Entrega 8 – Al despertar

Quan l’Ivan obre els ulls aviat s’adona que ja no està l’illa de Thule; si no en el jaç del cambrot d’un vaixell.  

“No, si ja m’hauria d’haver imaginat que la tecnologia d’aquell submarí era molt estranya per a ser de l’armada xilena. Tot aquell sistema digital i de rastreig submarí amb focus i finestres; no el coneixia en cap altre submarí de guerra.” -pensa l’Ivan mentre es mira les mans lliures de manilles- “He d’aprofitar per fugir!” 

L’Ivan surt al passadís i mirant  que ningú el vegi, amagant-se entre racons i cambrots buits, aconsegueix arribar a la coberta. Posa un peu sobre la barana i dins del seu cap escolta: 

– No faci una estupidesa Herr Miller. El tenim controlat, no pot fugir. Ara som amics i el conduïm a la porta daurada. 

coberta_vaixell

L’Ivan mira la força amb que la quilla trenca les gèlides ones i s’ho repensa. Tot i portar el seu vestit especial a prova de temperatures extremes, la dificultat de burlar a un enemic que tens dins del cap és molt complicada en aquests moments. Seria interessant jugar a seguir-los la corrent fins a que sigui indispensable fer una jugada realment arriscada; així que es deixa ajudar a baixar de la barana per dos soldats amb el braçalet nazi de color vermell. 

– El vermell no passa mai de moda, eh? – diu als soldats tot baixant de peus a la coberta. 

Els soldats ignoren la broma de l’agent especial i el condueixen cap a una sala de grans finestrals des d’on es pot veure tot el mar i la illa de Thule desapareixent a l’horitzó entre mig de la gèlida boirina. També es veu aparèixer, poc a poc, el gran continent blanc. 

Sembla una sala d’actes sense cadires. En les zones de paret hi pengen grans quadres, la majoria referents a la glòria nazi i culte a les valquíries, precioses noies guerreres.  

Al fons, cèntric, presidint la sala des de l’horitzó immediat, una majestuosa taula rere la qual, sobre una tarima hi ha un home calb assegut en un tro d’or i vellut vermell.  

En aproximar-se a la taula, un dels soldats que custodien a l’Ivan diu:
– Lord Sturmbannführer, li porto a Herr Miller. 

El calb segueix concentrar en les seves anotacions manuscrites i microscòpiques en un enorme mapa del continent antàrtic. Amb la mà esquerra que té lliure assenyala a una cadira propera a la seva taula i els soldats fan seure-hi a l’Ivan. 

Després d’uns moments de silenci, mentre l’home misteriós acabava d’anotar artísticament unes microscòpiques anotacions en un immens mapa del continent antàrtic, aixeca el cap i sense mirar als soldats s’espolsar les mans mentre diu: 

– Marxin. Deixin-nos sols. 

Els dos soldats obeeixen.  

Aquest home de mitjana edat, rere l’enorme taula, és un militar guardonat que du un vestit d’americana blau fosc amb dotze botons daurats repartits en dues files de sis. A l’esquerra del pit hi pengen les condecoracions i a la dreta una àliga daurada amb les ales esteses i l’esvàstica a sota. Les ombreres també són daurades, així com les decoracions del seu barret de plat el qual també llueix el símbol nazi. Du pantaló de pinça del mateix color i a la mà un anell com el del capità Méndez, amb una calavera platejada. 

La seva cara manté una expressió severa sota aquell bigoti ros canós. 

Quan ja no els escolten el misteriós personatge es presenta: 

– Disculpi la meva impertinència Herr Miller, estava ultimant uns retocs en el mapa de la regió antàrtica. Permeti’m tornar a començar amb més bon peu. Soc el Lord Comandant Széchenyi, vostè és l’agent especial Miller, la seva fama el precedeix.
– Doncs de vostè no n’havia sentit pas a parlar. -diu l’Ivan amb to informal.
– Oh, crec que això no és pas cert Herr Miller. Si bé no coneixia de font certa la nostra existència, si que ha sentit a parlar de la meva família.
– Els “Xexeni”’? -pronuncia malament fent-se el despistat.
– Széchenyi. -corregeix el lord comandant- Si, correcte, el meu  oncle besavi va ser qui va ocultar la clau… tant bé que mai més s’ha trobat! 

L’intent de broma, no és correspost per l’Ivan, que sense mostrar-se impressionat li intenta extreure més informació. 

– Però el seu oncle besavi estava afiliat a aquesta ordre fantàstica de la qual vostès formen part, no? Perquè els ocultaria res? No té massa sentit.
– Hi ha dos coses que ha d’entendre si vol resoldre el misteri, Herr Miller. La primera és que durant el temps de l’antiga glòria nacional socialista van sorgir dues societats secretes en paral·lel amb visions molt diferents. La primera va ser la Societat Thule, en la que es va empoderar al Fhürer perquè ocupés el seu càrrec. La filosofia d’aquesta primera era aliar-se amb les forces del regne màgic per a exercir la superioritat en el regne dels humans. Uns anys més tard es va establir una segona societat, l’escissió d’una societat molt més antiga, la Lògia Maçònica, donant lloc a la Lògia Negra. Aquesta societat tenia per objectiu el d’usurpar el poder al regne màgic per tal de subjugar ambdós regnes en ares del seu déu, el Gran Arquitecte.
– Per l’emblema que hi ha en el seu estendard m’imagino que vostès formen part de la Societat Thule i que la dona que vaig veure era una de les seguidores de la Societat Vril.
– Concretament la seva fundadora, Her Miller. La pròpia Frau Orsitsch. 

Una sensació d’esgarrifança li recorre el cos a l’Ivan. Té al davant algú que realment creu que aquesta dona pot estar vivia més de setanta anys després de la seva desaparició. Però el que en tot moment el sorprèn més és lo obert que estava amb ell aquell alt càrrec. 

– Li agraeixo la seva sinceritat Lord Comandant. Però no puc evitar preguntar-me per què és tan franc amb mi. Per què m’explica tot això senyor Széchenyi?
– En crisis tan extremes com aquesta no hi ha bàndols, no hi ha bons ni dolents, només objectius comuns i interessos compartits. Suposo que ja se’n haurà donat compte Her Miller. El món està en guerra, en una guerra com mai ha existit. El món està en col·lapse mediambiental i es necessita tornar a unificar els dos regnes. 

Aquí l’argumentació del Lord Comandant nazi ja li comença a sonar a conte de fades o a desvari d’un boig. Però li segueix estirant del fil. 

– Quins dos regnes volen fusionar? El de Déu i el dels humans?
– Déu!? Qui parla de Déu Herr Miller? Li parlo del regne de la màgia i el regne dels humans. Com havia estat en el principi de la creació.
– De la creació del món? -indaga mostrant interès.
– No! De la creació de la porta daurada! Herr Miller, em temo que hem posat l’esperança en algú que no es pren seriosament el que té entre les mans. Ni tant sols coneix la realitat existencial! 

La mirada del comandant es perd en la de l’Ivan, buscant la resposta a una pregunta que en Miller no comprèn. 

– No prejutgi senyor Miller. Obri la ment i escolti el que li haig d’explicar. -el Lord comandant s’encén una cigarreta i li ofereix una a l’Ivan, el qual la refusa amablement, i procedeix amb la seva explicació- El món tal i com el coneix és el resultat d’una batalla perduda. Tot allò que ens resulta increïble, impossible, és fruït d’una campanya de desinformació. S’han ridiculitzat races poderoses i majestuoses com foren els centaures, els minotaures, les sirenes… S’ha fet icona de la fantasia els essers com els unicorns, les fades o els follets… Associant-ho ràpidament a bogeries o al·lucinacions per a restar-li credibilitat i desacreditar a qui en doni testimoni. Provocant en alguns casos que els propis protagonistes d’algun d’aquests contactes acabin desconfiant de la seva pròpia percepció. Però abans de la porta daurada no era així Herr Miller. Abans d’això les criatures màgiques coexistien entre nosaltres, a cada casa hi havia fades i follets, sobretot si hi havia nens menors de set anys, les bruixes i bruixots eren considerats mestres erudits als que no només s’acudia per les seves curacions i encanteris, si no per demanar consell. Ho entén?
– Si, el segueixo, però com s’ha pogut passar d’un estat a l’altre?
– Aquesta és la pregunta clau, mein freund. És culpa dels Iluminati. Ells, amb la imposició de les seves religions, van anar tapant, camuflant, tenyint i fent desaparèixer de la memòria col·lectiva tot vestigi de màgia. Varen inventar deus i figures llegendàries que substituïssin als éssers feèrics, en alguns casos substituint-los per àngels i d’altres per dimonis… Van canviar els calendaris, van amagar les festes paganes, en un intent d’eliminar de la memòria històrica qualsevol vestigi de màgia.
– Però per què? Què en treien?
– La gent per naturalesa necessita explicacions. Si elimines la màgia, hi ha coses que la ciència no pot demostrar; per tant la religió és la resposta, la manera de dir clarament a la gent com pensar, com sentir, què està bé i què malament, poden omplir-se la boca dient qui és el mal i a qui s’ha d’estimar. En una sola paraula: control.
– Tot això només pel control?
– Només? El control ho és tot. Ells es converteixen en el Déu que promouen. Fixa’t en el seu emblema, és un triangle amb un ull a dins que representa el control, l’ull que tot ho veu. El triangle té la punta cap amunt, apuntant al cel. Això significa que els Iluminati controlen el cel, el suposat regne de Déu.
– Però això és impossible, ningú controla el cel, i menys si el reialme celestial és realment una invenció com vostè indicava senyor Széchenyi. 

Després de buidar els pulmons de fum, el comandant alemany riu despreocupadament, sembla relaxat i divertit per aquest tipus de conversa. Per al líder nazi era una alliberació poder compartir amb algú tota aquella informació que durant tant de temps havia hagut de guardar-se per sí mateix i els alts càrrecs. 

– Herr Miller, tothom controla el cel avui en dia. Fixi’s en la tempesta d’ahir, vam haver-la de provocar amb uns quants chemtrails escampats pels nostres caces. D’aquesta manera ningú ha pogut seguir-nos cap a la illa en mig del temporal i hem tingut una justificació per inutilitzar tots els camps electromagnètics que poguessin fer-li un seguiment.
– Chemtrails?
– Massa informació de cop tampoc és bona Herr Miller. -diu somrient- De moment permeti’m que li acabi d’explicar qui son realment els Iluminati. Com hem pogut veure el seu emblema implica el control de la terra sobre el cel. Son uns grans amants del simbolisme, per això en el seu context religiós han creat el símbol invertit. La Santíssima Trinitat: el pare, el fill i l’Esperit Sant. Al centre, com l’ull del seu emblema, Déu. Aquest es pinta com un triangle invertit, el control del cel sobre la terra.
– Controlant el cel, controles la terra. -xiuxiueja l’Ivan tot començant a encaixar les peces.
– Exacte Herr Miller! Controlant a Déu controles als humans. Així de simple. Als seus amics, els Iluminati, tenien un símbol que m’imagino els feia especial gràcia. Es tracta dels dos símbols tocant-se per la punta. -treu una llibreta i hi fa un dibuix de dos triangles invertits tocant-se pels extrems- La piràmide Iluminati a sota i el triangle invertit de la Santíssima Trinitat a sobre, amb la figura de Jesús penjada a la creu. El resultat? Un rellotge de sorra on el temps de l’home s’escapa i on l’ull controlador se’l queda. 

Llibreta

El militar alemany apaga la burilla de la cigarreta en un cendrer de plata amb l’esvàstica gravada i li entrega aquella pàgina dibuixada a l’Ivan: 

– Ha estat un plaer parlar amb vostè Herr Miller. Pensi en el que li he dit i… si us plau, no intenti fugir de nou. Ara som amics i lamentaria molt haver de matar a un amic. 

*   *   * 

La petita criatura de cabells rojos, està trista asseguda sobre una flor.  

Inhorn li atansa la cara per donar-li escalf i ella el correspon amb un somriure. 

– Ai, Unicorn, si em poguessis entendre… Com m’agradaria que m’ajudessis a cercar el cristall de Donum. Saps el que et dic? 

L’Inhorn, coneix un cristall de Donum, però mai l’ha vist; ja que qui el té viu al fons del mar.  

L’unicor ajup el cap perquè la petita criatura pugi per la seva crin blava fins al llom i dur-la cap al mar. Contenta ella puja mentre li pregunta: 

– Unicorn, saps on trobar cristall de donum? 

L’unicorn, fa un gest afirmatiu amb el cap i la porta veloç en busca d’una d’aquestes criatures que custodien el cristall. 

Per fi, l’Inhorn tenia l’excusa per veure el mar. 

*   *   * 

BoscTenebros

Sirhan és despertat per unes arrels que se li aferren als peus. El guepard també està lligat, però amb les seves potents mandíbules arranca les arrels i d’un salt es posa a ajudar a Sirhan. El drac es suspèn a l’aire a cops d’ala, sense poder volar ni tocar a terra, en cada aleteig onades de sorra ruixen el rostre de Sirhan que lluita per desfer-se’n. Amb l’espasa s’allibera. La son se li ha passat de cop. No té nocions de si ha dormit poc o molt, però el temps suficient per a refer-se. 

Tot és fosc encara, entre les branques dels arbres secs que els envolten no hi passa la llum. 

– Som-hi! -crida el futur guerrer tot saltant sobre el guepard. 

El felí empren la trepidant carrera mentre del terra creixen arbres que intenten impedir-los el pas, darrera seu va el drac volant veloç però erràtic, esquivant els nous arbres i obstacles. 

De cop, un seguit de plantes seques i espinoses creixen davant seu, barrant-los el pas, elevant-se fins a la copa dels arbres com un enorme mur de contenció. Rere aquest un altre i un altre…  

– Amic meu, si poguessis entendre’m, et demanaria que li prenguessis foc a aquest mur. 

El drac, sorprès, es queda mirant a Sirhan i llavors amb una veu profunda i càlida respon: 

– T’entenc, amic meu. 

I la ràfega de foc calcina tots els obstacles, formant una enorme foguera que s’extingeix poc a poc deixant un llarg camí ple de brases sobre les quals el guepard transporta àgilment a Sirhan. El drac camina impassible per damunt de les brases. 

– Foraster! Destructor de vida! -paraules engargullades que ressonaven entre les escorces dels arbres.- Tu ens fas mal!
– Soc Sirhan, de la raça dels colors, futur caçador pell-verda, descendent d’en Yuri… Posseïdor de la marca de la compassió. No us vull cap mal. -diu alçant la ma esquerra per mostrar amb orgull la marca del seu glif.
– Compassió! -repeteix l’eco engargullat des de la profunditat del bosc- Compassió! Compassió! Compassió… 

Les plantes i arbres del seu voltant es comencen a enretirar i obren un pas que es perd entre la boirina llunyana. 

– La compassió no és dolenta pel Bosc Viu, passeu a través nostre, marxeu!
– Gràcies, noble bosc. -Sirhan diu posant un genoll al terra i el palmell sobre l’escorça d’un dels arbres. 

Els companys segueixen avançant pel nou camí que ara s’estén davant d’ells. 

– Així que ara podem parlar, eh? Això és bo. Em començava a sentir una mica sol. -li diu en Sirhan al drac.- T’hauré de posar nom.
– No vull cap nom. El nom és només per humans i coses. Soc un drac. -respon sec.
– Caram… no seràs gaire bon conversador. -remuga en Sirhan- I tu? Que parles guepard? 

No respon. 

– Bé, suposo que serà que els dracs son més intel·ligents o que només puc parlar amb rèptils. 

Després d’un bon tros de caminar per aquell llarg corredor ple d’arbres, quan la boira esborra els dos extrems del bosc, el guepard es para i s’inclina de davant perquè en Sirhan baixi. 

– Estàs bé? -pregunta Sirhan. 

El guepard té els ulls closos. En Sirhan l’acarona i el felí obre els ulls mostrant unes ninetes contretes i una mirada irreconeixible, plena d’adrenalina. Entre les dents del guepard ressona una retronant veu que l’implora: 

– Marxa! Ràpid… Corre! 

Sirhan entén la gravetat de la situació del felí i empren la carrera. 

– Som-hi Drac!
– Et segueixo Pell-Verda! – diu el drac batent les ales darrera seu. 

De cop un rugit esfereïdor fa silenciar inclús el vent, Sirhan pot escoltar-se el cor bategar fort i no veu l’horitzó. Sap que el camí és llarg i que el felí és infinitament més veloç que ell.  

Contrastant amb el fred d’aquell bosc, una càlida i amarga llàgrima regalima galta avall quan el descendent de Yuri es para en sec i esgrimint la seva espasa es prepara per a rebre l’envestida del seu fins llavors fidel company. 

– Drac, si us plau, no hi intervinguis. Ves-te’n sense mi, ell no et causarà problemes. Es mereix una lluita justa i honrosa.
– No t’abandonaré. Però no intervindré si no m’ataca a mi, respectaré els teus desitjos. 

El felí ja és aquí. D’un salt s’abraona sobre en Sirhan que l’espera amb l’acer èlfic a punt per donar-li una ràpida mort. 

L’espasa de Sirhan no arriba a impactar contra el coll del felí perquè una urpa li fa saltar l’espasa. Aquella acció l’ha salvat de rebre la urpada a la cara la qual li hagués pogut causar la mort, però el felí ara en superioritat obre les gargamelles, alçant el cap abans de la queixalada mortal.  

Impulsant-se sobre l’espatlla, Sirhan li propina un cop al coll amb els dos peus . Mentre el felí se’n sent, Sirhan rodola i corre cap a l’espasa. El guepard gegant reacciona a temps per a saltar-li a sobre, però el noi s’arrauleix a costat d’una roca que el parapeta de l’impacte, però la urpa esquerra li rasca tot el cos obrint-li profundes ferides que l’amaren de sang. 

Fent ús de totes les seves forces fa una tombarella enrere i recorrent a la seva espasa fa atac descendent oblic que li obre, amb un tall vertical, tant cella com galta al felí. 

Sirhan es mira al felí als ulls, la mirada de tots dos ja no és d’amistat, és de guerrer. La vida de tots dos està en joc i tots dos han creuat la línia. És hora del resultat final i Sirhan ja està preparat per rodolar per terra i esventrar el seu vell amic si intenta un atac en ple salt o amputar-li una urpa si gosa intentar tornar-lo a rascar. 

El felí olora l’olor de ràbia de Sirhan, busca el moment de dubte, però no el troba. Fa un sonor rugit buscant l’olor a la por, però no la troba. Ajup el cap entre les seves potes de davant, preparat per un salt directe cap a Sirhan, amb tot el que té. Sap que és més gran, més pesat, més fort i més letal si el seu antic amo queda desarmat. 

En aquell moment, un altre olor despista a Sirhan. La mirada assassina es suavitza i amb quatre salts desapareix de davant dels seus companys endinsant-se cap al bosc. 

– Seguim-lo! -diu Sirhan muntant sobre el drac que empren el vol rasant. 

MadrigueraConejoBlancoSe’ls fa difícil seguir-lo, no el veuen de prop però escolten els seus rugits ressonants que els condueix cap a una cova amb una gran entrada. Dins d’aquesta uns gemecs estridents i horrorosos es repeteixen com mil animals ferits de mort, que Sirhan pot entendre perfectament: 

“No em matis”, “No vull morir”, “Tinc por”, “Mama!”, “A mi no, si us plau…”, “No hi puc fer res”, “Socors…!”, “Que sigui ràpid per favor…” 

No son tants, però quan Sirhan trenca la tija d’una de les seves fulles d’Ololait i la gruta s’il·lumina veu el panorama dantesc. Mitja dotzena de cunifants desbudellats per terra, la resta estan arraulits els uns amb els altres, tremolant. Son animals enormes, molt més que el guepard que se’ls està menjant. Tenen orelles llargues com les d’un conill i vellutades de colors pastel, groc, rosa o blau. La seva trompa acaba en nas de conill, tenen grans galtes i els seus ullals corbats son plans. 

– Si us plau, sortiu de la cova, aviat marxarem. No morirà ningú més. -els diu Sirhan amb veu dolça i un accentuat gest compungit a les celles. 

Els animals es queden astorats un moment, però de seguida reacciona el primer saltant a través d’ell cap a la sortida, iniciant una estampida de cunifants de la que es salven arrambant-se a les parets de la gruta. 

Sirhan pensa que si aquells colossals animals s’haguessin ajuntat per fer una estampida així contra el seu amic felí, no seria la sang dels cunifants que trepitjaria ara, ni la seva carn que podria compartir amb els seus companys. 

Encén una foguera per fer-se la carn. Aquella tarda podran fer un bon àpat. Tant el drac com el felí s’omplen la panxa menjant les parts més nobles i gustoses. 

Quan acaben de menjar, s’escolta des de fora de la cova: 

– Sirhan, futur guerrer, descendent de Yuri! M’has mentit! Has deshonrat la marca de la compassió. Ets un assassí i rebràs el teu merescut. Segueix el camí, l’únic camí. Vine a mi i lluitem! -diu exigint la veu engargullada del Bosc Viu. 

Sirhan es posa seriós, escolta amb atenció i es posa dempeus. Un guerrer mai nega la batalla al seu rival si aquest el desafia. 

*   *   * 

En despertar-se l’Ona està en un còmode llit esponjós, la primera en saludar-la és la Pètal. 

– Bon dia, reina Ona! -diu amb un gran somriure. 

L’Ona salta cap a ella oblidant la diferència d’alçada i quan aquesta ho veu, es fa gran i s’abracen. 

– Ostres! Què gran t’has fet! -diu l’Ona sorpresa.
– Si, aquí ho puc fer quan vulgui!- respon ella.
– On som?
– Al regne de les Fades, el teu reialme!
– El meu?
– Clar, has vingut aquí per ser la nostra reina. Ho faràs súper bé! -diu contenta la Pètal- Vine, vesteix-te que t’ho ensenyaré tot. 

L’Ona es posa un vestit preciós de tela iridescent, que canvia de tonalitats segons l’angle com te la mires. És una tela èlfica que les fades han teixit per a la seva nova reina.  

Un grup de fades de vent es presenten alegres davant de la balconada de l’Ona. Bufant i bufant fan aparèixer un esponjós núvol rosa que flota davant de la seva cambra. 

– Puja-hi Ona. T’ensenyaré el regne. 

L’Ona al principi li té por. Creu que si hi puja a sobre el travessarà com a un núvol normal. 

La Pètal, encara de mida humana, hi puja i amb una gran rialla li diu: 

– Au, vinga, puja-hi! Que tenim molt per veure juntes! -mentre li estén la mà. 

L’Ona li pren la mà i dubitativa puja al damunt del núvol. 

– Genial! -diu la Pètal tornant a fer-se petita- Anem! 

Ella i el núvol inicien la marxa i l’Ona veu com el palau de les fades va quedant lluny rere seu. 

Boscos amb la copa dels arbres de color vermell, rosa i taronja, ocells de plomes de mil colors diferents que xiulen dolces cançons… 

– Comencem per l’aigua! -diu la Pètal descendint cap a un enorme llac mig sec.
– Ostres, què poca aigua! -s’exclama l’Ona.
– Si, però mira a darrera teu. Una cascada abundant que cau sobre un rierol el qual no aguanta el seu cabdal fins a sobreeixir, inundant el cau dels conills que viuen prop del llac.
– Hauríem de poder fer que l’aigua de la cascada caigués directament a sobre del llac. Així el llac s’ompliria de vida de nou i els conills no estarien en perill!
– Bona idea! Això ho poden fer les dones d’aigua! Crida-les.
– Dones d’aigua! -crida l’Ona fent cas a la seva germana d’equitxí. 

De cop, unes precioses criatures d’ales cristallines de color blau, amb vestits brillants de color blau, comencen a dansar al seu voltant. 

– Demana’ls el que necessites… -diu la Pètal amb un somriure.
– Si us plau… Podríeu moure la cascada perquè caigui sobre el llac? -pregunta l’Ona tímidament sense quasi obrir la boca.
– Clar que si! -responen totes elles a la vegada. 

Cascada01

De seguida es posen a volar cap a la part més alta del llac, on hi ha la font de l’aigua i fent surf sobre la corrent del rierol, deformen el curs de l’aigua emportant-se l’aigua cap al precipici que hi ha just a sobre del llac.  

Després que l’aigua comenci a caure al llac, les dones d’aigua s’hi queden jugant. L’aigua ja no torna per l’antic curs, ara tota segueix el mateix recorregut cap a la cascada del llac. 

De cop i volta, es veu una fumerada negra a l’horitzó. La Pètal fa una simpàtica ganyota de peresa i diu: 

– Les del foc!
– Qui? -pregunta desconcertada l’Ona.
– Les fades del foc, que ja n’estan fent una de les seves! Anem, ràpid! 

El núvol rosa segueix a gran velocitat a la petita fada que vola per damunt dels arbres, aproximant-se cap a la gran fumerada. 

En arribar al nivell del terra es troben a la Flama que està intentant posar pau: 

– Ei! Voleu deixar-ho estar ja? No ha estat culpa de cap de les dues! -exclama intentant separar a dues figures femenines de mida humana fetes de foc.
– Bon dia Flama! -diu la Pètal amb cordialitat- Tu i les teves germanes heu pres foc al bosc, ho saps?
–  Ho sento Pètal, és que tinc un petit problema familiar… -diu excusant-se abans de tornar a saltar cap a les dues figures femenines que no es volen separar.
– Quin és el problema? -vol saber l’Ona.
– Que l’una culpa a l’altre de la desaparició de la nostra germana.
– I tu de qui creus que és la culpa? -pregunta la Pètal- Tu fas el desempat i ja sabreu a qui culpar!
– No! -s’exclama l’Ona- La meva mama sempre diu que no se soluciona res buscant culpables, si no buscant-hi remei. Us ajudarem a buscar a la vostre germana! 

Les tres fades de foc es posen molt contentes i li donen les gràcies. 

Amb l’ajut de les dones d’aigua apaguen el foc. 

– Quan va ser l’últim cop que vàreu veure a la vostra germana?
– Quan la malvada fada Xàyde es va endur a Clar de Lluna del nostre palau. – respon la Flama.
– Potser també se la va endur a ella! -intenta encertar l’Ona.
– No, ella i jo érem les guardianes, juntament amb tantes altres que van morir aquell dia. -recorda la Flama compungida i amb una lluentor de ràbia als ulls.
– I què us va passar?
– Aquell dia anàvem a celebrar la tardor quan de cop, entre els arbres, va aparèixer una dona vestida amb parracs grisos, un bastó de fusta a una mà i un sac en l’altre. Al coll hi duia penjats un munt d’amulets fets amb ossos i plantes. Estava protegida dels nostres atacs, ens va creuar les defenses com si fóssim inofensius mosquits, va tirar la porta a terra del palau i va vèncer a Clar de Lluna, tancant-la dins la bossa. Al marxar, jo i la meva germana vam saltar contra ella. Els nostres raig de foc quedaven bloquejats per un dels seus talismans. Jo vaig prendre foc a uns arbres per tal de barrar-li el pas, la meva germana la va seguir per interceptar-la i van desaparèixer entre les flames, a les portes del Bosc encantat.
– Per què no l’aneu a buscar?
– Ja ho hem fet, fem soroll i no respon. I com que no té nom no podem cridar-la.
– Doncs quan la trobem, li posaré un nom! -diu contenta l’Ona.
– Però com saps que la trobarem… -pregunta la Flama.
– Perquè soc la vostra reina, i a partir d’ara iniciarem una missió per totes les fades. Entre totes trobarem a la teva germana! 

*   *   * 

– No trobeu a la teva germana!? Júlia, estàs segura del que dius? És una excusa molt greu, si realment t’ho estàs inventant per excusar-te el primer capítol del treball de recerca… – interroga en Norman, l’especialista supervisor del treball final de la Júlia.
– No m’ho invento, és veritat.
– Heu presentat una denúncia llavors?
– Si, la meva mare ho ha anat a fer aquest matí.
– Està bé, si necessites qualsevol ajuda, ens ho dius. Podem penjar cartells per l’escola, així la gent si la veu us podrà trucar.
– Moltes gràcies! Ens aniria molt bé, segur.
– A veure Júlia, explica’m què tens fet fins ara? -diu en Norman recuperant l’aire distant de professor especialista.
– Mira, tinc l’índex, en el que començaré pel capítol que he titulat “Introducció al projecte”, on explicaré el projecte de l’obra, punt de partida, objectiu i mètode. També m’agradaria incloure un apartat d’agraïments; ja que hi ha gent que em dona un cop de mà i crec que mereixerien ser-hi.
– Pensa que és un treball de recerca, no un espai de lluïment personal. -diu seriosament en Norman.
– Ho sé, però m’agradaria fer-los una petita menció. -abans que li xafin la idea, la Júlia inicia l’explicació del següent capítol- Després vindria “Contes de fades i idees preconcebudes” on m’agradaria explicar el concepte que se’n tenen, les fonts des d’on s’ha documentat el novel·lista que s’inventés la història o contextuar històricament els fets que originen la llegenda. També hi parlaré de clixés, com per descomptat la Campaneta de Peter Pan. 

En Norman es reclina enrere en la seva cadira i arronsa les celles concentrat mentre mou afirmativament el cap indicant-li a la Júlia que continuï. 

– Després vindria l’apartat “Desmuntant el mite”, aquí és on faré una desconstrucció del concepte de les fades. Faré que el lector es plantegi els factors comuns irrefutables com a certs i els factors fantasiosos o simplement que no encaixin d’unes versions a les altres com a ficció. Podent-me centrar llavors en una part establerta com a real per al següent capítol titulat “Les autèntiques fades”. 

En Norman es col·loca bé les ulleres i s’atansa endavant per mirar a la Júlia detingudament. Allò li comença a semblar realment interessant. 

– En aquest capítol em basaré en totes aquelles proves que indiquen que hi ha hagut essers especials a la terra fora dels humans. Ara o en la antiguitat.
– Quines fonts documentals fas servir? -pregunta encuriosit en Norman.
– Llibres de la biblioteca, un youtuber de fenòmens paranormals que es diu Docthulu i una veïna meva que es diu Eugènia, a part d’una pila de llibres de la meva germana Ona…  

A la Júlia se li fa un nus a la gola, i de cop pren consciència que l’Ona pot estar perduda per qualsevol lloc, sola, espantada, o en perill… I esclata a plorar. 

El professor Norman no la sap consolar i es queda parat, mirant-la, sense saber com actuar. Només li posa una mà a l’espatlla i li diu: 

– Tot anirà bé Júlia, ja ho veuràs… El treball té molt bona pinta, més endavant en tornem a parlar i m’expliques més. Ara haig de marxar, que aviat començo una classe. 

Amb la mà de l’espatlla li fa un parell de copets i la retira mentre se’n va.

La Júlia es queda en aquella petita aula sola, plorant. 

chica.llora_

*   *   * 

Onze soldats acompanyen a l’Ivan cap a una zodiac per atansar-se cap a la base terrestre antàrtica. El lord comandant Széchenyi s’ho mira des de dalt, mantenint la posició marcial i el rostre inexpressiu per guardar les formes. L’Ivan li dedica una discreta salutació militar que es correspon amb un lleu somriure sota el bigoti ros i canós. 

SAnt04-27a-GrantZodiac

L’embarcació va plena però s’hi cap còmodament. Els companys d’embarcació se’l miren desconfiats i sorpresos; com si no haguessin vist mai algú provinent de més al nord del paral·lel 50 sud, que limita en horitzontal des de la Patagònia fins a les Antípodes. 

Quan l’embarcació arriba a la costa, els soldats s’afanyen a baixar per a fer encallar el bot mentre uns altres el fermen amb vents clavats al gel. El vent arremolina la neu i ràpidament refreda el nas de l’Ivan, que es puja el buf fins a cobrir-se’l. 

Condueixen a l’Ivan a través de la neu, una pila de pingüins menuts de bec negre se’ls miren estranyats amb els seus pàl·lids ulls blaus. 

Arriben fins a una duna, un dels soldats, el de major ranc, s’acosta a la porta amb una targeta especial i fa accionar un sistema que obre la comporta d’un enorme túnel il·luminat amb plaques de leds. En el túnel s’hi estén una llarga pendent per on hi baixa una carretera asfaltada. En un lateral hi ha un camió militar aparcat. És un vehicle elèctric, connectat a la presa de corrent. 

Es munten tots al vehicle, es posen un casc especial i prenen la marxa cap a la profunditat del túnel. 

*   *   * 

A en Pedro Javier encara li fan mal les costelles, es guareix els braços i s’intenta treure l’anell negre, que sembla que formi part de la seva pròpia pell. 

Envia un missatge a la Estefanía i li diu: 

“Algo raro sucedió. Aún tengo el anillo y no me lo puedo quitar. Tenemos que vernos YA.” -i l’envia. 

Torna a remirar el vídeo que es va gravar mentre ell estava posseït. No recorda res d’aquells instants, es mira la cara en un fotograma on surt ell i es veu amb la cara inexpressiva i els ulls totalment negres. 

Sent com l’anell se li estreny, com si li anés a tallar la circulació de la sang en aquell dit i de cop sent un so exhalat i tenebrós que diu: “Xàyde… Xàyde…” 

De cop li vibra la mà i d’un sobresalt quasi deixa anar el mòbil. És la resposta de la Estefania: 

“Perfecto, nos vemos hoy en la parada de Badal. Te va bien a las 19h?” 

En Pedro Javier respon ràpidament:
“¿Necesito que sea antes, no nos podemos ver antes?” 

Al poc d’enviar-li, rep un parell de respostes:
“OK” amb un icona del polze aixecat i a sota “A las 15h en Badal, pero vendré con una amiga.” 

El Pedro Javier bufa i respon un simple “Ok. Hasta entonces”. 

Des que al Burguer King va veure a l’Estefania amb el seu paquet de tabac de marca Nobel sobre la taula, no es pot treure del cap la idea de tornar a encendre una cigarreta.  

“Será la crisis del año.” pensa primer, però després pensa “Igualmente he aguantado muy bien y tampoco me sería tan difícil. Puedo fumarme uno y guardármelo para de aquí a otro año o en momentos puntuales…”.

Finalment baixa a donar una volta. No surt mai a passejar perquè sí, però avui s’ha dit que li aniria bé que li toqués l’aire, per desconnectar.  

El dubte que tenia de si s’estava auto-enganyant es veu respost quan es troba parat davant de l’estanc. El cor li va a mil i els pulmons oberts sembla que respirin amb ansietat i neguit. Se sent excitat pel que va a fer. Entra a l’estanc. Hi ha un client abans que ell. Sent l’olor de tabac i pensa que potser el gust no serà el que recorda, que potser li serà fatal pel cos i seran diners perduts tontament. 

El client de davant seu se’n va de la botiga desembolicant la cel·lofana del seu nou paquet de tabac. 

lucky-strike-originalGetLukyEn Pedro Javier demana un paquet de Lucky Strike, el tabac que sempre ha fumat. Li costa quatre euros i mig, i l’encenedor trenta sis cèntims. Li ha fet gràcia aquest encenedor electrònic perquè surt un barret de copa verd i hi posa “Get Lucky” com la seva marca de tabac i significa “Tingues sort”, i ara realment sentia que la necessitava. 

En sortir de l’estanc es guarda el paquet de tabac a la butxaca del cul i l’encenedor a la de davant a la dreta. Ara li venia de gust escollir un lloc còmode on estrenar aquell paquet. 

*   *   * 

Quan el vehicle en el que viatja l’Ivan després de 5 hores arriba al final del trajecte, a molts quilòmetres sota terra veu esculpida a la paret la façana que sembla la d’un sumptuós palau custodiada per immenses escultures de precioses i amenaçadores valquíries. 

El terra és de pedra polida, estan a molta profunditat. Durant el trajecte ja l’han advertit que no es tregui el casc protector fins a estar a dins de la ciutat subterrània. 

Sota una enorme esvàstica s’obren les portes i es descobreix una immensa majestuositat excavada a la roca gris. Cases, carrers, carrerons, escales que connecten diferents nivells d’aquella urbanització subterrània. El sostre, molt distant, està compost de gel blau que per alguna raó emet una preciosa llum celeste. 

El vehicle s’endinsa en el bullici d’aquell nou món, les portes es clouen rere seu. 

Per uns moments l’Ivan oblida estar a quilòmetres sota terra, se sent com un turista viatjant. Es coneix tant bé tot el planeta que havia oblidat aquesta sensació. 

El vehicle s’atura davant d’una paret de roca amb una porta i moltes finestres en més de tres pisos, de dins de les quals en surt una llum blau fosc que oscil·la a lila, a vermell, groc i verd. De fons una sorollosa música d’un estil molt estrany, com si amb sintetitzador haguessin tocat un minuet o un vals però revolucionat. 

A l’entrar pot comprovar que es tracta d’una espècie de taverna amb llargues taules vikingues on a cantó i cantó hi ha gent del poble brindant, rient i bevent. Travessen la sala i a l’altre cantó d’una cortina de tires de vellut vermell, hi ha un passadís amb dos soldats altament equipats que els demanen la identificació. El soldat de més ranc s’identifica i els obren la porta perquè passin. 

Una nova sala s’estén davant dels seus ulls. La sensació és que aquell lloc no tingui fi. Intenta fer el càlcul dels metres que podria caminar des de l’entrada fins al final d’aquella sala i li sembla que perfectament podrien ser cinc cents metres en línia recta. 

Presidint la sala un enorme i artístic llum construït al voltant d’una estalactita gegant. En el llum hi ha múltiples motius recurrents que ja ha vist amb anterioritat, com valquíries, esvàstiques, flors del blat blaves, però també un dels pisos d’aquest colossal llum té gravats tots els distintius militars del tercer reich, així com tots els símbols rúnics en un altre. 

Podria haver-se quedat bocabadat analitzant aquell llum ple de leds, però un dels soldats el força a seguir el pas dels altres que no s’havien aturat. 

Al seu voltant totes les taules son exclusivament de soldats de diferents rancs i companyies, tant d’aire com de terra o de mar. En arribar més o menys al centre de la sala, sota l’enorme i presidencial llum, giren cap a l’esquerra per a pujar per unes escales de pedra que els du cap a una de les galeries laterals abalconades. 

Davant d’una d’aquestes portes hi ha un grup de soldats que fumen i fan gresca, el mateix soldat d’abans s’acredita i el deixen passar cap a dins d’un menjador reservat per als dirigents. Aquest cop els soldats que els acompanyen semblen quasi tan sorpresos com ell. L’Ivan pensa que potser aquells soldats sigui el primer cop que trepitgen aquell terra. El pas dels soldats es fa més insegur i avancen més lentament buscant al General que presideix el centre d’una de les enormes taules, absorbint totes les mirades i atencions mentre parla animosament posant-se de peu per ser millor vist. En veure’l, para el seu discurs per fer-lo posar al seu costat. 

– Aquest és el Herr Ivan Miller, l’home que ens obrirà la porta daurada. La Sacerdotessa Vril li ha manat posar un xip rastrejador. Així que demano un aplaudiment pels nostres camarades que ens estan veient en aquests moments. -diu en alemany l’extravertit general. 

Tota la sala es posa a fer un aplaudiment. 

– Ara, si em permeteu, aniré a parlar amb el freund Ivan en privat. 

Amb un gest l’invita a seguir-lo en una cambra privada i deixen enrere el bullici. 

*   *   * 

Quan la Júlia surt de classe, va cap a casa seva, allà hi ha un cotxe dels mossos a la porta, un està prenent declaració al Pep, que la saluda amb un gest, i l’agent també. A casa seva hi ha un altre agent fent preguntes a la seva mare i explicant-li el que ha esbrinat dels seus veïns. 

– Júlia, preciosa, aquest agent vol parlar amb tu. Et farà unes preguntes sobre la tarda d’ahir per veure si esbrinen alguna cosa nova que se’ns hagi passat. 

La Júlia es tanca a la seva habitació amb el mosso que li fa tot de preguntes sobre aquella tarda, sobre les seves motivacions per deixar sola a la seva germana petita. 

Ella li explica que la seva veïna s’havia prestat a ajudar-la amb el seu treball de recerca, però que no volia que hi pugés l’Ona perquè tenia coses que es podien trencar. Però no diu res del diari que havia trobat, això s’ho reservava per la seva nova confident. 

En acabar el petit interrogatori, la Mariona li dona a la Júlia un grapat de papers i celo perquè baixi al carrer a empaperar el barri. Ella ho accepta, però abans de fer res puja a veure a l’Eugènia per a explicar-li les novetats i dir-li que ha hagut de parlar d’ella a un policia. 

 

<< Entrega 7 – Entrega 9 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 8 – Al despertar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s