Entrega 2 – La Missió

bar-bruselasEl sol il·luminava a través dels seus finestrals aquell bar de Brussel·les. L’Ivan havia escollit el racó més apartat i fosc per a poder revisar els documents d’aquell pendrive platejat, lluny de les mirades d’estranys.

Entre tota la documentació que va trobar en el pendrive, el projecte Agartha va ser el que més va atraure la seva atenció. Estava altament detallat amb mapes nazis del Tercer Reich i fets ben documentats, alguns amb reportatges fotogràfics o inclús audiovisuals.
En els arxius es veia reflectit l’interès d’Alemanya en l’Antartida des del primer trienni de mil nou-cents. En el retorn de la seva expedició al pol sur, Erich Von Drygalski va redactar un informe en el que detallava la presencia d’essers diminuts que suraven amb els vents gelats. Petites criatures de to pàl·lid i blanquinós que cantaven cançons trastornants i torbadores que es fonien amb els udols del vent.

800px-Richard_E._Byrd_cph.3b17378Als anys 30 l’Almirall americà Richard Evelyn Byrd Jr. va sobrevolar repetides vegades els pols. Concretament el 1934, Richard Byrd va passar 5 mesos operant sol en una base avançada, a 200km de la base Little America, on va fer investigacions científiques. Després d’emetre estranyes transmissions de radio, van enviar una partida de rescat i quan el van anar a buscar se’l van trobar en mal estat tant físic com mental. Deia que no podia dormir per culpa de les cançons que provenien dels vents gèlids i que el torbaven els malsons des que havia descobert una porta daurada a un altre món. El govern va excusar aquelles afirmacions dient que li havia afectat el monòxid de carbó de l’estufa.
Criatures petites o invisibles, càntics estranys, una misteriosa porta daurada en mig del pol sud… Tot allò li sonava a conte de fades a l’Ivan. Com podia ser que a Byrd el deixessin estar sol durant 5 mesos en la zona més protegida del planeta? Ell sabia que tot el que estava més al sud del paral·lel 70, o sigui a menys de 2.233 quilòmetres del pol sud, estava restringit per seguretat internacional; estant prohibides les fotos aèries i rigorosament controlades les visites.

800px-Richard_Byrd_in_flight_jacket,_1920s_(exbt-iceberg-47)Lligant caps va voler fer una recerca sobre aquest almirall, al que li havien donat permís per estar en una zona tant restringida sense cap supervisió. El cercador aviat li va oferir diferents resultats, però el que el va sorprendre més era lo ben posicionat que estava. En Byrd tenia una ascendència arrelada als mateixos orígens d’Amèrica tal com la coneixem; concretament, era descendent de John Rolfe i de Matoaka que al casar-se va ser batejada com a Rebecca Rolfe, però la història la recordarà sempre com a Pocahontas. John va ser dels primers en instaurar el cultiu de tabac a Estats Units. Repassant novament les fotos d’en Byrd, l’Ivan va poder apreciar un triangle amb un ull a dins, l’emblema dels Iluminati.

De sobte, va percebre la sospitosa proximitat d’una atractiva turista, que duia un abric llarg vermell i llavis a joc. No es va treure les grans ulleres de sol negres fins a asseure’s a la taula del costat i va deixar la seva bossa de mà, feta de pell negre, entre els dos. L’Ivan sabia que des del seu angle ella no podria veure res de la seva pantalla, però l’incomodava pensar què podia haver-hi dins d’aquella bossa tant propera. Si era un sistema de bolcat d’informació, era possible que no tardés més de cinc minuts en desencriptar els seus paranys i fer saltar les alarmes del seu sistema, després d’això tindria dos minuts per allunyar-se d’aquella bossa o l’hauria d’intervenir preventivament, pel contrari donaria temps que en fessin una còpia íntegra.
Amb presses va continuar llegint: Interessats per la misteriosa porta daurada, els Alemanys van enviar el 1939, a Alfred Richards en missió colonitzadora a fundar Novasuabia, una regió de 600.000Km2 al pol sud.

Bundesarchiv_Bild_146-1976-127-06A,_Karl_Dönitz_-_cropPocs anys després, el 1943, l’almirall Karl Dönitz, cap de l’armada de submarins, va declarar: “La flota alemanya de submarins està orgullosa d’haver aconseguit construïr per al Fürer, en una altre part del món, un Shangrila, una fortalesa inespugnable”.
Tot i això el maig del 1945 Alemanya es va rendir i s’activà l’Operació Arc de Santmartí on el gruix principal de la flota alemanya s’enfonsà a si mateixa.
Dönitz, pressionat pels aliats revocà l’ordre, però molts ja n’havien fet cas, d’altres s’entregaren i una bona part simplement van desaparèixer.

El juliol, a Mar de Plata, s’entrega l’U-530, un submarí alemany i a l’agost s’entrega l’U-977 a dos naus argentines. Ambdues tripulacions van ser dutes a Estats Units on varen ser durament interrogades. Resultat d’aquells interrogatoris es va saber l’existència d’un altre món dins del nostre món, una porta daurada a través d’una altra dimensió on hi havia elements que no responien a lleis de la nostra física, on la màgia fluïa sense límit, un món ple de criatures fantàstiques. També van descobrir que els nazis havien construït una fortalesa inexpugnable a prop de la porta.

La resposta d’Amèrica va ser pràcticament immediata. A finals del 1946 s’iniciava l’operació Highjump, composta per dos porta-hidroavions, dos petrolers, dos destructors, dos bucs de subministres, un buc de comunicacions, dos trenca-gels i un submarí. Tot això amb la col·laboració del portaavions USS Philippine Sea. Per dissimular tal desplegament el van dividir en tres grups: occidental, central i oriental.

La cosa es posava interessant per a l’Ivan, però havia arribat el moment, havia de marxar abans que no fos tard.

– Perdoni, em pot indicar com anar des d’aquest bar a les galeries Saint Hubert? – li preguntà la noia fins aquell precís instant callada i distant.
– No soc d’aquí, dispensi. – respongué ell secament tancant el portàtil i guardant-lo a la bossa.

Creuà el bar sense tancar la bossa, d’aquella manera podia observar les llums del portàtil. Ella el va seguir a través del bar, amb la bossa sospitosa a la mà:

Noia-Bar

– Em sap greu si l’he empipat. – digué ella interceptant-lo a la porta del bar – Sóc nova aquí també, no conec a ningú i he pensat que potser vostè em podria aconsellar. Té cara de bona persona i…

Des de la bossa, veié encendres un led lila en el portàtil. El lila no s’hauria d’haver encès mai, excepte que es disparés l’alarma del sistema. Allò confirmava les seves teories.

– Si i tant! L’acompanyo!

Allò va deixar bocabadada a la senyoreta que es va quedar parada en veure que l’Ivan aturava un taxi, ella que no havia pogut acabar de copiar els documents no podia separar-se de l’Ivan encara, així que es va apropar a ell per guanyar temps:

web-brussels-taxi-getty

– Què fa? Però no és a uns pocs carrers d’aquí? – preguntà ella delatant-se.
– Creia que no sabia on era? – somriu l’Ivan dominant la situació.
– No penso pujar amb un desconegut a un taxi. – diu fent-se la digne.
– No es preocupi, només és un taxi… i jo tinc cara de bona persona. – somriu tot prenent-li la bossa cap a l’interior i fent-la passar cap a ella després. – A les Galeries Saint Hubert, per favor. – indica l’Ivan al taxista.

El taxista, estranyat per la proximitat posa en marxa el taxímetre i inicia la carrera.
De la butxaca, l’Ivan es treu una hipodèrmica. Ja la du preparada amb la dosis precisa per adormir a un adult corpulent, així que escampa una mica de líquid pel seient per reduir la dosis.

Però quan va injectar-li en el coll de la noia, ella reacciona a temps bloquejant-lo. Ell gira la hipodèrmica dins la seva mà per enfocar-la cap al canell de la mà que el subjecta i de passada ocultar la injecció als ulls del taxista que alçava la vista en aquells moments pel retrovisor. La noia en veure-ho feu com que besava a l’Ivan tot mossegant-li el llavi. Aquest respongué amb un cop de cap que desestabilitzà a la noia i la pogué tombar en seient. El taxista es mirava de reüll el mòbil i pensava si en podria treure gaires diners pel vídeo d’una parella embolicant-se en el seu taxi. La noia propinà un cop de genoll entre les cuixes a l’Ivan que perdé la hipodèrmica pel terra del taxi.

– Si els sembla, puc donar un tomb pel Parc de Brussel·les. És un passeig bonic, i els puc donar més temps i intimitat… – comentà el taxista fent-se el murri tot veient incrementar el taxímetre.

Cap dels dos va respondre perquè tenien la seva atenció focalitzada, ell cap a la hipodèrmica i ella cap a la bossa. Cap contra cap, evitant les mossegades de l’altre, la situació hagués estat força empatada si no fos per la corpulència de l’Ivan que dominava poc a poc sobre la tenacitat de la noia que estant a sota cada cop defallia més ràpidament. Finalment, un cop de cap de l’Ivan al front la va deixar atordida els instants necessaris per tal d’agafar l’injecció i clavar-li al coll a la noia. L’efecte va ser immediat.
Quan el taxista mirà novament pel retrovisor somrigué en veure com l’Ivan incorporava dolçament a la noia i li feia un petó als llavis, semblaven una parella acaramel·lada.

Ell recolza el cap inconscient de la noia sobre la seva espatlla i amb naturalitat li obre la bossa. Allà hi troba una pistola, un parell d’artefactes per a extreure la informació del seu PC i un fals petit kit de bellesa que en realitat és un petit assortit de drogues, verins i antídots amb diferents finalitats. Dins la bossa hi ha un moneder i en fa foto del carnet d’identitat, de les targetes i de la targeta de l’hotel; també hi ha un mòbil que aprofita per bolcar-se una còpia en el seu per tal d’analitzar tota la informació que el faci entendre qui és el seu perseguidor.

El taxista para el cotxe just quan l’Ivan ha deixat la bossa a terra.

– Ja hem arribat senyor. – diu el taxista.

L’Ivan respon amb un somriure amb cara de circumstàncies i respon:

– Ja li deia jo que bevia massa vi. S’ha adormit. Li agrairia que l’acompanyés a l’hotel Rocco Forte, a la Rue de l’Amigo número 1. Estem a l’habitació 501.

La cara de sorpresa del taxista es torna de complicitat quan amb un somriure i una picada d’ullet l’Ivan li dona una bitllet de cent euros i li diu que es quedi el canvi.

Fora ja del taxi, veié com el vehicle s’allunyava i prengué la determinació de recollir les seves coses de l’hotel on s’hostejava i fer unes quantes trucades per tal de preparar-se un viatge improvisat a l’Antàrtida. Si aquell compendi de faules era cert, ho havia de veure amb els seus propis ulls abans de seguir cap pista més.

   *    *

bnc01

1376159531_909704_1376159667_noticia_normalPedro Javier, era un habitual de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Assegut en una de les taules de fusta que hi havia en el pis superior, prenia apunts sobre els Elohim pel seu nou videopost. Estava repassant les dades que tenia en referència a les diferents cultures predilubianes que parlaven d’essers superiors que les visitaven i els ensenyaven habilitats noves.

Totes les seves investigacions apuntaven que en temps molt remot, quan la humanitat no era més que l’esperança en el cromosoma d’un simi, una raça d’éssers energètics provinents d’un planeta llunyà van aprofitar les corrents d’energia espacial per viatjar a la terra. Buscaven el Donum, un material capaç de modificar la realitat fen reals els pensaments i atorgant al posseïdor el coneixement absolut.

– Hum… Seguramente poca gente sepa qué es el Donum… – Va murmurar el Pedro Javier en veu baixa mentre anotava “Donum” com a un dels temes pendents pel seu video blog.
El Donum va arribar fa milions d’anys a la Terra a través d’un meteorit que va impactar sobre l’actual península de Yucatan a Mèxic, acabant així amb tot el projecte evolutiu dels Draconians, unes criatures reptilianes del sistema solar de Thuban.

Els éssers energètics quan van arribar al planeta es van crear una base oculta en una altra dimensió, per a passar desapercebudes, i poder investigar la vida en el planeta.

En un principi havien establert una base, a mig camí entre el nucli i la seva escorça, en un portal interdimensional que els conduïa a Huisvanlig, un món amb tot el que necessitaven, des d’on estudiaven la vida a la Terra.

En Pedro Javier volia fer especial incís en el canvi que va suposar quan poc a poc, un grup d’aquells va anar perdent la timidesa i va sortir al pla real.

Un grup nombrós d’ells va emergir per tal d’estudiar els essers autòctons de prop. La seva sortida a la superfície va ser a través del pol sud del planeta i el seu objectiu va ser clar, on hi havia el bullici de la vida, a la part inferior del continent africà.

Al ser pura energia vibraven en una dimensió que els feia imperceptibles, tant sols interactuaven amb els essers vius del planeta a través de les emocions.

Aquelles condicions espartanes, posaven a prova la capacitat de supervivència de les especies, tan d’animals com de fauna, que havien de suportar molt baixes temperatures i saber trobar aliment per sobreviure. Feia mil·lennis que la terra era coberta d’esplendorosa i perillosa naturalesa que feia gala de les més gegantesques manifestacions. Arbres gegantins, criatures monstruoses, plantes espectaculars, insectes immensos… Ara quasi tot estava extingit i ocult sota tones de neu verge i capes gruixudes de glaç.

En aquells moments la humanitat no era més que l’esperança oculta en el cromosoma d’un simi que poblava principalment el sud-oest d’Àfrica, però aquell simi els havia enamorat per la seva ferma voluntat de voler-los veure i aquella tenacitat per sobreviure.

Amb el temps, la relació s’estrenyia entre els essers energètics, estèrils però immortals, i les constants noves generacions d’aquells prolífics simis a qui veien néixer, créixer i morir. Tanta era l’estimació que en un principi els tractaven com a afillats, volien dotar a aquell simi del seu màxim potencial. Sense saber-ho, part de l’energia d’aquells essers era absorbida, generació rere generació, per aquells simis cada cop més intel·ligents i espavilats.

El destí tenia preparada una gran sorpresa pels éssers paternalistes; els simis van desenvolupar aquell desig de veure’ls de tal manera que, projectant la seva imaginació, eren capaços de fer-ho. Els efectes d’aquell do, que en un principi els resultava formidable, ràpidament va esdevenir una maledicció. El canvi podia ser permanent.

Quan un simi materialitzava les seves pors, anhels o somnis en la forma d’un esser energètic, aquest es convertia en la imatge imaginada i si un d’aquells simis creuava la mirada amb un esser energètic materialitzat, aquest conservaria la forma per sempre més. Aquest fet es va conèixer per transmutació.

La transmutació va disgustar i espantar a una gran part dels essers energètics, així que van decidir marxar de nou al seu planeta. Entrant pel pou profund que hi ha al centre de l’Antàrtida, van travessar el portal del nucli que els va dur novament cap al seu planeta originari, situat en el sistema solar que ens feia d’Estel Polar en aquells temps.

Una part dels essers, que volia seguir la evolució d’aquells simis però no volia ser transmutat, va tornar a Huisvanlig.

Amb els mil·lennis de conviure junts, van sorgir petits conflictes i reconciliacions, tampoc no era estranya la relació amorosa dels éssers transmutats i els simis, donant lloc a simis més evolucionats que a la vegada s’aparellarien amb altres, no només escampant i perpetrant aquells canvis genètics, si no també donant lloc a espècies noves com els gigantopitecs, uns simis gegants de 3 metres d’alçada.

Esporàdicament sorgia l’apropament d’un transmutat amb alguna altra espècie, donant lloc als éssers antropomòrfics coneguts com a Fantàstics, un dels més coneguts va ser Atargatis, la primera dona amb cua de peix.

Els mil·lennis van passar a milers i quasi hi havia tants éssers transmutats com energètics, però tots ells duplicats en nombre per aquell simi evolucionat que, a diferència dels altres, era mortal però tenia una capacitat de reproduir-se molt més alta que la dels transmutats.

Els essers energètics havien ajudat al simi a alçar-se sobre dos peus, a mirar més enllà del terreny que trepitja i a saciar aquella inquietud que li generava lo desconegut. Estaven transmetent-li al simi la necessitat d’investigar, de conèixer allò desconegut.
Aquest va ser el primer impuls que necessitaven els simis per abandonar aquelles terres que havien estat tot el seu món però que ja ara se’ls feien petites. La selva, actualment coneguda com el Congo, havia estat el seu lloc des de sempre; així que molts es van negar a seguir als més valents que s’allunyaven continent endins, separant-se així dels simis més conservadors i d’aquells éssers marins, transmutats o fantàstics, que necessitaven les aigües atlàntiques per sobreviure.

En Pedro Javier tenia prou informació per a fer el seu pròxim videopost que titularia: Elohim, l’origen de la mitologia. Va mirar el rellotge i va pensar que havia acabat més aviat del que pensava. Tot just tocaven les vuit del vespre i, tot i fer-se fosc, encara li quedaven hores lliures. Va obrir el correu de Protonmail, hi tenia un nou correu d’aquella noia:

“Hola Docthulu,
Ya sé que debes pensar que soy una chalada más que te escribe para acosarte… Pero poseo información de la Unidad Psiqiuatrica Penitenciaria Brians.
Seguramente por escribirte ya me ponga en peligro.
Se como puedes infiltrarte en el area de seguridad.
Mañana, a las 18h estaré en el Burguer King de Canaletas, en el piso de arriba.
No me arriesgaré dos veces.
Estefanía.”

El centre Brians era el fetitxe del Pedro Javier, no podia resistir-se a la possibilitat que això es fes realitat: poder entrar infiltrat al centre Brians. Fins ara, només hi havia pogut estar per fora, poder fer sobrevolar algun dron que ràpidament havia estat neutralitzat.

Ho tenia clar. L’endemà acudiria a aquella cita. A més, si realment era la de la foto, coneixeria a una noia preciosa.

   *    *

Al cap d’unes hores, a uns quilòmetres d’allà, la família Valls Domènech sopaven junts després d’haver renyat a l’Ona per amagar les calcetes a la seva germana i per remenar les coses de feina del seu pare, ella els havia explicat que havia estat una innocent broma de la seva fada Pètal, però cap d’ells la va creure. L’ambient estava una mica decaigut abans que la Mariona posés al centre de la taula una font plena d’ensalada russa. Després que cadascú agafés la quantitat que desitjava menjar, van començar els intercanvis. La mare diu:

– Regalo patata… per mi n’hi ha massa.
– Jo, jo… –demanava la Ona.
– Massa lenta, petitona! –deia la Júlia tot engrapant amb la seva forquilla una bona pila de patata.
– Eo, Xu! M’ho havia demanat primer! No s’hi val… –va dir la Ona creuant-se de braços i fent morros per mostrar la seva més sentida indignació.
– Que és broma germaneta. –diu la Júlia somrient tot compartint part del botí.
L’Ona li correspon amb un somriure d’orella a orella mentre es barreja tots els gustos en el plat.
– Jo regalo la pastanaga. Qui la vol? –diu la Júlia mirant als seus pares, sabent que els encanta a tots dos.
– Jo! –van dir el Gerard i la Mariona a la vegada.

Per ells era un joc el fet d’intercanviar el menjar. Sempre acabaven rient.
Després d’aquell renovador sopar, les nenes van anar-se a rentar les dents i a dormir.
El Gerard i la Mariona es van quedar mirant alguna sèrie de televisió, després en Gerard es va planxar la camisa, es va escollir una mudada que li donés bona presència en les visites de l’endemà.

Quan va arribar l’hora d’anar a dormir, la Mariona entrà al llit amb por… Temia els malsons recurrents dels últims anys. Finalment, els havia fet cas, havia marxat de Conesa, la respectarien aquella nit? Era un dubte que li generava ansietat, però el massatge als peus d’en Gerard sempre era un bon remei per a relaxar-se i abandonar-se a la son produïda per l’esgotament d’una mudança i la posterior reorganització del contingut de les caixes.

   *    *

Mentrestant, en el regne de la Fantasia, Clar de Lluna havia donat a la seva companya de cel·la una missió per a preparar la fuga. Necessitaven demanar ajuda i ara sabien que existia una altre fada amb nom propi.

Les fades son criatures senzilles, no poden ordir un pla ni organitzar-se estratègicament, necessiten a algú que les lideri. Clar de Lluna era la Reina de les Fades i sense ella tenien menys perill per Xàyde que un grapat de cuques de llum.

Clar de Lluna havia demanat a Xàyde parlar amb ella per a revelar-li una cosa sobre el portal de l’Atlàntida. La Reina Fosca estava tant interessada en creuar el llindar del regne de la Fantasia per passar al de la Realitat que va acceptar parlar amb ella fora de la sala dels miralls.

Mentre les dues fades creuaven juntes el Palau de Quars en direcció al saló del tro, l’altre fada acomplia la seva missió. Furgant el pany va aconseguir obrir-lo. Tot i les seves ferides s’atansà cap a un dels miralls màgics de la sala i repetí les paraules que Clar de Lluna li va dir que recités en idioma arcà.

A la Sala del Tro la Xàyde, fent ostentació de la seva mida d’humana obrí el palmell de la mà i ordenà a Clar de Luna que s’hi posés. Aquesta obeí i començà a argumentar:

– Xàyde, vella amiga…
– Ningú em diu així! M’anomenen la Fada d’Ales de Sang o la Reina Fosca.
– Jo no. I Mahla realment estaria compungida si sabés que no ostentes amb orgull el nom que et va posar.

Xàyde quedà pensativa llarga estona. Un munt de records la van desbordar.
Com si fos ahir, va reviure aquells moments. Primer els moments feliços que havia passat a costat de la seva germana d’equitxí, la Mahla. Ambdues havien nascut juntes, l’energia del primer plor de la Mahla li havia donat la vida.

Alaiza-Centauro (6).jpgLa petita Mahla va néixer en plena Era Fantàstica, quan els centaures i minotaures compartien experiències amb els humans, quan els mars podies veure tants dofins com sirenes i tritons, quan al cel dels poblats hi podies trobar grifs i dracs, els transmutats es barrejaven amb espècies encara no extintes de dinosaures o animals prehistòrics. Es vivia amb normalitat i era per això que, tot i ja tenir sis anys, li havien dit sempre a la Mahla que no s’allunyés mai del campament; però les fades són bones companyes i sovint males conselleres. Xàyde insistí a Mahla per creuar la zona, per jugar a l’aventura i veure què hi havia més enllà.

fuego-300x201El paisatge era tot nevat, Mahla i la seva fada jugaven a perseguir un petit remolí de flocs de neu que dansava prop de la zona prohibida, on temps enrere havien vist algun gran depredador.

Mahla veia a la seva fada lluminosa, com a una graciosa fèmina d’un pam d’alçada, ulls grans, negres i ametllats, amb petites orelles punxegudes i llarga melena negre. Sempre la visualitzava amb vaporoses robes de coloraines que sovint es confonien amb reflexes del sol.

Mahla sempre se la mirava. Volia ser tant bonica i graciosa com ella, aquell dia no notava el fred de la roca sota el seu cul nu mentre contemplava com la seva germana feèrica ballava, per sobre el seu cap, amb els flocs de neu a contrallum.

De sobte una ombra va enterbolir l’espectacle, la por va paralitzar a Mahla que no gosava girar-se; ja que pressentia la mort darrere seu.

Càlids bafs, fruits d’una potent i agitada respiració, contrastaven amb el vent gèlid.
La fada en veure-ho va llençar-se en picat sobre l’amenaça, com una fletxa disparada a matar.

Mahla es va girar i amb un gest reflex va plantar els palmells de la mà davant d’aquella enorme bèstia, de dents llargues i esmolades, que obria les seves gargamelles per tal d’engolir-li la vida.

L’encreuament del gest de Mahla amb la trajectòria de la fada, va produir una inesperada transformació de la fada en un bòlid lluminós intangible que va travessar la gegantesca bèstia de més de 3 metres de llargada, convertint-la en un enorme bloc de gel.
La fada, recuperant la seva aparença normal, va acudir ràpidament a la nena per veure com es trobava. Aquesta, sense donar crèdit al que havia passat, va oferir-li els palmells de la seva mà perquè s’hi posés. Saludant-se nas amb nas, Mahla va fer un ofrena a la fada d’un valor incalculable, li va donar un nom: Xàyde.

La neu s’intensificava, així que van decidir emprendre el camí de retorn a la seva cova, però la seva desolació absoluta va ser contemplar les múltiples siluetes que es passejaven pels racons de la paret escarpada. Aquell terrible depredador no venia sol, era el primer d’una manada que venia a reclamar aquell territori com a refugi per la seva espècie.

Xàyde va instar a Mahla a fugir en direcció contrària. Un depredador va alçar el cap en direcció a elles, en baixar un nivell d’un salt, la resta de depredadors el van seguir.
Mahla amb llàgrimes als ulls va emprendre la fugida en direcció contrària al seu campament; ja que els enormes depredadors li barraven el pas. Mig quilòmetre separaven a la nena d’una mort segura, i aquesta distància s’escurçava ràpidament a cada ensopegada que feia la nena sobre la neu verge.

Aquelles bèsties van acorralar a la nena i a la fada en el marge d’un penya-segat.
Xàyde, fent un esforç per no mostrar la seva por, va estendre la ma a la nena instant-la a volar com ella. La nena va mirar el penya-segat, va veure-hi arbres secs i roques punxegudes, després va mirar-se als famèlics monstres que se la miraven amb la tranquil·litat de qui espera que es refredi el seu plat abans de menjar.

Una llàgrima es cristal·litzà a la galta de Mahla quan saltà pel penya-segat, alçant les mans com si fossin les ales de la seva germana d’equitxí. Per uns moments, mentre tenia els ulls tancats sentia la felicitat d’haver acomplert el seu somni: convertir-se en Xàyde.

nena-ulls-tancats

Xàyde va exclamar de terror, va intentar salvar la seva germana que queia en caiguda lliure, immersa en el seu dolç pensament… però no va poder-hi fer res.

Sobre el cos esclafat i ensangonat de la pobre Mahla, Xàyde va oblidar tots els sentiments, els colors de la seva vestimenta es van enfosquir i les seves ales es van tenyir de vermell sang. Va canviar, els seus ulls eren pous d’un negre profund i la seva mirada clavada al cim d’aquell penya-segat aclamava venjança.

Ràpidament, va acudir al poble, on va demanar l’atenció dels homes, però aquests la ignoraven, potser incapaços de percebre-la. Després va acudir al vell Fe-ahar, el minotaure que liderava aquell grup d’humans, i va dir-li:

– No s’arriscaran vides de més homes, per venjar als difunts. Vàreu desobeir i aquestes en són les conseqüències. Ara ets una Orfe d’equitxí.
– Són molts i els humans perillen! – va dir intentant manipular al Minotaure perquè aquest dirigís un atac contra els terribles depredadors.
– No defensarem aquestes inhòspites terres tenint-ne de més frondoses cap al nord.
Xàyde, va quedar dessolada i sola, només seguia viva perquè l’odi dels pares i germans de la Mahla no els deixaven oblidar-la. La culpaven d’haver induït a la petita a creuar la zona prohibida i finalment a llançar-se pel penya-segat.

Durant desenes de mil·lennis, en alguns casos centenars de mil·lennis, l’esser humà va coexistir amb els Transmutats i els Fantàstics, vivint en alguns casos històries de terror, en altres casos poètics encontres plens de saviesa i coneixement compartit.

Xàyde no oblidava a Mahla tot i fer segles de la seva mort. La seva pena i el seu creixent poder potenciaven inconscientment aquell clima glaçat, com si revisqués dia a dia aquella nevada que va presenciar la mort de la seva germana d’equitxí. Sempre a la penombra de la humanitat, assajava la seva màgia amb la creixent onada de fred que cobria el planeta.

Fairy_moonUna nit, mentre Xàyde practicava sola, va escoltar un lament. Era una fada plorant asseguda en una roca, il·luminada per la llum de la lluna. Xàyde, parlant amb ella, va esbrinar que la seva pena procedia de ser rebutjada pel seu germà d’equitxí; ell li havia dit que preferia que la fada marxés abans que deixés de creure en ella. Xàyde li va explicar la seva tragèdia i el rebuig sofert per part de la humanitat que ara la ignora.
Les dues fades es van fer amigues, Xàyde va donar-li el nom de Clar de Lluna a la fada.
Durant molt de temps, les fades que no volien morir per oblit, ja fos per rebuig dels amos o per orfandat d’equitxí, s’ajuntaven amb Xàyde i Clar de Lluna a les ombres i així s’asseguraven l’existència; sota les ordres de Xàyde començaven a crear un regne nòmada que seguia els passos de la humanitat.

Aquella comunitat de fades sota les ordres de Xàyde, autoproclamada reina de les fades, es mantenia a les ombres, practicant la màgia amb els elements.

Més de 70.000 anys va durar el regnat de Xàyde, reunint a milers de fades, algunes d’elles s’havien independitzat en diferents regions, com les fades de les neus al pol sud.

– Xàyde… – va dir amb veu baixa i dolça Clar de Lluna per recuperar a la seva antiga amiga d’aquell embadaliment.
– Què? – va respondre ella inconscientment de que acabava a de reaccionar al seu nom.
Clar de Lluna va somriure i va prosseguir:
– Xàyde, a través del Portal de l’Atlàntida segueixen entrant els residus dels humans. Les deixalles que ja no aguanta el seu oceà ens acaben venint a parar a nosaltres a través del vòrtex.
– Ho sé. Per això haig d’invertir la polaritat d’algun portal perquè ens deixin entrar a la seva dimensió i eliminar aquesta aberració que van fer els Elohim. L’humà mai hauria d’haver heretat la Terra.
– La Terra no és pas seva Xàyde, parles com ells, la Terra no és de ningú, si és el cas, nosaltres som d’ella. Hem d’ensenyar-los a estimar-la i cuidar-la… En el fons encara són aquell simi inquiet. No ho veus?
– No. Veig l’enemic. Veig a una espècie que es mata entre ella, es cacen els uns als altres, destrueixen allò que els dóna de menjar, de beure, s’estenen de manera descontrolada, i la seva inquietud els ha fet profanar fronteres que sorprendria al més antic Elohim.
– L’Aniquilació et sembla la solució?
– Si. – afirmà la Reina Fosca tot engolint-la amb els seus negres ulls.

   *    *

La fada ferida, era una guardiana i li costava canalitzar aquest tipus de màgia, però finalment pogué establir connexió. A l’altre costat del mirall hi havia una habitació, es veia fosca i vulgar, típica dels humans. L’única cosa que li feia sentir confort d’aquella estança eren uns dibuixos mal pintats que es veien fets amb amor, estaven en uns papers torts enganxats amb xinxetes de colors a la paret. En el llit, una nena petita dormint, l’Ona i al seu costat, una fada, la Pètal.

– Pètal? – preguntà la guardiana ferida al mirall.
La Pètal volà fins al mirall que hi havia a l’habitació de les nenes, un petit mirall de l’Ikea on l’Ona hi guardava alguns pintallavis, però sobretot diademes que havia decorat amb gomets, fulles que trobava pel carrer o flors que s’enduia del parc i que li agradava posar-se al cabell per imaginar-se que era una fada com la Pètal.
– Si, soc jo. Qui ets tu?
– Soc una guardiana de Clar de Lluna. M’ha demanat que et contacti. Necessitem el teu ajut.
– El meu!? – va exclamar-se ella i ràpidament es va tapar la boca com si algú pogués sentir-la.
– Si. Tu ets l’única fada de la que tenim constància que té nom propi. En tu s’ha despertat el poder i, per tant, seràs la nostra aliada més preuada.
– Què haig de fer? – acceptà ella.
– Has d’aconseguir venir al nostre regne, i per fer-ho només pots aconseguir-ho a través d’algun dels poblats de les fades. Com saps, serà un viatge sense retorn. No existeix cap porta oberta que ens permeti anar al món real i millor així; ja que la Reina Fosca anhela creuar el llindar per poder eliminar la humanitat.

Pètal es gira cap al llit de l’Ona, trista d’assumir el destí que l’allunyarà per sempre més de la seva germana d’equitxí; però la sorpresa és majúscula quan es troba a l’Ona de peu, amb llàgrimes als ulls i mirant-la amb desaprovament.

– Si tu te’n vas, jo també! – digué l’Ona.
– Però no podràs dir-li res als teus pares ni a la teva germana… – respongué la Pètal.

L’Ona assentí amb el cap sense ser conscient del terrible perill que allò li suposaria.
La fada guardiana va haver de cloure la connexió; ja que la Reina Fosca i la Clar de Lluna tornaven a la sala dels miralls.

   *    *

L’endemà al matí, al regne de Fantasia, el sol brillava rogent sobre el poblat de Sirhan.
El tors verd i nu de Sirhan mostrava els seus tatuatges tribals al sortir de la cabana a través de la filamentosa cortina.

Davant seu, el poblat havia format un semicercle que semblava esperar-lo amb els braços oberts, darrera del qual estava apressat el drac. Al centre del semicercle hi havia el xaman de la tribu i darrera seu el guerrer pell vermella.

– Sirhan! Posseïdor de la sang de Yuri, deshonra del poble de colors, portador de la marca de la compassió… –tot el poble intervé fent un so greu de desaprovació– Quedes convocat a un combat singular.

Li llancen una espasa al peus i el xaman continua la seva oratòria.

– Recull l’espasa.

En Sirhan sabia el que allò significava, s’hauria de batre a mort amb el pellroja, però desconeixia els termes que haurien sentenciat en el cas que guanyés. Així que recollí l’espasa i subjectant-la fermament restà a la espera que el xaman conclogués.

– Amb aquesta arma pots dar-te mort ara mateix i evitar-te la vergonya que un pellroja vessi la sang de Yuri sobre la sorra del nostre poblat. –Sirhan restà impassible, sense contemplar aquesta opció.
– Renunciant a la mort que et retornaria la grandesa davant del més enllà, només et queda l’opció del combat. Lluitaràs amb Kolos, el pell vermella a qui ahir vas gosar plantar cara. Quan guanyi ell podrà matar el teu drac i fer-se’n una armadura; en el cas que guanyis tu podràs quedar-te amb el drac, però hauràs d’abandonar la tribu.

Sirhan baixa un moment el cap pel pes d’aquella condemna que només li deixava la sortida de la mort o el desterrament. Quan alçà novament la mirada, els seus ulls verds brillaven amb tal intensitat que el xaman va deixar de parlar i va donar pas al combat, apartant-se a saltirons del mig del semicercle que es va anar tancant al seu voltant fins a formar un ampli cercle.

Tots dos guerrers estaven nus, només coberts pel tapall i els tatuatges. Ambdós van començar a caminar en cercle de costat, mirant-se fixament als ulls, Sirhan anava canviant-se l’espasa d’una mà a l’altre, Kolos la feia giravoltar al voltant del canell, fent ostentació de la seva habilitat acrobàtica amb l’arma.

Sirhan empren el primer atac i Kolos respon corrent cap a ell. Les espases impacten repetides vegades en una confrontació que rivalitza amb tècnica i corpulència. Kolos, intentant perforar-li un ull a Sirhan li obre un tall profund al pòmul. Sirhan, amb un sorprenent gir sobre si mateix, aconsegueix desorientar a Kolos i fer-li una ferida al lateral, a costat de les costelles.

Kolos arreplega un grapat de sorra que tira als ulls de Sirhan. Aquest cegat completament s’ha de guiar pel seu instint per interceptar el canell de Kolos quan aquest li va a fer un cop de martell amb l’espasa al cap. Sirhan es llança al coll del seu rival per a arrencar-li la jugular d’una mossegada, però només pot arreplegar-li la orella dreta, de la que n’escup carn i arracades.

Sirhan aprofita que Kolos es lamenta de dolor, per netejar-se els ulls i recuperar la major part de visió. El primer que mira és al seu rival que està incorporant-se, al fons el drac segueix subjecte per les cordes que l’empresonen, està serè i observant.

Sirhan torna al combat corrent cap a l’enfurismat Kolos que filigraneja amb l’espasa tot cridant de manera amenaçadora. Sirhan arrenca a córrer cap a Kolos i quan està a centímetres d’ell es llança per terra passant per sota de les cames del gerrer de pell vermella quan aquest intenta partir-lo per la meitat d’un cop. Sirhan aconsegueix tallar-li ambdós tendons i el seu rival cau de genolls ensangonat.

Sirhan s’acosta pel darrera, engrapa al seu rival pels cabells fent-lo alçar el cap; aquest hi oposa resistència en va però manté la dignitat no mostrant por. Sirhan posa la fulla de l’espasa a sota la nou del coll de Kolos. Dedica una mirada al drac i queda sorprès de veure’l lliure.

El drac s’havia alliberat de les cordes, podria haver-ho fer en qualsevol moment, però no intenta fugir, simplement està dempeus en el mateix lloc però mirant-lo fixament. El glif de la mà esquerra li fa dolor, un dolor màgic a la mà esquerra que sembla obligar a la mà dreta a afluixar l’espasa perquè caigui. Sirhan s’hi nega i lluita contra el dolor, subjectant amb força l’espasa i disposat a fer que el pell vermella vessi fins l’última gota de sang pel coll.

En aquells moments un crit de dolor interromp el combat, a aquest el segueixen d’altres crits. Són els membres de la tribu que cauen de genolls vomitant i trencant el semicercle.

– Què succeeix!? – Pregunta Sirhan al Xaman que s’acosta a un dels cubells d’aigua del poble.
– És l’aigua Sirhan. Has ofès als deus i ens han maleït l’aigua. Està contaminada i sense ella morirem.
– Tenim cactus, tenim fruites, tenim…
– Sirhan, sense l’aigua no podrem sobreviure gaires mesos.
– I no s’hi pot fer res?
– Si, però ja no és assumpte teu. Has guanyat, marxa.
– Que necessiteu? Si ho aconsegueixo m’acceptaríeu de nou com un membre més?
– Necessitem la banya d’un unicorn Sirhan, però si no vas ser capaç de matar un drac, menys ho seràs de treure-li la vida a un unicorn pur.
– Sóc un caçador. Si em va commoure el drac va ser per les seves ganes de viure, lluitant i mostrant coratge des del naixement. Un unicorn no és més que un cavall amb una banya.
– No t’enganyis Sirhan, els unicorns poden ser molt valents i poderosos. Les seves banyes posseeixen poders especials, entre ells el de la purificació. Mai et deixis tocar per una banya d’unicorn o faran amb tu el que vulguin.
– Oh, Xaman, he sentit a dir que els unicorns van partir d’aquestes terres fa molts anys. Precisament quan l’aigua estava cada cop més bruta.
– Hauràs de creuar la Vall de les Serps, passar pel Bosc Viu, entrar pel Pou de la Veritat, creuar les Mines Tenebroses, rodejar el Trencaones de l’Adéu fins a la Platja de Plata. Allà trobaràs el camí d’argent cap al Bosc Encantat.
– Serà millor que em marqui la ruta en un mapa. –respongué amb sarcasme.

   *    *

En el món de la Realitat també era de dia.

La Mariona estava feliç, per primer cop en set anys havia pogut dormir de manera relaxada.

Els pares es van acomiadar de les dues nenes que anaven cap a escola.

IPSI.PNG

Pel camí anaven pensatives les dos, a la porta de l’escola la Júlia li fa una observació a l’Ona:

– Ei, petitona, estàs bé? Et veig molt apagada aquest matí. No t’has d’amoïnar per l’escola, veuràs com faràs molts amics nous i t’ho passaràs molt bé.
– No sé… –l’Ona per dins tenia la necessitat de dir-li a la seva germana el que va passar ahir, però sabia que no creia en la Pètal, menys encara amb mons màgics, miralls que fan de finestra a altres mons i més fades implicades… tot plegat se li feia un nus que no sabia com gestionar.
– Hola! Tu ets la Ona Valls? –diu una noia d’uns vint-i-tants anys amb bata de quadres vermells i blancs. –Jo em dic Vane, seré la teva profe. Vine, maca, que et presentaré als teus nous companys.
– Ens veiem a l’hora del pati, val germaneta? –diu la Júlia acotant-se a la seva mateixa alçada per mirar-la als ulls. Ella somriu i assenteix amb el cap. La Júlia li frega els cabells amorosament i se’n va.

L’Ona seguí a la Vane cap a la seva classe, al entrar veié tot de nens asseguts per parelles encarades en grups de quatre, tot de nens es giraren cap a ella. La Pètal se li amagà al clatell, entre els cabells. Poc a poc va anar entrant més i la professora digué en veu alta:

– Atenció! –donà tres cops de guix sobre la taula per centrar les mirades i fer silenci entre els nens i nenes de la classe. Ho aconseguí i seguí dient amb veu alegre –Us presento a l’Ona, ve de l’escola Cor de Roure, de Santa Coloma de Queralt, oi?

L’Ona feu tímidament que si amb el cap.

Mentrestant, l’entrada de la Júlia és una mica diferent. Preguntant pels passadissos aconseguí trobar l’aula, quan entrà tothom estava assegut i la miraren com si s’hagués confós d’aula.

La disposició de l’aula li recorda quan al Cor de Roure feien un examen, estaven tots els pupitres individuals, separats en files d’un. Hi havia dos pupitres buits, un estava al mig de la classe, entre mig d’un parell de nenes maques però que amb una mirada despectiva van posar les seves jaquetes a sobre la taula marcant que està ocupada; cosa que li facilità saber on anar.

El pupitre de la Júlia estava en un lateral, al costat oposat de les finestres, al seu costat una nena de cabell arrissat color òxid, amb moltes pigues i ferros a les dents, la saludà amablement:

– Hola! Em dic Helena i tu?
– Hola Helena, sóc la Júlia. Tens les assignatures d’avui? No me les han donat encara…

L’Helena es treu ràpidament un full de dins de la carpeta i li cedeix encantada mentre la mira il·lusionada. La Júlia li agraeix i comença a copiar-se l’esquema d’assignatures en una llibreta de quadres mida quartilla que es treu de la motxilla.

Durant la classe la Júlia té tantes sensacions acumulades que desitja amb ganes que sigui l’hora d’esbarjo i poder parlar més tranquil·lament amb l’Helena, l’única companya de la classe amb qui ha sentit complicitat.

Quan la Júlia va sortir a l’hora del pati, tothom anava en grupets. Ella esperava anar al pati per poder veure a l’Ona, però aviat va descobrir que els de batxillerat surten al carrer a l’hora d’esbarjo.

Els seus companys aprofitaven per anar-se a comprar esmorzar, llaminadures, o a compartir jocs amb el mòbil.

La Júlia va veure només dos persones solitàries.

L’Helena, que seia en un banc tota sola, estava desembolicant el paper de plata del seu entrepà. En veure-la la va saludar.

L’altre noia sola no anava a la seva classe, si no a l’altre grup, tenia aire gòtic, tenia un cabell llis, negre i que li arribava per les espatlles. Vestia roba fosca, duia els ulls perfilats de negre i les ungles negres. Caminava amb presses, amb una cara de fastig com si l’aire li resultés nauseabund i mastegava de manera ordinària un xiclet de maduixa.

– Em puc seure? – preguntà la Júlia a la Helena buscant complicitat. Aquesta li respon amb un somriure i fent-li un lloc al banc.

Quan la gòtica va girar la cantonada topà de morros amb una noia grassa, alta i corpulenta, amb el cabell rissat de color castany clar i mirada opaca, que a la Júlia li feia pensar amb els ulls del porc.

Pel posat de la noia gran es notava que no havia estat fortuït i, pel de la gòtica, que no era el primer cop que passava.

La Júlia alerta a la Helena del que passava, buscant suport per fer-hi alguna cosa al respecte, però l’Helena va abaixar el cap i feu una nova mossegada al seu entrepà de pernil dolç i formatge.

D’una plantofada a la mà, la busca bregues li fa caure l’entrepà a la gòtica al terra i d’un cop de peu l’allunya d’ella mentre se li dibuixa un sàdic somriure a la cara.

– Ups! Ho sento zombie, em sembla que se t’ha caigut el teu entrepà de rata morta.
La noia no respongué, sabia que les paraules no servirien de res amb aquella mola i amb la força física no aconseguiria res; així que feia el que millor sabia fer, demostrar-li que no li tenia por, mantenir-li la mirada ferma i intentar seguir el seu camí.

Frustrada per no aconseguir el lament de la seva víctima, l’abusadora barrava el seu pas.

La Júlia va entrat corrents cap a dins del cole i va avisar al conserge, li va dir el que estava passant. Aquest va sortir ràpidament amb ella, que la va guiar cap a la cantonada i assenyalant a l’abusadora va dir:

– Aquesta noia ha tirat l’entrepà d’aquesta altra, li està barrant el pas i s’està posant amb ella.
– És cert, Emma? – confirma el conserge. – Saps que no pots repetir més cops. Si tens més faltes de conducta en el teu expedient haurem de prendre cartes amb la teva tutora legal.
El temps es va congelar mentre l’Emma projectava una mirada carregada de missatges d’odi cap a la Júlia. La seva mirada indiferent al món era com si per primer cop sabés de l’existència de la Júlia i això no era una bona senyal.
– Ha estat culpa meva, anava despistada. Com que és tant complicat saltar-la com rodejar-la he xocat amb ella. – diu la gòtica.
– Clar que si… si a mi zombie em cau molt bé. -rodeja pel coll a la noia i li pregunta estrenyent les dents en un forçat somriure – Oi que si Jessica?
– Si, som cul… – dedica un somriure fals a la Emma-… i merda.

El conserge torna cap a dins.

L’Emma passa per costat de la Júlia mirant-la amb mirada d’odi, mossegant-se el llavi de baix i passant-se el polze pel coll com si es degollés.

La Jessica mira a la Júlia, remena el cap en desaprovació, recull l’entrepà que havia caigut per terra, trenca un tros i el tira a la brossa. Després va a menjar-se l’entrepà a l’Escola Industrial, que és allà costat mateix.

A la tarda, la Júlia va tenir reunió amb el Ramón, el seu tutor de curs per parlar del treball de recerca. A la reunió també hi va acudir en Norman, l’especialista en periodisme.

– A veure Júlia, explica’ns què tenies en ment.
– Més que en ment, que ja havia començat a recollir informació sobre el tema. He escollit parlar de la discriminació intercultural dins de l’hemisferi sud.

En Norman bufa desesperat.

– Mira… –revisa els papers– Júlia, no sé què et van dir els teus professors del poble on estudiaves, però aquí es fan les coses diferents. No n’hi ha prou amb un titular que commogui o buscar l’argumentari fàcil. Poso la televisió, obro l’internet, fullejo un diari… i em plouen notícies de discriminació… – argumentava en Norman tot vehement.
– Home Norman, pensa que ja hem començat el curs i potser la temàtica es podria respectar. –intenta interpel·lar el tutor.
– Ramón, això ho presento i m’ho tiren pel cap. No, si cal jo ajudaré a la Júlia a escollir un tema interessant i vàlid per un treball de recerca. Per al dia de demà poder-lo posar al currículum en lloc d’avergonyir-te d’ell al veure que és el que fan totes les mediocres.

La Júlia es posà a plorar, només li faltava allò per acabar de completar el seu dia.

– Júlia, no ploris, si us plau. Mirarem d’ajudar-te entre tots perquè puguis atrapar als teus companys. –intentà suavitzar el Ramón.
– Júlia, pensa’t bé una temàtica per a presentar un reportatge exhaustiu. Vull una cosa indefensable, vull que et mullis i que parlis d’allò que més odiïs, d’allò en el que menys creguis, coses que et semblin ridícules, no vull el camí fàcil vull que em mostris la periodista que creus que tens dins. –digué Norman emfàticament.
– No sé com defensar allò en el que no crec… – digué en veu baixa.
– Doncs aquí està l’objectiu senyoreta! – digué Norman amb teatralitat – Digue’m en què no creus. Digue’m allò que no et creuries mai a la vida. Creus en extraterrestres Júlia?

Ella s’arronsa les espatlles i en Ramón es reclina enrere, tot allò ja el supera.

– Digue’m alguna cosa en que no hi creguis per res. Encara que ho veiessis amb els teus propis ulls no ho creuries. Creus en el Diable? En la possibilitat de que no hi hagi un Déu? En la teoria de la Terra Plana? En que encara hi ha dinosaures per algun lloc? En…
– En les fades i les bruixes. – diu secament la Júlia.

En Norman somriu serè i satisfet.

– No creus per res en l’existència de fades ni de bruixes? No creus en la màgia Júlia? – confirma complagut.
– No. La meva germana petita creu en elles, inclús diu tenir-ne una i jo ja no sé què fer amb ella. No crec en res sobrenatural que pugui alterar l’ordre natural de les coses. És absolutament indefensable.
– Llavors el teu treball de recerca serà fer que ens ho creguem.
– Norman. –intervé el seu tutor– Crec que li demanes massa a la Júlia. Deixem que continuï el seu treball i ajudem-la en el que puguem.
– Tinc molta feina i estic molt ocupat. A vegades prioritzo l’ajuda segons em vingui de cara el projecte… però, per descomptat, Júlia vols continuar amb el treball mediocre que havies començat al teu poble o vols fer un treball seriós i començar a creure’t que pots ser una gran periodista?

Júlia assenteix amb el cap:

– Demostraré que les Fades i les Bruixes existeixen. Espero poder comptar amb el teu suport.
– Ja hi pots comptar! – conclou Norman satisfet. El Ramon resta conforme amb l’acord establert.

Al finalitzar la jornada escolar, la Júlia esperava nerviosa la sortida de l’Ona. Es remorejava que l’Emma esperaria a la Júlia per ajustar comptes fora d’horari escolar, però finalment va poder recollir a la seva germana i dur-la a casa sense trobar-se-la.

Pel camí la Júlia li va preguntar a l’Ona:

– Què? Com t’ha anat el primer dia?
– Bé! He fet molts amics nous.
– I no has tingut por de no caure’ls bé al principi? Aquí són tots molt diferents que al Cor de Roure.
– No. Total pel que duraran…
– Què? –la Júlia no va comprendre aquella resposta.
– Xu… Si anés a fer un viatge… Un molt llarg, a un lloc on potser no tornaria mai… tu vindries amb mi? –A l’Ona se li donava francament malament mirar de ser subtil.
– Ona, no m’espantis, eh? De què nassos estàs parlant? –va parar-se a la porta de l’entrada de casa per mirar-se seriosament a la seva germana petita als ulls.
– No, res, és broma germaneta. –Va dissimular conscient que la Pètal estava pendent de que no delatés els seus plans de fuga.
– No m’agraden aquestes bromes. Tu i jo sempre juntes, d’acord?
– Si… –L’Ona es va sentir molt malament per dins en ocultar-li a la seva germana gran el seu autèntic pla.

A l’entrar van saludar al Pep, el conserge, un home simpàtic i afable, que sempre té un somriure tendre que oferir a tothom:

– Hola maques, com ha anat l’escola? Bé? –Les saluda amb una dolça cantarella.
– Si, bé, gràcies per preguntar senyor Pep. –Respon formalment la Júlia.
– Oh, digueu-me simplement Pep si us plau! Mira, l’ascensor ja és aquí. Compte que va ple.

En obrir-se la porta, en surt una dona gran, una mica petita i geperuda, que saluda a en Pep:

– Bon dia Pep, què tal la seva dona, millor?
– Si, senyora Eugènia, gràcies a Déu està millorant sorprenentment.
– Ja li deia jo…

Mentre els dos continuaven parlant, en Pep va obrir l’ascensor a les nenes perquè pugessin.

Aquella nit, mentre sopaven carn arrebossada i amanida, comentaven com havia anat el dia.

La Mariona estava impressionada amb les instal·lacions, els professionals amb els qui treballava i l’espai de menjador.

En Gerard presumí d’haver aconseguit dos clients fixos nous, un dels quals era la rostisseria de la cantonada de casa seva, i d’haver establert contacte amb deu altament potencials.

La Júlia comentà el nou enfocament del seu treball de recerca davant la indignació dels seus pares i la il·lusió de la seva germana que li començà a recitar tots els contes dels que disposava per ajudar-la a documentar-se. També comentà que havia fet una amiga nova i que havia conegut a gent de la classe, però que era molt aviat per treure’n conclusions.

La veritat és que tenia pànic a tornar l’endemà a classe per por de la reacció de l’Emma.

L’Ona, que sempre era la més xerraire, aquella nit només va explicar-los els exercicis que havien fet a classe i alguns noms dels seus nous amics, els que recordava. En realitat estava nerviosa, aquella nit seria la fuga.

Les nenes van dir bona nit i se’n van anar a dormir mentre els pares miraven alguna sèrie.

La Júlia tancava els ulls i repassava mentalment el dia.

L’Ona tenia els ulls oberts, esperant sentir com els seus pares se n’anaven a dormir, mentre Pètal començava a conjurar l’encanteri d’obertura d’un portal màgic al mirall.

– No t’adormis Ona. –li anava dient la Pètall– Aviat estarà llest i podrem anar a aturar a la Reina Fosca.

Sota el llit de l’Ona, uns ulls brillaven en la foscor atents a tot el que passava, eren els de Falgür.

the_monster_under_the_bed_by_eli1991-1-compressor

<< Entrega 1 – Entrega 3 (pròxima entrega)

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 2 – La Missió

  1. Molt bona entrega. Totes les històries han donat un bon pas endavant. Amb ganes de saber-ne més de totes elles, encara que especialment enamorat de les dues germanes i seduït per l’èpica narració de Sirhan!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s