Entrega 4 – Cucs, serps i aranyes

La Júlia segueix paralitzada de genolls a terra, la màgia de la Xàyde li impedeix moure’s.

La Xàyde espera la resposta de la imatge astral de l’Eugènia que s’ha aparegut encaputxada davant d’elles i li ha demanat que no acabi amb la vida de la Júlia si vol que faci arribar un anell màgic a la Catarina, un anell que les vincula tan intensament que es podrien comunicar encara que estiguessin a mons diferents.

– El que vull és senzill Xàyde, vull que deixis tornar a la Júlia al seu món i que facis que oblidin aquesta experiència. Tinc els meus propis plans per aquesta família i no seria una bona jugada per part teva obligar-me a destruir l’anell.- diu l’anciana.
– Si tant desitges a la Júlia, potser em val la pena matar-la perquè no la tinguis. Tard o d’hora la faràs anar en contra meu. -respon la Reina Fosca.
– Crec que l’oferta és justa, tu necessites l’anell i permetre que us comuniqueu tu i la teva germana d’equitxí és una imprudència per part meva com ho és per part teva deixar que m’emporti a la Júlia. Però tu esculls Xàyde. Pugem l’aposta i que guanyi la millor, o tens por i vols quedar-te aïllada per sempre més de la Catarina?

La Xàyde recorda a la Júlia fent falsos encanteris i com l’ha pogut guanyar fàcilment instants abans.

– D’acord Eugènia. Tracte fet. Envio a la Júlia cap a casa i tu entregues l’anell a la Catarina. Però no penso deixar-la marxar sense tenir la seguretat que compliràs amb la teva paraula.
– Xàyde, saps que tenim un codi. Podem mentir i enganyar, però quan fem un tracte formal sempre el complim. -sentencia l’Eugènia.

La Xàyde remou el terra amb les ungles, fent cercles amb els dits i pronuncia unes paraules arcanes amb veu profunda i mig murmurada. De cop, de la terra en surt un cuc negre, una espècie de llimac més llarg i prim.

LombrizLa fada negra captura el cuc i el posa sota el nas de la Júlia per on va filtrant-se lentament. La Júlia està paralitzada i no pot evitar notar com un moc espès que en lloc de sortir entra cap a dins, però quan deixa de notar-lo per la cavitat nassal, quan hauria de notar-lo pel coll, ja no el nota; com si hagués desaparegut o s’hagués posat a un lloc on no hi tingués tacte.

– D’acord Eugènia. Accepto el tracte. -diu la Xàyde- Entrega l’anell a la Catarina i trauré el paràsit a la Júlia, mentrestant serà la meva assegurança que compliràs la teva paraula.

L’Eugènia somriu i desapareix.

El conjur de la Xàyde es molt més ràpid que el de les fades que prèviament havien obert un portal en un mirall per l’Ona, la Reina Fosca només li cal recitar amb paraules arcanes un conjur per obrir sota de la Júlia un pou pel que caure a la seva dimensió.

Mentre la Júlia cau pel pou la Xàyde es posa a entonar una dolça cançó amb llenguatge arcà, les seves estranyes paraules i el to de la seva lànguida melodia fa que perdurin en el record els acords de la cançó, esborrant poc a poc les vivències extraordinàries d’aquella nit a la família Valls Domènech.

*  *  *

La Júlia es desperta a la seva habitació, mira el rellotge i és molt tard, quasi son les nou.

– Mama! Perquè no m’heu despertat! – crida ella saltant del llit i vestint-se a corre quita.
– Ostres! -crida des del seu dormitori la mare- Ostresostresostres! Ens hem adormit! Gerard! Ens hem adormit! No han sonat els despertadors!! Ona preciosa desperta que heu d’anar a classe.

En Gerard s’afanya a vestir a l’Ona al llit mateix, agafa una caixa de vins per baixar-la al cotxe i se’n va a treballar.

L’Ona es desperta i mira al seu voltant:

– Pètal? On ets? Pètal! – la crida sense tenir-ne resposta.

La Júlia ja és a punt, però el neguit d’enfrontar-se amb l’Emma li fa sentir papallones a la panxa.

Quan van cap a classe, la Júlia es troba pel camí a la Helena que, aprofitant que du el cabell sense recollir, se’l fa caure endavant i es tapa la cara com si així passés més desapercebuda.

La Júlia en veure aquella reacció ja ni la saluda.

Aquell dia a l’escola és molt estrany per l’Ona perquè enyora a la seva fada i no entén perquè no la veu per enlloc, incapaç de recordar els plans d’aquella nit.

Al sortir de classe, hi ha tots els companys. La majoria s’han esperat perquè corre el rumor que l’Emma vol enxampar a la Júlia a la sortida de l’escola. La majoria de nens en veure-la se la miren. Uns somriuen amb cara de: “ja veuràs la que et caurà” i d’altres en canvi se la miren amb cara de pena: “pobre, la que li vindrà a sobre…”. L’Helena ha marxat a casa i la Jessica està repenjada en un arbre menjant ossets de llaminadura.

Bullyng

Llavors un parell de nenes barren el pas a la Júlia i a l’Ona i una tercera surt corrents:

– Vaig amb la meva germana petita. Ara no. -diu la Júlia amb veu baixa i serena.
– L’Emma vol parlar amb tu.
– Xu, no m’agraden aquestes nenes. Marxem a casa si us plau. -diu l’Ona.

Una de les dues noies, s’abaixa a l’alçada de l’Ona i amb veu falsament dolça li diu:

– La teva germana gran ha posat els nassos on no li demanaven, s’ha portat malament i haurà de demanar perdó. Oi que quan tu et portes malament demanes perdó? -l’Ona fa que si tímidament- Clar, perquè ets una bona nena… La teva germana segur que també ho farà. Oi que si Júlia?

La Júlia sospesava les possibilitats: Era massa lluny per córrer cap a dins de l’escola o cap a casa, i menys anant amb l’Ona. L’enfrontament físic no era una opció. I demanar auxili a la gent que passés pel carrer era complicat, no l’havien amenaçat, realment només li demanaven que parlés amb una companya d’escola… Però la Júlia podia llegir entre línies.

– Què us sembla si li diem a l’Emma que ho deixem per demà a l’hora del pati? -les dues noies van fent que no amb el cap- Ara vaig amb la meva germana petita i no és “algo” que ella hagi de veure.
– Haver-t’ho pensat abans de ser una “xivata”! -li deixa anar una de les noies.

Des del costat l’arbre la Jessica no perdia detall de la situació de la Júlia.

Al fons del carrer no tarda en arribar l’Emma acompanyada de la noia que havia sortit corrents i d’un petit grupet que la segueix.

Un murmuri s’apodera del carrer, un espontani li crida a la Júlia: “Surt corrents, tia!”.

La Júlia no l’identifica, però si ho hagués fet l’hagués mirat amb cara de “Molt, llest, no ho havia pensat pas això”.

– Home! La meva amiga… -exclama l’Emma teatralment- Vine, que anirem a xerrar.

L’Emma rodeja pel coll a la Júlia amb el braç com si fossin íntimes amigues, però amb la diferència que pressiona més fort del que resulta amistós per passar al punt intimidant.

Comencen a caminar totes juntes cap a l’Avinguda de Roma, un carrer ample que està prop de l’escola. Els companys de classe les han seguit expectants. La Jessica, seguia menjant llaminadures mentre observava atentament amb la seva mirada perfilada de negre.

450_1000

Es forma una rotllana al voltant d’elles dues, al carrer atrau la mirada d’alguns curiosos que passegen per allà, però abans que es puguin acostar l’Emma estreny les dents i li diu:

– D’aquesta no et salva ningú “pringada”!

L’Ona crida a la seva germana, però una de les companyes de la classe de la Júlia se l’abraça per evitar que s’acosti i prengui mal, també li tapa els ulls perquè no ho vegi, però l’Ona plora espantada.

Quan alça el puny per pegar-li un senyor gran crida increpant-la, però una de les noies el distreu.

– Suplica, “pringada”! – L’Emma torna a carregar el puny.

La Júlia fa que no amb el cap i tanca els ulls esperant l’impacte contra la seva cara.

L’Emma somriu mirant al voltant, mirant la cara de por, respecte o inclús admiració que alguns li tenen. Se sent poderosa.

Intentant no mostrar la seva por, la Júlia torna a obrir els ulls i veu quelcom estrany. Alguna cosa es belluga per sobre el puny. La cara de por de la Júlia es torna curiositat.

– Què et passa “pringada”? Què mires així? – diu l’Emma sorpresa.

La Jessica somriu, mentre va buidant la bossa de dolços.

El que la Júlia veu bellugar-se és una aranya, però aviat pel puny de la camisa li’n surten dues més i després un parell més pel coll. La gent està sorpresa, i es miren estranyats els uns als altres.

De la motxilla que du l’Emma han sortit centenars d’aranyes que se li enfilen per l’esquena i d’altres que s’escampen per la vorera. Quan aquesta se n’adona, s’agenolla gratant-se desesperadament l’esquena. Però les que estan per terra, prop seu, aprofiten per saltar-li al damunt. L’Emma no pot treure-se-les de sobre.

spidersLa Júlia crida horroritzada en veure a l’abusadora coberta d’una pila d’aranyes, i fent-se ferides al gratar-se. Per les ferides surten més aranyes de sota la pell, aquestes es passegen pel cos de l’Emma buscant orificis per on entrar. S’obre la camisa i en el seu interior quasi no es veu pell, sembla que sigui un monstre pelut, però no és pèl tampoc si no les potes de milers d’aranyetes que li recorren cada mil·límetre de pell.

Els companys del voltant es posen a riure estranyats pel seu comportament.

De cop la Júlia ho veu diferent. Ja no veu aranyes, si no a l’Emma gratant-se per tot el cos, plorant i suplicant, té la cara vermella, la camisa descordada i tota la pell plena de vermelles rascades de gratar-se amb tanta violència que en alguns punts s’hi ha fet sang.

– Què li passa? -es pregunta la gent.
– Està boja. – conclouen.
– Va, anem, és penós veure això.

Es va dissipant la multitud.

La Júlia sorpresa mira al seu voltant sense acabar de comprendre què ha passat. De tots els esdeveniments que podrien haver fet concloure l’enfrontament aquest és el que menys s’imaginava.

La Jessica s’aproxima cap a l’Emma, que estava plorant esgotada bocaterrosa, recull la seva motxilla, en treu un saquet marró de la cremallera davantera, se’l guarda i la torna a tancar.

Al entregar-li la motxilla a l’Emma li diu:

– Crec que se t’ha caigut això. – dedica un somriure a la Júlia, una picada d’ullet, i recuperant aquell aire seriós i distant se’n va.

L’Ona corre a abraçar-se-li a la seva germana.

– Estàs bé Emma? Vols que t’ajudi en alguna cosa? – diu la Júlia sincerament preocupada.
– Ves-te’n! Marxa! -crida ella encara amb espasmes i sanglots.
– Va, anem cap a casa petitona. -li diu la Júlia.
– Xu, com han pogut desaparèixer totes aquelles aranyes? -li pregunta l’Ona de camí a casa.
– Tu també ho has vist? Crec que només ho hem vist nosaltres, ha estat molt estrany.

En arribar al seu portal, en Pep, el porter, que estava parlant amb la velleta de l’altre dia, les saluda:

– Hola, maques, com ha anat el cole avui? Bé? -la seva veu és dolça i alegre.
– Doncs no! -respon ràpidament l’Ona mentre a la Júlia se li obren els ulls com a plats- Han intentat fer ma…

Un cop de colze suau però punyent de la Júlia fa callar a l’Ona.

panallets– Au! M’has fet mal! -rondina ella.
– Jovenetes, que volen un panellet? -diu ensenyant-los una safata a les nenes.
– La senyora Eugènia és la veïna del sobreàtic. És una dona molt sàvia. -diu en Pep allargant la mà cap a la safata per agafar-ne un altre- A part d’una bona cuinera. Ha fet uns panellets deliciosos.

L’Eugènia amb un gran somriure als llavis, li pren el panellet de les mans a en Pep i li entrega a la Júlia:

– Té floreta, prova’l i digue’m que et sembla, sincerament… En Pep és un afalagador i ja no me’n fio dels seus elogis.

La Júlia el mossega i el troba realment bo, a l’Ona li ofereix un altre i també li encanta.

– Està realment bò! Moltes gràcies. -diu la Júlia.
– Puc agafar-ne un altre? -pregunta l’Ona.
– Crec que he fet curt per a tots els veïns, però us prometo una cosa floretes, un dia d’aquests us en portaré una safata per vosaltres soles. Bé i per als pares.
– Moltes gràcies! -diuen les dues a la vegada.

L’ascensor arriba a la planta baixa i en Pep els aguanta la porta mentre la velleta del sobreàtic les acomiada amb la mà i un dolç somriure, que s’intercanvia amb una mirada penetrant quan la porta de l’ascensor es tanca.

*  *  *

Aquella tarda en Pedro Javier estava nerviós per la seva cita amb la Estefania. S’havia escollit la roba per semblar informal, però a la vegada arreglat. Volia donar una bona impressió a la noia de la foto.

BK_CanaletesEn entrar al Burguer King, en Pedro Javier mira pel local, son tres quarts de sis, moltes taules estan buides i la majoria de les que estan ocupades son turistes. El local és maco per ser un lloc de ‘fast food’. El pis de dalt té decoració de fusta, es nota que això ho han mantingut original per valor històric.

Burguer King Canaletas06

És precisament en una de les ondulacions amb baranes de fusta filigranada que hi veu asseguda a l’Estefania. Ell volia ser el primer, però ella s’havia avançat. Per uns instants se li passa pel cap sortir del local i tornar a entrar a l’hora acordada per tal de semblar menys interessat però la somrient mirada de la Estefania es projecta cap a ell i talment com en un rodeo, el lliga i l’atrau cap a ella com a un vedellet.

Ell avança cap al fons del local, on hi ha la llarga barra amb dos dels cinc membres del personal que poden estar atenent. A dreta i esquerra hi ha escales per pujar al pis de dalt, a voltes li dona la sensació d’estar pujant les escales d’un teatre, si no fos perquè a mitja escala hi ha un home obès que puja molt lentament, ocupant tot l’espai, amb una safata amb tres hamburgueses dobles, un dels gots més grans de coca-cola i unes patates fregides acompanyades per un munt de sobrets vermells de quetxup.

L’Estefania en veure aparèixer en PJ per darrera del senyor gras, traient el cap per darrera seu amb cara de circumstàncies, li fa agafar una fluixesa de riure. Ell en veure-ho encara exagera les seves carotes. I es produeix una situació còmica que els fa trencar el gel.

Quan finalment en PJ i la Estefania estan cara a cara, es presenten amb un gran somriure i es fan dos petons.

– Así que este es el famoso Docthulhu! -diu l’Estefania mirant-se’l de dalt a baix.
– No, yo soy el youtuber, el famoso no sé quién será… -diu ell fent broma.

L’Estefania riu i els seus ulls bruns i ametllats s’il·luminen. La seva dentadura és blanca i perfecte, contrasta amb la tonalitat morena de la seva pell, davant seu té el mòbil i un paquet de tabac de marca Nobel. En Pedro Javier s’hi fixa, ja fa un any que no fuma.

Passa l’estona i els dos parlen una mica sobre ells mateixos.

Ella li explica que la seva família és de Mèxic, que de fet ella mateixa va néixer a allà, però va venir a viure aquí que ja ni se’n recorda.

Ell li diu que havia crescut a Cantàbria, però que havia vingut ja fa molts anys a viure a Catalunya per poder estudiar informàtica avançada.

A ell li agrada el somriure d’ella, a ella la seguretat d’ell. Tots dos se senten com si coneguessin a l’altre des de fa molt temps.

Comenten alguns dels vídeos preferits de l’Estefania en el videoblog de Docthulu i finalment surt el tema:

– Y dime, ¿qué es esa información tan jugosa que vas a darme? -s’impacienta el PJ.
– Se cómo puedes infiltrarte en el centro Brians.
– ¿Estás loca? Es un centro altamente militarizado. Me podrían detener o incluso disparar por allanar una propiedad estatal de acceso restringido.
– Conozco un pasadizo subterráneo, es arriesgado, hace muchos años que no se usa. Te cubriremos.
– ¿Me cubriréis? ¿Quienes? -pregunta estranyat.
– Tengo contactos. Jorge, un primo mío, trabaja en seguridad, es muy fan tuyo y me ha dicho que si entras él desviará las cámaras para que puedas pasar hasta la sala de máxima seguridad.
– ¿Y cuánto me va a costar? -PJ ja es veia a venir que tanta amabilitat i gent jugant-se el lloc de treball no seria gratuït.
– No queremos tu dinero Docthulhu, tan sólo que pongas esto en el dedo anular de la prisionera de máxima seguridad. -la Estefania es treu una peça petita negra i la fa lliscar sobre la taula cap a PJ.
– ¿Un anillo? -PJ el recull i se’l mira- Se ve antiguo. Esto que hay aquí son grabados arcanos de brujería.
– A si? -diu la Estefania fent-se la sorpresa.
– De dónde lo has sacado? -pregunta amb total atenció a la resposta.
– No te cargues la magia del momento Docthulhu, aprovecha esta oportunidad. Te ofrezco infiltrarte en una de las bases camufladas más importantes de los Iluminati. ¿Rechazarás esta oportunidad? ¿No es un misterio más grande saber qué esconden los Iluminati que saber si he robado este anillo, me lo ha dado un pajarito o me lo encontré por la calle?

Per en Pedro Javier, el misteri de Brians era tot una fita. Havia arribat a calcular uns trenta cinc videobloguers de referència que comentaven el misteri de Brians com a tal, sense poder demostrar res ni desvetllar res de nou, sense comptar els centenars de videoblogers menys coneguts que copiaven els continguts d’aquests. Si ell era el primer en destapar nova informació esdevindria, sens dubte, un referent mundial en el tema.

– Sólo júrame que este anillo no proviene de ninguna de las ramas de la Logia Masónica. No quisiera verme envuelto en una batalla entre las dos sociedades secretas más grandes del mundo.
– Tranquilo Docthulhu, esto no te va a perjudicar en absoluto. Te juro que no viene de los masones. ¿Ok? -li diu somrirent tot posant una mà sobre la seva i en PJ s’ho creu.

Tot i el misteri que rodeja a l’Estefania, ell veu veritat en ella, sent com si ja la conegués de fa molt de temps.

– De acuerdo. ¿Cuándo podré acceder? -diu tot guardant-se l’anell a la butxaca del pantaló.
– Esta misma noche. -sentencia ella amb mirada penetrant i un somriure que promet l’inici d’una gran aventura.

*  *  *

fotonoticia_20141014142358_640

L’Ivan Miller arriba a Madrid, mentre el seu avió reposta i el personal descansa, ell va a fer un cafè en al Mahou Sports Bar de l’aeroport de Barajas. Allà aprofita per fer una trucada a l’agencia:

– Hola, soc en Miller. -diu quan li passen al seu contacte.
– Hola Miller, tot bé? -respon la veu masculina de l’altre cantó del telèfon.
– Com pots monitoritzar, ja soc a Madrid. Truco per assegurar-me que tindré l’equipatge llest quan arribi a Punta Arenas.
– Efectivament Miller, allà podràs recollir una motxilla. Per a reconèixer-la fixa’t bé en el clauer que penja de la cremallera superior. Dins hi trobaràs tot el que necessites i més.

Aquell “i més” va fer imaginar a l’Ivan que hi haurien posat material tàctic i armament lleuger. Portava anys en aquest ofici però sempre l’il·lusionava esbrinar quin nou artefacte camuflat o de tecnologia punta li haurien entregat.

Era conscient que les converses telefòniques, tot i la encriptació de la trucada, no eren segures; per tant no podia preguntar obertament certes coses.

MahouSportBar-T2P2-MAD-001-746S’acomiada secament del seu contacte telefònic al veure’s sorprès per un cambrer, vestit de negre i amb davantal granat, que fa un gest estrany davant del seu cafè a la barra i en lloc de dur-li el deixa a allà.

Ell encuriosit segueix la seqüència.

239359384069212.pngUn altre cambrer, vestit amb el mateix uniforme, veu allò sobre el mostrador, estranyat mira a costat i costat buscant qui ha deixat aquella safata allà sense servir, mira el tiquet i reconeix la taula d’en Miller. Recull la safata i s’hi atansa a portar-li el cafè. L’Ivan allarga la mà fent veure que agafa la tassa, quan el cambrer la deixa anar el cafè cau sobre la taula.

L’Ivan es fa l’enfadat i el cambrer es disculpa.

– Disculpe señor, ahora mismo le traigo otro.
– No, deje, ya me acerco yo a la barra. Se ha quedado la mesa perdida de café.

Des de la barra pot observar com la tassa que li posen és neta, com el sobre de sacarina que li entreguen és aleatori i com el cafè surt inalterat de la màquina.

Ja no veu més el cambrer sospitós, deu haver sortit per la porta de servei.

Poca estona després, es prepara per a tornar a pujar al seu avió, rumb a Punta Arenas, impacient per veure quina sorpresa conté aquella motxilla.

*  *  *

L’Ona es posa a buscar a la Pètal per tots els racons del pis, està espantada perquè té por que li hagi passat alguna cosa. No recorda que va viatjar a través del mirall.

De cop, escolta a la Pètal que la crida des de la seva habitació. Corre a buscar-la i no la veu.

– Ona! Aquí, al mirall. -diu la fada.
– Què hi fas aquí dins Pètal!? T’he buscat durant tot el dia! -respon indignada la petita Ona.
– No puc tornar, el món de la Fantasia té una protecció màgica que no ens permet sortir un cop hi entrem.
– I perquè hi has entrat? -respon plorosa.
– No recordes res d’ahir a la nit? -pregunta la Pètal tota sorpresa.

L’Ona mira estranyada i nega recordar res. La Pètal reconeix l’encanteri que li han realitzat. No compren l’objectiu ocult de fer-li oblidar l’experiència i li explica tot el succeït. Poc a poc l’Ona creu anar recordant fragments del que va passar.

– I com va poder sortir la Júlia? -pregunta l’Ona.
– No sabíem que ho havia aconseguit. Segurament no ho sabrem mai, però el més important és que, hagi estat alliberada o aconseguís escapar, al menys està amb tu un altre cop. -respon la seva germana feèrica.
– I la Clar de Lluna i la Flama? -pregunta la nena.
– Estan aquí, amb mi. Volem parlar-te d’una missió que has d’assumir germana meva. -diu la Pètal posant-se una mica seriosa. Molt poques vegades l’ha vist seriosa, així que amb els ulls com a plats presta atenció i fa un gest afirmatiu amb el cap indicant que està llesta per escoltar-ho.

En el mirall hi treu el cap la Clar de Lluna i li diu:

– Ona, les fades som un éssers senzills, ens costa organitzar-nos i planificar. Quan un humà ens dona nom, guanyem caràcter i personalitat, evolucionem d’alguna manera i amb el temps, podem esdevenir grans líders. Però ara nosaltres estem aquí, atrapades, i en el món dels humans no coneixem cap fada que tingui nom propi per liderar a les altres. Necessitem que ho facis tu Ona.
– Però només tinc sis anys! -respon ella superada per la responsabilitat.
– En faràs set en uns dies! – respon la Pètal.
– Precisament perquè en faràs set aviat ha de ser ara que assumeixis aquesta responsabilitat. -afegeix la Clar de Lluna- Els humans us formeu mentalment els set primers anys de vida, després el llaç amb els feèrics i el Món de la Fantasia es trenca o s’afebleix moltíssim. Ho entens?
– Jo no us oblidaré mai! Jo sempre seré la vostra amiga! -diu la petita amb llàgrimes als ulls.
– Sé que així ho vols Ona, però lamentablement porto molts i molts anys, molts més dels que et puguis imaginar, veient nens i nenes fer la mateixa promesa. Res pot trencar aquest cicle, és com la vida i la mort. -després de dir això la Clar de Lluna pren consciència que la pobre Ona encara no s’ha plantejat mai que tots hem de morir algun dia, i tampoc no vol que hi pensi; així que li explica una història- Mira Ona, hi havia una vegada una espècie de deessa que va salvar la vida d’una mare quan anava a tenir el seu fill, per fer-ho va beneir a la humanitat amb el do de la màgia. Quan una dona humana donés a llum a la seva criatura, aquesta amb el seu primer plor, l’esclat de vida, donaria lloc a l’aparició d’una fada, la seva germana d’equitxí. En alguns casos, amb el temps, en lloc de fades en surten follets. Tant uns com altres som els essers feèrics. Fins aquí ho entens?
– Si. És com a Peter Pan, però en el conte diuen que és amb la primera rialla.
– Si, l’escriptor va creure que així quedava més maco. -respon la Clar de Lluna- Però saps el que també diuen a Peter Pan? Que els adults ja no creuen en contes de fades; i és que el Do de Venus, que és com es diu aquesta benedicció, té un punt més fosc. Quan el petit humà va creixent s’afebleix irremeiablement aquest vincle fins a extingir-se. Alguns cops, inclús li costa la vida al feèric.
– Jo crec en les fades! Si crec, jo hi crec!- comença a cridar l’Ona mirant al mirall tot picant de mans- Jo crec en les fades, si crec, jo hi crec! Jo crec en les fades, si crec, jo hi crec…

Les fades somriuen. L’Ona havia vist aquesta frase en una escena d’una de les pel·lícules de Peter Pan.

– Germaneta, vols fer el favor de no cridar? -remuga la Júlia traient el cap per la porta.
– Ho sento Xu… -respon ella baixant el to.
– Què fas? -vol saber la Júlia.

L’Ona es mira el mirall, i les fades li diuen que pensi en el que han parlat, que tornaran a contactar amb ella.

– Estic bé Ona, no et preocupis. Segueixo amb tu encara que no em vegis. Vaig deixar-te una cosa a la motxilla, a la butxaca petita. Posa-t’ho. -diu la Pètal posant la mà sobre el mirall per acomiadar-se.

L’Ona posa la mà sobre el mirall i somriu, tot fent que si amb el cap.

La Júlia se la mira estranyada però no sorpresa, està acostumada a veure a la seva germana fent coses estranyes sovint.

– Estava jugant. -diu l’Ona fent un somriure forçat.
– Son llàgrimes això? -diu la Júlia entrant a l’habitació preocupada.
– Oh no, son… és… pluja! -improvisa la petita.
– Ona, hem tornat juntes de classe i no plovia pas. No crec que hagi plogut dins de l’habitació oi?

L’Ona ho comprova i somriu imaginant-se desaparèixer el sostre de l’habitació i omplint-se de núvols grisos de pluja.

– Em pots ajudar? -pregunta la Júlia- Haig de fer un treball sobre fades i bruixes i tu ets la major experta en fades que conec.
– Les bruixes em fan por… -diu l’Ona una mica espantada.
– No totes les bruixes son dolentes Ona, abans, fa molts i molts anys, a les primeres dones que dominaven la medicina o la química, que en aquells moments se’ls deia alquímia, eren considerades bruixes. La mama, segurament fa molts anys hagués estat considerada bruixa.
– La mama és una bruixa? -diu espantada.
– No tonta! Ni les bruixes ni les fades existeixen de debò.
– No diguis més això!! -li crida l’Ona enfadada de manera aparentment desproporcionada.

L’Ona patia perquè aquelles paraules no haguessin causat la mort d’alguna fada, patint especialment per la seva germana d’equitxí. El que desconeixia l’Ona és que aquestes paraules no poden causar la mort de cap feèric. Només del propi germà d’equitxí quan es deixa de creure en ell. Es pronunciï o no.

– Perdona’m Ona, no et volia ofendre. Està molt bé creure en la màgia, però ja saps que jo no hi crec. No puc creure en alguna cosa que no se’m pot demostrar.
– No te’n recordes d’aquesta nit? Tu t’has enfrontat amb una fada dolenta! -diu l’Ona mirant als ulls a la seva germana.
– Ha estat un somni Ona! -llavors para atenció en una dada que desconeixia- Un moment, les fades poden ser dolentes? Ona, explica’m més coses sobre fades.

Les dues germanes van estar parlant durant tota la tarda de fades, de contes, de pel·lícules, de les aventures que l’Ona havia viscut amb la Pètal… i, de tot, la Júlia en prenia nota per al seu treball.

A la nit, la Júlia va començar a trobar-se malament. Tenia un revolic de panxa, punxades al ventre i un moviment de budells inusual. Dins del seu cos s’estava dissolent el cuc paràsit que la Xàyde li havia posat dins del nas, però ella només sabia que hi havia alguna cosa que havia de sortir per dalt o per baix.

Finalment, va sortir per baix absolutament dissolt i de forma imperceptible. Després, la Júlia ja es va trobar millor per continuar amb el treball de recerca.

*  *  *

Sirhan, davant de la Vall de les Serps, s’impacienta i decideix emprendre un camí alternatiu.

Es munta sobre el seu guepard i tallant la pluja corren en paral·lel a la muntanya en busca d’algun pas. El drac els segueix volant baix per evitar atraure els llamps.

Aviat, en Sirhan veu una pendent en la muntanya argilosa que sembla fer forma com esglaonada, per on el guepard podria saltar per enfilar-se fins al cim.

Saltant sobre la fangosa superfície, el felí va grimpant fins a l’últim tram que li requereix un salt major.

Carrega tot el pes sobre les potes posteriors, arronsa el cos i l’estira saltant endavant tot projectant-se sobre l’últim graó. Però aquest és flonjo i, tant el guepard com el guerrer, cauen dins d’un forat.

El terra es flonjo i es belluga. Pel forat regalimant de fang que han deixat a la superfície hi entra una tènue llum que mostra un terra cobert de serps que sonen com mil cascavells al seu voltant.

Sirhan palpa el llom del seu guepard per arribar fins a les alforges, d’elles en treu una fulla d’Ololait. En trenca la tija i aquesta allibera tota la llum acumulada durant el procés de fotosíntesi il·luminant aquella estància.

És un cau esfèric, amb el terra absolutament cobert de serps, però son cries, son com cucs grans i aquestes encara no tenen ni dents ni instint d’atacar. Tot el contrari que l’enorme cap de serp que se li apropa a la cara amb una enorme boca oberta i una llengua bífida que zigzagueja en l’aire.

Sirhan desenfunda l’espasa i la branda davant de la colossal serpent, que belluga sinuosament el cap de dreta a esquerra buscant el millor angle per fer la mossegada letal.

Sirhan està concentrat, sap que amb un tall de la seva fulla pot decapitar al monstre, però si falla en el precís instant pot ser la seva mort.

Es posa la fulla d’Ololait sobre la brillant espasa i la llum es multiplica omplint de reflexes tot el catau.

La Reina de les Serps retrocedeix una mica per la impressió d’aquella iluminària, moment que aprofita en Sirhan per engrapar el Bolet de Donum i fer-li una petita mossegada, confiant que els efectes no siguin desproporcionats però suficients per comunicar-se amb aquella bèstia.

– Soc Sirhan, i no he vingut a fer-vos mal. -diu ell.

La serp fa un esbufec amenaçador.

– No vull lluitar, no m’entens!? -insisteix ell.

Les serps petites dels seus peus s’enrotllen per les seves campes i s’enfilen pel llom del guepard.

La Serp Reina comença a rodejar la sala a a gran velocitat, fent un moviment envolvent al voltant de Sirhan que segueix el cap amb la mirada i l’espasa ferma a la mà.

– No m’obliguis a lluitat amb tu. -seguia dient el guerrer.

Llavors del forat del sostre apareix el cap del drac que no pot entrar sencer.

La serp se’l mira i al sentir-se amenaçada va estrenyent la cua que rodeja a Sirhan i al guepard, en veure-ho el guerrer exclama:

– Tu ho has volgut! Si vols lluitar lluitem, però serà la teva mort!

L’esbufec de la serp es torna irritant per les orelles fins que Sirhan comprèn unes paraules que cada cop es fan més nítides:

– Com t’atreveixes a entrar al meu cau amenaçar-me mico!?
– No soc cap mico, soc Sirhan, guerrer de la tribu dels colors, habitem a uns quilòmetres d’aquí i he caigut en el vostre cau intentant creuar la Serralada de la Mort.
– La Serralada de la Mort!? -exclama la serp amb una veu exhalada i estrident mentre riu- M’agrada!
– No vull lluitar amb vos majestat. -diu Sirhan intentant ser el màxim de diplomàtic possible.
– D’acord, ets llest. Entra tu sol a la meva boca. -diu obrint les seves gargamelles.
– D’acord… -sospira el guerrer tot canviant el to- Dit d’una altre manera serp, no vull haver de matar-te a tu i a totes les teves cries.
– COM GOSES!? -crida la Reina enfurismada, amb una veu que tot i lo estrident s’escolta profunda i ressonant.
– He caçat animals molt més grossos i perillosos que tu, però si sé que és la vostra mort imminent és perquè el drac ve amb mi. Si veu que perilla la meva vida no tindrà cap mena de mirament d’incinerar tot el catau.
– I doncs, què vols? -pregunta la serp.
– Vull un pas segur, per mi i els meus acompanyants, a través de la vostra vall fins a l’altre cantó.

La serp va acceptar.

El Sirhan, el guepard i el drac van poder passar a través de les grutes i coves d’aquell immens cau, fins al mig de la Vall de les Serps on les serps els obrien pas tot i xiuxiuejar mil amenaces perquè no tornés per allà mai més.

*  *  *

Lluny d’allà, un arment d’unicorns passeja pel bosc, entre gegants salzes ploraners i cuques de llum que dansen entre les seves fulles.

Son quinze o vint unicorns, no n’hi ha gaires més en tot el regne de Fantasia, i tots ells amb pas solemne van avançant immutables, de les seves petjades en surten les primeres germinacions de noves flors.

Esquirols i ocells contemplen el seu pas, tenien un màgic atractiu, transmetien una tranquil·litat i una pau que tot esser viu percebia.

L’altivitat de tot l’arment deixava clara la superioritat dels unicorns i el respecte que infonien a tots els animals del bosc.

De sobte, totes les mirades dels animals del bosc es centren sobre Inhorn, un jove unicorn que trota alegrement uns metres pel darrera de la resta. Es distreu amb petites coses, parant atenció en els detalls. Des de sempre aquest unicorn ha estat diferent a la resta. Mentre tots tenen un blanc pur de pell, aquest des de petit té un punt iridescent i del seu cabell en lloc de blanc o gris com els seus companys, és d’un to blau maragda.

Inhorn es para davant d’un arbre, deixant allunyar-se més als seus companys i presta atenció a una tela d’aranya. Hi ha gotes d’aigua enganxades en ella i una grossa aranya vermella espera amb ànsies el seu menjar.

1355290Després li crida l’atenció unes flors de colors als peus de l’arbre; en elles hi ha abelles fent feina i papallones de colors que les voleien. Una de les papallones es s’acosta a Inhorn per saludar-lo i aquest es posa molt content remenant la seva cua blavosa.

La papallona al tenir pol·len a les potetes, una mica en cau sobre el nas de l’unicorn, provocant-li un esternut que el fa enviar a la simpàtica papallona directament a la tela d’aranya.

L’aranya contenta pel dinar descendeix per un dels extrems apropant-se cap a la seva presa.

Inhorn s’ho mira expectant, amb un neguit que l’impulsa a segar la teranyina per alliberar a la papallona, però si ho fa deixarà sense menjar a la famèlica aranya.

butterfly-caught-spider-web

Es gira cap als seus companys i veu que segueixen sense ell, avançant altivament cap a l’interior del Bosc Encantat.

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 4 – Cucs, serps i aranyes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s