer-te la pregunta més complicada i dura de la teva vida. Me’n vaig a salvar el temps. Vols venir amb mi?
– Si. –diu ell sense vacil·lar, no dubte ni un instant. Té la mirada serena i ferma.
– Oriol, no ho has pensat bé… I els teus pares? No els veuràs més. I la feina? Has lluitat molt per aconseguir-la i la perdràs. Tens amics i… –Ell somriu i m’agafa la mà. Jo em perdo en els seus ulls que tenen una serenor profunda i sense deixar-nos anar de les mans m’assec a taula amb ell.
– Irene, te’n recordes d’aquell complex que vaig estar dirigint a Tokio quan érem més joves? Doncs m’han proposat que vagi a allà a fundar i dirigir la nova seu de P&T. A en Mateu li donaran el lloc del seu pare; ja que en Sebastià es jubila. El Mateu i el Joaquim ho dirigiran tot des d’aquí.
– No sé on vols anar a parar exactament Oriol. – dic jo desconcertada.
– Exactament et dic que ens mereixem el nostre final feliç Irene. Viurem junts, sense renunciar als nostres somnis! Ens casarem i gaudirem el dia com si no hi hagués demà. Marxarem de viatge de noces, i anirem a Tòquio, però amb la diferència que no agafarem bitllets de tornada. Li diré a mons pares que accepto el càrrec i que ens en anem a viure a Tòquio.
– Però… – estic sense paraules, noto com si m’hagués empassat una pilota de tenis, tinc tota l’emoció presa al coll.
– Ja està bé de fer cadascú la seva com si tingués el seu camí propi. A partir d’ara unim els camins i el teu serà el meu i el meu serà el teu. P&T ens posen un pis allà, d’un edifici que van construir fa uns anys es van quedar amb aquest apartament. Estarem en una bona zona. Com funciona això? Pots escollir el lloc i moment on vols aparèixer?
– Si… – dic amb un filet de veu, impressionada i poc a poc fent-me a la idea que no calia renunciar a res, que tenia a davant l’home de la meva vida i si en algun moment vaig dir que amb ell no es podria emprendre una aventura avui ho rectifico.
– Bé. Doncs ens estalviarem una “pasta” en vols, a vegades apareixerem abans de creuar la porta de desembarcar si ens venen a buscar a l’aeroport, altres ens veurem a Tòquio o ens podrem transportar dins de l’ascensor de casa a mons pares si els anem a visitar. Només hem de respectar el temps i calcular bé el temps que passa per nosaltres. Viure en un altre temps no ens hauria de resultar més complicat que viure en un altre país.
– Ets la canya Oriol! – dic tirant-me-li als braços.

Ens fonem en un llarg i tendre petó.

– Oriol, t’agradaré igual si porto el cabell rosa?
– Irene, m’agradaràs de totes les maneres, inclús calba!
– Això em recorda que t’he de presentar a una amiga. –ric i ell no ho entén.
Ens preparem i marxem junts a trobar-nos amb la meva jo del futur. Ens els trobem asseguts en unes cadires al pati posterior de la casa. En el plat que hi ha sobre la tauleta de jardí només hi queden engrunes del pastís de poma.

L’Oriol, en veure a en Robert es queda perplex i murmura:
– Iaio David? – la cara quasi se li transfigura a la de un nen petit.
En Robert es queda parat i busca en la meva mirada explicacions.
– Robert, aquest és el teu futur net. El fill de l’Anna. L’Oriol. –dic jo.
– Robert? Com? No ho entenc Iaio David, tu sempre t’has dit igual… –l’Oriol es frega el cap nerviosament. Somric.
– Oriol, primer de tot, és un plaer. –diu encaixant-li la mà amb un somriure als llavis i una mirada franca i directe als ulls. A l’Oriol li surt un somriure emocionat. –El meu nom real és Robert, però vam haver-lo de canviar per poder mantenir en secret la meva identitat real. La teva àvia i jo som de la primera dècada del segle vint.
– Doncs, encantat de conèixer-te realment Robert. -–sacsegen les mans agafades com si entre els dos hi hagués una complicitat innata.
– Ui! No em diguis que per fi ens presentes a l’Oriol!! – se sent la veu de l’Eulàlia que surt al jardí amb l’Anna darrera.
– Si! Aquest és l’Oriol. Hem decidit que tots dos assumirem el destí de canviar les coses.
– Encantada. -–diu l’Eulàlia allargant-li la mà amb un enorme somriure, però l’Oriol l’abraça tendrament, i li fa un petó.

L’Eulàlia es ruboritza i en Robert riu per sota el nas.

– Iaia, Iaieta, que jove i guapa que estàs! – l’Eulàlia de cop lliga caps i fa cara de revelació. – Llavors si jo sóc… tu ets…

Primer l’Eulàlia busca en mi la confirmació, després tots mirem a l’Anna que s’amaga rere la faldilla florejada de la seva mare.

Quan se li passa la vergonya a l’Anna, l’Oriol i ella juguen una mica junts. Ell li ensenya tots els jocs que ella li feia de petit. En Robert i l’Eulàlia són dins de casa i jo i la Irene parlem de com seguir:
– No sé ni per on començar. –dic jo– Són masses coses per fer-les jo sola.
– Exacte. –diu ella somrient-me amb una mirada que diu “totes les respostes son dins teu”.
– Però no em puc endur a ningú més perquè li afectaria al seu destí. Només estan lliures d’això aquells a qui ja he conegut.
– Exacte. – puntualitza emfatitzant amb la mirada – Crec que ho has entès. No estàs sola, no ho has estat mai i mai ho estaràs. Ja has canviat uns destins, has generat unes dimensions paral·leles en les que et pots permetre extreure, si ells volen, a gent molt vàlida per a complir la teva missió.

Mentre miro a l’Oriol com es rebolca per terra amb l’Anna, em sento satisfeta, finalment sé cap a on va el meu destí i m’agrada, m’agrada molt perquè no està escrit. “Actriu o Escriptora” deien ells… Jo dic que no vull que cap escriptor m’escrigui la meva història, vull ser l’actriu de la història que jo escrigui. Escriuré les meves passes i no les dels altres. La gent ha de ser lliure d’escollir les seves pròpies passes.

Els propers dies l’Oriol i jo els destinem a reclutar a gent pel nostre equip, estic rodejada dels millors.

Comuniquem als pares de l’Oriol que ens casem, que ascendeixen a l’Oriol i que marxem a viure a Tòquio després de la boda, l’Anna deixa entreveure alguna expressió de cara que em recorda quan ella era petita. Sento tendresa, però ho entenen, ho respecten i ens feliciten.

L’Oriol es posa en contacte amb Shinya Takeda, el Gran Mestre de la Lògia Japonesa. Allà també coneixen la llegenda de l’escollida i ens ofereixen totes les facilitats per ubicar la nostra base en un dels seus edificis.

Quedo amb tot l’equip que ens veurem una setmana després del casament a la nostra base de Tòquio.

Tot està llest i passen els dies fins que arriba el gran dia.

Estem en una masia rural de Girona, rodejats de bosc i verd. Hem decidit fer un casament pel civil, així que el mestre de cerimònies ens casarà aquí, en una sala preciosa que han il·luminat i decorat amb elements de disseny moderns que encaixen molt bé amb l’encant rústic de la sala gran.

Jo estic a l’avantsala, vestida de núvia, esperant la senyal per entrar a la sala on hi són tots.
– Uau! Estàs preciosa! – diu l’Anna, la meva petita amiga i veïna. –Mira t’he fet un dibuix, som nosaltres dos i l’Oriol. Perquè em recordeu des de Tòquio.
– Ens tornarem a veure Anna, no pateixis. Sempre serem amigues, eh? –dic jo emocionada tot mirant aquell bonic dibuix.
– Irene, quan jo em casi vull estar tant guapa com tu.
– Ho estaràs més! –li dic jo afectuosament. Ves a seure amb els pares que ara em cridaran.

TheEnd

La marxa nupcial comença a sonar, el cor em va a cent mil per hora, però les meves passes són rítmiques i lentes, les sabates blanques són d’un blanc perlat, i mostren la punta per sota de la faldilla llarga del vestit de núvia. Cada passa que faig està suavitzada per la catifa de vellut vermell. A dreta i esquerra tot són somriures, gent que articula paraules amb cara dolça, la majoria són elogis a lo bonica que estic.

Els socis de l’Oriol, tot tibats i formals, vesteixen roba cara, elegant i fosca, en canvi l’Anna somriu, salta i sacseja la mà saludant-me com si jo fos una actriu de cine a la que ella coneix i volgués fer-ho saber. Els pares de l’Oriol contenen les llàgrimes, espero que siguin d’emoció i no de pena perquè en breu marxem a viure a Tòquio.

La llum encegadora del sol creua els vitralls d’aquesta sala tant bonica. Detalls secretament ocults en la decoració delaten que estem en una de les cases franques de la Lògia.

Per sobre de tot, el que copsa tota la meva atenció i em fa palpitar el cor és l’Oriol. Guapíssim, vestit de nuvi, amb aquesta corbata ample i brillant, aquesta armilla que li queda tant bé i aquest somriure de felicitat i complicitat amb el que m’espera a l’altar.
Quan ja estem tots dos junts el mestre de cerimònies comença a parlar, jo no puc parar de somriure, estic feliç.

Suposo que influenciada per la tradició, per les pel·lícules o pel fet de saber la importància que pot tenir un simple anell, quan l’Oriol em pren delicadament la mà i dolçament em posa l’anell, ploro.

No ho puc evitar. Ploro de felicitat, de trobar la perfecció en la simplicitat d’un gest. Les llàgrimes em regalimen desembocant a la comissura del meu somriure radiant. Ell m’acaricia i l’Albert s’alça i aplaudeix:
– Guapa! –crida mentre aplaudeix vigorosament per donar ànims.

De seguida s’aixequen tots aplaudint i jo, somrient, mig avergonyida, enfonso el cap en el pit de l’Oriol. S’ha posat aquell perfum que tant m’agrada.

“Torno a estar a casa, és la meva vida, és el meu final feliç. Ens el mereixem.” –em dic a mi mateixa mentre em refaig i somric a la gent que continua aplaudint. Inclús la mare de l’Oriol que emocionada també plora.

L’Oriol m’estén la seva mà nua i arqueja graciosament les celles. Se m’escapa una relaxada rialla i li poso l’anell al dit anul·lar i els dos ens girem cap al mestre de cerimònia amb la sol·licitud de consentiment als ulls i ell diu somrient:
– No cal ni que ho digui. Podeu besar-vos. –no esperem a que acabi la frase per fondre’ns un petó, culminació de nervis, il·lusió i expectatives que es converteixen en felicitat.

Al sortir de la masia ens espera fora la comitiva d’amics i familiars armats amb grapats d’arròs que ens llancen per damunt mentre baixem els dos esglaons de l’entrada.

Entre mig del núvol d’arròs veig a la Irene de cabell rosa, a costat dels arbres que marquen l’inici del bosquet que tenim davant. Al seu costat hi apareix l’Oriol, amb el cabell més canós. Al cap de poc, apareixen al seu costat tots els membres de l’equip que hem reclutat, i algú més que no conec encara. Tots van amb l’uniforme negre i el logo de Saturn.

Tots somriuen, la Irene, l’Oriol, l’Arilde i la Bathild, que vaig reclutar en el present alternatiu, en Lancelot i la Ginebra, que vam rescatar abans que la guàrdia d’Artús els capturés després de la seva fuga i en Wilmot, que ens va costar de trobar, però que és un dels actius més importants de l’equip.

Com vam reunir a l’equip, com vam trobar en Wilmot, el que passa amb la pistola extraviada i les coses que viurem junts a partir d’aquí són dignes d’una altra història. Si això fos una pel·lícula seria de les que acaben bé, amb un final feliç i somriures, sense plantejar-se que passa després de les lletres del final.

– Que es facin un petó! Que es facin un petó! –crida l’Albert animant als altres que acaben cridant el mateix.

L’Oriol i jo, arrebossats d’arròs ens fem un petó davant l’aplaudiment de tots i jo m’imagino el meu final de pel·lícula amb típic: The end.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s