Entrega 1 – Introducció

La imaginació és la facultat de formar, combinar o reordenar imatges o continguts mentals que deriven de la percepció.

O sigui, plantejar-te les coses de manera diferent sense necessitat de basar-se en el que sempre has entès com a “realitat”.

Una altra definició d’imaginar és la fantasia, et diuen que si confons fantasia amb realitat és follia. Si tu també ho creus, deixa de llegir aquesta història i obre un diccionari, una enciclopèdia, un atles, un d’aquests llibres que et diguin com és el teu món, la teva vida, com són els teus essers estimats i com ets tu… Si ets capaç d’oblidar per uns instants el que creus saber i endinsar-te en aquestes paraules un moment, et mostraré què hi ha més enllà dels nostres ulls.

Segueixes aquí? Creus que seràs capaç de llegir sense que els prejudicis, els tabús, les pors i les coses que sostenen els teus pilars fonamentals et facin deixar de llegir? No totes les persones estan preparades per escoltar aquesta història.

Tu si?

Doncs posa’t còmode i apaga els teus sentits excepte el de la imaginació.

   *    *

Hi havia una vegada, en un municipi de Tarragona anomenat Conesa, una família que estava carregant les maletes en el seu vell utilitari gris. La Mariona Domènech, de 45 anys, i el seu marit Gerard Valls, de 48, feien peripècies perquè els cabés tot al maleter.

Conesa-Casa

La Mariona sempre havia viscut a Conesa, s’estimava cada racó, mai s’havia imaginat fent les maletes per marxar d’allà, però ja feia massa temps que se sentia limitada d’opcions i d’espai, sobretot pel que fa a les seves filles que no podien disposar d’una bona connexió a internet, que els quedaven molt lluny totes les escoles i… més enllà de totes les excuses… pels malsons.

La Mariona feia set anys que tenia malsons, al principi eren sobre l’Ona, la seva filla petita, somniava que li robaven, que la perdia, somiava que es feia mal i no arribava a temps l’ambulància… però més endavant es sumaven somnis en que les seves filles li retreien tenir menys possibilitats, que li suplicaven marxar d’aquell poble, veia personatges grotescos aparèixer de la foscor al tancar les parpelles, li deien que marxés de Conesa, que se’n anés a Barcelona, se sentia observada… Durant anys la Mariona es llevava plorant i en Gerard inclús la va acompanyar a que la visités un psiquiatra, però li van diagnosticar estrès i li van receptar unes pastilles que la deixaven massa baldada per a realitzar la seva feina i les va deixar de prendre. Van vincular l’estrès a la seva feina de pediatra, al estar en contacte amb tants nens malalts essent ella mare de dues nenes, una d’elles petita, deien que era excés d’empatia, concretament hiper-empatia.

– Quiere que le llevemos algo más señora? – va preguntar-los un dels transportistes que havien contractat per a la mudança.
– No, gracias, ya nos cabe en el coche… – respongué la Mariona amb un accent molt català tot empenyent l’última de les maletes dins del cotxe.

En realitat la Mariona no es fiava massa d’aquella família de magrebins que havien contractat per internet. No pel fet de ser immigrants, si no pel fet d’haver-los contractat online. Ho havia hagut de fer des de la feina; ja que a casa no hi tenien internet.

La Mariona treballava al CAP de Santa Coloma de Queralt, era experta en pediatria. Cada matí tota la família pujava al cotxe, en Gerard feia la ruta cap a Santa Coloma: primer deixaven a les nenes a l’escola que hi havia a les afores, després creuava la vila per deixar al CAP a la Mariona i llavors ja continuava amb la ruta que li toqués aquell dia. En Gerard era comerciant de vins d’una important empresa familiar que comerciava amb vi de denominació d’origen Tarragona.

Ara, la Mariona havia tingut la possibilitat d’anar a treballar a Barcelona, deixant enrere el seu estimat Tarragonès, esperant que amb la nova vida se li passés aquesta angoixa. En Gerard havia aconseguit convèncer als seus caps per obrir mercat a la gran ciutat.

– I l’Ona? – Preguntà la Mariona a en Gerard a través de la capota del cotxe.
– Ha anat amb la Júlia al parc, deia que es volia gronxar per últim cop en el seu gronxador. – respon en Gerard amb un tendre somriure als llavis i una brillantor a la mirada que la Mariona compren perfectament.

A l’altre cantó del petit nucli del poble, a dos carrers, es trobava aquest parc, on la Júlia, asseguda al gronxador del costat, intentava consolar a l’Ona que somiquejava tota moixa:

– Ja ho veuràs com faràs un munt d’amics nous a Barcelona.
– No vull. No vull marxar, no vull fer nous amics, no vull res… només vull quedar-me aquí.

La Júlia respirà l’aire humit i fresc, aquella tardor ja havia portat les primeres pluges i tot feia una olor especial.

– Ho entenc germaneta.- va dir a la Ona, allargant la mà per acariciar-li aquell cabell castany clar que li tapava el rostre. – Jo també ho trobaré a faltar, però… Ei, tornarem, d’acord petitona? No és un adéu, si no un fins aviat.
– Quan jo sigui gran penso viure aquí. Voldràs viure amb mi Xu?

L’Ona sempre li deia Xu a la seva germana, era una broma que provenia de quan encara no li sabia dir el seu nom i li deia Xuia. Al principi la Júlia la feia enrabiar recordant-li que no sabia dir el seu nom, però més tard va ser l’Ona qui feia enrabiar a la Júlia dient malament el seu nom expressament; ja que si una cosa sempre havia tingut la Júlia es que era una perfeccionista, una amant de la lectura i les paraules. De ben petita ja corregia la dicció dels seus pares i per descomptat de la seva germana. Finalment, la cosa va quedar com una mostra d’afecte entre les dues, a la Júlia li recordava que sempre seria la germana gran i a l’Ona la feia sentir especial, perquè sabia amb certesa que no li permetria a ningú més que li canviés el nom.

– Clar que si petitona.
– I li farem una caseta per la Pètal a costat de la meva finestra!
– Ona, no em diguis que li has posat nom a la teva amiga imaginària?
– No és una amiga imaginària! És una fada! La meva millor amiga!
– Ona, no pot ser amiga teva algú que no existeix… – al pronunciar això la Júlia va saber que havia creuat una de les poques línies vermelles que tenia l’Ona: qüestionar-li la seva fantasia.
– Si que existeix! Perquè dius que no existeix!?
– No, no, no t’enfadis Ona, ho sento, volia dir que no pot ser amiga teva algú a qui no veus.
– Si que la veig! Mira, està aquí mateix. – Respongué l’Ona assenyalant al buit que hi havia a sobre d’un banc de llistons de fusta pintats de verd.

La Júlia mirà i no hi veié res, però pogué percebre com l’Ona si que mirava fixament com si realment ho veiés. Sabia que la mirada no es podia enfocar així sobre el buit si no cregués realment estar veient alguna cosa.

– Ho sap la mama, això de la Pètal? – indagà la Júlia preocupada.

En aquells moments van ser interrompudes pel crit del seu pare.

– Nenes, ja ho tenim tot llest. Som-hi!, que si no agafarem cua i ens queda un bon camí.

En Gerard donà mitja volta i, donant per fet que les seves filles el seguirien en breu, tornà cap al cotxe. L’Ona no havia escoltat res, estava massa esgarrifada mirant una de les teulades.

Ona

– Segur que l’has vist a allà? – xiuxiueja l’Ona aparentment parlant sola – Segur? Però perquè em segueix? Tu creus que deu ser el de l’altre nit?
– Amb qui parles Ona? – diu la Júlia baixant del gronxador per ajudar a baixar a la seva germana.
– Amb la Pètal. Diu que hi ha un follet dalt d’aquella teulada.
– A casa la Rosalía? Vols dir? Serà un colom. No et preocupis tonta. Va anem.
– No em diguis tonta! –  remuga l’Ona mentre acompanya a la seva germana cap al cotxe per iniciar aquell viatge cap a Barcelona.

L’última en entrar al cotxe va ser la Mariona, que es mirava el poble que l’havia vist néixer i sentia com si fos l’últim cop que el veuria; no obstant, la seva idea era conservar la casa i poder tornar de tant en tant.

A dalt del terrat de la Rosalia sí que hi havia un follet, en Falgür, un petit esser d’un pam d’alçada, nu i brut, el color de la seva pell semblava el color del fang, tenia tant el nas com les orelles llargues i corbades, al voltant del coll li penjava un estrany penjoll daurat. També tenia una panxeta inflada i rodona, el seu cabell era llarg, fi, en punxa i de color verd com les plantes. La mirada penetrant d’aquell esser petitó s’amagava rere la xemeneia de la casa i esguardava ocult com aquelles nenes se’n anaven.

   *    *

Prop de Barcelona, a l’Hospitalet del Llobregat, hi vivia un noi que es deia Pedro Javier, PJ pels amics, un malnom que rebia de la seva passió per la informàtica i els videojocs; ja que en argot “gamer” vol dir Personatge Jugable, aquell del videojoc que no és controlat per la màquina. Pedro Javier era un noi de 23 anys, molt inquiet mentalment, sempre havia buscat nous reptes, fins que va caure a les seves mans un llibre sobre els il·luminati que va despertar en ell molta curiositat i interès per aquesta societat secreta. No van passar gaires anys fins que havia ampliat tant el seu coneixement que va fer el seu primer videopodcast a youtube, sota el pseudònim de PJ Level Up, comentant aquest mateix llibre. En el vídeo qüestionava veritats i mentides sobre el mite de la societat secreta. Va ser un èxit.

Aviat va començar a sumar centenars de visites, que amb els mesos van ser milers i amb els anys alguns dels seus vídeos havien acumulat un milió de visites i no parava de créixer. El seu treball d’investigació l’havia dut a les clavegueres d’internet, va aprendre a moure’s per la web profunda sense pors i establint una xarxa de contactes molt important. Un dia, sense més avis, el seu compte va ser suspès per incompliment de drets d’autor i al·lusions a tercers.

Va ser en aquell moment, feia 4 anys, que va decidir apostar per Dtube, una plataforma de videos online amb filosofia P2P en la que els vídeos no tenen cap mena de censura ni control. La monetització del vídeo per visualitzacions es fa amb criptomoneda, cosa que li anava molt bé per mantenir el seu anonimat sota el pseudònim de Docthulu.

Als 18 anys es va independitzar i des de llavors viu sol en aquell piset de l’Hospitalet.

Es disposava a gravar un vídeo amb la seva càmera digital, reprogramada perquè no encriptés informació de cap tipus juntament amb el vídeo:

– Hola, amigos de la verdad y lo desconocido, soy Docthulu y hoy os traigo algo realmente espeluznante. Un ejemplo REAL de que como nos mienten en la cara y nos ocultan la verdad. – digué tot mirant fixament a la càmera. En Pedro Javier tenia moltes taules davant la pantalla i sabia captar l’interès amb el magnetisme de la seva mirada ferma i segura.

– He estado allí. En el centro iluminati conocido como Unitat d’Hospitalització Psiquiátrica Penitenciària Brians. He podido ver movimentos extaños, pautas de conducta militaritzada i un rasgo característico de la soberbia iluminati, mostrar al mundo su emblema. El ojo que todo lo ve dentro del triangulo de poder. Fijaros en esta parte de la contrucción.

En Pedro Javier tenia clar com muntaria aquest vídeo, intercalaria imatges del Google Maps, faria una aproximació cap a l’extrem en punta i resseguiria el contorn triangular amb color verd i després rodejaria l’edifici que hi havia, fent l’ull.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

– Tengo pruebas de que esconden algo aterrador; ya que mandan regularmente un efectivo militar de élite. Llegan en descanso y entran en formación militar de a dos empuñando el armamento. Una acción un tanto estraña, no? Vale, pues preparaos para ver esto… Nembutal!

Aquí en Pedro Javier mostraria un full de comanda, on es veuria destacat la part on hi deia Nembutal.

– Para aquellos que no lo sepan, el Nembutal és un potente farmaco de la família de los barbitúricos, concretamente el Pentobarbital. Sirve para inducir al coma.

Va fer una pausa dramàtica, metre mirava el comptador de minuts gravats i va seguir:

– Finalmente, pero no por último menos importante, tenemos a “nuestro amigo” Morgan Norris, del que ya he hablado en anteriores vídeos, el Chamán de los iIluminati, el miembro de más alto rango especializado en esoterismo, paraciencias y ocultismo. Realiza una visita a ese mismo edificio al menos una vez al mes. Es importante destacar que este señor viaja por todo el mundo, peró aún que esté en Australia, va a Sant Esteve Sesrovires para entrar en ese edificio y luego regresar a las antípodas. – i per concloure, va acostar-se a la càmera i baixant el to digué – A menudo, al hecho de ver la verdad se le llama “abrir los ojos” o “ver la luz”… pero, ¿y si lo que hay fuera de esta càmara, que los iluminati nos han llenado de luces, es sólo oscuridad? – pausa dramàtica per a la reflexió del espectador, el comptador de gravació ja s’aproximava als 10 minuts, moment d’acabar – Hasta aquí mi aporte de esta semana. Nos vemos la semana que viene desvelando el gran misterio de los Elohim. Si os ha gustado este vídeo, por favor, darle al “like” y no olvidaros de subscribirse a mi canal. Misteriosos saludos.

En acabar de fer el seu comiat de sempre, conclou la  gravació.

Ara només li quedava fer el muntatge amb capçalera, músiques i imatges i ja podria penjar-ho just a temps per a la seva publicació.

   *    *

Mentrestant, a Brussel·les l’Ivan Miller, un agent secret ros i atlètic, d’ulls verds i aspecte rude, estava entrant a una reunió secreta amb els alts càrrecs de les Nacions Unides. Tots anaven ben vestits i extremadament formals. La sala, que recordava la dels interrogatoris dels anys noranta, estava aïllada per un llarg passadís i per tot tipus d’aparells de detecció i anul·lació de sistemes de rastreig o gravació. Tots els que estaven en aquella sala havien estat advertits que la reunió no podia durar més de 50 minuts; ja que les ones que bombardejaven la sala podien ser perjudicials a la llarga. Aquella sala es feia servir en comptades ocasions, però aquella era una d’elles.

– Senyor Miller, segui per favor. – l’invità l’amfitrió, un home gran, ben cuidat i vestit amb roba cara.

Després de seure intentant mostrar-se impassible, l’Ivan va mirar a tots els membres que estaven a allà, segons les plaques que tenien cadascú davant seu, tots eren la personificació de les instàncies més altes dels poders fàctics, militars, econòmic, gastronòmic, de comunicació, religiosos, tecnològics i inclús de moda.

– Senyor Miller, li agraïm la seva presència aquí, avui, entre nosaltres. El meu nom, com el dels meus companys, és irrellevant, però em pot dir John Smith. A la resta de companys ja els veu les plaques.

L’Ivan, abaixà el cap intentant no sacsejar-lo en desaprovació i fent un esforç per ocultar el seu somriure, li xocava molt que algú al capdavant de tanta parafernàlia no fos capaç d’inventar-se un pseudònim més original.

– Li agrada la seva feina senyor Miller? – pregunta el responsable de premsa.
– Si. – respongué ràpidament i hi afegí – M’agrada preservar l’ordre mundial. Si deixem que l’enemic es faci amb el control o alteri aquest equilibri els fonaments de tot el que s’ha creat podrien esfondrar-se.

L’audiència respon amb un somriure i un seguit d’intercanvi de mirades de complaença entre ells i elles.

– Senyor Miller, el motiu de cridar-lo avui aquí és per comunicar-li que acaba d’ascendir per sobre del nivell daurat. – pronuncià l’amfitrió amb aires de solemnitat.
– Aquesta insígnia li obrirà totes les portes que necessiti. – diu la responsable tecnològica tot posant a sobre la taula un pin triangular de color daurat.
– És un increïble honor. – va dir l’Ivan sense poder-se imaginar quan anava a canviar la seva vida aquell fet – Què volen que faci exactament? Quina serà la meva missió?

Li va respondre el responsable de comunicacions:

– Abans de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els alemanys van descobrir una porta secreta a l’Antàrtida, un conducte cap a una altra dimensió, van anomenar-lo Agartha, un racó del món inexplorat, ple de riqueses i matèria prima que podrien esdevenir combustibles sense precedents i fonts d’energia incommensurables. Però, per sort, els aliats van poder vèncer el règim nazi just a temps, abans que obrissin el portal. La clau va ser ocultada pels nazis perquè no fos trobada pels aliats, a l’espera de reagrupar-se al que ells anomenaven Nova Suàvia i fer un nou ressorgiment del règim. Els nazis van fingir la seva rendició, iniciant la “Operació Arc de Sant Martí” en la que el gruix principal de la flota es va enfonsar a sí mateixa, fent una cortina de fum per distreure a tot el món i que no veiessin el joc de mans, en el que la clau passava a mans del comte alemany Otto Széchenyi, afiliat a una germandat filo maçònica anomenada Lògia Negra.

L’Ivan escoltava atentament aquella explicació, mentre alguns dels membres miraven el rellotge temorosos de sobrepassar els 50 minuts establerts.

El responsable de comunicacions prosseguí:

– Otto va encarregar al seu amic Harald que construís un enginyós amagatall per la clau. Quan va haver acabat, Otto va convidar-lo a un sopar on el va enverinar de mort. Harald, que s’ho veia a venir havia deixat una nota en el lloc de la clau, dins l’amagatall. Deia que s’enduria el secret d’on era l’autèntica clau a la tomba.

Tots els membres s’alçaren i començaren a recollir els papers i pertinences. L’amfitrió que s’havia presentat com John Smith va concloure dient-li:

– Senyor Miller, ara el seu nom en clau serà Ramses i la seva missió, trobar la clau. Aquí té més instruccions. – digué fent lliscar un pendrive platejat per sobre la taula.

A pas ràpid, tant el responsable de comunicacions com la resta, abandonaren la sala essent els últims en John Smith i ell, que es guardà el pendrive a la butxaqueta petita dels pantalons de pinça.

   *    *

Follet_al_boscEn un bosc, a uns 2Km de la vila de Conesa, en Falgür desbudellava un ratolí sobre un bassal de fang, va treure’s el penjoll i subjectant-lo per la cadena va remoure el líquid granat fins que d’aquest en sortí una imatge.

– Majestat, les he trobat. Les descendents de Mary Ann Hobbs.

A l’altre cantó de la comunicació estava la Fada d’Ales de Sang, la perversa Reina Fosca que l’observava a través d’un mirall màgic, gran com un finestral.

Les fades, en el regne de la Fantasia, poden escollir si volen ser de mida humana o petita, en el món Real les fades són energia i només poden adoptar l’aparença humana una vegada a la vida, si no abandonen aquella aparença a temps, corren el risc de quedar-se per sempre com a humanes i d’oblidar que un dia van ser fades. Per materialitzar-les, un humà les ha d’imaginar i llavors elles prenen aquell aspecte; per això n’hi ha tantes varietats, d’aspecte i forma ben diferents. Els humans solen veure-les com a noies jovenetes i boniques, però no tenen sexe i se senten més properes a insectes i plantes que a humans. Són tant petites que no poden contenir dues emocions a la vegada. Cosa que les fa molt bones companyes, però molt males conselleres.

La Reina Fosca havia escollit una mida humana per tal de poder tractar de tu a tu als trolls, gremlins, ogres, follets, nans i altres éssers amb els que tractava. Era bonica, però la seva pell era pàl·lida, les seves vestimentes fosques, tenia ales de corb i una llarga cabellera negra de la que en despuntaven les seves punxegudes orelles. La seva mirada ametllada tenia la negror d’un pou sense fons.

8db28642

– Quina edat tenen elles? – preguntà impacient i excitada.
– Són molt jovenetes majestat, la gran té 17 anys i la petita 7 recent estrenats.
– Perfecte! No em suposaran cap perill. Alguna cosa més que jo hagi de saber?
– La petita… té una fada. – diu en Falgür esporuguit.
– Què!? – s’exclamà i enfurismada preguntà – Encara conserva el llaç d’equitxí!?

El llaç d’equixí és un vincle que s’estableix entre el nadó humà i la fada (o ésser feèric) que li surt de dins al néixer.

La primera vegada que va passar aquest fet, anomenat el Do de Venus, atorgat a les mares que al gestar un nadó, dins seu a la vegada es genera la força vital que esdevé una fada. Aquesta acompanya al nadó tota la infància, però normalment sobre els 6 o 7 anys, si no abans, l’humà rebutja a la seva fada i s’oblida d’ella. En el pitjor dels casos es convenç que no existeix fins al punt de trencar el llaç d’equitxí i això condueix al feèric fins la mort.

Follet-tristAl mig del bosc les orelles de Falgür li penjaven com li penjaria la cua entre les cames a un gos. Amb mirada compungida respongué:
– Majestat… em temo… que li ha posat nom a la seva fada. L’ha anomenat Pètal, senyora.

El xiscle de la malvada fada va ressonar per tot el Palau de Quars, agut i estrident, era un so irresistiblement pertorbador que va recórrer totes les cambres properes. La Fada d’Ales de Sang va tancar els ulls, intentant relaxar els punys compactats, escoltant com el batec del seu cor colpejava el seu pit des de dins com si fos una diminuta destral que intentés obrir-se pas.

– Perquè està tant enfurismada? – xiuxiueja dins una petita gàbia una fada ferida a l’altre que s’ho mira des dels barrots.
– Perquè un nom és quelcom molt poderós. Ella va ser la primera fada a tenir nom i això la va fer sentir poderosa. Creu que tot el poder roman en que el teu humà te n’assigni un. – Va respondre Clar de Lluna amb coneixement de causa. –  A mi em va posar el nom ella. Només una fada, a qui la seva germana d’equitxí hagi donat nom, pot posar-li nom a una altra fada. A mi me’l va posar ella, no pas cap germà o germana d’equitxí.
– La Fada d’Ales de Sang et va posar el nom? – respon la fada ferida.
– Fada d’Ales de Sang… Aquest nom és pel que se la coneix, però no és el que li va posar la seva germana d’equitxí. Jo la vaig conèixer sempre amb el nom de Xàyde. La meva amiga.
– Silenci! – els crida la malvada fada amb mirada d’odi abans de prosseguir la conversa amb Falgür – Vull que no les perdis de vista. Ho has entès?
– Perfectament. A les seves ordres majestat. – diu el follet tot fent una reverència.
– I la Catarina? Segueix allà?
– Si, majestat. La tenen els il·luminati en aquell edifici camuflat de manicomi. Segueix viva però en letargia senyora. – el follet s’ho va haver de pensar abans de dir – Majestat, si em permeteu he descobert uns glifs gravats a la llinda de la porta de casa les nenes.
– Un encanteri? – diu Xàyde tot aproximant-se expectant al mirall de la visió.
– Encanteri Nexsomina, majestat. Sense cap mena de dubte.
– Hum… qui voldria establir connexió amb les nenes via somnis? Amb què estava fet?
– Amb tinta màgica de cargol, majestat.
– Eugènia… – va murmurar la Fada d’Ales de Sang mentre clou la connexió amb el follet, fent un passi de mans per sobre el mirall.

   *    *

De camí cap a Barcelona, dins d’un vell utilitari gris que segueix un camió de mudances, la Júlia tafaneja el vell llibre que té l’Ona entre les mans.

– Ei, petitona, què mires? – li va xiuxiuejar a cau d’orella.
– Un dels llibres de la iaia. – va deixar anar com si fos una gran revelació.
– Està ronyós aquest llibre, fa angunia. A més tu no saps llegir!
– Clar que no en sé! Està escrit a mà. Jo no sé llegir lletra lligada i menys la escrita a mà. – diu fent una cantarella ridícula amb veu greu.
– Va, porta, que t’ho llegeixo. A veure què hi diu…

I la Júlia va començar a llegir en veu alta per a la seva germaneta que l’escoltava entusiasmada:

“Quan els homínids ja portaven molts segles establerts en la zona selvàtica de l’actual Kènia, va passar principalment un fet transcendental per la relació entre Humans i Elohim.”

– Els Elohim? – va preguntar la Ona, Júlia va respondre arronsant-se d’espatlles i va continuar llegint.

“L’aparició de Venus.

Els Elohim són pura energia i no tenen sexe, és un atribut que sovint els imposa l’esser humà amb la seva ment quadriculada al transmutar-lo. Venus, que és com finalment se l’anomenarà més popularment, era un Elohim que estava ajudant al part a Gil-ha, una noia jove que havia estat brutalment violada per uns dels caçadors del poble feia nou mesos i encara estava refent-se de les lesions. S’havia engreixat molt pel part i perquè no es podia bellugar de la cova on la guarien, li feia mal tot i el part es presentava complicat.

Venus s’hi va esforçar, va calmar a Gil-ha, i va canalitzar la seva energia perquè fluís en el ventre de totes les dones humanes, li va donar energies i va ajudar al petit nadó a néixer saludablement. Era com un miracle. Era el Do de Venus.

Venus estava satisfeta, no hi havia res que li agradés tant com poder sanar amb la seva energia, fer que la vida fluís amb harmonia. Si l’havien de transmutar, ella sempre havia tingut clar que voldria ser una graciosa criatura amb ales per volar… Però la ment humana és impredictible.

Gil-ha, amb llàgrimes als ulls, subjectant aquell recent nascut es va sentir en pau amb el món, amb la vida i amb ella mateixa. Com si un estrany poder li hagués pres totes les pors, inseguretats i frustracions. En mig d’aquesta sensació, per una clariana de llum que entrava a la polsosa cova, Gil-ha va veure a Venus sortint de la cova, materialitzant-la sense voler en allò que s’havia tret de sobre. Venus, lluny de convertir-se en una alegre fada, es va veure convertida en una dona exageradament grassa, amb uns enormes pits que li penjaven fins al melic, unes cames i braços curts que quasi no la subjectaven, desplomant-se a la porta de la cova, davant de tot el poblat.

Venus que plorava tapant-se la cara i cridant amb una veu esquinçada i penetrant, dient que ningú gosés mirar-la als ulls, però la imatge era tant impactant que, tot i tenir el rostre ocult, ningú podia apartar els ulls d’ella.

Fe-ahar, un jove i robust minotaure, i Skee, un dels més forts centaures protectors, van ajudar a Venus a alçar-se. Abraçant-se a una roca Venus plorava desconsolada mentre Fe-ahar amb veu eixordadora va dir severament: “Humans! Recordeu sempre aquest cos, perquè és la vostra malaltissa percepció del món; però no mireu el seu rostre, doncs la seva bellesa no pot ser corrompuda per la percepció humana!”

No tots van escoltar com Venus xiuxiuejava: “No us abandonaré petits meus.” però tots van posar-se a plorar emocionats per una sensació càlida i nostàlgica que els escalfava el cor.

El cos de Venus s’assecà i s’endurí fusionant-se amb la roca mentre el seu crit es fonia amb el d’un falcó que alçava el vol en aquell precís instant. La seva energia havia estat alliberada i la seva transmutació desfeta.

Aquella mateixa nit van encendre les torxes i van prosseguir el camí.

Gil-ha va esculpir en pedra a Venus, la va fer grossa i nua, com l’havia presenciat, però no li va esculpir rostre; ja que, com havia dit el Minotaure, l’humà no podia concebre tal bellesa. Aquell ritual d’agraïment a Venus el va transmetre al seu fill i als seus néts, que igual que ella van transmetre la tradició però mai van dibuixar rostre a la seva representació de Venus.”

Vanus_PH1

– Quan vam estudiar la prehistòria vaig veure aquesta figureta de la que parlen en el teu conte. – digué la Júlia tot tancant el llibre. – És molt estrany. Centaures, minotaures, Elohim, que no sé el que són, transmutacions… No sé què s’havia pres la iaia per escriure això… – va concloure rient.

La Júlia i els seus pares intercanvien unes quantes bromes a rel d’aquella lectura, però l’Ona, tot mirant, des de la seva finestra, com el paisatge boscós quedava enrere, pensava que en algun lloc segur que existia tot allò que havia escrit la seva àvia.

   *    *

Qui no podria imaginar mai un món com el de l’Ona i la Júlia és en Sirhan, el caçador d’una tribu de pells verdes, en el Regne de la Fantasia. En Sirhan tenia el que es considera Sang Pura, descendia directament de Yuri, El Salvador.

Ancestralment, hi havia un continent anomenat Atlàntida, però una batalla amb una raça alienígena anomenada Draconians va tenir com a fatal desenllaç l’esfondrament d’aquest continent en un vòrtex, ara conegut com el Triangle de les Bermudes. L’Atlàntida va ser engolida per aquest vòrtex i conduïda a una altre dimensió, el conegut com a Regne de la Fantasia. Yuri va conduïr a les quatre especies de la illa cap a la salvació, els pells verdes de la que en formava part, però també les seves eternes rivals, els pells rojes, pells blaves i pells negres.

Tots esperaven de Sirhan grans coses, li pressuposaven en la genètica de la estirp.

Aquell dia era la gran prova. Tots els que havien arribat a l’Edat del Canvi, els quinze anys, fossin nens o nenes, havien d’assumir el seu destí: ser guerrer, esclau o, en el cas de les nenes, concubina d’un guerrer.

Sirhan tenia clar que volia ser guerrer i per ser-ho havia d’aconseguir matar un esser màgic o establir un vincle Familiar.

Els Familiars són animals que acompanyen a l’humà, vinculats per un llaç màgic semblant al vincle d’equitxí amb una fada. L’humà comparteix una empatia extrema amb el seu Familiar, comparteixen emocions, dolors, alegries… Senten les emocions de l’altre com a pròpies. Però aquests vincles son molt complicats d’establir, es requereix temps i la majoria de vegades, després de molts esforços, resultava no haver-hi compatibilitat i tot el temps era perdut.

Sirhan necessitava una victòria ràpida i gloriosa. Va voler demostrar la seva valia matant una cria de drac, però per fer-ho seria imprescindible primer matar al pare, el Gran Drac Negre. Era ell el que es quedava custodiant els preuats ous d’or mentre la mare volava a cercar menjar.

Al capvespre Sirhan, muntat sobre el seu enorme guepard, amb totes les seves armes i armadures penjades de la sella, dringava pel camí al ritme dels trepidants salts de l’animal muntanya amunt.

En arribar a escassos metres de la cova del drac, Sirhan va acaronar al seu felí i el va descarregar, lligant-se l’armadura de cuir de rinoceront alví reforçat, cobrint-se pit i braços, va cenyir-se el cinturó amb la potent espasa i engrapà l’escut amb una mà i la llança a l’altre.

Davant de la cova de drac pren una petita foguera sense contenció, amb l’esperança que es faci més gran i cridi l’atenció de l’animal a sortir de la cova. Ràpidament, en Sirhan escala un tros de muntanya per tal de situar-se al capdamunt de l’entrada de la cova.

Ja era negra nit i el foc tenia un groc intens i un vermell que presagiava mort, Sirhan estava segur que no seria la seva.

La llança, alçada sobre el seu cap, relluïa el reflex del foc que cada cop era més gran, a la espera de que la seva presa sortís del cau.

No va tardar en tremolar tot. Petites roques plovien sobre el cap d’en Sirhan, provinents de la part més alta de la muntanya que se’n sentia d’aquelles potents passes.

Black Dragon 7-2-17

La imponent bèstia va treure el cap de la cova, el seu coll s’estenia llarg i robust, escamat amb unes brillants plaques negres que reflectien aquell foc ardent. En fer sortir les seves gegantesques ales, la punta va endur-se per davant part de la roca de l’orifici.

Era molt més esfereïdor del que s’imaginava. Per uns breus instants va tornar a mirar al foc i abans de plantejar-se si el vermell podria ser per ell, va saltar entre les ales fent espetegar la punta de la llança contra les cuirassades escames del drac sense arribar a penetrar-lo.

El drac respongué instintivament alçant el vol, Sirhan va intentar agafar-se però la verticalitat del vol el va fer caure fins a la cua, on es va arrapar com una paparra intentant no deixar anar la llança. L’escut estava enganxat al seu avantbraç.

El drac sacsejava la cua, fuetejant-la amb ràbia, però el futur guerrer estava ben subjecte. L’animal, intentant calcinar al pell-verda, mirà enrere, per sota la panxa i en veure’l a la cua li va llançar un raig de foc.

Sirhan va bloquejar-lo amb l’escut, però va perdre subjecció i es precipità cap al buit. Davant de la seva impotència mentre queia va intentar un últim atac, morir matant era el seu lema.

Caient d’esquenes, sota la atenta mirada de l’imponent Drac Negre, en Sirhan feu aplec de les seves forces i llençà amb tota la potencia, de la que era capaç, la llança contra el drac, que escapçà la seva membranosa ala, fent-lo caure també.

Dragon-fight.PNG

La gegantesca bèstia, perdent el control, caigué desbocada sobrepassant a Sirhan que s’hi enganxà. Arrapat al Drac, Sirhan l’apunyalava per sota de les escames a amb la seva brillant espasa d’acer èlfic.

Prop de cent perforacions tenia el drac en tot el cos quan al caure impactaren sobre el cim de la muntanya nevada, on Sirhan abans de que el drac prosseguís la caiguda va fer un sal sobre el coixí de neu verge.

No va tardar gaire a escoltar l’enorme terrabastall de l’animal impactant contra el terra. Segurament l’animal era mort, però no era el premi que buscava, volia el cap d’una cria; així que va descendir pel cantó contrari on havia caigut el drac per poder anar a l’encontre de la desprotegida cova.

El descens va ser més ràpid del que les seves passes li haurien permès, i més imprevisible del que hagués estat si hagués pogut reconèixer el terreny sota la neu verge. Fins que no es va sortir de la zona nevada cada passa era incerta i més d’una patinada muntanya avall s’havia endut.

En arribar a la cova, prengué foc a una entorxa i s’endinsà cap a la cova.

L’oneig de la flama que sostenia projectava a les parets sinistres ombres que el mantenien a l’esguard, al fons de la cova només hi havia un descomunal ou d’or, i era eclosionat.

El craqueig d’unes roques, trencades sota el peu de la cria de drac, alertaren al guerrer que no estava sol a la cova. El moviment d’aquella bèstia implicava que estava desperta.

– Surt de la foscor bèstia! No tens futur. He mort al teu pare i sense ell estàs perdut. Fem-ho ràpid. – pronuncià Sirhan amb afany de fer-se seva la presa.

De la foscor aparegué un cap reptilià gran com el d’un cavall, amb uns enormes ulls grocs de nineta estreta i aguda com agulles verticals, que impactaren contra el pellverda i perdé l’equilibri caient de cul a terra. La caiguda li havia fet caure la seva espasa a tres metres de distància.

El dragonet mascle, negre com el seu pare, emetia un so a mig camí entre el grunyir d’un gos rabiós i el xiular d’una serp amenaçadora, el morro li tremolava mentre es contreia mostrant unes primàries dents llargues i afilades.

Sirhan rodolà per terra engrapant de nou la seva arma, quan el dragó li saltà al damunt.

L’oprimia i l’aixafava, pesava molt, però a la vegada no lo suficient per esclafar-lo. Era clar que era només un recent nascut. Les seves ales i els petits braços que hi tenia enganxats tenien una potent força, però no la descomunal d’un adult amb la que hagués estat incapaç de fer front.

En el forcejament perdé novament l’espasa, el drac li oprimia els braços amb les ales i la saliva d’aquell monstre li regalimava pel rostre.

El contacte físic directe amb l’animal, el forcejar amb ell i comprovar lo tendre que estava li va fer sentir un profund i desolador respecte per aquella cria amb tantes ganes de viure, de defensar-se, de lluitar. Tenia clar que era la viva imatge del valor i el coratge.

Sirhan aconsegueix deixar-se anar la mà, arreplega un munt de sorra i quan el drac obre la boca per arrancar-li el cap d’una mossegada li enganxa amb el puny la llengua i la treu de la boca del drac cap a la dreta i se la cargola al puny.

– Ara, si em vols mossegar primer t’hauràs de partir la llengua. A veure quan vius després. – diu somrient el guerrer.

De cop, la mirada del drac es tornà de pena, com si l’hagués sorprès, com si li semblés injusta aquesta jugada del pellverda. Era una cria inexperta i en Sirhan ho volia aprofitar.

Estirant de la llengua a l’animal, l’apropà cap a on estava la seva espasa. En recollir l’arma i alçar-la per sobre el seu cap per tal de propinar el cop mortal a la bèstia, aquesta assumí el seu fatal destí i va deixa de resistir-se, abaixà el cap, però li aguantà la mirada fixe als ulls.

Sirhan es quedà en blanc, les forces l’abandonaren, de cop l’espasa es va tornar pesada com una tona i li caigué d’entre els dits clavant-se de punta a la sorra. Les mirades seguien fermament connectades, però aquest cop la mirada del drac ja no era de pena sinó d’expectativa, en canvi la de Sirhan era de desconcert.

Mentre pensava què dirien al poblat, la mà amb la que subjectava la llengua ja era ben molla i no podia subjectar bé la llengua que ràpidament es va esmunyir d’entre els seus dits.

Per uns instants els dos es van quedar a la llum de l’entorxa cara a cara, mirant-se sense fer cap gest.

De cop, el drac ensenya les dents al guerrer, li deixa anar un grunyit i es retira d’un salt cap a la foscor.

Drac_cridant

Sirhan, poc a poc, recollí la seva espasa i se’n anà de la cova, caminant, desanimat, confús.

De camí de baixada de la muntanya, a lloms del seu guepard gegant, en Sirhan sentí un intens dolor a la mà esquerra. Se la recollí cap al pit i amb la mà dreta la va cobrir.

En arribar al poblat el dolor havia desaparegut. Desmuntà del felí davant de l’atenta mirada del poble que canvià la seva mirada d’admiració per la de sorpresa. Alçà les dues mans obertes en senyal de fracàs i un ofegat crit que semblava d’espant es va posar en boca de tots.

El xaman del poble se li acostà sense mirar-lo a la cara, sacsejà el cap en desaprovació, li prengué la mà esquerra i digué:

– Ets la deshonra de la teva estirp, has destruït el valor que dus a les venes, ets un fracàs. Ningú no et voldrà ni com esclau.

Sirhan es mirà la mà esquerra i en el lloc de la dolència ara hi tenia un glif sagrat, el de la compassió.

A diferència que el lligam amb el Familiar que podia ser per submissió de l’animal o rares vegades per amistat, el vincle de compassió esdevenia quan un rival deixava de veure’t com a tal per veure’t realment d’igual a igual. Per a la raça dels colors, especialment pels pells verdes, el glif de la compassió era un dels insults més grans que pogués propinar-te un enemic.

En aquells moments Sirhan va intuir una ombra sobre el poblat, va ser el primer en mirar al cel i veure la cria de drac que l’havia seguit. Ja sabia volar i en el fons va sentir una estranya satisfacció per aquell animal.

Els del poblat miraven amb odi la cara de Sirhan que sense voler havia dibuixat una mirada de tendresa sobre el terrible rèptil que s’havia posat sobre la teulada de branques seques d’una de les cabanes.

– Matem la bèstia! – va cridar un dels pells vermelles que ja tenia l’arma a la mà, una javelina d’acer èlfic, capaç de travessar una roca com si fos un coixí de plomes.

– NO! – cridà Sirhan tot sostenint la javelina del pell vermella – No ha vingut a fer mal a ningú. Està sòl i només em coneix a mi, per això està aquí.
– Som caçadors, guerrers, fills de la guerra… no cuidadores de dracs.

El pell vermella li escup als peus i es retira tot dient:

– Que no s’acosti a la meva cabana o el travessaré amb la meva javelina.

Sirhan es quedà ensenyant la fulla de l’espasa a la resta de companys de la tribu, desafiant a qui intenti alçar la seva arma contra el drac.

Aquella nit, la lluna plena va il·luminar el poblat, que per primer cop va passar la nit amb un drac sobre la teulada d’un d’ells, ni més ni menys que la del descendent d’en Yuri, en Sirhan.

   *    *

En el món real encara era el migdia quan la família Valls Domènech desfeien les maletes a Barcelona, tots menys l’Ona que jugava a córrer pel passadís fent carreres amb la seva fada Pètal.

– Tu creus que és normal mama? – comentava la Júlia al rspecte.
– Mira-la, s’ho passa bé, riu… Acaba de canviar de casa, de ciutat, de província, per tant d’escola i d’amics… Té només 7 anys, ja tindrà temps de tocar de peus a terra. Ara, si vol tenir una amiga imaginaria que l’ajudi a superar tot això… no serem pas nosaltres qui li neguem, no et sembla?

La Júlia somrigué i assentí amb el cap.

– Tu ja tens tot a punt per presentar el teu projecte de treball de recerca? – preguntà la mare dissimulant la seva preocupació per no carregar de més pressió a la seva filla.
– Si, ho tinc tot llest. No sé on tinc les calcetes ni els mitjons, però el treball de recerca no ho l’he perdut de vista ni un moment. Espero que m’acceptin en aquesta escola el mateix projecte.
– Home, clar que si. – intervé el pare – Segur que tenen uns paràmetres estàndards per a tothom i, per tant, si ja ho vas superar al Cor de Roure segur a que al IPSI també, ja ho veuràs.
– Això espero. Si no, em moro. Pensa que a la majoria els el van aprovar abans d’estiu i han tingut tot aquest temps per treballar-se’l. Jo entro al curs quasi dos mesos després que hagi començat… Mira, no hi vull pensar més. Vaig a seguir desempaquetant coses… Tinc l’habitació més petita i crec que sóc la que tinc més caixes.

Un cop la Júlia se’n va, en Gerard s’asseu a costat de la Mariona, li aparta els negres cabells del coll i li fa un petó i li pregunta a cau d’orella:

– Tu com ho portes?
– Estic com en un núvol. No em crec que ja estigui aquí, que sigui casa nostra… Si, veig els nostres mobles, la distribució s’assembla tot i que tot és més petit… Però fa rebombori a cotxes i no sento els ocells ni els grills… Sento que la ciutat fa com una olor estranya inclús. – a la Mariona li regalima una llàgrima en els seus grans ulls marrons.
– Jo crec que aquí o on sigui, podem ser feliços mentre estiguem junts. Mira a l’Ona, riu sola a l’habitació i encara no ha ni desempaquetat les seves joguines.

Els dos rigueren.

A la seva habitació, la Pètal li estava confessant a l’Ona que li havia amagat la caixa de les calcetes a la Júlia entre les caixes de vins de mostra d’en Gerard. Les dues reien.

   *    *

Ja feia estona que s’havia publicat l’últim videopost de Docthulu i es començaven a incrementar exponencialment les visites, tant al vídeo com a la plana web.

Pedro Javier rebé un correu electrònic a la seva compte de Protonmail. Encuriosit l’obrí des del seu portàtil. Era una tal Estefania, dient-li que era una fan molt interessada en conèixer-lo. Que estava fascinada per la feina que feia i que necessitava que es trobessin demà mateix al centre de Barcelona per conèixer-lo i donar-li una informació que li seria realment important per a la seva tasca d’investigació. Deia que adjuntava un document per tal de que la reconegués.

Primera norma: mai establir contacte personal directe.
Segona norma: dominar la informació. Si hi ha dues parts ser-ne la més informada.

El correu tenia una imatge adjunta. Era una foto d’ella. Una noia molt guapa, un parell d’anys més jove que ell. Era una d’aquelles noies per la que valdria la pena arriscar-se la pell.

Tancà el correu i anà a fer el dinar.

   *    *

A una cafeteria de Brussel·les l’Ivan connectava al seu portàtil el pendrive platejat que li havien donat. Tot de fitxers es carregaven davant dels seus perplexos ulls i de cop, va tenir la certesa que res tornaria a ser igual mai més.

 

 Entrega 2 >>

Anuncis

3 pensaments sobre “Entrega 1 – Introducció

  1. M’he capbussat en els fascinants mons que has creat i m’he deixat emportar per aquell gran poder que és la imaginació i he quedat atrapat per totes les històries que avui he iniciat. Els quinze dies d’espera se’m faran llargs!

    Liked by 2 people

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s