Entrega 06 – Avançant

El Pedro Javier està tancat en una cel·la que sembla més aviat una sala de quiròfan, o més aviat una morgue, hi ha un llit metàl·lic massís i fermat a terra, sobre el qual hi ha una dona molt vella i nua. És la Catarina. Els seus cabells llargs i blancs li pengen per la llitera fins al terra i les seves mans, estirades a cantó i cantó, quasi no toquen el metall perquè les seves llargues i cargolades ungles li ho impedeixen. 

La sala encara fa olor de petroli, de la incineració de la qual no n’ha quedat cap rastre; no obstant en el seu cap encara recorda el soroll d’ossos esclafats per aquell terrible martell que pot tornar a aparèixer en qualsevol moment. 

Mira el rellotge, fa 3 minuts que és allà a dins, d’aquí set minuts es reactivaran les càmeres de seguretat. Sigui el que estigui fent l’Estefania perquè no el vegin perdrà el seu efecte. 

Encén la gravació amb el mòbil i no dissimula el seu estat, la seva respiració és accelerada, els seus ulls estan desorbitats de pura adrenalina i espant, la seva dicció és erràtica dispersa: 

– Vale! Joder joder joder… ¿quién me mandó meterme en esta mierda? Céntrate. -diu tot tancant els ulls uns instants- Os cuento como está la situación. Estoy dentro. Lo logré. Me he infiltrado en el centro Iluminati dónde están haciendo cosas muy chungas. He visto como tres militares preparados con armamento especializado entraban en esta sala, trituraban este cuerpo, lo cubrían de sal y lo quemában con algo parecido al napalm.  

Acosta el mòbil al cos i reitera: 

– Éste cuerpo, lo juro. Estaba calcinado y delante mío se ha recompuesto entero. Lo he visto crecer de bebé a anciana. Esto es una puta locura, joder. He entrado por ahí. -diu ensenyant l’orifici de ventilació per on ha baixat- Pero ya no puedo salir, no llego, es imposible. Se que esto es el fin. Voy a mo… 

El cor quasi se li surt per la boca, deixant-lo sense parla, quan la mà de la Catarina, la que té l’anell negre al dit, li agafa el canell amb fermesa. 

De cop i volta, és com si tot el sostre lluminós s’apagués de cop. 

Des del fons de la foscor, la figura femenina que l’havia acompanyat a través del conducte de ventilació apareix davant seu, com travessant una negra boirina. 

– Tu m’has dut l’anell. -murmura exhalant cada paraula- El meu cos és una mortalla. La meva ànima és immortal, però sense la màgia de Xàyde el meu cos no sana. Vols que sortim junts? 

La noia encaputxada li ofereix l’anell negre. 

En la rejovenida però tètrica cara es dibuixa un malèfic somriure, però en el cap de Pedro Javier ressona una estrident rialla. 

– Si em quedo em moriré.  

En el mateix moment que Pedro Javier pronuncia això, els llavis de la noia es mouen pronunciant el plural de tot allò que ell diu: 

– Si ens quedem morirem. -els ulls d’ella son inexpressius i la seva mà agafa la de PJ.
– No puc sortir, està massa alt.
– No podem sortir, està massa alt. -llavors la inexpressió canvia a un to més seriós tot posant-li lentament l’anell en el dit anular- Si que podem sortir, tenim el poder.
– De què m’estàs parlant? -diu PJ tot incomodat i estranyat.
– De què estem parlant? Que si vols que sortim m’hauràs de fer un petó. – Respon ella aproximant-se a ell. 

Igual que aquells malsons que escapen del seu control, Pedro Javier no pot evitar l’aproximació de l’encaputxada, aviat les dues cares es troben sota la caputxa. És una noia molt atractiva i sent un impuls atraient cap als seus llavis. Per uns instants se sent com un assedegat davant d’un regalimant got d’aigua fresca. 

En la foscor de la caputxa els llavis es troben i es fonen en un petó. Un petó sec per fora i humit per dins. Nota com un gust ranci i sent afluixar-se els músculs del cos, les boques semblen fusionades i quan les llengües es troben sent un impacte en la seva mandíbula que estranyament no el fa separar-se del petó. Els avantbraços li comencen a cremar i sent com estrip en l’engonal. 

Vol cridar, però de cop i volta sent com si esbufegués i el cor li anés molt ràpid. Segueix a fosques dins de la caputxa, però ja no sent els llavis d’ella, tot i que la sequedat sembla haver impregnat la seva boca i l’humit ranci no se li envà del paladar. 

De cop i volta se sent marejar, com si anés a caure a terra desplomat, però una brisa el refà i una llum tènue apareix del fons. Camina cap a ella. Travessa les plantes i heures que hi pengen i es troba a l’exterior.  

Cau de genolls sobre les males herbes, clavant-se alguna que altra pedra oculta entre elles, té el mòbil en una mà i l’anell negre posat en l’anular de l’altre. Es mira els avantbraços i els té encetats. Els engonals li fan mal i la barbeta sembla que se l’hagi trencat del mal que hi té. Aviat ho descarta, quan pot moure-la bé. 

De cop l’envaeix un sentiment de llibertat i victòria. 

Mira el mòbil amb la intenció de gravar un missatge i se n’adona que segueix gravant. 

Atura la gravació, retrocedeix el vídeo en el moment en el que mostrava el conducte de ventilació i se’l sent a ell dient: 

– “Pero ya no puedo salir, no llego, es imposible. Sé que esto es el fin. Voy a mo…” 

De cop i volta la seva expressió desapareix i amb una mirada perduda es posa l’anell i puja a sobre el llit de ferro. Des d’allà fa un salt impossible fins al forat de la ventilació, impactant contra la barbeta però posant-hi els braços. Amb moviments serpentejants s’endinsa cap al forat de ventilació. 

No s’aprecia bé en el moviment constat de la càmera del mòbil, les següents imatges més aviat s’intueixen. Sembla que obrint de forma sobrenatural les cames, s’impulsa en les parets del conducte i avançant a gran velocitat sobre els avantbraços creua tot el conducte de ventilació.  

Finalment, surt disparat com una molla a pressió pel forat de l’escala que du a la gruta. Corrent de manera espectacular creua el llarguíssim passadís a fosques, se sap per les petjades i la respiració accelerada.  

Quan es comença a veure la llum de la sortida, en Pedro Javier comença a reconèixer l’escena. 

De cop i volta té la sensació d’haver fet un terrible tracte pràcticament sense voler-ho. 

Intenta treure’s l’anell i pensa: “Mierda…”  

Està soldat al seu dit, és com si fos part d’ell.

* * * 

La Xàyde està formulant el seu conjur als peus de la Boca de l’Infern, el volcà més gran del Regne de Fantasia, que connecta directament amb el nucli de la Terra. 

volca

De la lava en comencen a sortir esquitxos que cada cop son més alts i es petrifiquen unint-se entre ells i formant un nou palau, el Palau Rocafoc. 

La pedra que forma aquella edificació megalítica brilla roja com si encara estigués incandescent. 

La Xàyde s’ho mira, pensant de quines terribles besties el poblarà quan de cop i volta sent arribar la crida del vent. És un avís que el tòtem que havia amagat en el Bosc Encantat s’ha activat. 

La Xàyde fa un salt convertint-se en una petita fada que vola, com un raig negre creuant el cel nocturn del Regne de la Fantasia, fins al Bosc Encantat. 

Inhorn està sol. Comença a pensar que potser no hauria d’haver-se entretingut amb la teranyina, mentre espera als seus companys ajagut a sota d’un arbre. 

* * * 

A Punta Arenas, l’Ivan és conduït per l’interior de la base militar de l’armada xilena. Com tots els que tornen de permís, va vestit de carrer. El Capità Méndez va al davant i l’Ivan el segueix de prop. 

En arribar al vestidor, tots es posen l’uniforme i el capità s’adreça a l’Ivan per indicar-li de quina taquilla pot prendre la roba: 

– Use la taquilla de Mendoza. Nos dejó la semana pasada.
– Oh, lo lamento mucho. -digué l’Ivan amb un aire de condol.
– No. No tema, no murió, se fue por depresión! -digué posant-se a riure. 

Uns quants homes s’ajunten a les rialles tot titllant-lo de fleuma, dèbil, efeminat i ploramiques.  

El capità li pren l’uniforme de la taquilla i mira a les butxaques traient tot paper i pertinença que hi hagués dins. Quan deixa llest l’uniforme li entrega a l’Ivan indicant-li que, amb presses, es vesteixi i es reuneixi amb la resta de l’equip a l’hangar naval número tres. 

L’Ivan es vesteix. Pantalons de pinça blau marí, camisa blau cel, jaqueta fina blau marí amb cremallera i unes sabates ben llustrades de color negre. Mentre es vesteix dubta per uns instants quin tipus d’interès pot tenir un capità de l’Armada Xilena d’infiltrar-lo en el seu submarí per dur-lo al Pol Sud. De seguida pensa que els dos cents mil dòlars son una bona motivació; així que es posa el barret blanc de mariner i surt al passadís que el du cap a l’hangar. En arribar-hi tots l’estan esperant posant a punt un enorme submarí que emergeix de l’aigua com una allargada illa metàl·lica de color gris. 

Les maniobres en un submarí son complicades i cadascú té la seva tasca; així que van deixar-li ben clar a l’Ivan quin era el seu lloc per tal que no molestés. Estava clar que tots aquells militars desconeixien les aptituds i coneixements de l’Ivan. 

* * * 

Mentre la Júlia puja cap a casa de l’Eugènia, l’Ona crida a la seva germana d’equitxí a través del mirall: 

– Pètal! Pètal, respon si us plau… Hola? 

La fada respon a la crida, apareixent en el mirall: 

– Hola Ona! Què bé que contactis! Ara ho anava a fer jo.
– La Júlia… -l’Ona vol explicar-li a la Pètal que la seva germana s’ha marxat amb una senyora estranya però la fada sembla estar més preocupada per parlar que per escoltar.
– Escolta’m. Necessitem que vagis al Bosc de les Fades i et presentis com a la nova reina. Nosaltres t’hi esperem.
– No vull anar-hi sola. Em fa por! I si torna la senyora dolenta? – diu mig somicant.
– Ona, tots depenem de tu. Si us plau no et preocupis estarem amb tu.
– No! No vull, em fa por i no és divertit! – diu cridant-li al mirall amb llàgrimes als ulls. 

La pobre Ona està ben espantada. Allò la supera amb escreix, així que s’aparta del mirall i se’n va a veure la televisió per no pensar-hi. 

En el pis de dalt l’Eugènia obre la porta a la Júlia i la invita a passar. 

El pis és estret i allargat, de caire antic i ple de mobles vells. La il·luminació elèctrica és força tènue, però amb la llum del dia ja s’hi veu prou bé; sobretot al menjador presidit per una enorme terrassa amb finestrals. A la terrassa hi ha un munt de plantes ben ordenades i cuidades. 

La Júlia s’asseu i la Eugènia li ofereix una caixa de galetes daneses per berenar. 

– Així que a vostè li agrada el tema de la màgia? -pregunta la Júlia obrint el tema.
– Si, es pot dir que és el meu passatemps. -respon ella fent una rialla simpàtica.
– He escollit aquests tres llibres de la biblioteca… -diu la Júlia estenent-li els tres exemplars. 

L’Eugènia els mira per sobre i descartant els altres dos diu: 

– Aquest! Has de començar per aquest. Aquí aprendràs d’on venen les energies del planeta i com canalitzar-les al teu favor.
– Ho diu com si anés a fer de Harry Potter. -diu ella rient-se. 

L’Eugènia no entén la broma ni el referent i continua:
– A més t’ensenyarà a protegir-te i defensar-se. A preparar-te tòtems i cercles de poder.
– A defensar-me de què!? – Pregunta la Júlia estranyada.
– De les criatures fosques que guarden la màgia. La màgia, bufona, no és com te la pinten en els contes de fades. És un bé preuat que està vigilat per tot tipus de guardians, alguns humans i d’altres sobrenaturals.
– Dimonis?
L’Eugènia afirma severa amb el cap i s’explica: 

– Tenen molts noms, dimonis, diables, àngels caiguts, criatures de l’avern, follets o foc follets, nimfes o… fades. -conclou amb to incomprensiblement tenebrós.
– Fades? Què tenen a veure les fades amb aquestes criatures que em menciones?
– Ai filleta, la religió ha camuflat molt bé la corrent màgica. Saps que et comentava que hi havia humans fent de guardians de la màgia? -la Júlia afirma expectant- Doncs la religió és l’eina per a distanciar als humans de la màgia que ens rodeja. Religió pagana li van dir en el seu temps, ens deien bruixes quan sempre ens havien venerat com a magues, ens pintaven lletges i fosques… Ens associaven al diable! Tot lo màgic ho tracten igual. El Diable! Ell en té la culpa de tot!
– Jo no crec en la religió… però tampoc en la màgia. 

L’Eugènia somriu mirant-se-la tendrament als ulls: 

– Bufona, això és inseguretat. Tu no creus en la màgia com un nen petit no creu en si mateix quan munta per primer cop una bicicleta. Deixa’m que t’acabi d’explicar la tasca dels guardians de la màgia, les seves arts i mentides… llavors comprendràs perquè tens aquesta inseguretat. 

La Júlia es posa còmode i mossega una de les galetes daneses. 

– Al principi les criatures fantàstiques i els humans vivíem junts. Tots, d’alguna manera, érem fills dels deus, també anomenats Elohims o Annunakis, segons la procedència. Aquests al barrejar-se amb els humans van perdre la seva essència superior i es van quedar entre nosaltres. Ells eren màgia, eren energia en estat pur, en combinació amb ells podíem fer pràcticament qualsevol cosa. Un dia un d’ells va ajudar a una humana en un part, li va insuflar la seva energia i li va donar el que s’anomena el Do de Venus. Aquell dia va ajudar al part de la humana, si… però no només va donar a llum a una criatura humana, si no també a una energètica. 

La Júlia se l’escoltava respectuosament, però amb escepticisme. Continuava menjant galetes i escoltant atentament aquella fantasiosa història. 

– Aquella criatura energètica era un feèric.
– Una fada? – pregunta la Júlia estranyada però a la vegada mirant de demostrar que presta atenció.
– Si, és un dels seus molts noms, ja t’he explicat que se les coneix també per diables o àngels, segons convingui a l’església.- Fa un rictus de menyspreu per aquesta entitat i continua explicant-se amb un exemple que se li acaba de passar pel cap –Mira bufona, has vist mai aquella representació d’un àngel i un dimoni a cada espatlla, xiuxiuejant a l’humà que faci el bé o el mal?
– Si, clar, és una representació molt coneguda. -va dir la Júlia amb aire intel·lectual, per estar a l’alçada de tot aquella explicació tant elaborada. 

L’Eugènia se sent complaguda per la deferència de la Júlia i continua argumentant:
– Doncs aquesta representació son les fades, essers malvats i corruptes que a vegades ajuden a algun humà per interès o de forma compassiva i condescendent. 

En aquells moments, un gat negre entra a la sala d’un salt. Els seus grans i bonics ulls verds escodrinyen a la Júlia. 

– Que és mono! Com es diu? -pregunta la Júlia.
– Pots dir-li Fer. -i adreçant-se al gat diu- Oi que si Lucifer?  

L’agafa per la gropa i se’l seu a la falta i l’acaricia mentre li continua explicant. 

– En els contes de fades les exposen com a criatures indefenses, dolces i maques. Son petites noietes de bonics vestits que volen i fan moneries. Doncs bé, has de saber que la majoria dels casos de desaparició de nens petits que no es troben mai, son els nens que han estat segrestats per fades. Aquestes els enreden amb falses promeses i se’ls emporten cap al seu regne d’on no en poden sortir mai més.
– Ostres, això és horrible! La meva germana petita diu parlar amb una fada.- riu despreocupadament la Júlia ignorant el que estava passant dins de casa seva en aquells moments. 

L’Ona mira la televisió, estan fent uns dibuixos que li agraden molt. El ratolí de dibuixos animats s’adreça a la càmera i diu: 

– Ei Ona! M’han dit que seràs la nova reina de les fades!
– Quina gran notícia! – s’exclama la ratolineta amb un gran llaç al cap.
– No hi penso anar! Em fa por! – Crida l’Ona a la televisió.
– Ei… no diguis això Ona –fa el ratolí- Fixa’t, hi ha algú que t’acompanyarà! 

Cisne-coscoroba-portada-Pio-Marshall-1180x652A la pantalla s’hi veu un cigne gegant que aterra amb les seves enormes ales desplegades. 

– Vols pujar-hi? -li pregunta la ratolineta. 

L’Ona, embadalida, camina cap al televisor. Contra més a prop més real es fa la imatge fins que es troba muntada sobre aquell enorme cigne, volant pels núvols rosats de la vesprada. 

Queda buit el menjador, mentre l’Ona desapareix a lloms del cigne cel enllà dins del televisor. 

* * * 

Fa estona que el submarí trontolla pels impactes en la superfície d’onades altes com muntanyes que es desplomen sobre la superfície d’aquell oceà tempestuós. 

submarino

En les fosques profunditats, el submarí del capità Méndez avança a gran velocitat. 

– Señor! -crida un dels oficials- El radar detecta un movimiento estraño por debajo nuestro. Parece que se nos acerque a gran velocidad.
– ¿Dimensiones? -pregunta el capità traient-se el barret.
– Unos cuarenta i cinco metros, señor.
– Es él… -murmura el capità.
– ¿Quién? -pregunta preocupat l‘Ivan pensant en pirates o alguna potencia enemiga.
– El Kraken! -respon l’oficial neguitós.
– El Kraken no existe, pero este calamar gigante no sólo existe, si no que ya nos hundió el ARA San Juan. Paren motores! 

El ARA San Juan era un submarí xilè que es va enfonsar a les costes de Mar de Plata, Argentina. 

El submarí para els motors, avançant només per inèrcia. Apaguen també les llums per no atraure el colossal monstre marí. 

La sensació de l’Ivan és ben estranya, a fosques completament, amb els sotracs de l’oceà i amb la presència amenaçadora d’una criatura pràcticament tant gran com tot el submarí. 

Reben una forta envestida. 

– No se preocupen. -diu el capità cridant a la calma- Eso es que no nos ve y ha chocado. 

“Però a fosques, l’impacte és una forma d’establir el contacte.” -pensa l’Ivan. 

Efectivament el calamar no tarda en estendre els seus tentacles al voltant del submarí i estrènyer-lo amb els seus poderosos tentacles. 

Calamar-Submari.jpgComença a condir el pànic:  

– Señor, nos arrastra a la profundidad. Si nos hunde mucho más el casco no soportará la presión y estallará. ¡Moriremos todos ahogados y devorados por la criatura! -diu parlant més del compte l’oficial.
– Aquí no morirá nadie. Preparen los torpedos dos y seis. -mana el capità.
– Señor, no tenemos ángulo. Tenemos al monstruo pegado a nosotros. -li respon el soldat especialista.
– Capitán. -diu l’Ivan demanant permís per parlar. 

El Capità es gira cap a ell ràpidament i amb condescendència li diu: 

– Miller, ahora no es el momento.
– Disculpe capitán, pero creo que sé cómo podemos deshacernos del cefalópodo. Localicemos el ojo y encendamos las luces más cercanas para deslumbrarle. Este monstruo no está acostumbrado a la luz; prácticamente es ciego. Su visión se limita a detectar la tenue luminiscencia de los cachalotes y las presas impregnadas del plancton de la superficie.
– ¿Como sabe usted eso? ¿A caso nos va a sorprender con la carrera de biología? Aguarde callado en una esquina, señor Miller. ¡Estamos en una situación crítica! Oficial, mande sondear la zona, busquemos alguna roca o pared marina sobre la que hacer chocar al monstruo. 

L’Ivan marxa discretament a revisar una per una totes les finestres del submarí. 

El Shambala xoca contra una roca marina, tal i com ordenava el capità, es danya lleument l’estructura exterior i l’enorme calamar queda ferit, però la seva reacció, en lloc de deixar-los anar és estrènyer més fort el cas, abonyegant-lo i deixant marcats els tentacles a la superfície com qui arruga una llauna de refresc. 

Amb una de les remenades l’Ivan impacta contra una de les finestres i davant d’aquesta s’obre un enorme i terrorífic ull blau cel amb una gegantesca nineta negra que el mira fixament. L’Ivan mira al seu voltant i no pot creure la sort que té. Just estava davant d’un focus de rastreig. 

D’un salt activa el focus i amb una palanqueta guia el raig de llum directe a l’enorme nineta. 

L’animal, espantat i dolgut, escapa deixant enrere el submarí. 

Al tornar al lloc de comandament, tots estan passant revisió de danys. Aparentment, sembla que no hi ha grans danys però el capità se li adreça amb cara de preocupació: 

– Señor Miller, descanse en el camerino. Tendremos que hacer una parada de emergencia para que revisen el cascarón. Pararemos en una base muy cerca de aquí, repostamos y le llevamos a la base antártica.
– Creía que no había daños severos.
– A eso vamos, a asegurarnos. No se preocupe. Deje esto a manos de los profesionales. Retirese al camerino. 

I així ho fa. L’Ivan s’ensuma quelcom estrany, així que de la motxilla en treu el seu vestit, que sembla un uniforme tèrmic de neu, es col·loca el rellotge especial, la pistola a la cartutxera oculta en el vestit i es lliga les botes especials. Assegut a la seva llitera es posa a repassar el manual d’instruccions. 

* * * 

Quan la Xàyde arriba al punt del Bosc Encantat on l’Inhorn espera al seu arment, fa un conjur que atrau a milers de mosquits, formant un núvol que s’agrupa sobre l’equí. 

Amb un gest la Fada d’Ales de Sang tanca el puny i aquella munió d’insectes es fusionen els uns amb els altres per caure a pes en forma de xarxa sobre l’Unicorn que queda atrapat per sorpresa. 

unicorn_xarxaL’Inhorn intenta aixecar-se, però no pot, crida als seus companys però no el senten i la seva banya brilla intensament buscant la màgia del sol però la Xàyde ha conjurat uns espessos núvols que li tapen. 

Fent un tirabuixó, la fada baixa a gran velocitat cap al costat del presoner.  

Amb una mà li agafa la punta de la banya i allarga l’altre mà oberta amb els dits tancats. Al voltant de l’extremitat es comença a dibuixar una aura de color verd brillant i la mà comença a afuar-se, és un conjur per convertir la seva mà en una terrible fulla capaç de tallar qualsevol element, inclús la banya d’unicorn. 

La Xàyde ha d’interrompre l’execució del seu encanteri per impedir que una petita fletxa l’impacti contra l’ull. Arreplega aquell projectil al vol i mentre el contempla n’ha d’agafar un altre. 

No sap d’on venen, la fada fosca revisa tot el bosc, buscant al seu atacant, sense veure que darrera seu, una diminuta figura femenina, vestida de vermell i groc, amb una despentinada mitja melena roja, s’apropa a la xarxa que reté a l’Unicorn i desembeinant una petita espasa, talla les lligadures i allibera a l’Unicorn. 

Quan la Xàyde ho veu no té temps de reaccionar, l’Unicorn li fa una envestida i aquesta cau a terra. 

En aixecar-se ella li llança diferents conjurs que queden bloquejats pel poder de la banya màgica; darrera de la qual apareix aquell diminut personatge groc i vermell amb una cosa ensangonada a la mà, que col·loca a la punta d’una fletxa i li llança a sobre. 

La Xàyde bloqueja amb la seva energia la fletxa que li cau als peus. Somriu maliciosament. 

La petita criatura també somriu. 

La Reina Fosca desconeix que aquell tros de carn sanguinolent lligat a la fletxa és la glàndula pituïtària d’un cunifant; no hi ha res que atragui tant a un huarg com un cunifant; son capaços de tenir disputes dins dels clans per qui es fa amb la presa i en aquests moments estan venint a gran velocitat a través de l’espès bosc atrets per aquella olor tant especial. 

La Xàyde alça els braços i amb ells s’eleven un munt de pedres i roques sobre el seu cap. Després enfoca els dits de la mà endavant i amb aquest gest les roques es parteixen en afilades puntes que apunten cap a l’unicorn  i a la petita criatura que afina les seves oïdes escoltant les frenètiques passes dels huargs que xoquen lateralment els uns als altres pugnant per la posició dominant de la carrera. 

L’unicorn inclina el cap i de la seva banya es forma un escut energètic que els cobreix. 

La Reina Fosca precipita els projectils de pedra contra l’equí i la seva petita benefactora i mentre les roques s’esmicolen contra l’escut energètic, dels arbustos surten els frenètics huargs assedegats de sang i corren cap a la glàndula als peus de la Xàyde, aquesta, al desconèixer el seu propòsit els ataca amb les roques que encara li queden. 

Els primers quatre huargs resten morts als seus peus, però una dotzena més van saltant a la clariana, ignorant a l’unicorn i la petitona que dissimuladament s’esmunyeixen cap a dins del bosc. 

La Fada d’Ales de Sang desconeix que els huargs es poden matar entre ells per un cunifant, però el sentiment de protecció del ramat és superior. Ara ja cap d’ells olorava ni perseguia la pituïtària, ara tenien tots els sentits en aquell enemic del ramat. 

Quan la Xàyde es va veure atacada va esclatar en un núvol de fum i es va enlairar cap al cel on va recuperar la seva forma de sempre. Estenent les seves grans ales de corb va retornar cap a Rocafoc escodrinyant tota la zona a la recerca d’alguna pista sobre l’unicorn o la Pètal, el seu objectiu principal. 

* * * 

Broken_crossed_circle.svgQuan l’Ivan obre els ulls, es troba amb grillons als peus, les mans lligades a l’esquena i el cap molt atordit.  Un grup de soldats, dels que havien navegat amb ell ara el custodiaven cap a la sortida. En sortir del submarí un passadís de soldats armats l’esperen. Al final del moll de fusta hi ha uns estendards blancs amb una creu gamada arrodonida, senyal de la Societat Thule. En mig d’aquests l’espera una dona tapada amb un vel vermell i la creu de Thule brodada en negre. Per darrera del vel, una llarga melena blanquinosa arriba fins al terra. 

* * * 

Sirhan, a lloms del seu guepard i sota l’ombra del drac negre que els acompanya, ja havia perdut a les seves esquenes la Vall de les Serps i cada cop s’endinsava més i més a les gargamelles d’un bosc. 

Tant es tanca el pas, que el drac ha de baixar a terra per no perdre als seus companys de vista; però al descendir les copes dels arbres es pleguen per agrupar-se, barrant-li el pas i el drac, en lloc de travessar-les, s’hi queda enganxat. 

En Sirhan, al veure-ho, no s’ho pensa dues vegades. Comença a enfilar-se pels secs i foscos arbres. 

Mentre puja, el tacte de l’arbre no li sembla fred i sec com seria d’esperar, més aviat té la sensació d’estar escalant un enorme insecte, com si les branques fossin les extremitats. 

En ser al capdamunt, veu que les branques s’han plegat al voltant de les extremitats del drac com es plegarien uns dits al voltant de la seva presa. En veure això, Sirhan desenfunda l’espasa d’acer èlfic i amb la seva potent i brillant fulla parteix els troncs que subjecten al seu company, de cop l’arbre s’esgarrifa fent-los caure a tots dos a costat del guepard. 

Al voltant d’ells tots els arbres es mouen, s’entrecreuen i cruixen amenaçadors, com si es percebés un xiuxiueig engargullat que l’increpés: “Foraster! Foraster, ens has fet mal i no ens agrada. El bosc s’ha de curar i exterminar aquests intrusos malfactors”. 

De cop, Sirhan va entendre que havia entrat amb mal peu dins del Bosc Viu. 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s