Entrega 07 – A dormir

L’Ona es gira enrere, esperant veure un forat rectangular suspès en l’aire a través del qual encara pugui veure el seu menjador. Potser inclús estarà a temps de canviar d’opinió i fer-se enrere. Però no hi ha cap rectangle suspès a l’aire. Darrera seu tant sols hi ha arbres i muntanyes.

El vol del cigne és més vertiginós i perillós del que semblava per televisió.

Al mirar avall, l’Ona veu un unicorn de crin blavosa i banya iridescent que segueix a una petita criatura, talment una fada.

* * *

– Unicorn! No et convé seguir-me. – deia la petita criatura, però l’unicorn ni l’entenia ni volia fer-ho.

S’havia quedat fora del seu grup, un dels pocs que quedaven sobre el regne de fantasia; era habitual que algú els cacés per la seva cobdiciada banya. Ara que havia trobat algú que el defensés no la deixaria escapar així com així.

Finalment la petita criatura va dir:

– Està bé! Doncs si m’has de seguir, el primer que has d’aprendre és a camuflar-te.

L’unicorn se la mira encuriosit, amb ganes d’entendre-la. Ella s’amaga darrera d’un arbre i sense que ell la vegi s’enfila per l’arbre i li salta a sobre.

– T’has d’aprendre a amagar! Va, a veure si et trobo!

L’unicorn, esperant que la petita criatura baixi de sobre seu, es queda quiet.

– És impossible! No m’entens! Ja ho veig! -diu la petitona baixant de sobre el seu llom- No sortirà bé! He sobreviscut en aquest bosc ocultant-me i a tu se’t veu molt…

Al donar-se la volta, la criatura no veu a l’unicorn. Ha desaparegut.

– Ei, unicorn… on ets?- la petitona salta de fulla en fulla buscant a tort i a dret, però l’unicorn no apareix.

Finalment desisteix i s’asseu a sobre una roca, amb els colzes als genolls i els palmells a la barbeta rumia el que ha passat quan de cop, davant seu es dibuixa la figura de l’unicorn que apareix davant d’ella.

– Et pots fer invisible!? Genial! Encara ens entendrem tu i jo…

* * *

L’Ivan és conduït davant de l’estranya dama vestida de vermell i negre. Sota el bel una decrèpita boca xiuxiueja unes paraules en alemany:

– Tu seràs el nostre paladí. Has estat l’escollit. – l’Ivan alça el cap i veu a la dona com ordena- Porteu-lo a la sala!

Agafen a l’Ivan per sota les aixelles i el forcen a caminar en direcció cap a la muntanya nevada que domina l’illa, on hi ha una quasi imperceptible escotilla blanca de ferro blindat per on entren a la base secreta.

El contrast és sorprenent. Aquell exterior fosc i glaçat, després de creuar aquella escotilla que evocava a pensar en un búnquer fred i auster, es troba amb un luxós passadís de fusta envernissada, llum elèctrica, una catifa vermella amb estampat d’àligues blanques i una sanefa de creus gamades negres als dos extrems del corredor.

Ostentosos marcs enquadren fotos en blanc i negre de moments històrics i fites nazi. Mentre avança l’Ivan comença a veure imatges que ja no li encaixen tant amb les dels llibres d’història i més en els arxius que els iluminati li havien passat en el pendrive platejat.

En aquells moments l’Ivan té ganes de comprovar si ho segueix portant tot a sobre, el pendrive, el pin daurat acreditatiu, la pistola… Sap segur el que s’ha quedat al camarot: el portàtil, el manual del vestit que havia memoritzat i la resta de roba de recanvi.

Un quadre li crida especialment l’atenció, és una de les fotos que hi havia en el pendrive, en la qual apareix la porta durada, en blanc i negre, i on es veuen tot de símbols estranys gravats.

Prop d’aquesta hi ha quadres amb fotos de la Maria Orisc, de l’obertura de la porta amb una potent llum sortint de dins i fotos on apareixen criatures sobrenaturals o fantàstiques.

Finalment, al fons del passadís, hi ha una enorme porta de fusta noble treballada. Dos dels soldats s’avancen i l’obren, quedant-se un a cada porticó custodiant el pas al presoner.

En entrar, el terra és de marbre blanc i negre, amb dibuixos de valquíries muntades sobre cavalls voladors i unicorns. Tot estava decorat amb una gran quantitat de flors de blat blaves, estampades o representades en els relleus de l’escala, en els gravats de la paret o en els estampats de les rajoles.

Dues escales s’estenien davant seu, la una cap a la dreta, l’altre cap a l’esquerra, ambdues confluint en el pis superior, separat per una barana de fusta treballada. Al centre de l’enorme sala un fastuós llum d’aranya proporcionalment gran.

No obstant, a ell el fan passar recte, entre les dues grans escales cobertes per una catifa vermella que les ressegueix unint els dos pisos. Un porticó doble dona pas a un altre passadís distribuïdor, ple de portes. En aquell passadís no hi ha quadres penjats, però les parets tenen igualment arrambadors de fusta.

Un dels soldats obre la porta i se la queda vigilant des de l’interior mentre l’Ivan és conduït cap a dins.

La sala és estranyament estreta i llarga. Al fons una cadira de cuir negre amb mecanismes de ferro articulats que recorden al seient del barber. Al lateral hi ha un marbre llarg amb piques d’alumini, semblant a una enorme cuina sense forn ni fogons. Al mig de la sala un home de mitjana edat, amb prominents entrades al cabell i unes petites ulleres rodones. Te pinta de doctor; ja que du una llarga bata blanca i uns enormes guants de plàstic negre.

– Segui, si us plau. -diu amb to imperatiu el suposat metge.
– Que em volen fer? No diré res. -respon l’Ivan avisant que no els ho posaria fàcil.
– Tranquil·litzi’s herr Miller. I segui, si us plau. -repetí fredament.

El doctor mana sortir a tots els soldats que, en veure seure a l’Ivan, obeeixen deixant-ne només a dos custodiant la porta.

El doctor li tanca unes manilles que el deixen immobilitat de mans, i uns grillons que el lliguen de peus.

El doctor li posa una pastilla a la boca que es desfà ràpidament tot desapareixent sobre la seva llengua. Té un gust estranyament dolç i poc a poc nota com el cos se li afluixa i una passió de son s’apodera d’ell.

jeringa

– Ok mein freud, pot ser que això li faci una mica de mal. – diu sostenint una agulla de deu centímetres de llargada que li aproxima cap a la templa.- Compti fins a deu marxa enrere. Zehn, neun, acht, sieben, sechs …

De cop l’Ivan perd el coneixement.

 * * *

Mentre Sirhan camina bosc endins pensa en la seva tribu, se’ls imagina tots assedegats. És conscient que els ancians de la tribu tenen més necessitats que els joves i que les fruites de la zona no poden alimentar-los gaire temps més. És imprescindible caçar un unicorn, arrancar-li la banya i dur-la davant de la seva tribu on rebrà els honors perduts i recuperà l’estatus d’heroi de la tribu; al cap i a la fi, per les venes corre la sang de Yuri.

Al seu costat va el drac, caminant amb el cap alt i la cua serpentejant, li dona la sensació que el veu més gran que uns dies abans quan l’havia vist sortir de l’ou.

De cop, se li passa pel cap la possibilitat que potser aquell drac sigui el seu animal Familiar, però no sent cap vincle màgic, tant sols una estimació i respecte. També recorda que establir un vincle amb un animal només pot ser per dues vies, la dominància o l’amor. No es sent pas dominant el drac. Li acaricia el cap i el drac el correspon aclucant breument els ulls.

– Pararem aquí. Estic cansat i necessito menjar i dormir. – de les alforges que du l’enorme guepard en treu una mica de menjar que intenta compartir amb els seus companys, però ells son carnívors i les fruites seques, algues, galetes o cereals que du no els venen gens de gust.

Ulls_Guepard

En els ulls del guepard es comença a veure un punt de salvatge, aquell animal havia de menjar aviat o perdria el respecte al seu amo, posant inclús en perill la pròpia vida de Sirhan.

* * *

OnaCigne

Quan l’Ona arriba al Regne de Fantasia està adormida al llom del cigne gegant. És tard per ella i han estat moltes emocions. Segurament si davant seu hagués vist totes aquelles enormes flors roses de dolces fragàncies, aquells ponts suspesos amb cordes d’or, el festival de llums de colors suspesos en l’aire i aquell preciós palau de nacre iridescent, l’excitació no l’hagués deixat seguir dormint; però ni tan sols quan el cigne va aterrar al pati del palau no es va despertar.

La Pètal ha vingut ràpidament a veure a la seva germana i se li acarona al pit.

– Benvinguda, reina Ona… -li xiuxiueja dolçament.

Un petit grup de fades li canten una dolça cançó de bona nit mentre un altre la fa levitar entre pètals de rosa cap a un llit esponjós i càlid que l’acollirà tota la nit.

* * *

El temps passa més lentament a Barcelona, on la Júlia escolta atentament a l’Eugènia com li parla de conjurs per a protegir-se del cant de les sirenes, un poder que no només es limita a les fèmines amb cua de peix, si no també a una habilitat que tenen les fades i nimfes de seduir els teus sentits i atraure’t cap a on els interessa a elles.

– Perquè han de voler les fades atraure’t cap a elles? -pregunta encuriosida la Júlia.
– Oh, bufona, les fades, com t’he dit, no son pas aquelles gracioses criatures. Son petits diables, criatures perverses més semblants a les taràntules o a la mosca tse-tse que no pas a la “campanilla” dels dibuixos animats. Son criatures màgiques que neixen del primer lament del humà. No poden tenir fills i en segresten d’humans.
– Però perquè els volen? – pregunta espantada.
– El llaç d’equitxí establert amb una fada és més poderós que el d’un animal Familiar amb la bruixa.
– Animal Familiar? – s’encurioseix la Júlia veient l’èmfasi que hi posa la velleta en aquest concepte.
– Els Familiars son animals que comparteixen un vincle amb la bruixa. Des de temps remots les fades feien entrega d’un gat a les bruixes que es portaven bé amb elles. Aquest gat estava dominat i compartia el vincle amb la bruixa per ordre de les fades. A través d’aquest vincle les bruixes augmentaven el seu poder i les fades tenien un espia infiltrat a casa de les bruixes.
– I perquè volien les fades espiar a les bruixes? Els tenen por?
– Terror ens tenen. -la mirada se li endureix i un sàdic somriure s’apodera dels seus llavis- Saben que les bruixes no només tenim el poder per a destruir-les, si no per a convertir-les en els nostres ingredients!
– Ah, com el Gargamel, que sempre vol agafar els Barrufets per… -no acaba la frase, el toc d’humor que la Júlia hi volia posar es veu destruït per una freda i seriosa mirada de la senyora Eugènia- De veritat cuinaries una fada?
– No es cuinen serps, grills i formigues? No et menges essers més evolucionats com porcs o vaques? Perquè no pots agafar una d’aquestes coses i cuinar-la? No son res, son emprenyadores com mosquits, dolentes com els polls, paràsits com la Tènia… Lliures al món d’un dimoni i reconverteixes el seu poder cap al bé.

De cua d’ull l’Eugènia veu pel cel obert com a casa de la Júlia s’encén la llum del rebedor, il·luminant tènuement la cuina que es pot apreciar amb perfecció. Però no diu res a la Júlia.

És la Mariona que torna a casa seva:

– Hola! Ja soc aquí! -diu amb una alegre cantarella mentre deixa la bossa al penjador, es treu el mocador del coll i la jaqueta.

Al menjador sonen els dibuixos animats, pel que dedueix que la Júlia està estudiant mentre l’Ona mira la tele, una pràctica habitual.

– Ona, portes gaire estona veient la tele? No tenies pas deures avui? Ja saps que primer vull que facis els treballs de l’escola i després ja tindràs temps de veure la televisió. -comentava tot picant amb els nusos a la porta tancada de l’habitació de la Júlia. Ningú respon.

La Mariona sospita que l’Ona, una de dos, o està embadalida mirant la Rapunzel o s’ha quedat adormida. Obre la porta poc a poc, esperant rebre el crit de la seva filla gran queixant-se per la suposada falta intimitat. Però la llum és apagada, l’encén i no hi ha ningú a dins.

L’Eugenia pot veure perfectament des de casa seva l’habitació de la Júlia, en veure a la mare preocupada li diu a la nena:

– Júlia, la teva mare està preocupada buscant-te. Permet-me que t’acompanyi a casa teva.
– Oh, no cal senyora Eugènia, ha estat molt amable, però ja torno sola.
– Insisteixo bufona, soc una senyora gran i els de la meva edat ja saps que som tossuts amb aquestes formalitats. -diu amb un somriure còmplice.- Però abans et vull regalar això.

Amb passes tranquil·les s’aixeca i camina cap a un armari antic, folrat de vellut vermell per dins, on hi guarda tot d’estranys utensilis i comença a remenar pausadament.

Mentrestant a l’apartament dels Valls Domènech:
– Ona, i la Júlia? -pregunta la Mariona amb una estranya sensació al pit. Té un mal pressentiment inexplicable, com un creixent ofec. Una sensació com d’ansietat. Una sensació especial que només les mares poden entendre, aquella percepció que tots els indicadors avisen que alguna cosa grossa està fora de lloc.

Intentant congelar el seu somriure i mantenir aquella cantarella alegre al parlar diu entrant al menjador:

– Ona preciosa, que no li fas un petó a la mama…? -el menjador és buit i la sang se li glaça.

El cor li batega ràpid i el menjador li sembla immens, és com si la casa fos un castell ple de racons on amagar-se.

– Ona, Júlia, no fa cap mena de gràcia. Voleu sortir ja mateix, si us plau! -crida en alt però ningú no respon.

HarryPotterWandUns pisos més amunt, l’Eugènia per fi ha tret una caixa allargada i l’ofereix a la Júlia. Aquesta recull el present i amb gran cura i solemnitat destapa la caixeta. En el seu interior hi ha un os, fusionat amb una branca fossilitzada i ple d’escriptura estranya.

– És una vareta màgica. En la teva incursió en el món de la bruixeria pots topar-te amb criatures perverses com les fades, per tant, si en veus alguna tan sols cal que pronunciïs “exitium statim” i desapareixerà.

La Mariona mira el rellotge i veu que son dos quarts de vuit. No és normal que cap de les dues estigui fora de casa tanta estona.

Truca al mòbil de la Júlia i sona a la seva habitació. Se l’havia deixat carregant.

Es posa a obrir tots els armaris i revisar tots els llits, a sobre i a sota… Finalment escriu a en Gerard:
“Les nenes no estan a casa. Saps alguna cosa d’elles?”

Al cap d’un moment rep una trucada de’n Gerard:
– Hola, què ha passat? -diu amb veu ressonant.
– Estic sola a casa Gerard, no hi son cap de les dues, ni una nota, ni un whatsapp, res… -respon la Mariona amb la veu trencada.
– I la Júlia? No ho sé, s’ha deixat el mòbil carregant…
– No sé perquè li vam comprar un mòbil si mai el té llest quan el necessitem.
– Gerard, perquè et sento tant ressonant?
– Estic amb el mans lliures del cotxe, estic avançant molt lent per la Granvia, aviat estaré a casa. No facis res, d’acord, jo estic aquí en cinc minuts.

S’acomiaden i pengen.

La Mariona enterra la cara entre les seves mans buscant la calma en la foscor dels seus palmells quan de sobte sona el timbre de la porta. La Mariona s’alça d’un bot i va corrents instintivament cap a la porta i l’obre de bat a bat. És la Júlia.

– On eres!? Per l’amor de Déu! Quin ensurt! -diu la Mariona sense adonar-se que darrera d’ella hi ha l’Eugènia.
– Disculpi’m, ha estat culpa meva. La Júlia ha pujat un moment a fer-me companyia i se’ns ha fet massa tard. Li demano disculpes. Prengui el meu número de telèfon per si necessita qualsevol cosa.

L’Eugènia es treu un tros de paper quadriculat, arrencat d’una de les seves llibretes i amb lletra una mica tremolosa escriu el seu nom, el pis i el telèfon.

– I l’Ona? -pregunta la Mariona desencaixada.
– Mirant el Disney Channel. -respon despreocupada la Júlia.
– No, a casa no hi ha ningú Júlia.
– No pateixis mama, segur que el papa ha plegat abans de treballar i ha passat per casa. Potser estan junts al súper.
– No. Acabo de parlar amb el teu pare i no sap res… -la mirada de la mare està desenfocada, el seu mal pressentiment agafa forma per complet. La seva filla petita ha desaparegut de casa.
– Podem anar a preguntar al Pep… -diu l’Eugènia mirant d’ajudar.
– Gràcies, Eugènia -diu la Mariona recordant el nom del paperet- Li agrairia que ens disculpés, però voldríem estar a soles. Ara trucarem al Pep.

L’Eugènia s’acomiada i pren l’ascensor cap a casa seva.

– Què hi feies amb aquesta senyora? -li pregunta la Mariona al tancar la porta.
– Ai, mama, ja ho has sentit, li feia companyia… -no volia explicar-li a la seva mare tot aquell món fantasiós que la seva nova amiga de tercera edat li havia explicat. Ocultava la caixa de la vareta sota l’abric.
– Explica’m quan ha estat l’últim cop que has vist a l’Ona.
– Deixo l’abric a l’habitació i t’ho explico. -la Júlia tenia intenció d’amagar la vareta a la seva habitació.
– No. Deixa l’abric aquí mateix… -diu assenyalant una cadira- i explica’m immediatament el que t’acabo de preguntar.
– Doncs al tornar del cole amb l’Ona, ens he trobat al senyor Pep parlant amb al senyora Eugènia a la porta i m’ha vist amb els llibres del treball de recerca; així que m’ha proposat pujar a casa seva i ensenyar-me’n de seus. Té una col·lecció al·lucinant!
– I l’Ona?
– Com t’he dit, l’he deixat mirant com sempre el Dinsey Channel…
– Però com se t’acut deixar-la sola tanta estona!? I si ha trucat un estrany a la porta i se l’ha emportat? I si ha sortit per pujar-te a dir alguna cosa i s’ha perdut o l’han raptat… Si si…

De cop aquells set anys de malsons li cauen al damunt com el plom. I si eren premonitoris?

Al cap d’uns minuts la porta de casa s’obre, és en Gerard:

– Júlia! Estàs bé! -diu ell abraçant-se-la- I la Ona?
– No ha aparegut encara Gerard, truquem a la policia.
– Un moment Mariona, no ens precipitem. Anem a analitzar la situació. -diu en Gerard mirant de tranquil·litzar.
– Ja està tot analitzat. La Júlia se n’ha anat a casa de la veïna del sobreàtic quarta…
– La vella aquella dels panellets?
– Si, aquella. I l’Ona s’ha quedat sola a casa mirant la tele.

Durant el debat del Gerard i la Mariona la Júlia entra a l’habitació de l’Ona i regirant les seves coses troba una motxilla amb dos ratolins dibuixats, l’obre i dins hi ha tot un equipament, com per anar de viatge. Entre les coses hi ha el llibre vell de la seva iaia. Se’l guarda.

* * *

Encara inconscient, treuen a l’Ivan de la illa i l’embarquen en un vaixell que en fer-se de dia fondejarà al pol sud.
 

<< Entrega 6 – Entrega 8 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 07 – A dormir

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s