Capitol 5 – L’anell de la Catarina

Inhorn, sentint-se culpable per haver deixat atrapada la papallona en la teranyina, fa ús de la seva banya per esquinçar la teranyina de l’aranya i alliberar-ne la papallona.

Tant de bo pogués demanar-te disculpes i explicar-te que no era la meva intenció sacrificar la vida d’aquesta pobre papallona.” – Pensa l’unicorn.

La papallona aviat recupera el vol i marxa bosc endins.

Amb la seva banya reconstrueix la teranyina de l’aranya i li desitja molta sort, tot i que l’insecte no l’entén.

En anar-se a incorporar novament a l’arment, Inhorn contempla que el seu grup ha desaparegut i el terra ha quedat ple de noves germinacions que es barregen amb les que ja hi havia, impossibilitant seguir-ne el rastre.

Alça la vista per mirar cap a on miren els esquirols, però els pocs curiosos que queden el miren a ell.

De cop, unes arrels s’aferraren als seus turmells, cargolant-se amb força.

Inhorn espantat intenta picar cops amb els cascs a terra per desfer-se’n, però de cop una figura fosca surt d’entre els arbres, és la Xàyde que recollia ingredients per a conjurar-se un nou Palau.

– Vaja, vaja, vaja… un unicorn… la teva banya m’anirà molt bé animalet. – diu ella amb un somriure.

A beautiful white Unicorn rears up on the top of a cliff on a misty day.Inhorn, amb els ulls humits i espantat aconsegueix lliurar-se de les dues potes del davant i alçant-se sobre les dues potes presoneres del darrera conjura amb la seva banya l’energia del sol.

Les copes dels arbres s’aparten perquè un intens raig de sol faci incandescència en la seva banya i, ajupint el cap com si anés a fer una envestida, Inhorn projecta un raig contra la Reina Fosca, qui el desvia cap a un arbre que es calcina al moment.

Amb la pròpia ràbia de veure que amb la seva energia havia mort un arbre de més de cent anys, Inhorn fa una coça amb totes les seves forces per lliurar-se de les últimes arrels, es fa invisible i marxa corrents.

La Xàyde el perd de vista, però deixa penjant d’una branca un petit tòtem fet amb ossos, arrels i fulles seques; així si torna a passar aquell unicorn per allà ella ho sabrà al moment.

* * *

L’Ivan ha embarcat en l’avió que el porta des de Santiago de Xile fins a l’extrem més sud, a Punta Arenas, des d’allà pujarà al Santa Margarida, un vaixell pesquer que l’ha de dur fins a una base militar americana anomenada McMurdo, que es troba al sud de l’Illa de Ross.

Pel camí, l’Ivan investiga un fet que va passar durant la segona guerra mundial.

El règim nazi comptava amb el suport de diferents organitzacions poderoses.

La Societat Thule, que va ser formada el 1918 com una organització secreta per a tractar temes supremacistes i ocultistes, va ajudar a Adolf Hitler no només a aprendre a parlar en públic, si no que també va finançar el Partit Obrer Alemany que posteriorment es convertiria en el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys.

Estava clar que aquesta societat tenia poder i un objectiu a perseguir. Tot indicava que provenia de l’Ordre dels Cavallers Teutons.

vrilmaria222Aquesta societat comptava amb una mèdium, la bruixa Maria Orsitsch, que liderava un cercle poderós anomenat Societat Vril. En aquest cercle les noies estaven instruïdes en la màgia i anant en contra de la moda de l’època totes elles es deixaven créixer el cabell llarg perquè deien que els servia d’antena per a comunicar-se amb un altre món.

Sembla ser, pels articles i documents que l’Ivan té davant, que la Maria havia establert comunicació amb alguna raça no humana que dominava un llenguatge molt similar al sumeri.

També hi ha proves que Maria Orsitsch estava en estreta comunicació amb Nicola Tesla, i que ambdós van aconseguir trobar un sistema de generar energia lliure i renovable, capaç de transferir-se per terra o inclús d’enviar-se d’un planeta a l’altre a un cost molt reduït.

Aquesta tecnologia va ser confiscada per membres de la societat secreta, ocultada i soterrada entre patents perquè mai vegi la llum.

La Maria desaparegué juntament amb tants d’altres el 1945, al finalitzar la segona guerra mundial. Li resulta curiós a l’Ivan pensar que aquell règim que havia estat a punt de guanyar la guerra amb pocs mesos desaparegués completament com si es fongués.

Això li fa pensar en l’operació Arc de Sant Martí, també del 1945, on la flota aparentment s’immola i escapen més de dos milions de nazis. Potser entre ells Maria Orsitsch.

Quan l’avió arriba a Punta Arenas, l’Ivan desembarca i s’adreça cap a la zona de recollida d’equipatges, busca la motxilla que li ha facturat la seva agència i de cop la reconeix pel clauer que du una de les motxilles. És el símbol dels iluminati. Es carrega la motxilla a l’espatlla i surt de l’aeroport.

Primer, es fixa en que és un lloc molt bonic i que el dia es veu lliure de núvols, excepte per les esteles blanques i permanents que deixen alguns avions, que no pot veure, tot omplint el cel de xarxes ratllades.

La gent de Punta Arenas va d’un lloc a l’altre amb molta tranquil·litat, l’afluència de cotxes no és molt alta i crida l’atenció veure models molt humils amb d’altres cotxes que son d’alta gama.

Al migdia ha d’embarcar al Santa Margarida, un iot que l’espera al port Puerto del Hambre. Així que l’Ivan decideix fer un àpat en el restaurant Sotito’s, ho comunica a l’agencia i aquesta se n’encarrega de tot el tràmit.

Mentre el taxi el porta al restaurant revisa la motxilla, dins hi troba un vestit molt especial, sembla ser que és un vestit de nanotecnologia que s’adapta a condicions extremes. Inclús pel que pot fullejar en el manual d’instruccions té un mode d’invisibilitat.

No li dona temps de revisar res més, el taxista ja ha arribat al destí, així que tanca la motxilla, paga el viatge més una propina pel conductor i entra al restaurant. L’entorn és humil, però l’entrada és pretensiosa. El seu rètol és un cub que sobresurt de la façana amb les lletres platejades que posen “Sotito’s restaurant”.

SotitosRestaurant

Entra cap a dins on ja li tenen una taula reservada.

* * *

En Pedro Javier era al lloc indicat. Tenia un mapa i unes indicacions clares per trobar el passadís secret. Hi havia anat amb els últims raigs de sol, per no haver d’emprar la llum de llanterna a l’exterior, cosa que hagués cridat molt l’atenció.

Brians2.PNG

Havia anat amb bicicleta, primer va seguir el camí de terra, després va seguir per un trencall que el duia cap dins d’un bosquet. Va fermar la bicicleta a un arbre i es va endinsar cap al bosc fins a trobar-se el Torrent del Grau, estava pràcticament sec, així que ni es va mullar els peus al saltar-lo. A l’altre cantó la vegetació era espessa, tant, que havia de fer un gest de fe al endinsar-se en aquella bardissa, plena de matollars que s’enredaven als peus. Al trepitjar aquella espessor podia notar com animalons corrien ocults. Potser llangardaixos, ratolins, rates, serps o conills…

Brians3.PNG

En Pedro Javier no volia pensar en què trepitjava mentre creuava tot allò.

entrada_covaFinalment, allà hi havia l’obertura a la paret que li havia dit l’Estefania. Estava coberta per unes heures que creuaven verticalment l’entrada, una descuidada i immensa teranyina que penjava.

Quan Pedro Javier comprova si du l’anell negre que havia de donar a la Catarina, un aire fred surt del passatge secret. Se li posa pell de gallina. Es guarda novament l’anell a la butxaca, es corda l’abric fins dalt i treu una llanterna tàctica.

En encendre la llanterna a la gruta és com si es fes de dia. Es veu més il·luminat l’interior que el bosc de fora on ja és de nit.

En entrar, el túnel és llarg i rocós.

Quan ja porta una bona estona caminant, ja no es veu l’entrada. És estranya la sensació de només veure allò que il·lumina la llanterna. Tot el que està fora del raig de llum queda absolutament ocult; per sobre, per sota, pels costats i sobretot, per darrera.

Arriba a un eixamplament, com una sala artificial dins d’aquella gruta; ja que és quadrada i està reforçada l’estructura amb pedres apilades i cimentades.

Segueix el camí, però al creuar la porta d’aquesta sala el passadís ja és de maó. La foscor al fons del llarg passadís segueix engolint-se la llum de la llanterna més enllà dels quasi 300 metres que cobreix.

– Vine. -El cor del PJ li fa un esglai. Frena de cop. Entre la foscor, confós entre la seva pròpia respiració, un murmuri tènue semblava que el cridava.

La veu xiuxiuejada costa de definir entre home o dona, gran o jove…

PJ enfoca endavant i enrere, però no veu res; no obstant ràpidament necessita tornar a enfocar endavant perquè és d’on li sembla que prové.

– Hola? – pronuncia ell. És conscient que està fent un acte il·legal, però tècnicament aquella gruta no pertany a ningú i, per tant, és fàcilment excusable la seva infiltració. La llum de la seva lot és molt cridanera, i no la pot apagar perquè no veu per on va. – Que hi ha algú?

Travessa el forat del que semblava una antiga tàpia. A l’altre cantó l’estructura ja sembla una mica més moderna; ja que el reforç de les parets és de maons.

– Vine… -se sent des del fons de la negror. Aquella veu exhalada sembla torbadorament inexpressiva.- Vine.

A la butxaca sembla tenir-hi un glaçó de gel, quasi li crema, al tocar-lo veu que és l’anell. El treu de la butxaca.

– Vine, segueix-me. – Li diu a cau d’orella una veu nítida, femenina i de tercera edat.

refugio-mas-guinardo-tunel-2_5_570x340

En PJ s’espanta, enfoca a costat i costat, però aquell passadís potser només té un metre i mig d’amplada i la paret és massissa de maons a ambdós costats. Es guarda novament l’anell a la butxaca.

Segueix avançant, no es pot quedar pas parat.

Contra més avança més fred té. El baf del seu alè creua com un núvol davant del raig de llum a cada respiració exhalada.

De cop, el raig de llum li comença a fer pampallugues, perd de vista intermitentment el fons del passadís on ja es divisa la negror a l’altre cantó del llindar d’una porta.

Foscor absoluta. Flash de llum on apareix de nou el passadís i el llindar de la porta. Foscor absoluta. Torna novament la llum, i lluny, en el llindar, hi veu una figura femenina amb un llarg camisó, el llum reflexa en els seus ulls que brillen com els d’un gat. Foscor absoluta un altre cop.

La llanterna no deixa de fer intermitències.

– Vine. – torna a sentir. Però aquest cop sembla tenir un aire més impacient.

Es torna a encendre la llanterna i no hi ha res, avança poc a poc cap al llindar de la porta, li falten uns metres per arribar-hi i s’apaga novament la llanterna.

– Vine! – diu imperiosa la veu d’una senyora gran i demacrada que li apareix a ran de cara quan es torna a encendre la llum.

Catarina

– La hòstia puta! -crida ell deixant caure la llanterna a terra sense voler.

Va renegant mentre palpa el terra humit i fred en busca de la llanterna que s’ha tornat a apagar.

– Joder! – respira alleugerit quan la troba.

Treu el mòbil i encén la càmera interior per filmar-se ell mateix:

Hola amigos y amigas de lo desconocido. Hoy se me ha ido la olla y me he metido en un berengenal. No sé si veréis detrás de mí esa puerta. Nada, a escasos dos o tres metros de mí… Pues os juro por mi madre que de ahí ha salido el fantasma de una vieja que me ha llamado. Me vais a perdonar, pero estoy acojonado no… lo siguiente. Me cago en la puta… Venga, con dos cojones, voy a cruzar la puerta. Desearme suerte.

Al donar-se la volta, es topa novament amb l’espectre semi transparent de la dona que li diu:

– A què jugues!? Vine! – La seva veu l’exalta inconscientment, des del més profund del seu pit, com quan de petit li cridava l’atenció la seva mare, que era molt rígida i estricte, quan l’enganxava fent alguna de les malifetes grosses i no podia més que callar i obeir.

Ell fa un crit, però aquest cop no deixa anar ni el mòbil ni la llanterna.

Continua avançant, al creuar la porta, ja hi veu unes escales, brutes i plenes de fongs verds, rellisquen, però hi ha un rovellat passamans de ferro on s’hi agafa per no caure.

Al capdamunt de les escales hi ha una paret, que té una placa de ferro amb quatre cargols. De la motxilla es treu un tornavís i els descargola. És un conducte de ventilació.

Hi entra i a l’enfocar el fons, veu gatejar la figura femenina del passadís que se’n va per una cantonada. Ell la segueix.

L’anell de la butxaca li pica, al principi es rasca, però la picor es fa intensa i persistent. Es calma de cop quan es treu l’anell. Te l’impuls de posar-se’l i quan ho fa de cop torna a veure la figura amb camisó davant seu, du com una caputxa. La imatge és nítida per primer cop. Se la mira, amb la temptació de tocar-la per comprovar si és tant real com sembla; llavors la dona es treu la caputxa i, quan ho fa, el seu rostre és jove i bonic, tot i tenir una mirada profunda, penetrant i gelada.

– Vine, segueix-me. – diu tot fent una ganyota amb els llavis que recorda un somriure, però queda desmentit per la seva mirada seria i distant.

En PJ la segueix tot obeint les seves indicacions per anar burlant la seguretat. Contra més s’endinsa a la base, pels forats de respiració pot anar veient algunes estances i totes elles es veuen plenes de militars, el lloc sembla tenir una tecnologia punta, absolutament informatitzada.

Finalment ella es para davant d’un conducte de respiració, ell la segueix i es para davant d’ella.

– Qui ets? – pregunta ell.
– Ella. – diu l’espectre assenyalant el cos d’una dona extremadament vella, amb un cabell llarg que li penja des de la llitera fins al terra i unes llargues ungles cargolades a les mans. Du un camisó negre.

– No! Espera. -li mana quan ell va a obrir el conducte per entrar a la sala.

De cop entra un grup militar de tres homes, el del mig du un enorme martell acabat amb punxes com els picadors de carn. Aquest és platejat i brillant. El de la dreta va vestit com de bussejador i du una motxilla de ferro amb una manega a la mà. El tercer porta un sac de sal.

La mirada de l’espectre es torna d’odi cap a aquells homes.

El del martell comença a esclafar el cos de la dona a cops de martell, deixant-lo xafat i ensangonat. En Pedro Javier ha de mirar d’ofegar el seu crit per no ser descobert. Els cops de martell, el soroll d’ossos de crani i d’extremitats esclafades, se li queden horriblement gravades al cervell.

L’home de la sal buida el contingut sobre de la massa informe i ensangonada de la taula; tot repetint algunes paraules com si fos un exorcisme.

La imatge de la dona ja no era al seu costat. Havia desaparegut.

Finalment, el de la motxilla de ferro fa sortir als seus companys de la sala i de la mànega en comença a sortir com un raig de foc que cau com a líquid en l’extrem i olora com a petroli cremat.

En marxar l’últim de la sala, se li encén la pantalla del mòbil. Té un missatge de l’Estefania:

Tens deu minuts abans que tornin els soldats. Les càmeres no et veuran.”

En Pedro Javier obre la comporta i entra cap a dins. Al saltar i tocar de peus a terra, se n’adona que no pot arribar al conducte de respiració un altre cop. Fa un parell de salts i no ho aconsegueix.

– Mierda, mierda, mierda… ¿y ahora qué coño hago? – es diu a sí mateix.

Llavors comença a veure moviment per la sala, tots els trossos calcinats i mutilats es van desplaçant els uns cap als altres i es van fusionant sobre la taula.

S’acosta a veure-ho de prop i poder-ho gravar amb el mòbil.

Amb poc temps, el cos forma un nadó que comença a créixer ràpidament i a envellir, les ungles li creixen i creixen fins a fer varis espirals, el cabell va estenent-se per la llitera fins arribar-li al terra i més.

Ell, compleix part de la promesa, li posa l’anell al dit, mira al mòbil i veu que li queden cinc minuts per a sortir d’allà.

* * *

Quan l’Ivan surt del restaurant es queda sorprès de veure el cel absolutament gris i fosc. Plou a bots i barrals i de tant en tant descarrega algun eixordador llampec.

Els del restaurant li criden un taxi i ell hi puja per poder anar cap a el Puerto del Hambre.

Quan arriba allà, el port està desert. Busca a la seva tripulació i la troba reunida en un bar prenent unes cerveses.

– Buenas tardes señores, ¿a qué hora zarpamos? – pregunta somrient l’Ivan.
– Hoy no vamos a salir, señor. – respon molt seriosament el capità.
– Vamos! En serio!? No me lo puedes estar diciendo en serio. – pressionà ell.
– Con esta tormenta y este mar no voy a arriesgar la vida de mis hombres metiéndome en el mar. Esperaremos a que pase el temporal. Parece que en un par de días la cosa va a mejorar.
– Pero capitán, no tengo tanto tiempo… -protesta l’Ivan.

Al fons de la sala, un capità se l’escolta. És un home gran i prim, amb barba curta i canosa. Du un jersei blau fosc de mariner, cenyit i de coll alt. Fuma una pipa que sosté amb la mà dreta, on hi du un anell amb una calavera. En exhalar el fum, aquest li passa per davant de la cara sense interrompre la profunda mirada que li clava a l’Ivan. Aquest l’ignora i se’n va a la barra del bar.

– Un buen whisky irlandés por favor. – diu l’Ivan al barman.
– ¿Con hielo? – pregunta ell.

La resposta de l’Ivan no necessita paraules, la mirada d’ofensa ho diu tot. Un sol segon de silenci és suficient perquè el barman se li tregui del cap la idea del gel.

L’Ivan es dona la volta just a temps per veure com l’home prim i de barba canosa es posa al seu costat i crida:

– Ponme otro whisky para mi, Tomás. Como el suyo. -senyala a l’Ivan.
– ¿Con hielo? – pregunta el barman mentre treu dos gots i els posa davant de l’ampolla de whisky.
– Ni hablar, que luego le pones menos líquido. Llena bien los vasos jefe, el señor y yo tenemos que hablar.

L’Ivan es gira arquejant una cella cap a l’home de la pipa. I forçant un cordial somriure li diu:

– Usted dirá.
– Soy el Capitán Méndez. He escuchado que se ha quedado sin tripulación y necessita cruzar el paso de Drake.
– Así es… – respon expectant.
– Ok, pues yo le ofrezco la única alternativa. El Shambhala.

Whisky_heroLandscape_1600x900

El barman els posa els dos gots ben carregats de whisky al davant, sobre un tovallonet quadrat amb el logo del bar.

– ¿Me está ofreciendo su barco y tripulación para cruzar el paso de Drake en un temporal como hoy? Puede ser muy peligroso. O es usted un loco o un temerario.
– No. Le estoy ofreciendo mi submarino, de hecho de la armada chilena. Cruzaremos el mar de Hoces y no puede ser peligroso… Son las aguas más peligrosas del planeta en un mal día. Pero está usted hablando con el mejor capitán, me muevo mejor por estas aguas que el mismísimo Rey Neptuno.
– ¿Y cuanto me pide por tal temerario viaje? –pregunta encuriosit l’Ivan.
– Dos cientos mil dólares, ingresados esta misma tarde en mi cuenta. – Alça el got de whisky.

L’Ivan mira cap a l’altre costat on els mariners del Santa Margarida recullen les coses i marxen a les seves respectives cases. Sap que no té cap altre opció.

– Está bien. Trato hecho. -diu alçant el seu got també- Pero más les vale que podamos salir pronto. Y sin preguntas.

Els dos xoquen els gots i en beuen.

* * *

Aquell dia havia estat curiós per la Júlia, després de l’incident d’ahir els companys ja no la miraven malament. Alguns la miraven amb complicitat, d’altres amb respecte i d’altres amb sorna. Feien veure que s’espolsaven compulsivament aranyes de sobre fent burla de l’Emma. Però a la Júlia no li feia gràcia, ella havia vist totes aquelles aranyes, havia pogut compartir l’horror que l’Emma havia passat.

Centre Teresa Pamies - Biblioteca Agustí CentellesEl dia transcorre amb normalitat. Aprofitant que l’Ona te extraescolar de teatre, al sortir de l’escola la Júlia s’apropa al Centre Cultural Teresa Pàmies on hi ha la Biblioteca Agustí Centelles.

Pregunta a una de les noies de recepció on pot trobar llibres sobre esoterisme, ocultisme… Després de descartar l’apartat de novel·les de terror, l’ha enfocat cap a un petit apartat, arraconat, ple de llibres vells i estranys, on hi ha tot tipus de títols confosos. En un principi n’agafa tres: “Quan a la màgia se li va dir bruixeria”, un llibre que recull fets històrics que van dur a la persecució de les que fins a llavors eren les temudes i venerades magues. “Bruixes, familiars i dimonis feèrics”, un llibre on explica els aliats i enemics de les bruixes. “Totems, amulets i cercles de poder”, un llibre que parla dels recursos emprats per les bruixes per a protegir-se.

Centre Teresa Pamies - Biblioteca Agustí Centelles 02

Mentre fa la repassada final, en aquella recòndita secció entra la Jessica –la gòtica de la seva escola– que es queda parada en veure-la i deixa anar:

– Que t’has perdut? -suaument li pren els llibres que havia escollit i somriu- Compte on et poses Júlia, potser obres alguna porta que després no pots tancar.

Fa una petita rialla, li retorna els llibres i continua el seu camí cap a l’interior de la secció.

La Júlia no sap com prendre-s’ho, però la ignora.

Al sortit de la biblioteca, passa per l’escola, recull a l’Ona d’extraescolar i se’n van les dues cap a casa.

En arribar, obren la porta i en Pep les saluda:

– Bona tarda maques, què tal l’escola, bé?- sempre anima aquella cantarella del conserge.
– Bé, gràcies Pep. -diu la Júlia allargant la mà cap a l’agafador de la porta de l’ascensor.
– Ara vinc de teatre! És el primer dia, i m’ho he passat súper bé! Avui he estat un esquirol! -explica emocionada l’Ona. Llavors es posa a imitar un esquirol plegant les dues mans amb els dits cap avall davant del pit i arronsant graciosament el nas- Mira com faig l’esquirol! Oi que ho faig bé!?
– Caram! Quina esquiroleta més maca! -s’exclama en Pep.- Mira, aquí tinc una pinya per tu.

En Pep fa veure que es treu alguna cosa de la butxaca i li ofereix. L’Ona, contenta que juguin amb ella fa veure que s’ho menja.

De cop, la porta del carrer s’obre.

– Bona tarda. Quin fred comença a fer… -diu la velleta.
– Bona tarda senyora Eugènia, com es troba avui?
– Com vol que em trobi Pep? Soc velleta, els anys no perdonen. -diu somrient.
– Hola maques. Aprofiteu ara que sou joves… -la vista de l’Eugènia es centra en els llibres que du la Júlia sota el braç- T’interessen aquestes coses joveneta?
– No, bé… estic fent un treball sobre el tema per l’escola. -respon formalment la Júlia.
– A mi si que m’agraden! -diu l’Ona- Tinc un munt de llibres de bruixes, fades i…

L’Eugènia fa un gest d’atabalament pessigant-se el front i forçant un somriure li diu a l’Ona:

– Si, si, està bé… Molt bé maca…-i mirant novament a la Júlia afegeix- Si vols algun dia pots pujar a casa i t’ensenyo alguns llibres especials que no trobaràs pas a la biblioteca.
– Si, la senyora Eugènia és una mica “curandera”.
– Sanadora…? – rectifica la Júlia mentre confirma amb l’Eugènia.
– Més aviat bruixa diria jo! -diu com si fes broma, tots riuen- Pensa-t’ho, a casa hi trobaràs molta cosa interessant.
– Jo si que hi vull pujar! Puc!? -crida l’Ona.
– No. -respon secament l’Eugènia. Després afegeix- Li he dit a la teva germana perquè és més gran i tinc coses que es trenquen.
– La veritat és que l’Eugenia ha fet molt de bé a la meva mare. Em prepara unes gotes per ella, que està malalta i des de que em prepara aquest remei està millorant molt. No sé com li podré agrair mai tot això.
– No sempre podrà fer efecte, ja li vaig dir, però mentre puguem donar-li més temps de qualitat a la pobre dona… Ja ho sap, hi ha gent que troba la recompensa en el simple fet d’estar ajudant a les altres persones.

– Què bona és vostè Eugènia… -diu en Pep encantat.

L’Eugènia somriu i obre la porta a les nenes que entren cap a dins.

– Fins després Pep. – diu l’Eugènia entrant també a l’ascensor.

Les nenes també s’acomiaden mentre es tanca la porta.

Dins l’ascensor l’Eugènia li diu a la Júlia:

– Així doncs t’espero d’aquí deu o vint minuts a casa, d’acord? Estic al sobreàtic quarta. Vine sola… –mira de reüll a l’Ona- i porta’t aquests llibres que els criticarem juntes.
– D’acord! -diu la Júlia somrient tot sortint de l’ascensor.- Fins ara!

La porta de l’ascensor es tanca i la Júlia li diu a l’Ona:

– Quina senyora més simpàtica, eh?

L’Ona s’arronsa d’espatlles.

Dins de l’ascensor l’Eugènia té la mirada perduda al buit i una ganyota caricaturesca dibuixa un somriure tant gran que sembla desfigurar-li el rostre. Els seus ulls, perduts en els seus pensaments, brillen.

* * *

La Xàyde ja té tots els ingredients per a crear-se un nou palau. Però abans vol dedicar la seva energia a veure si l’Eugènia ha complert la seva part del tracte.

PentacleDibuixa un pentacle dins d’un cercle al terra, hi dibuixa uns quants glifs i els toca en un ordre concret, forma part de l’encanteri per comunicar-se amb la Catarina.

– Germana em sents? – diu Xàyde.
– Ets tú Xàyde? -murmura ella.
– Si germana, soc jo…- diu la Reina Fosca deixant que una llàgrima li regalimi galta avall.
– Em fan mal germana meva, cada dia.
– No et preocupis, et trauré d’aquí. Tornarem a estar juntes i els ho farem pagar ben car.
– Has localitzat les descendents de Mary Ann Hobs? – pregunta la Catarina.
– Si. De fet n’he parasitat una. No l’he pogut matar a temps perquè l’Eugènia la volia. Ella ha atret a la família de les descendents cap a sota de casa seva, se l’està guanyant.
– Has parlat de “les descendents”. – diu la Catarina confirmant les seves sospites.
– Efectivament germana, son dues, l’Ona de quasi set anys i la Júlia de 17. La petita té el llaç d’equitxí i li ha posat nom a la seva fada. Però estan separades ara mateix. La Júlia té el do obscur, però encara no ho sap.

– L’Eugenia corromprà a la Júlia. I l’Ona, tot i ser petita és tot un perill. Has de matar-les, i a la fada amb nom també.
– Així ho faré. – diu la Xàyde acomiadant-se.

La Xàyde fa un forat a terra, hi escup i hi enterra una llavor.

– Que amb aquesta llavor equilibri el cicle, pren una vida per donar-ne una de nova. Xucla l’ànima de la Júlia i fes-ne un bonic roser de roses negres.

Però no succeeix res.

Enfadada torna al centre del cercle amb glifs i en toca en un ordre diferent.

– Eugènia! – crida apareixent-se al mirall de la dona gran que prepara unes pastetes per la Júlia.
– Què vols insecte? – diu ella.
– Què has fet amb el paràsit de la Júlia?
– L’he mort. Tant fàcil com unes gotes en un panellet. Les fades sou repulsivament traïdores. Mai m’he fiat de tu insecte, i ara demostres que no m’he equivocat pas. -Sense deixar parlar a la fada conclou- Ara blindo les comunicacions en aquesta casa, que vindrà la Júlia i no vull que destorbis. “orbis terrarum, et in magica tenebris copias latebat impedid ab modis aliis mandata sunt, ostendi.”

La comunicació es talla de forma permanent.

En el seu cap, Xàyde només hi té l’ordre de la seva germana d’equitxí respecte a les descendents de Mary Ann Hobs: “Has de matar-les, i a la fada amb nom també.”

<< Entrega 4 – Entrega 6 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Capitol 5 – L’anell de la Catarina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s