Entrega 09 – Ajuda

Després de caminar molt, Inhorn i la petita criatura de cabells vermells surten del Bosc Encantat.

Inhorn va ralentint el seu pas, i va mirant al seu voltant. Tot li crida l’atenció, tot és diferent, les plantes, la terra, les pedres, l’horitzó, la llum, inclús el cel li sembla diferent vista la seva extensió sense fulles pel mig.

La petita criatura l’acaricia de manera reconfortant i continua pel camí de terra argentada que s’allunya del bosc. A cantó i cantó del camí hi ha prats verds, darrera d’aquest sembla que el bosc els persegueixi. És tant gran que no sembla fer-se petit per molt que se’n allunyin.

Davant seu, l’horitzó es va dibuixant amb colors pastel. Un petit poblet rural. Unes muntanyes verdes i arrodonides, rere de les quals s’estén l’immens oceà.

Inhorn i la seva acompanyant rodegen el poblat, deixant finalment de veure el bosc després d’uns monticles.

Ell té por que si els homes que habiten en aquests poblats el veuen, vulguin fer-li mal per aconseguir ves a saber què. Sap que els humans han inventat moltes coses sobre els poders de la seva banya i no vol que la seva cobdícia els porti a fer cap salvatjada.

L’unicorn es fa invisible i galopa a gran velocitat envoltant la població dels humans

Al pujar les muntanyes arrodonides i verdes ja es fa de nit i els ulls de Inhorn es queden oberts, quasi tant com la boca de la petita criatura que l’acompanya. La immensitat de l’oceà, vista per primer cop, és aclaparadora. La llum de l’ocàs tenyeix d’or tot el cel i de colors càlids el mar. Ambdós deturen el camí per a contemplar l’espectacle que no s’atura fins que el sol ja s’ha post i la majestuosa lluna blanca il·lumina l’estrellada nit, fent brillar de manera quasi màgica tot el camí d’argent que du fins al mar.

De cop una ombra els eclipsa per uns instants la llum de la lluna, per a la petita criatura de cabells vermells aquella ombra pertanyia a una criatura voladora, per a Inhorn era una visió mil vegades més bonica que cap dels fenòmens que havia presenciat.

Es tractava d’una euga albina amb unes enormes i radiants ales de grans plomes blanques.

Després d’apartar-se els seus cabells rojos de la cara, la petita criatura mira atentament l’expressió vulnerable i embadalida de Inhorn i somriu. Sap que el seu nou amic s’acaba d’enamorar.

L’euga voladora segueix fent gràcils peripècies aèries i de cop l’Inhorn sent la necessitat de ser vist. S’alça al cim de la muntanya, sobre dues potes, alçant la banya al cel; però la pegassa no el veu i al cap d’una estona se’n va volant.

* * *

La Júlia li està comentant tot el que ha passat a l’Eugènia i aquesta ho escolta detingudament, prestant-l i tota l’atenció. Quan acaba l’explicació intervé:

- Pel que m’expliques la teva germana ha estat segrestada per una fada. Enganyada per ella haurà creuat algun obscur portal cap al món de les fades  on allà… ves a saber el que li faran.

La Júlia mira terroritzada a l’Eugènia.

- No pot ser… Hem de fer-hi alguna cosa!
– Clar que si bonica… Però necessitem del llaç de germanor que compartiu.
– Què haig de fer? -diu la Júlia disposada a tot per a recuperar a la seva germana.
– Primer de tot no dir-ne res als teus pares. No ho entendrien. Surt al carrer, enganxa cartells i segueix-los la corrent. Aquest vespre, quan es faci fosc, sobre les sis de la tarda, digues als teus pares que a casa teva no et sents segura i que necessites passar la nit a casa d’una amiga. Abans de dir-los-ho trenca aquest farcell d’herbes…-li atansa un petit farcell d’herbes seques, semblen caramel·litzades amb algun tipus de preparat aromàtic i conclou- i et guardes una meitat a cada butxaca dels pantalons. Creuran qualsevol cosa que els diguis…

La Júlia te un moment de reflexió, si l’Eugènia podia fer-li fer això als seus pares potser hauria pogut fer el mateix amb ella, a saber què duien els panellets, les galetes o l’aigua que li ha ofert. Però si és així, aquella dona pot ser la única oportunitat que tingui de recuperar a la seva germana.

- D’acord. -diu ella acceptant el preparat.
– Després puges a casa meva, et duré amb un grup de noies que t’ajudarà. Sola no pots. No estàs preparada. Els feèrics son éssers perillosos i poderosos, dimonis de l’inframon. Però no has de patir, el grup et protegirà i t’ajudarà. Juntes la salvarem. -diu somrient-li dolçament i posant una mà sobre la seva espatlla.

La Júlia se sent reconfortada i està decidida a complir amb les instruccions encomanades.

– Ens veiem a dos quarts de set llavors.
– Molt bé. Ah, i recorda de dur la vareta que et vaig donar. -diu picant-li l’ullet.

Surt al carrer a penjar cartells i quan està penjant-ne a costat de la biblioteca, veu sortir a la Jessica.

- Ei, m’he assabentat de lo de la teva germana. -li diu ella- Em sap molt de greu, se sap alguna cosa més del que li ha passat?
– No. -per uns instants dubta de comentar-li el seu supòsit- De moment ens han dit que fem màxima difusió per si algú la veu.
– Me’n dones uns quants? Aquest vespre en penjaré en el club.
– A quin club? – pregunta ella.
– A un de… -dubta uns instants- de lectura. Som un grup de noies que ens agrada llegir llibres poc convencionals, alternatius. Bé, no importa, no? Lo important és fer-ne difusió. Va dona-me’n uns quants.

La Júlia li dona un petit feix tot donant-li les gràcies.

En tornar cap a casa, prop de les sis, escolta a través de la porta de l’entrada a la seva mare parlant, amb la veu trencada pel plor però amb to sever, amb el seu pare:

- Per l’amor de déu Gerard, tant et costa entendre que et necessito?
– Si estic aquí Mariona, però què vols que faci? Em sento inútil, impotent…
– Gerard què et penses que faig jo?- diu ella posant-se d’exemple.
– Si ho estàs fent molt bé Mariona, si en tenim sort de tu, però haig de portar diners a casa. Si no treballo no cobro. Ja saps com va això…
– Excuses! Em dona igual menjar arròs tot un mes. T’estic dient que et necessito i tu et refugies en la feina. -trencant a plorar.
– No és veritat! -diu ell aixecant el to.

La Júlia trenca el farcell per la meitat i es guarda un tros a cada butxaca del pantaló, obre la porta i crida:

- Hola! Ja soc a casa! He enganxat tots els cartells.

En arribar al menjador, la Mariona està eixugant-se les llàgrimes asseguda al sofà, amb mirada esquiva. El seu pare és dempeus mirant a la Júlia descol·locat, com si no l’esperés.

- Us haig de comentar una cosa. -introdueix la Júlia.
– Ara no Júlia, si us plau, ves a la teva habitació a escoltar música. La teva mare i jo necessitem parlar. -diu el seu pare.

La seva mare no diu res, té la ment a un altre lloc. El farcell ja està trencat, no sap quant de temps durarà l’efecte, però si és eficaç han de creure el que ella digui, així que canvia l’enfoc de la qüestió:

- M’heu d’escoltar! -tots dos es giren cap obeint- Aquesta nit el millor és que us deixi sols perquè parleu. Jo aquí no m’hi sento bé, tinc por d’estar aquí, d’on ha desaparegut l’Ona. És un dia molt intens i segur que us semblarà bé que vagi a dormir a casa d’una amiga aquesta nit per desconnectar una mica.

Tots dos hi estan d’acord, ella se’n va a la seva habitació a fer la bossa. Hi posa roba, un necesser, el diari que va trobar a l’habitació de l’Ona i la vareta màgica entre altres coses. S’acomiada dels seus pares i puja cap a casa de l’Eugènia.

En trucar a la seva porta, ella li obra dient:

- Estàs llesta per enfrontar-te a les fades i salvar a la teva germana?

Ella afirma convençuda. En la seva mirada no hi ha cap dubte, farà el que calgui per tornar a casa la seva germana. I amb ella, la pau i harmonia.

* * *

En PJ camina a pas ràpid pel carrer de Begur, en direcció al carrer de Sants, se sent com alliberat, com si fes temps que portés una càrrega que s’ha tret de sobre. Mentre fumava en el parc de l’Alhambra no deixava de pensar en la Estefanía i allò era estrany per ell; ja que sempre havia estat un noi solitari, sense lligams i ara se sentia estranyament captivat per aquells ulls bruns i ametllats de l’Estefanía.

En arribar a la parada de Badal, en Pedro Javier mira a tots costats, però l’Estefanía no hi és.

Es treu el mòbil de la butxaca, mira l’hora i veu que passen quatre minuts de les set.

Amb naturalitat, com si no fes un any que ho havia deixat, es treu el paquet de tabac amb una mà i, sense fer servir l’altre, l’obre i s’acosta el paquet a la boca per treure’n una cigarreta amb els llavis. Fa una fitada mentre es torna a guardar el paquet. El carrer és fosc, il·luminat ja per la groguenca llum dels fanals del carrer. El terra és humit per un petit ruixat d’aquesta mateixa tarda i reflecteix les llums del carrer i els aparadors. Entre la gent, una encaputxada el mira, és la Catarina.

Nota com una palpitació al coll, com d’espant o impressió, però en passar la gent la perd de vista.

Es treu l’encenedor, el mira “Get Lucky” -tingue’s sort- i somriu, s’encén la cigarreta. Inspira l’aire calent que li omple els pulmons, contrastant amb el fred que li glaça les mans. Es guarda l’encenedor a la butxaca i mira novament a la multitud. Entre la gent, la Catarina està rient tot mirant-lo fixament.

Quan fa una passa cap a ella, una força li bloqueja una espatlla i d’un sobresalt es gira.

És l’Estefanía que li crida l’atenció des del darrera:

– ¡Buenas! ¿Te he asustado? – diu rient.
– No, no, que va… Estaba… -”viendo a una muerta” pensa que no és massa bona idea sincerar-se tant de pressa i acaba de dissimular amb una broma- Estaba a punto de irme, con lo que tardabais…
– ¡Anda! Si no es tan tarde… -mira el rellotge i amb somriure trapella diu- Bueno, tal vez un poco.

L’Estefanía ve vestida amb uns pantalons cenyits de color vermell fosc i una jaqueta de color negre, darrera seu hi ha una noia extravagant. L’amiga té els cabells llisos de color vermell maduixa, els llavis pintats de lila clar, amb una boleta platejada sota el llavi inferior, porta els ulls maquillats de fosc i mastega xiclet de manera molt evident.

– Esta es Naiara. – diu l’Estefanía a mode de presentació.
– Hola Naiara, soy Pedro Javier, pero todo el mundo me llama PJ.
– En realidad, todo el mundo lo llama Dochthulu. -diu rient-se- Sólo sus amigos le llamamos PJ.

A ell no li passa desapercebut que l’Estefanía s’ha indicat com a amiga d’ell. Això el recomforta; ja que realment només s’han vist un cop.

– Pues encantada… PJ. -diu la Naiara tot fent-li dos petons a mig camí entre la comissura dels llavis i la galta.
– Igualmente Naiara. -diu intentant no demostrar que l’ha posat nerviós- ¿Vamos a tomar algo? Os invito.
– Me gusta tu chupa, ¿no será de piel no? – li pregunta la Naiara al Pedro Javier, referint-se a la seva jaqueta.
– No, es piel sintética. Paso de que maten animales para la ropa. Mira, qué os parece si entramos aquí?

Ell els suggereix un forn degustació on s’hi serveixen cafès i menjars. És un lloc modern, il·luminat espaiós, però elles semblen preferir algun altre tipus de local. Així que segueixen caminant.

– Mira Nai, este sitio mola, ¿no? – diu l’Estefania referint-se a un bar amb decoració de Halloween que té un bidó buit de cervesa, amb un diable dibuixat, habilitat com a tamboret a l’entrada.
– Por mi si. -diu la noia extravagant.

En PJ acaba de veure que tot i el fred que fa, la Naiara du panaló curt i botes fins a sota del genoll; cosa que li permet veure un tatuatge a la cama esquerra del que sembla la cua d’una serp que se li enrotlla per la cama pujant cap a amunt.

– PJ, ¿tu qué dices? – pregunta l’Estefanía.
– Si, parece un sitio chulo, ¡además veo que tienen cerveza artesana!

S’asseuen a la taula, entre teranyines de mentida i esquelets penjats del sostre. A la taula hi ha una espelma de mentida que funciona a piles.

– ¿Me lo enseñas? – diu la Naiara com impacient allargant-li la mà.

L’Estefania fa un gest discret de negació amb el cap i la seva amiga recull la mà com desdient-se.

– ¿Qué es lo que quieres ver? -pregunta el Pedro Javier.

“Xàyde…” -sent xiuxiuejar a cau d’orella- “Xàyde, Xàyde, Xàyde…”

– ¡Coño! -s’exclama ell pegant un bot de la cadira i girant-se ràpidament, però no veu ningú.

Les dos noies estan sorpreses i se’l miren encuriosides.

– Qué ha pasado? Estás bien? – pregunta preocupada l’Estefanía.
– Si, si… Estoy bien, pero me tienes que contar de dónde salió esta mierda. -diu posant la mà sobre la taula perquè vegin l’anell negre mig fusionat amb el seu dit.

A la Naiara se li obren els ulls com a plats mirant aquell anell.

– ¿Puedo tocarlo? -pregunta embadalida tot allargant-li la mà per tocar-lo.
– Me lo dieron. – respon esqüetament l’Estefanía.
– ¿Quién? -diu de manera inquisitiva.
– Una señora. Me dijo que te lo ofreciera a cambio de dejarte entrar en el centro Brians.

La Naiara es mossega el llavi inferior lila mentre acaricia l’anell d’en Pedro Javier, que endut per la conversa no li presta atenció.

– Estefanía, creo que la pregunta no es tan complicada. ¿Quién te dió el anillo? ¿Cómo se llama? ¿Dónde puedo encontrarla?

En veure la tensió de PJ, la Naiara retira la seva mà i dissimula fent un bon glop a la cervesa.

– Se llama Maria Rosa. Y es la dueña de una tienda de esoterismo. -comfirma l’Estefanía.

En PJ acaba el seu glop i deixant el got sobre la taula li diu imperativament:

– Me tendrás que dar la dirección. Debo hablar con esa María Rosa.
– Sin problema! Luego te mando un whatsapp y te paso la “dire” – diu la Estefanía.
– Steffy, Doc sabe lo del miércoles que viene? -pregunta la Naiara.
– Ostras, no lo había pensado! Sería un puntazo que vinieras. El miércoles que viene es Halloween y con unas amigas vamos a dar una especie de fiesta en el bosque. Te gustaría apuntarte?

“Xàyde…” Torna a escoltar a cau d’orella.

– Qué coño es Xayde!? -diu en veu alta.

El barman se’l mira amb tensió, per si ha d’intervenir.

Les dues noies es miren sorpreses.

– De dónde has sacado ese nombre? -pregunta la Naiara.
– Una voz em mi cabeza me lo repite… La vieja de Brians me lo repite una y otra vez…
– Catarina?
– Quién es esa mujer Estefanía? En qué mierda me he metido?
– Catarina és la meiga más poderosa de todos los tiempos. Pero no hablemos de esto aquí.

Després d’acabar-se les cerveses, en PJ paga i surten al carrer, nota una mica la cervesa al cap i la Estefania també perquè té el riure fàcil.

De camí cap a un parc que està molt poc transitat, a uns quants carrers d’allà, les noies li expliquen qui era aquesta Catarina: Li diuen que va ser una meiga molt poderosa. La tercera germana d’equitxí de la Xàyde, la fada més poderosa i antiga, la primera en tenir nom propi. Juntes van assolir un poder i un vincle incomparable. Juntes volien estendre la màgia per tot el món i regnar-lo; però es van trobar amb front contrari a aquesta idea. La millor amiga de Xàyde, Clar de Lluna, havia trobat també una segona germana d’equitxí, una bruixa anglesa anomenada Mary Ann Hobs.

En un acte desesperat per impedir que la Catarina i la Xàyde regnessin el món sencer la Clar de Lluna, juntament amb la Marie Ann Hobs, van desterrar a totes les criatures fantàstiques en una dimensió separada de la nostra. Per mantenir separats aquests dos mons la porta es va acabar segellant amb un material especial, provinent de l’antiga Atlàntida.

S’asseuen en un banc, al fons d’un parc solitari i mal il·luminat. Pedro Javier escoltava atentament, mirant de fer quadrar el que li deien amb els coneixements que tenia.

– O sea, me estás diciendo que esa tal Mary Ann Hobs, con la ayuda de una hada encerró a todo el mundo fantástico dentro de un portal? Como pudo hacer tal cosa si estaban esparcidos por todos los rincones del planeta?
– Tienes un piti? -pregunta la Naiara a en Pedro Javier. Aquest es treu una cigarreta i li dona tot esperant la resposta de l’Estefanía.
– Con el hechizo Dimensional Partitur, un encantamiento muy complicado de gestionar, solo una bruja de nivel 1, la más alta y experimentada, puede usarlo.- diu la Estefanía.

La Naiara treu paper de cargolar i desfent la cigarreta en treu el tabac per escampar-lo a sobre. D’una petita bossa de plàstic en treu bocins de cabdell de marihuana que hi escampa per sobre.

– Y como sabéis tanto de brujería? Yo desconocía que eso iba por niveles… Me parece muy interesante. -diu ell fascinat.
– Es que María Rosa nos enseña… cosas.- l’Estefanía es mira a la Naiara que ja ha acabat de cargolar el porro.
– Quién lo lía lo peta.- diu amb un somriure posant-se el porro entre els seus llavis liles.

El seu rostre s’il·lumina de taronja al prendre-li foc, i després d’unes pipades exhala un espès fum blanc que s’alça cap a la pàl·lida llum groguenca del fanal.

– Cada vez tengo más ganas de conocer a esa María Rosa! – diu PJ mantenint el fil de la conversa tot veient com es passen el porro.

L’Estefanía fa una llarga calada i després d’uns segons treu el fum i amb un somriure li passa el porro i diu:

– Mañana si quieres te la presentamos; aún que no podrás estar mucho rato. A las ocho tenemos un encuentro.
– Un encuentro? -pregunta ell i instintivament fa una calada.

Al notar aquell gust menys amarg i més aromàtic del tabac pren consciència del que s’està fumant. Sempre s’havia imaginat el gust més desagradable, però li resulta inclús més gustós que el tabac sol.

La Naiara s’estira al banc, amb el cap sobre la falda de l’Estefanía i allarga la mà cap al Pedro Javier per recollir el porro i fer-ne una nova calada.

– Si, vamos a aprender un poco. -diu la Estefanía.

La Naiara no es pot controlar el somriure que deriva a una riallada despreocupada i amb un rictus picaresc als llavis diu:

– Si, un poco… – li passa el porro a la Estefanía que se li contagia el somriure.
– Sois aprendices de brujas? – pregunta el Pedro Javier tot pensant que potser l’efecte del porro, després de la cervesa de mig litre, l’està fent ser menys subtil del que voldria.
– Algo así… -diu l’Estefanía mirant-lo recelosa a l’expectativa de la seva reacció mentre li atansa el porro.

En Pedro Javier fa una altra calada i diu:

– Uf… La última que hago… Esto me está dando un mareo…

Tots tres riuen.

– No me digas que es… tu primera vez. -diu la Naiara amb segones.
– Tanto se me nota? -diu el PJ.

L’Estefanía reposa lateralment el cap sobre l’espatlla d’ell i li diu:

– Sólo desde que lo has preguntado.

Tots tornen a riure, però entre les ombres en Pedro Javier veu clarament a la Catarina, jove i encaputxada. Tot i ser preciosa la seva mirada és torbadorament penetrant. Elles segueixen rient, però a ell li dona la sensació que de l’ensurt se li passa l’efecte d’embriaguesa.

La Catarina s’acosta cap a Pedro Javier i li diu:

– Pregunta a la Maria Rosa per la Xàyde… ella et guiarà. Ho estàs fent molt bé.
– Nos vemos mañana a las seis, en la calle Floridablanca, entre Urgel y Villaroel. Yo vendré con el H16.
– OK, tomo nota. -diu PJ escrivint-s’ho al mòbil.

Es queden xerrant una bona estona més; tant és així que quan agafen el metro a Collblanc, pràcticament és l’últim que passa. Està tant bé amb elles que prefereix anar amb elles amb metro i fer més volta, baixant a la parada de Foneria que no pas acomiadar-se en el aquell parc d’elles i tornar sol a peu.

* * *

L’endemà al matí Inhorn i la petita criatura finalment arriben a la vora del mar, ell està eixordat pel soroll de les ones del mar, ella està impacient per descobrir a les criatures marines que Inhorn coneix.

Han arribat a la Platja de Plata, es diu així perquè les aigües sempre sembla que brillin com la plata tan sota el sol i els núvols com sota la lluna i les estrelles.

L’unicorn s’acosta a la voreta, una onada mulla la es seves potes blanques i nota que l’aigua està molt freda. Abaixa el cap i amb la banya toca l’aigua. Una ona expansiva lluminosa s’endinsa cap a l’oceà i el vent retorna un peculiar càntic i al cap de poca estona un grup de nervals treuen el cap de l’aigua. Son una espècie de dofins amb banya com l’unicorn.

A través de la banya s’entenen i Inhorn els saluda:

“Hola amics marins, el meu nom és Inhorn. Us he dut aquesta petita criatura perquè l’ajudeu.”
“Vols dir a aquesta fada?” – matisa un dels nervals.
“No crec que sigui una fada… No vola pas” – respon Inhorn.
“No voles?” -pregunta un nerval a la petitona, però aquesta només escolta com simpàtics gemecs.
“No t’entén! Tampoc m’entén a mi.” -diu Inhorn justificant a la seva nova amiga.
“Però les fades poden parlar amb tots els essers…” -diu un nerval pensatiu.
“Ella busca el cristall del Donum i li he dit que vosaltres el teníeu”.
“Durant la batalla dels mars, vam demanar a una bruixa amant de la natura que el cuidés ella. Mai més ens l’ha tornat. Creiem que deu haver assolit el coneixement total; potser inclús la immortalitat.”
“I on la podem trobar? No li volem pas prendre, només que la meva amiga el pugui tocar”.
“Has sentit a parlar de Bosc Viu? Segur que ella hi té alguna cosa a veure.”
“Gràcies! Posarem rumb cap allà. Hem d’ajudar a la meva amiga.”
“Segur que la fada ha perdut algun coneixement i deu voler recuperar-lo.” -diu un nerval.
“Potser ha oblidat com es parla!” – suggereix un altre nerval.
“Potser ha oblidat volar” – diu un tercer.
“Potser ho ha oblidat tot…” -conclou Inhorn envaït per un sentiment de descoberta tot mirant-se de reüll a la seva amiga.

Ara, ja s’imagina perquè és tant important per la seva amiga trobar el Donum, per recordar, al menys, que és una fada i que té el poder de poder parlar amb ell.

S’acomiaden dels simpàtics nervals i emprenen el camí cap al Trencaones del Adéu, de camí cap al Bosc Viu.

* * *

Sirhan demana als seus companys que s’esperin a la cova. Quan un guerrer és desafiat ha d’acudir al camp de batalla i lluitar pel seu honor.

“Intrús mentider, portador de sang i destrucció…” el crida el bosc des de les profunditats d’una boira sempre llunyana i a la vegada envolvent-ho tot.

– Dona la cara! – crida Sirhan cap a la llunyania,

De cop els arbres es separen i un llarg passadís de boira blanca s’estén fins a l’interior del bosc.

Sirhan accepta la invitació i s’hi endinsa. Rere seu es tanca l’entrada i queda atrapat en aquest passadís fet de troncs d’arbre secs i boirina.

Mentre camina del terra van sortint arrels que intenten atrapar-li els peus, Sirhan comença a córrer desembeinant la seva brillant espasa d’acer èlfic, del costat es precipiten cap a ell branques que intenten colpejar-lo. Sirhan les esquiva i es defensa, talla tot el que se li acosta intentant no reduir la velocitat del seu pas; però és una trampa i cada cop el pas és més estret, els arbres del lateral estan més i més a prop fins que pràcticament no es pot moure.

Sirhan estreny les dents i pega cops amb l’espasa a mode de destral per tallar aquells troncs que li barren el pas. Un peu es queda encallat en l’encreuament de dos troncs que emergeixen. Una branca se li enrosca al canell i l’estreny fins que la pressió li fa deixar anar l’espasa i una altre branca s’enrotlla al voltant d’aquesta i se l’emporta cap amunt.

“No ets res, Sirhan, ets una il·lusió, una promesa incomplerta, el desig d’aventura frustrat… Sirhan ets un frau…” va xiuxiuejant la boirina al voltant.

– No… -murmura el noi de pell verda- No sóc cap frau.

De cop sent bullir la sang dins del seu pit, els ulls li brillen amb ràbia i alçant amb força la cama l’arranca de les seves lligadures dislocant-se el turmell tot cridant:

– SOC SIRHAN! DESCENDENT DE YURI! GUERRER DE LA TRIBU DELS COLORS!

Amb totes les seves forçes mossega la lligadura del seu canell i la branca que el lliga resisteix menys que les seves dents i pot partir-la. Un cop lliure, escala pel laberint de branques fins a arribar a l’espasa que la branca continua emportant-se.

Una il·luminaria vermella recorre el terra uns metres per sota seu. És una immensa flamarada que converteix en brases les arrels i els troncs secs que sostenien tot aquell entramat.

Sirhan pot engrapar l’espasa just a temps quan tot es desploma sobre seu caient cap a les brases; just abans de l’impacte, a poc menys d’un metre del terra una força amiga l’engrapa al vol ferma però delicadament. És el seu fidel guepard gegant, que d’un salt l’ha salvat de caure entre les flames.

Al mig de totes aquelles brases el drac amb una severa expressió al rostre calcina incessant tot tronc, branca, branquilló i soca que troba.

El foc i el fum es mesclen amb la boira i entremig d’aquesta emergeix una figura, al principi formada per restes de boira barrejada amb fum, després es va solidificant. És una sinuosa figura femenina, feta d’escorça i branques.

Sirhan la mira atent, mentre acaricia el cap del seu felí. El drac segueix calcinant al seu pas.

A cada flama, la criatura apareguda crida de dolor agonitzant. És l’esperit del Bosc Viu materialitzat en aquella dona d’escorça i fulles. Alçant una mà inicia un atac cap al drac i Sirhan ho veu.

– Compte Amic!- crida Sirhan per alertar-lo.

Del terra comença a germinar un tronc que es dispara directe cap al seu coll.

Sirhan per uns instants dubta si atacar a l’esperit o al tronc. Decideix mirar de salvar al drac i salta cap al tronc amb el peu bo, esperant que la indecisió no li costi la vida al seu amic que ja té el tronc enredat al coll i va estrenyent-lo més i més.

L’impacte de l’espasa només fereix al tronc que es regenera poc a poc mentre l’esperit riu victoriós.

– Sirhan, alça l’espasa. – diu el drac mentre Sirhan es ressent del turmell ferit.

Quan aixeca l’espasa el drac deixa anar una flama estranya per la boca. És foc incandescent, d’una intensa brillantor, però es comporta com un núvol, suspès a l’aire i s’acosta cap a l’espasa. En interseccionar, l’espasa d’acer èlfic absorbeix aquella màgia.

El cor de Sirhan va depressa, veu el coll del seu amic cada cop més estret pel tronc i pel nas comença a regalimar-li sang. Diverses branques apunyalen al drac pel costat de les ales.

Sirhan fa un moviment envolvent amb l’espasa i propina un cop al tronc que es calcina al moment.

El drac queda lliure però cau a terra respirant amb dificultat.

Quan l’esperit del bosc, en la seva forma humana revestida d’escorça i fulles, alça les mans per fer aparèixer dos arbres que emergeixen a través de les dues ales del drac, el guepard salta sobre ella i li arranca un braç d’una mossegada.

Sirhan sap que la seva rival és poderosa, així que fa un parell d’atacs als troncs que travessen les ales, per ajudar al drac a lliurar-se’n. Mentrestant, la bruixa empresona pel coll al guepard que li arrancava parts de la cara amb les seves poderoses urpes. Un tronc se li cargola pel coll i l’aixeca amunt, ofegant-lo i perdent les alforges.

Sirhan va corrents cap al guepard, escala pel tronc que l’empresona i amb un moviment de l’espasa màgica calcina la branca, lliurant al seu amic. Des de les altures i lliure, el guepard amb el seu amo muntat al llom salten sobre l’Esperit del Bosc que horroritzat intenta aturar-los però l’espasa no només calcina les seves defenses si no que el travessa.

La figura femenina d’escorça i fulles, partida per la meitat, encara pot xiuxiuejar:

– Sirhan, descendent de Yuri, futur guerrer de la tribu dels colors, portador de la marca de la compassió, destructor de mons… Creus ser l’heroi del teu poble i ets el portador de desgràcies.

Sirhan s’acosta a la moribunda i li diu:

– No em coneixes. Tinc una noble missió i l’únic que estic fent és obrint-me pas per salvar al meu poble. Veus aquest glif? -li mostra la seva mà esquerra- És la marca de la compassió, sóc un bon home i tu una perversa bruixa.

La dona, esmicolada, tus i es trenca una mica més.

– Pobre il·lús. Et creus que aquesta marca és mèrit teu? Per no matar al drac només néixer?
– Però tu com ho… -es gira i mira al drac, que se li van les forces mentre el mira dolçament.
– Com ho sé? Jo ho sé tot, aquesta és la meva llar però estic per tot arreu. Soc inmortal i aquest no és pas el meu final… tornaré. Tu en canvi que creus haver guanyat no saps res, no saps ni el que és l’amistat… A cas li has dit al drac que vas matar al seu pare?
– Calla! – diu calcinant a cops d’espasa les restes d’aquell esser torbador.

Sirhan s’atansa al drac, seguit del seu guepard, i l’acarona.

– És veritat? -diu el drac mirant-lo als ulls.
– Si… -diu Sirhan amb llàgrimes als ulls- Ho sento.
– Perquè?
– Havia de demostrar que era un guerrer, havia de superar un gran repte per demostrar la meva valia. Els dracs custodien els seus ous més que a la seva vida, aconseguir una cria era un trofeu que enlluernaria al meu poble. Em vaig dirigir al cau, volia una cria i et vaig trobar a tu.
– Volies matar-me.
– Si… -Sirhan intenta mantenir la mirada fixa als seus ulls, repetint-se dins seu que era un caçador, un guerrer. Però no ho aconsegueix i aparta la mirada.
– Recordo aquell dia. Em feies por, eres un animal estrany a la meva cova… Tenies la mort escrita als ulls, però lluitant amb tu vaig veure una altre cara, la de la honestedat. Potser eres un assassí, però veia en els teus ulls que faries el possible per defensar als teus… I Sirhan, vaig tenir claríssim que volia ser un dels teus.
– Ets més que dels meus, ets el meu amic. Ara entenc el que deia l’Esperit del Bosc. Aquest símbol me’l vas concedir tu, no me’l vaig guanyar jo… És la mostra de la teva compassió per mi, no de la meva per tu. He estat un ruc superb…
– Em moro, Sirhan…

Els restes de la bruixa s’evaporen formant novament una petita boirina dispersa.

– Ho sento… Vaig matar al teu pare i després et perdo a tu… Quina classe d’heroi vull ser? Tu te’n vas i no has fet més que donar-me presents… El glif, per recordar-me el bon camí. La teva amistat, per fer-me més gran i bo. La màgia del foc per la meva espasa…
– Sirhan, tu també m’has obsequiat amb la teva amistat… però m’has fet una de les ofrenes més grans que pots fer en aquest món. M’has donat un nom…
– No… No vas voler…

El drac intenta articular unes paraules que Sirhan no l’entén… Recuperant el coneixement per uns instants li diu:

– Quan m’has vist en perill m’has dit “Amic”. Aquest serà el meu nom pel que em coneixeràs sempre més.

La boirina envolta el drac i el fa desaparèixer suaument.

Sirhan queda agenollat al terra, amb les mans al terra, sanglotant i plorant. El guepard s’acosta i s’asseu al seu costat, no diu res, només es llepa les ferides. Els dits de Sirhan esgarrapen el terra com si volgués agafar alguna cosa que ja no hi és. El seu amic l’ha deixat.

Sirhan es posa dempeus, mira al voltant i no troba les alforges, fa uns cops suaus al cap del seu company i li diu:

– Som-hi! Ens queda un bon tros de camí. Hem de trobar a aquest unicorn perquè la seva banya compensi tot aquest sacrifici! Corre!

El guepard gegant el du saltironant cap a la sortida a través del Bosc Viu que, entre cendra, brases i troncs secs, sembla més aviat un bosc mort.

* * *

– El meu nom és Paul Heydrich, soc el general en cap de les forces militars de Nova Suàbia.
– Heydrch, suposo que és coneixedor de la meva situació. No soc a casa seva per voluntat pròpia.

– Si, en soc coneixedor, però esperava que la hospitalitat alemanya l’hagués fet oblidar aquest petit detall. -el general riu sense trobar complicitat en l’Ivan.

– Com observarà aquestes manilles no encaixen per res en el meu concepte d’hospitalitat. -diu mostrant-li les mans que du lligades.

– Oh mein Gott! Té raó, que desconsiderat per part meva… -treu el cap per la porta i demana al soldat que el custodiava que li entregui la clau. Quan torna a la sala, li descorda les manilles i mentre ho fa, el seu rostre abandona aquella simpatia i es torna sever tot dient- Aquí som milers de soldats. Seria una insensatesa intentar fugir.
– Clar. -respon tot somrient.

Un cop lliurat l’Ivan, en Paul li fa un gest perquè segui en una de les butaques que hi ha en la sala. Tots dos seuen i encenent-se una pipa el general comença a parlar:

– Herr Miller, ha de saber que abans que vostè d’altres ho han intentat… I tots han acabat malament. Els que han tingut més sort han mort.
– Home, si els afortunats han mort, com poden haver acabat els altres?
– Doncs bojos Herr Miller, o perduts en mig de la neu morts de terror, o desapareguts, possiblement arrossegats per forces terribles que els hauran fet ves a saber quin malson de turments.
– Caram, una narració molt motivadora… Haig de comptar, llavors, que és una missió suïcida?
– No necessàriament mein freaud. Vostè no és el primer que du un xip de monitorització. És una pràctica que no volem que els nostres homes coneguin. Miri.

El general treu d’un maletí, que ja tenia preparat en aquell saló, una tablet. L’encén, li posa al davant i prem el botó de reproducció.

En les imatges es veu el punt de vista des dels ulls d’una persona que camina entre la neu. Al voltant d’ella ràfegues de vent glaçat el sacsegen.
De cop i volta el soldat comença a a cridar al vent i a disparar ràfegues de trets al seu voltant. Entre l’eco eixordat dels seus trets s’escolten unes espectrals rialles.

El soldat descarrega el carregador fent ràfegues amb el seu fusell d’assalt automàtic. Quan el percutor repica el recambra buida, una ràfega del que sembla neu se li acosta des de la llunyania, la última imatge que es veu en el vídeo és com el que semblava neu en realitat eren petites criatures pàlides de blava vestimenta que salten amb urpes i dents cap al soldat.

– Aquest va ser un dels desapareguts que no va arribar mai a la porta daurada, en canvi –posa un grapat de fotos sobre la taula i li ensenya la primera- aquest hi va aconseguir arribar sense armes ni protecció especial però es va quedar massa temps mirant la porta i es va quedar catatònic.

Va passant fotos i va explicant els terribles casos de deliris, de suïcidis, d’embogiment, de demència i paranoia… En la majoria dels casos acabaven morts i, com deia el general, eren els més afortunats.

El general, treu del maletí un triangle daurat, amb un Jesucrist crucificat gravat al centre.

– Aquesta és una de les peces de la porta, la vam trobar a Jerusalem.

L’Ivan la cull i la inspecciona, a la part posterior hi ha uns pius corbats que han de servir per a subjectar-la sobre una altre superfície.

En aquell encontre el general li va donar diferents directrius per orientar-se, direcció del vent, posició de les estrelles, del sol i la lluna, de la forma de les dunes de neu, del color del gel… Però sobretot li va recalcar que no es fiés tant sols de la brúixola, perquè no hi havia res que pogués ser cent per cent fiable allà fora. També li va donar mapes, equipament i li van retornar la seva motxilla.

Aquella nit va dormir en un dels habitatges esculpits dins la roca, on hi va dormir la mar de bé. L’endemà al matí, després d’un reparador esmorzar, es va muntar en un trineu de neu i seguint a uns quants soldats va arribar al punt MAP (de màxima aproximació prudent). En aquell punt els soldats van donar mitja volta i un d’ells li diu:

– A partir d’aquí vostè sol Herr Miller, bona sort! La necessitarà. -dit això dona gas al trineu i marxa seguint els altres que ja s’allunyen de retorn a la base.

L’Ivan mira l’indicador d’energia del seu vestit, està al màxim. Mira la brúixola, comprova la direcció amb el sol i les dunes de neu. Tot està correcte i segueix avançant per la neu amb el trineu un bon tros de camí, entre dunes i muntanyes, veu inclús colònies de pingüins emperador, més grans d’alçada que els seus nebots. Al passar entre elles, aquests comencen a emetre un so rítmic que es passen els uns als altres fins a que es perd rere les muntanyes de davant.

De cop, com si el cel de l’horitzó respongués, s’apaga un núvol que ara és negre i esclata un llamp, seguit d’un tro.

Tots els pingüins s’apleguen per a resistir la imminent tempesta de neu que s’aproxima a gran velocitat per l’horitzó, arremolinant-se de forma antinatural i fent sorolls estranys.

L’Ivan s’activa el vestit especial, fent que la caputxa s’endureixi i li baixi un visor a mode de casc protector.

En sentir bufar l’aire ja nota les cames com cedeixen a la pressió, reacciona ràpid i s’agenolla per tal de tenir major subjecció i menor resistència al vent.

La protecció tèrmica del vestit s’activa i comença a regular la temperatura del cos, mentre el sensor d’humitat desentela el visor.

Té mig cos cobert de neu, comença a gatejar per sortir de la pila de neu que se li forma al voltant. En avançar mig metre veu, entre els flocs de neu, una dotzena de petites figures femenines. Son Fades de Neu.

Les Fades de Neu son de pell pàl·lida i blavosa, amb ulls blau cel o verd molt clar, amb llargues cabelleres blanques, blaves o liles, sota de les quals en despunten les seves llargues orelles punxegudes i una mica corbes. Envoltades d’una aura lluminosa, les Fades de Neu no tenen ales, manipulen el vent gèlid perquè les arrossegui per l’aire a gran velocitat d’un punt a l’altre.

La meitat d’elles s’arremolinen al seu voltant i se li llancen a sobre a esgarrapar-li el vestit o a donar-li cops al visor.

L’Ivan està temptat d’emprar la seva pistola, però recorda les imatges del soldat disparant al vent. Així que s’aixeca i orientant-se com pot pel color de la neu i la direcció del vent comença a córrer.

De cop el vent para en sec. Els flocs queden per uns instants suspesos a l’aire, com si algú hagués fet pausa en una pel·lícula.

Al seu voltant no hi veu fades, però sent uns càntics estranys que poc a poc van clavant-se-li al cervell fins a tal punt que ja no sap si segueixen cantant o no, però encara nota aquell so vibrant al cervell.

– Ivan! Ivan amor meu, vine… -és la veu de la Laura Jeffs, la seva dona que creia difunta.
– Laura? -diu ell amb un esglai al cor.
– Ivan, si us plau no m’abandonis un altre cop… Vine si us plau.- Una silueta es dibuixa entre la boirina.
– No ets la Laura. A la meva dona la vam enterrar fa cinc anys.
– Ivan. Ivan si us plau, no m’abandonis un altre cop… -apareix la seva dona d’entre la boirina i els flocs de neu suspesos a l’aire.
– Deixa de dir això! -crida des de dins l’escafandre- Jo no et vaig abandonar. Havia d’anar a la missió que se’m va encomanar. Era de seguretat nacional. No podia saber que aquell escamot entraria a casa.
– Tu em vas posar en perill. Em vas dir a què et dedicaves. Em vas exposar. Sabies el que podria passar-me i em vas deixar sola en aquell pis de Praga.
– Ho sento Laura… Jo… -està confós, ja no sent la cançó al cap, perd la percepció de l’entorn, només pot veure aquella imatge que se li posa al davant. És talment la seva dona.

Els ulls se li entelen de llàgrimes, li sembla que li falti oxigen a l’escafandre.

Ella li somriu tendrament i mirant-lo als ulls li acosta la mà a l’escafandre.

El cor li batega fort i la respiració se li accelera. Ara mateix la missió li dona igual, té a la seva dona al davant, a la Laura. Si li costa la vida fer-li un últim petó està disposat a arriscar-se.

Obre l’escafandre i es treu la caputxa. Ella l’acaricia i la seva mà és freda en un principi però conforme s’acosten les dues cares, les temperatures dels dos s’equiparen i deixa de sentir fred.

– Laura, ho sento. Ho sento de veritat. T’estimo més que a la meva vida. -li diu ell.
– Demostra-m’ho… -li xiuxiueja ella.

Ja no estan al mig del pol sud, ara son al seu viatge de noces, en una cabana sobre la llacuna de Tahití.

Ella li descorda els botons de la camisa, ell li acaricia el cabell i es fan un petó. Novament la nota molt freda, però poc a poc s’aclimaten. Ella només du un bikini molt petit que li havien regalat les seves amigues en el comiat de soltera.

Amb una suau empenta el fa estirar sobre el fred llit i posant-se li a sobre li oprimeix el pit amb les mans fredes mentre se li posa a sobre.

“Això no va passar així.” – pensa.

Llavors recorda com al tornar del passeig ella li ensenya el bikini que li havien regalat en el comiat de soltera i tot i que en uns primers instants ell creu que estan a punt de tenir sexe, en realitat van acabar capbussant-se a l’aigua i jugant amb els peixos i l’aigua.

Tot allò està sent una il·lusió, i no li fa cap gràcia que es jugui amb els seus sentiments.

De cop el llit es congela i tot el voltant es cobreix de neu que segueix caient i una figura femenina de pell blavosa està posada sobre seu. Els seus ulls verd maragda brillen amb una intensitat màgica i somriu mentre l’enfonsa en la neu. Ja no du la part de dalt del vestit especial, el du descordat fins la cintura i nota entumiment dels braços i unes petites però persistents convulsions al pit.

De cop el terra sota seu es trenca i cau dins l’aigua antàrtica que l’electrocuta els sentits amb un fred estrident. Ràpidament com pot es posa les mànigues del vestit quan de cop una mà l’agafa amb força pel turmell i se l’emporta cap a les profunditats.

Un cop té les mànigues posades, el vestit es corda sol i ja quasi sense sentit es posa la caputxa i activa el sistema automàtic. Ràpidament el vestit tanca l’escafandre, buida l’aigua del vestit i posa una temperatura que li permeti evitar la hipotèrmia.

Perd el coneixement.

Una descàrrega elèctrica del vestit el desperta, és el desfibril·lador que du incorporat. Quan l’Ivan reacciona mira als seus peus i es veu arrossegat cap a molta profunditat per una sirena que serpenteja amb la seva cua cap a una fossa on hi ha quelcom clavat en unes estaques.

Intenta desfer-se de la sirena que l’apresa, però no pot.

Ara, més a prop del fons, veu clarament que el que està empalat en les estaques son el cadàver dels soldats desapareguts. D’una gruta a la paret en surt un llarg tentacle que agafa un cos i l’arreplega. Quan el tentacle retorna a l’orifici de la roca, en surt un núvol de sang.

L’Ivan activa les fulles de patinar sobre el gel de les botes i amputa els quatre dits de la sirena quedant lliure. Un eixordador ultrasò surt en forma de crit de la boca de la sirena.

Per sorpresa comencen a aparèixer sirenes de tot arreu, emetent un altre tipus de crit, més amenaçador, passant de llarg de la que ha estat amputada per donar-li caça a ell. La que li falten els quatre dits es queda mirant amb ràbia com li donen caça.

En el vestit especial, l’Ivan activa els peus d’ànec i la propulsió a xorro dels guants.

Les sirenes li llancen arpons fets amb punxes de rajada que passen xiulant pel seu costat. L’Ivan fa moviments evasius zigzaguejant per esquivar-los.

Quan la última d’elles es queda sense arpó, s’aparten fent un cercle i comencen a emetre un so diferent, profund i gutural, que fa tremolar les parets, o al menys això sembla fins que de la gruta surt un enorme pop de llargs tentacles i terrible dentadura que persegueix a l’Ivan més ràpid del que anaven les sirenes. Poc a poc li va guanyant distància però les potes encara no poden tocar-lo.

L’Ivan està a pocs metres de la superfície quan veu un dels tentacles passar-li pel costat tot cargolant-se per atacar.

Activa el mode combat dels guants, dels qual en surt una fulla retràctil amb la que apunyala la pota quan l’intenta agafar, amb la fulla de l’altre mà es prepara per obrir-se pas en l’impacte contra la superfície.

D’un salt travessa el gel i surt a la superfície, caient sobre la neu. De l’orifici que ha deixat en surt el tentacle sanguinolent que ell escapça d’un moviment fulminant.

Malmès i adolorit el pop retorna a les profunditats.

Estès a terra, el vestit revisa les constants, la temperatura i es regula, tot i que no li cal massa canvi. Mentre això passa ell mira al seu voltant i descobreix una enorme piràmide al bell mig del no res. Recupera el mode “tracking” i després d’orientar-se continua el seu camí que el porta en direcció a la colossal construcció.

Tarda unes quantes hores a rodejar-la, pel camí ha hagut de bloquejar el soroll del seu casc, per no escoltar les múltiples temptacions i encanteris amb els que el volen aturar.

Finalment, allà davant seu, veu la porta daurada. Aquella visió eclipsa qualsevol percepció o constant vital, només contemplar la bellesa i majestuositat d’aquell portal brillant fet com d’un or polit recent fet. Una lluentor quasi màgica demostrava que no era or convencional.

La volta de la porta té gravats uns glifs, l’Ivan hi reconeix un patró. Té una teoria d’on podria encaixar la peça que el general li va donar i també creu que el pin que li van donar els Iluminati en realitat és una peça més del trencaclosques… però mantenint la ment freda, mira de dirigir la seva mirada cap a llocs incerts per despistar als de la Socientat Vril que el monitoritzen mentre, per dins, analitza enigma.

L’Ivan recorda cada paraula parlada amb el Lord Comandant Széchenyi i el dibuix que li va fer. Això li dona pistes per entendre part de la maquinaria d’aquella porta, però és conscient de que falten més peces i s’imagina on pot trobar-ne la següent, a la ciutat del Vaticà.

De cop i volta sona el comunicador del vestit.

– Aquí Miller. -respon.
– Agent Miller estigui fent el que estigui fent deixi-ho i posi rumb cap a Barcelona, Catalunya. La Catarina ha escapat.

Entén perfectament la gravetat del assumpte i entén perquè ningú està més preparat que ell per a aturar-la.
– D’acord, demano punt d’extracció immediat. Activo la balisa localitzadora.
– Escanegem la seva ubicació i li enviem un aerodesplaçador per a recollir-lo i dur-lo a la base de Barcelona.
– Rebut, espero ordres.

 

<< Entrega 8 – Entrega 10 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 09 – Ajuda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s