Entrega 3 – El Palau de Quars

A Barcelona, la Mariona i en Gerard ja dormien quan l’Ona, vestida amb el seu pijama de Frozen, va posar els peus a terra. El follet enviat per la Xàyde espiava cada moviment des de sota el llit. La Pètal estava acabant el conjur per obrir el portal en el mirall. La Júlia, a la seva habitació, pensava en les opcions que tenia amb l’Emma; realment només podia plantar-se amb ella i parlar-ho obertament.

– Falta molt? – preguntava impacient l’Ona, tot arreplegant una motxilla petita amb dos ratolins roses dibuixats; en la que hi tenia preparat el llibre de l’avia i d’altres coses que creia importants.

La Pètal no respongué, s’afanyava a acabar el conjur mentre l’Ona es cordava les vetes adherents de les seves bambes rosa xiclet amb la silueta del Mickey en fúcsia.

– Ja estic… – respongué la Pètal donant un copet amb el dit índex al mirall, l’interior del qual s’ondulava com un bassal d’aigua en el que hi hagués caigut una gota. – Segueix-me!

La Pètal va travessar el mirall, però l’Ona es va quedar atrapada per una mà que sortia de sota el llit:

– Tu no marxaràs humana! – va cridar el Falgür engrapant el turmell de l’espantada Ona que deixà anar un crit des del fons de l’ànima.

La Júlia va saltar del llit i acudí corrents a l’habitació de la seva germana. Es trobà a l’Ona paralitzada en mig de l’habitació, sacsejant una cama que no podia desenganxar de terra. La Júlia no podia veure el follet que subjectava la cama a la seva germana.

– Què et passa Ona!? – preguntà la Júlia preocupada.
– El follet! No em deixa entrar pel mirall!

mirror-wavesLa Júlia va quedar distreta veient aquelles ones que feia el mirall, era talment com si fos líquid. No havia vist mai un efecte semblant. Poc a poc s’acostava al mirall estenent la mà cap a ell per tocar-lo i comprovar la solidesa que tenia, ignorant que la seva germana estava a punt de ser mossegada pel follet que cansat de forcejar amb la nena volia ferir-la perquè no pogués marxar.

Al tocar el mirall, la mà de la Júlia travessà la superfície, no ho va notar humit ni sec, si no més aviat com aire fresc.

L’Ona etzibà una puntada de peu al Falgür en tota la cara, que li feu afluixar la mà i aconseguí desfer-se’n, per sortir corrents cap al mirall. D’un salt el va travessar. La Júlia va escoltar acostar-se els seus pares que també havien escoltat el crit de l’Ona, però no podia perdre temps amb explicacions que no sabia donar; així que seguí a la seva germana, saltant dins del mirall davant de la incrèdula mirada del seu pare.

El Falgür saltà contra el mirall just en l’últim instant. Després de passar ell, el mirall va tornar a ser novament sòlid.

El pare mirà el llit buit i corregué a palpar el mirall tot dient:

pare-mirall– No pot ser, no pot ser, però com… com…? – Tenia la sensació d’estar embogint per instants.
– Què passa amor? – digué una somnolent Mariona tot fregant-se els ulls – Què fas?

En Gerard, agenollat davant del mirall normal, es mirà a la Mariona sense saber com explicar-li el que havia vist.

A l’altre costat del mirall hi havia el Palau de Quars, la Pètal havia fet via pel llarg passadís i darrera seu l’Ona també. La Júlia va entrar més tard darrera de l’Ona, que no s’havia adonat que la seguia.

La Júlia no entenia res, no podia donar crèdit als seus ulls. Tota la seva racionalitat li deia que s’havia quedat adormida pensant en el nou treball de recerca i que això l’havia fet visualitzar tot allò tan fantasiós i impossible; no obstant no volgué deixar escapar a la seva germana, cridà, però l’Ona que creuava una porta no la va sentir. Llavors mirà de córrer passadís enllà, però de cop una força li bloquejà els peus i caigué de boca a terra. Eren les mans d’en Falgür que li engrapava els peus.

– Deixa’m monstre! – digué la Júlia donant puntades de peu i cridant.

En el món de la Fantasia, la Júlia podia veure el follet i a tots els essers màgics que allà ja eren tan visibles i reals com ella mateixa.

De cop, dels extrems del passadís i d’alguna porta més en sortiren tot de golems de pedra que a pas ferm avançaven cap a ella, que no es podia desprendre del follet.

* * *

El sol rogent s’ocultava lentament rere la negra silueta de les muntanyes que escapçaven l’horitzó.

El Sirhan assegurava les alforges del seu guepard gegant i el recompensava amb una gratada rere l’orella que el felí rebia amb satisfacció.

– Sirhan, vull que prenguis aquest present. – digué el xaman apropant-se-li per l’esquena.
– Què és? – Preguntà estranyat en veure que li oferia alguna cosa embolicada amb un tros de tela blanca.
– És un Bolet de Donum. – respongué el xaman – És un espècimen realment estrany. Són una classe de bolets que van créixer prop d’on va caure el meteorit ple de Donum, en el món de la Realitat. No envelleixen ni augmenten de mida. Me’l van donar fa molts anys, però mai m’he atrevit a tastar-lo. Diuen que si el prens, pots parlar amb qualsevol esser viu.
– Durant quant de temps? – preguntà Sirhan encuriosit.
– Per sempre. – sentencià el xaman.

El Sirhan feu un moment de reflexió i tornà a preguntar:

– Les plantes són essers vius, també amb elles hi podria parlar?
– També… -respongué.
– El bosc és ple d’arbres, plantes i insectes, el cel ple d’ocells… Hauria d’escoltar les seves veus per sempre?

El xaman afirmà amb el cap.

– Sóc un caçador, hauria d’escoltar el lament de les meves preses? Inclús el d’una col al arrencar-la?
– Exactament, Sirhan. Jo per això no m’he atrevit mai a prendre’n. Diuen que antigament un xaman en va prendre i al cap d’una setmana es va matar al no poder-ho suportar.
– Perquè em dones una cosa així? Sembla un malefici….
– Dius estar disposat a salvar el poble. No dubto del teu valor i esperit de sacrifici, poso en dubte el teu valor com a guerrer i assassí. Si no pots matar l’unicorn, potser podràs convèncer-lo que ens ajudi.
– I embogir després? He dit que el caçaria i ho faré. Mataré l’unicorn. Duré la seva banya i la clavaré en la profunditat del pou; així per sempre hi tindrem aigua potable. – va guardar el Bolet Donum a l’alforja i mirà al cel.

La silueta negra del drac planejava en cercles amb les ales esteses, movent el cap de costat a costat per albirar les rodalies i detectar potencials perills entre la creixent penombra.

* * *

L’endemà al matí, a casa de la Júlia i l’Ona, en Gerard i la Mariona estaven desesperats.

Prostrate crying woman and man– Però Gerard,… – va dir-li la Mariona per enèsima vegada, aquest cop terroritzada per un pressentiment, li buscava la mirada al seu marit – n’estàs segur del que has vist? Vull dir… La finestra és molt a prop… Si us plau, digue’m que no era la finestra.

– Mariona! Per l’amor de Déu, com t’ho haig de dir? Les he vist travessar el mirall… No sé com explicar-m’ho, no dono crèdit. He despenjat el mirall i tot, la paret és sòlida… – les llàgrimes d’impotència brollaven per les galtes d’en Gerard.

I com denunciem això Gerard? A qui acudim? No podem denunciar que les nostres filles han marxat pel mirall.

En Gerard feu un gest desconsolat de desconcert i murmurà: “Vaig a fer cafè”.

La Mariona no podia parar de donar-li voltes i prengué el mòbil per fer la cerca “Desaparició a través del mirall”. Molts resultats que li retornaven eren d’Alicia en el País de les Meravelles, parlant del viatge a un món fantàstic, però la Mariona no li donava cap mena de credibilitat ni importància. En el seu interior sabia que les seves filles estaven en perill, però no es podia imaginar fins a quin punt.

* * *

– Així que aquesta és la descendent de Mary Ann Hobs. -pessigà amb força la barbeta d e la Júlia mentre li alçava la mirada per coincidir amb el pou infinit de la seva.- No em sembles res d’especial. Quina decepció.

Dos golems de pedra subjectaven a la Júlia amb força, dos més custodiaven els flancs de la porta mentre la Reina Fosca olorava el cabell de la Júlia i li analitzava les mans en busca d’energia màgica, però no en trobà.

– Deixeu-me anar! – cridava la Júlia amb por d’obrir els seus plorosos ulls per no veure aquella demència d’essers rocosos amb ulls flamejants i la bellesa d’aquella inquisitiva Reina Fosca de mirada torbadora.

La Xàyde, sense apartar els ulls dels seus, va posar la mà sobre el plexe solar de la Júlia i va inspirar fort.

La cara d’aquella fada de mida humana va canviar d’expressió, aquella que rau entre la por i l’odi, en aquella petita parcel·la del respecte.

– Deixeu-la anar. – va ordenar amb un fil d’esperança que la Júlia intentés fugir o li donés motius per posar a prova els seus poders.

Els dos colossos de pedra obriren les seves grapes i la deixaren caure de genolls a terra.

La Xàyde la va prendre pels cabells i estirant amb força la desafià:

– Demostra’m què saps fer humana! El destí de la humanitat està en les teves mans, aquí i ara…
– No soc ningú, només vull a la meva germana i tornar a casa!
– La teva germana!? També està aquí!?

Llavors la Júlia es donà compte que acabava de delatar a la seva germana, posant-la en perill, així que rectificà:

– Volia dir que em deixeu tornar a casa amb la meva germana!

La Xàyde xiuxiuejà al seu palmell i d’aquest, poc a poc, emergí un fum negre que adoptà una forma fantasmagòrica.

– Recorre el Palau, busca a la germana d’aquesta nena. És una nena encara més petita que aquesta, es diu Ona. -L’ens escoltava atentament – Ara ves!

L’espectre fumejant va sortir volant per la porta a gran velocitat.

– Júlia, defensa’t. Fes servir la teva màgia i enfronta’t amb mi o uneix-te a mi.
– Què? No vull lluitar ni em penso unir amb una diablessa, vampira o… -se la va mirar per primer cop de dalt a baix analitzant-la- Què ets?
– Soc Xàyde! La Fada d’Ales de Sang, la Reina Fosca, la que la teva avantpassada Mary Ann Hobs va derrotar fa molts anys.
– Qui? – preguntà la Júlia, però no fou escoltada.
– Ara soc més forta, i no esperaré a que descobreixis el teus poders perquè em derrotis. Lluita ara o mor! – colèrica alçà les mans i uns rajos es van anar concentrant al seus palmells, formant una bola d’energia a cada mà que s’anava fent cada cop més gran.

mano-extendidaLa Júlia, desesperada intentà alçar les mans cap a ella i es concentrà en projectar-la fins al fons de la sala amb la seva energia. En veure aquell moviment, la Xàyde reaccionà instintivament i deixà el seu atac a mitges per generar un escut protector al seu voltant.

En veure que no passava res, la Júlia va fer repetits intents de projectar un encanteri:

– Expecto Patronum! Bibdi babidi bu!! Sahzam!!! -No servia de res, però ella intentava recordar qualsevol cosa que tingués a veure amb màgia- Abra cadabra pota de cabra! ¡Por aquí, por allí en animalito te convertí!

La Xàyde, en veure que la humana no sabia què estava fent, va treure’s l’escut protector i mitjançant un poder telequinètic va atrapar a la jove en un camp invisible i la projectava d’un cantó a l’altre de la sala tirant-la contra la paret.

* * *

A la sala dels miralls la Pètal i l’Ona cercaven la gàbia on estaven tancades Clar de Lluna i la guardiana ferida.

– No estem soles! – digué la Pètal en veu baixa.
– Vull marxar, Pètal. Em fa por… – confessà la nena en veure tota aquella sala plena de miralls de formes estrambòtiques.
– No has de tenir por, jo estic amb tu. – digué la Pètal.
– Ona! Filleta meva! – digué la Mariona apareixent entre els miralls.
– Mama! – cridà l’Ona corrent cap a ella amb els braços oberts.
– No! És una trampa! – l’advertí la Pètal mentre feia un encanteri perquè l’espectre de fum negre mostrés el seu veritable aspecte.

La figura obscura prengué a la nena pel braç amb força, però la Pètal feu ús del seu poder per convertir-lo en pètals de rosa de diferents colors que descendien lentament cap al terra; d’aquesta manera l’Ona va quedar lliure.

black-spirit– Ona, has pres alguna cosa brillant? – digué la Pètal mentre els pètals de rosa es calcinaven formant un fum negre que no es dissipava i s’acumulava.
– El meu tresor! – deia l’Ona mentre regirava ràpidament dins de la motxilla dels ratolins roses.

Finalment, extragué un cor de plàstic petit i transparent que havia trobat a terra en un parc, al costat de les restes d’un vell llum de sostre. Deuria ser-ne una de les llàgrimes.

– Si hi entra la llum que hi entri el mal, si no en surt l’aire que no en surti el presoner. – recità la Pètal.

Després ordenà a l’Ona que tirés el cor contra el fum negre, quan aquest ja tenia novament ulls.

Igual que un xuclador, el cor de plàstic atragué cap a ell tot el fum, recollint-lo dins del cor que es tenyí de negre.

– Pètal? – s’escoltà des de les altures de la sala.

La Pètal sobrevolava la sala en cercles buscant la veu de qui la cridava, fins que localitzà a Clar de Lluna en una gàbia, acompanyada per una guardiana ferida, la mateixa que li havia encomanat la missió de venir a salvar-les.

– Pètal! Què bé que hagis pogut venir! -digué la Clar de Lluna- Aquesta és l’Ona? La teva germana d’equitxí? La que et va donar el nom? La descendent de Mary Ann Hobs?
– Si, així és. – respongué ella.
– Hola Ona. Soc la reina de les fades. Em dic Clar de Lluna.
– Encantada. – digué fent una reverència com havia vist a les pel·lícules de Disney que se’ls feia a les reines i princeses. Aquell gest provocà un entranyable somriure a les tres fades.
– Ona,… -prosseguí Clar de Lluna- …la reina de les fades ha de ser compassiva, ha de ser empàtica, ha d’estimar tant a la papallona atrapada en una teranyina com a l’aranya que se la vol menjar, ha d’estimar la natura i els elements com als essers vius que l’habiten.

Clar de lluna deixà uns segons a l’Ona perquè pensés en allò que li acabava de dir, i mentrestant li demanà un favor a la Pètal:

– Pètal, tu que tens nom, que has estat beneïda per la teva germana d’equitxí i ets l’única que pots donar nom a una altra fada, si us plau. Honra a la meva guardiana i protectora amb un nom; ja que jo no puc.
– Germana feèrica, fada del foc, tu que tens el cabell vermell i rogent com el teu element, jo et beneeixo amb el nom de Flama.

Clar de Lluna somrigué, la Flama estava emocionada amb el nou nom i Pètal va imposar-li les mans sobre les ferides per curar-li. Aquestes van guarir ràpidament.

– Pètal, Flama, si us plau obriu en el mirall un portal cap al nostre poblat, des d’allà retornarem a la humana a casa seva. – digué la reina de les fades.

Les dues fades iniciaren el ritual màgic per obrir el portal en el mirall.

De sobte les portes es van obrir. Era la Xàyde amb dos golems de pedra al darrera, un portava en braços la Júlia malferida i desmaiada.

La Xàyde emprengué un encanteri per fer explotar tots els miralls de la sala, sense importar-li lo valuosos, màgics i únics que poguessin ser, només volia veure-les mortes sota una pluja de cristalls.

Clar de Lluna va fer un encanteri, protegint al grup:

– Ràpid, obriu un portal cap al món de la Realitat. – cridà amb gran esforç mentre sostenia un enorme camp de força amb to verdós que les cobria a totes quatre.

La Flama ràpidament obeí, la Pètal va preguntar:

– Però majestat, no és impossible que un esser feèric pugui travessar la porta?
– Així és. -respongué ella sense perdre la concentració, malgrat que la Reina Fosca colpejava amb força el seu escut protector, amb ràfegues lluminoses d’energia electritzant, que en impactar repercutien en la Clar de Lluna.- Però l’Ona podrà escapar.

La Pètal i la Flama es centraren en obrir el portal mentre l’Ona cridava a la Júlia, que encara penjava dels braços del golem al fons de la porta, mentre tres dels colossos de pedra corrien cap a elles amb els braços estesos.

L’esfera verdosa, que protegia les tres fades i l’Ona, cada cop era més petita i més dèbil, contràriament els atacs de la Xàyde eren cada cop més intensos i persistents. Ara ajudats pels cops de puny dels golem que impactaven com petites explosions contra la barrera protectora.

En el mirall ja es començava a veure l’habitació de l’Ona i la Júlia a Barcelona.

– Feu-la passar, ràpid! – afanyà la Clar de Lluna amb un genoll a terra per apuntalar-se i no caure.
– Noooo! Júlia! – crida l’Ona mentre les dues fades l’arrossegaven cap al portal.

En aquell precís instant la Júlia es despertà, escoltant els crits de la seva germana. A temps per veure com dues fades l’arrossegaven cap a l’interior d’un portal i desapareixia cridant el seu nom.

La Pètal tocà el mirall, intentant passar, però per ella era sòlid el que per l’Ona havia estat una capbussada.

* * *

Dins la seva habitació l’Ona plorava desconsolada, cosa que va atraure als dos pares cap a l’habitació. Sorpresos li van preguntar:

paidi-mama-new– On eres carinyo? Què ha passat? -preguntava el pare preocupat- No entenem res…
– I la teva germana, Ona? -afegí la Mariona desconcertada- On està la Júlia…?

Els pares no podien entendre que el que per ells havien estat unes set hores, per l’Ona n’havien estat molt menys. El temps passa diferent en el món de la Fantasia.

L’Ona es mirava plorosa el mirall que tornava a ser normal, reflectint la seva imatge, i no deia res.

Tant en Gerard com la Mariona eren persones assenyades i no podien racionalitzar res del que els estava passant. En el fons desitjaven despertar-se d’un moment a l’altre i riure’s d’aquest malson.

* * *

La Clar de Lluna, la Pètal i la Flama tenien un pla.

Mentre la Reina de les Fades les protegia amb un atac de repulsió d’ofensives, la Flama atacava tant la Xàyde com als golems de pedra amb els seus poders de foc i la Pètal es concentrava en fer germinar una petita llavor a la part més soterrada dels fonaments del Palau de Quars.

La Pètal estava molt concentrada en el seu atac, sentia créixer i créixer aquella llavor, fins a germinar una planta que anava engrossint la tija fins a fer-la tronc i el tronc va anar rebentant pisos sencers del palau, eixamplant-se i començant a ramificar-se per més sales i pisos.

arbre-gegant

Quan la Xàyde va entendre el que intentaven aquelles tres fades va ser massa tard. L’arbre havia polvoritzat la part inferior del castell i s’estaven esmicolant les parts del sostre que encara quedaven per sobre seu.

La Xàyde, d’una revolada prengué la Júlia dels braços del golem i se l’endugué cel enllà, deixant al Falgür sol.

El Palau de Quars i tot el seu exèrcit de golems de pedra es va veure esmicolat.

* * *

En Pedro Javier estava llest per gravar el seu nou vídeo, volia deixar-lo programat per a poder-lo publicar automàticament.

Davant de la càmera, agafà aire i li donà al botonet amb rodoneta vermella perquè s’iniciés la gravació:

– Hola, amigos de la verdad y lo desconocido, soy Docthulu y hoy os quiero hablar de los Elohim. Culturas ancestrales como los Sumerios recogen casos como los Annunaki, seres que ayudaron a la humanidad a desarrollarse. Hay vestigios tan antiguos como el hueso de Ishango, expuesto en el Real Instituto Belga de Ciencias Naturales y datado del año veinte mil antes de Cristo, en el que se pueden apreciar la perfecta correlación de números primos hasta el veinte.

Va aproximar-se a la càmera i seguí amb aire de misteri:

– ¿De dónde sacaron estos primates su conocimiento? ¿Como llegamos a desarrollar Pirámides con perfecto cálculo? ¿Dónde está el eslabón perdido de nuestra evolución? -en aquell moment va fer una pausa dramàtica i suavitzant el seu to continuà- Hay razones para creer que los Elohim son seres energéticos provenientes de Nibiru, un planeta más allá de Plutón, que vinieron a nuestro mundo buscando un material único. El Donum, el material del conocimiento, que vino en un meteorito hace millones de años. En su estancia en la tierra, los Elohim, se encapricharon de nuestra especie y la ayudaron a evolucionar. El humano desarrolló la capacidad de poder darles apariencia física, a lo que se le llama la Transmutación. Los Transmutados, al ser seres energéticos en cuerpo físico, no tienen sexo ni raza, simplemente son como se los imagina el humano. Así que se aparearon con machos y hembras no solo de humanos sino también de animales y otros transmutados, creando así la Era Fantástica, de la que provienen los seres “mágicos” como las hadas, los duendes, los centauros, los minotauros, las sirenas… Pero de eso ya hablaremos largo y tendido más adelante.

Pedro Javier mirà el comptador, de moment portava uns 5 minuts, així que va passar a parlar de la segona part que tenia reservada en el guió amb l’anotació: “Elohim en la actualidad”.

– Seguramente muchos de ustedes se estarán planteando: de acuerdo, si Docthulhu está en lo cierto, ¿Dónde están hoy en día esas criaturas? ¿Porque no las vemos? Pues bien, las últimas crónicas recogidas al respecto son las de Henoc, que nos definía a los Elohim como seres superiores o dioses, cuyos hijos se mezclaron con humanos y animales, los transmutados, y a los que los Elohim advirtieron de la corrupción tanto humana como de los transmutados. Estos no hicieron caso y se produjo el conflicto mundial. La lucha titánica entre los Draconianos y los Elohim, provocando el hundimiento de Atlantis, la inundación de Europa conocida como El Diluvio Universal y el fin de la Era Fantástica dónde humanos, Elohim, transmutados y seres mágicos convivían en armonía.

Ara ja només quedaven un parell de minuts per arribar als 10; així que ja va concloure:

– Entre las múltiples puertas por las que se fueron los seres mágicos está la de Huisvanlig, por dónde entraron los Elohim por primera vez en su llegada al planeta tierra. Un agujero en el polo sur, cerrado por una puerta de oro. Algunos creían que llevaba al centro de la Tierra Hueca, en el reino de Agartha, otros dicen que esa puerta és una puerta mágica a otro mundo o un túnel interdimensional… Sea como sea, hay un poder que nos oculta esto. Por anteriores vídeos ya conocen mi opinión al respecto: organizaciones poderosas nos ocultan estos secretos, encubriéndolos de mentiras, religiones o cuentos fantásticos para ridiculizar los testimonios. -Pausa, somrigué a càmera, relaxà el rostre i va concloure- Hasta aquí mi aporte de esta semana. Nos vemos la semana que viene. Espero poderos traer información jugosa de las instalaciones de los Iluminati. Si os ha gustado este vídeo, por favor, darle al “like” y no olvidaros de subscribirse a mi canal. Misteriosos saludos.

Un cop finalitzada la gravació, va revisar els diners que li estaven aportant els seus vídeos penjats i tenia deu cèntims de bitcoin, uns tres-cents euros. Encara n’hi faltaven per poder-se comprar la versió superior del dron tàctic que tenia.

Es va posar a editar el vídeo i mentre ho feia anava pensant en la seva cita d’aquella tarda i la proposta que tenia l’Estefania per ell.

* * *

L’Ivan es disposava a prendre el seu vol, li havien aprovat l’expedició que feia sota el pretext d’investigar “in situ” el punt de partida de la clau i la pròpia porta, per analitzar si hi havia alguna pista que als anteriors investigadors se’ls hagués passat.

El vol duraria quasi vint-i-quatre hores. Faria un parell d’escales, la primera a Madrid de dues hores i mitja i l’altre a Santiago de Xile de poc menys de dues hores. Finalment, al migdia de l’endemà arribaria a Punta Arenas, on embarcaria en una embarcació privada que el duria cap a una base en el pol sud.

* * *

El Sirhan havia fet un alto en el camí per dormir una mica, però les gotes d’una incipient tempesta el van despertar. Eren pocs els arbres que hi havia en el camí fins a les escarpades muntanyes de terra argilosa que formaven la Serralada de la Mort. L’únic pas possible era a través de la Vall de les Serps.

dragon-rain

Eixugant-se l’aigua que s’acumulava al seu front, el Sirhan es va posar dempeus i darrera seu també ho va fer el Drac Negre que va estendre les seves ales. Per uns instants va semblar parar de ploure mentre les gotes rebotaven en les seves robustes i membranoses ales. Després va emetre un rugit al cel, que va semblar que li respongués amb un parell de llamps consecutius. El guepard, amb el cap cot, va aproximar-se al costat del Sirhan.

Van caminar junts els pocs quilòmetres que els separaven de l’entrada a la Vall de les Serps; en arribar-hi es va fer palès el motiu del seu nom.

snakes02El terra semblava tenir vida pròpia, era plegat de serps unes sobre les altres, de colors, mides i espècies diferents. A cantó i cantó escarpades parets argiloses que regalimaven petites cascades de fang, pel terra arbustos baixos i secs, tot el demés eren serps.

El cel era cada cop més cobert de foscos núvols que tapaven el sol i la pluja cada cop era més torrencial, cosa que feia augmentar el cabal de les cascades de fang que semblaven haver dominat un carril central, una riera per on el fang es canalitzava, deixant els espais laterals a les serps.

El Sirhan sabia que no podia fer volar el drac amb aquella tempesta elèctrica, ni avançar amb el guepard per terra; ja que una mossegada d’alguna d’aquelles serps podria ser mortal.

* * *

Dan-Ballard-08Quan la Júlia va recuperar els sentits, es va trobar en un bosc. El sol brillava amb intensitat, però a la llunyania es podia veure una negror espessa de tempesta amb algunes espurnes blanques al cel.

– On soc? -preguntà.
– Al Bosc Encantat. -respongué la Xàyde secament.
– I l’Ona?
– Ha fugit sense tu.
– Perquè les fades ens feu això? Creia que éreu com àngels, éssers màgics, bondadosos i protectors… Perquè em vols fer mal? -digué la Júlia desconcertada.
– Àngels? Els àngels son una invenció vostre per oblidar-nos, per aniquilar-nos. Sense el vostre record, sense que cregueu amb nosaltres, mateu la vostra germana d’equitxí. Cada cop ho feu abans.
– Germana d’equitxí? -era el primer cop que la Júlia en sentia a parlar.
– Quan una criatura humana neix, amb el seu primer plor neix una fada, o un follet.
– Jo creia que era amb la primera rialla… Això al menys deien a Peter Pan…
– Contes de fades! Invencions per ridiculitzar els essers màgics i fer que no cregueu en les vostres pròpies germanes d’equitxí.
– Però… jo no n’he tingut mai… -diu la Júlia innocentment.

blackeyes

La mirada de la Xàyde sembla engolir-la. I amb veu profunda sentència:

– La tenies, però la vas matar quan la vas oblidar. Els teus pares et deien que les fades no existeixen, que son només contes i tu els vas creure… Ella va morir al teu costat i tu jugant a cuinetes. Tinc el do o la maledicció de poder veure els vostres crims només mirant-vos als ulls.

La Júlia no sabia què respondre… Ja fos per la convicció en que parlava la Xàyde o perquè en el fons sabia que era cert, va sentir una enorme pena més profunda que el seu cor.

– I perquè et vull matar…? -digué la Xàyde aproximant-se a la Júlia.

Ella movia afirmativament el cap, a l’expectativa d’una resposta que no podia imaginar.

– Els humans sou una plaga, vàreu heretar un do que no mereixeu. Quan mori l’últim humà reclamarem a Venus que atorgui el do que per dret ens pertocaria. I tu… especialment tu, dus la sang de la pitjor humana de totes. Dus la sang de Mary Ann Hobs, la segona germana d’equitxí de Clar de Lluna, li va ensenyar la màgia arcana i van unir-se per acabar amb mi i la meva tercera germana d’equitxí, la Catarina. -la seva expressió d’odi es va esquinçar per un sinistre somriure- Però jo havia aconseguit fer immortal a la Catarina; així que ens van separar. Van poder-nos tancar rere la porta daurada a mi i a tots els essers fantàstics del món, van empresonar a Catarina i cada setmana intenten noves maneres d’apagar el seu esperit, de matar-la, però ella ja no és humana, ella és ara un esser superior. Sense mi està apagada, en estat letàrgic fins al meu retorn, però quan aconsegueixi sortir d’aquí la despertaré i acabarem amb tot aquell que no cregui en nosaltres.
– Però la meva germana creu en vosaltres, perquè li voleu fer mal
– Perquè les fades l’han escollida per ser la seva nova reina. Necessiten una humana que les regenti en el món dels humans, que faci créixer el seu domini en el món real i així creuen, les molt il·luses, que la humanitat acollirà als essers fantàstics amb els braços oberts. Ens teniu por… i amb raó!

La Xàyde alça la ma per descarregar-la contra el seu cor i arrancar-li en vida, la Júlia estava màgicament paralitzada i en aquell precís moment una veu femenina, madura, d’una dona vella, digué amb fermesa:

– Atura’t Xàyde o serà la pitjor jugada de la teva existència. Mira això.

Una imatge espectral d’una dona encaputxada mostrava un anell negre.

– Eugènia… Un viatge astral? T’estàs fent gran per venir en persona?
– Diguem que m’estic ocupant de dos assumptes al mateix temps, i presencialment no podria.
– Què fas amb l’anell de la Catarina?
– L’he aconseguit trobar. M’ha costat molt de temps, però per fi el tinc i estic en posició de fer-li arribar a la Catarina. Saps que amb ell posat, el vostre vincle es faria més fort i us podríeu comunicar.
– Què vols a canvi? – respongué la Xàyde.

<< Entrega 2Entrega 4 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 3 – El Palau de Quars

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s