Entrega 10 – Maria Rosa

L’Ivan encén el localitzador i fa una última mirada a aquella porta. Sap que a allà no hi pot fer res, li falten peces.

Ha invertit molt d’esforç per arribar fins a allà, no s’imaginava que el camí fins a la porta fos tant complicat. Ha superat un camí que l’ha dut a l’extrem de les seves forces.

Fa un càlcul aproximat de temps i pensa que encara disposa d’unes hores abans que l’aerodesplaçador arribi, així que decideix escalar la piràmide a la recerca de noves pistes o aportacions que hagin passat desapercebudes per anteriors expedicions.

Quan ja portava caminant una hora, buscant l’angle més adequat per escalar-la, el comunicador es torna a activar:

– Miller, aquí la base de McMurdo a l’antàrtida, encengui el seu localitzador per tal de traçar la ruta d’extracció. Canvi.
– Aquí l’Agent Especial Ivan Miller, la balisa localitzadora està activada des de fa aproximadament seixanta minuts. Canvi.
– Revisi l’estat del dispositiu, comprovi llums, desactivi el mode discret i reporti l’informe. Canvi.
– Procedeixo a la revisió i simultani informe. Dispositiu connectat. Llums actives i correctes. “Power” verda, “Signal” verda i “Batery” verda. Desactivo sistema de discreció. Canvi.

El sistema de discreció és un mode perquè les senyals emeses no puguin ser detectades per altres dispositius, una forma d’encriptació de la senyal, fent-la invisible i indetectable per potències hostils o simplement alienes.

Després d’uns instants de silenci en la comunicació rep una resposta:

– No el localitzem. Repeteixo, no localitzem la seva ubicació. Tenim el satèl·lit rastrejant la zona. No es preocupi Miller, el trobarem. Canvi.
– Reactivo el mode discret. No puc exposar més estona la meva ubicació. Confio en la seva competència i la seva professionalitat. Jo mentrestant compliré amb l’objectiu de la missió que se m’ha encomanat. Canvi i tallo.

L’Ivan havia trobat un punt de partida per a l’escalada, peu rere mà va anar escalant l’encrespada construcció. No semblava feta de totxos si no com si haguessin tallat la muntanya per fer-ne una construcció piramidal.

se-aclara-por-fin-el-misterio-de-la-piramide-antartica

Al cap d’una bona estona, quan ja anava per la meitat de l’escalada, seu en un petit sortint tot assegurant la seva posició amb els piolets clavats en punts estratègics de la pendent. Allà, obre la petita motxilla i en treu una barra energètica que es menja poc a poc mentre les ràfegues de neu li cobreixen les ulleres i li glacen el nas.

En fer l’últim mos, una horrible sensació l’envaeix, es tapa la cara amb el gruixut buf polar i es neteja les ulleres amb un líquid especial per a veure-hi bé sense que s’entelin ni s’hi adhereixi la neu.

Ara, amb la visió més clara, els seus temors agafen sentit. No és capaç de veure més enllà de la boira, una boirina que rodeja la piràmide. L’Ivan té la clara sensació que al sortir de la neu s’ha emplaçat en algun lloc fora de la percepció humana, com en una altra dimensió. Consulta la brúixola digital i l’ubica a pocs metres de l’últim cop que la va revisar, poc abans de la visió de la seva difunta esposa, Laura Jeffs. Poc abans de submergir-se a l’aigua.

De cop i volta, un enorme pànic li tenalla el cor i un mar de dubtes el confonen: “I si encara estic sota l’aigua? I si tot això són fantasies? I si aquesta colossal piràmide rocosa que estic escalant no existeix? O pitjor encara… i si el desfibril·lador del vestit no m’ha realment salvat la vida i estic despullat i moribund sobre la neu freda?”

Apel·lant a la seva racionalitat pensa:

Centra’t Ivan. Estic aquí, soc jo, mentre tingui consciència de mi mateix he d’aferrar-m’hi i seguir endavant.”

* * *

Pedro Javier espera a la parada d’autobús a l’Estefania. Mentrestant, s’intercanvien whatsapp:

Tardona!” Li escriu acompanyat d’una cara vermella enfurismada.

No tarda en rebre un missatge d’ella que li diu:

Lo bueno se hace esperar!” acompanyat d’un icona picant l’ullet i d’una altra que tira un petó amb forma de cor.
“No te lo tengas tan creído, que ya tengo a otra chica especial en mi vida.” li diu ell posant-li una icona que treu la llengua.
“¿A si? ¿Me quieres poner celosa?” i tot seguit n’envia un altre “¿Quién es ella?”.

Ell somriu veient que l’Estefania ha entrat en el joc i escriu:

Tu la conoces y está aquí conmigo. De hecho tu nos presentastes. Si no fuera por ti…” i li envia un parell de cares amb cors als ulls.
“¿¡Estás con Naiara!?” i una cara furiosa.

Mentre en PJ riu mirant la resposta de l’Estefania, rep un altre missatge d’ella a sota d’aquest que diu:

¡No te fíes de ella! Zorrea contigo para darme celos. Ya hablaré con ella cuando llegue…”

Pedro Javier es posa a escriure una resposta ràpidament, primer envia una cara amb els ulls molt oberts per mostrar la seva sorpresa davant d’aquest missatge que no sap com interpretar. Ell parlava en broma, però sembla que l’Estefania s’ho ha pres seriosament i ha destapat alguna cosa que tenen entre elles.

No es Naiara tranqui. La chica que me acompaña lleva capucha y me susurra XAYDE…”

El missatge marca aviat les dos marques blaves que indica que s’ha llegit el missatge, però en canvi no hi ha cap resposta.

Al cap d’uns instants se li omple la pantalla de cares plorant de riure i un missatge en majúscules:

¡¡ERES UN CABRONAZO!!” i més cares rient.

Al cap de poc un altre missatge de l’Estefania que diu:

Cuando llegue te vas a enterar…” i una cara enfadada de color vermell.
“Primero tendrás que llegar, que a este paso nos darán las uvas…” i l’icona del raïm seguit de l’icona de dues copes de cava brindant.
“Muy gracioso! Por cierto, al chico de tu derecha creo que le molas!” i un icona d’arc de sant martí.

El Pedro Javier aixeca la vista del mòbil i veu a un noi a la seva dreta que se’l mira de reüll de manera furtiva. Sorprès, PJ aixeca la vista i veu l’autobús parant davant seu.

Les portes del bus s’obren i en baixen quatre persones, una parella gran, un noi ple de grans a la cara i l’Estefania.

– ¡Eres un cabrón! Esta me la apunto. -diu ella rient per sota el nas.
– Venga, no te enfades… debería ser yo el que esté enfadado. He perdido mi juventud esperándote en una parada de bus. – diu ell fent broma mentre es fan dos petons i giren pel carrer Villarroel cap a la Ronda Sant Antoni.
– No te quejes que has ligado, campeón. -diu ella donant-li un sarcàstic cop de colze.
– Si, dos veces por lo menos… -diu rient.

De cop quan es gira cap a l’Estefanía veu a la noia encaputxada que es gira cap a ell i tota seriosa li xiuxiueja amb una veu profunda i gutural:

– Xàyde…
– ¡Coño! -crida el Pedro Javier fent un sal cap a la paret.

L’Estefania riu tota divertida i quan pot articular una paraula diu:

– Que te pasa Docthulu, tio, que susto me has dado macho. Menuda paranoia te ha entrado, ¿no?
– Joder, ni que lo digas. Mi “otra chica” que me ha dado un susto de muerte. No me la esperaba.
– Como que “Otra”, ¿a caso crees que soy tuya? No te lo creas tanto “Don Youtuber Famoso”.
– Quién se lo tiene creído aquí? Me refería a Naiara, no a ti.

Els dos es posen a riure tot creuant la Ronda San Antoni.

Carrer_SantGil.PNG

– Oye, y que tal es esa Maria Rosa? – pregunta encuriosit en Pedro Javier.
– Es una mujer rubia, de unos cincuenta años, así, muy catalana. Es muy lista y ha leído mucho sobre la Wicca. ¡Ya lo verás! Mira es aquí.

En mig del carrer Sant Gil es paren davant d’una botiga amb les portes de fusta vella i uns vidres que deixen veure una acollidora botiga amb llibres, figuretes, atrapa-somnis, cartes del tarot i boles de vidre entre altres coses.

Sobre la porta, en un enorme plafó de fusta té gravada la paraula “NECRONOMICON”.

– Adelante! -diu somrient l’Estefania aguantant-li la porta al PJ; sobre la qual encara dringaven les campanetes penjades.

A l’entrar, una intensa olor a encens s’apodera dels seus narius, de fons s’escolta una relaxant música de hang drum, és una música repetitiva de percussió i que té un aire chill out.

– Hola! Estefania, bonica, què hi fas per aquí tant aviat? La reunió no és fins d’aquí un parell d’horetes. -diu una senyora amb el cabell tenyit de ros i una permanent informal que llueix un enorme somriure rodejat d’uns llavis d’un vermell intens. Du una camisa blanca amb topalls negres i dels primers botons de la camisa descordada es pot veure un collaret d’or amb símbols que al Pedro Javier li semblen egipcis.
– Hola Maria Rosa, vengo más pronto porqué si no andas líada te quería presentar a Pedro Javier.
– Encantado! – diu PJ estrenyent-li delicadament la freda mà de la Maria Rosa que li correspon eixamplant el somriure i fent un moviment de cap d’aprovació.
– Un plaer Perdo Javier. I com és que em volies presentar a aquest noi Estefanía? Que potser… -aixeca les celles i fa un somriure còmplice abans d’acabar la pregunta- sou parella?
– ¿¡Que!? -respon nerviosa l’Estefanía- ¡Qué dices! Más quisiera él.
– Som amics. -diu el Pedro Javier en català, deixant sorpresa a l’Estefanía.
– Si, además él ya está pillado. Lleva el anillo y todo…

Els dos joves riuen amb complicitat per una broma que només entenen ells, i no se n’adonen que la Maria Rosa per uns moments s’ha quedat seria i absorta al veure l’anell. Aviat recupera el somriure i pregunta:

– Si no és per donar-me la bona nova, llavors perquè és que em volies presentar el teu amic?
– Es Docthulu, el videobloger del que te hablé. Al que me pediste que diera el anillo para que se lo entregara a Catarina y…
– I pel que veig no ho va fer. Oi? -diu interrompent la narració de l’Estefania.
– Si! Si que li vaig entregar, però va ser molt estrany, em va preguntar si volia que sortíssim junts, em va fer un petó i em va posar l’anell… després d’un somni molt estrany em vaig trobar fora del complex amb aquestes ferides pel cos.

El Pedro Javier s’aixeca la camisa i ensenya les contusions, rascades i ferides que té pel pit i pel cos.

– I ara no em puc treure aquest anell.- diu ell ensenyant l’anell negre enganxat al seu dit.
– Et molesta? -pregunta la Maria Rosa apropant-se a l’anell amb fascinació.
– No, al revés, sembla que formi part de mi. Com si fos una durícia.
– Voleu una tassa de te? Sempre me’n prenc a aquesta hora. Ja sé que no és l’hora anglesa, però a dos quarts de set sempre em ve de gust una tassa de te.
– Si que em ve de gust. -diu Pedro Javier.
– A mi también… Gracias Maria Rosa. -diu la Estefanía per no ser la única que no en pren.
– I la veus? Segueixes tenint contacte amb la Catarina? – diu la Rosa Maria tot omplint les tasses d’aigua d’osmosis per posar-les a un petit microones camuflat.
– Xàyde… Xàyde!! -diu la Catarina al seu costat.

Pedro Javier fa un bot. No s’acostuma a que aparegui per sorpresa davant dels seus ulls sense previ avis.

– ¡Perdón! -diu en PJ refent-se de l’ensurt- Si que la veig, però sempre diu el mateix… Xàyde.
– Xàyde, Xàyde, Xàyde… -li xiuxiueja a cau d’orella la Catarina des de sota la caputxa, sense poder veure si té l’aparença jove o la vella.
– T’ha explicat l’Estefania la història de la Xàyde i la Catarina? -pregunta la Maria Rosa al Pedro Javier tot mirant a l’Estefania mentre treu les tasses calentes del microones.
– Bueno, más o menos. -respon ella mentre la senyora serveix un saquet de te a cadascú perquè se’l posi a la seva tassa i ho tapin durant una estona.
– M’ha explicat que la Catarina va ser una poderosa meiga de nivell 1 i que la Xàyde va ser la seva tercera germana d’equitxí…
– No. -corregeix la Maria Rosa- La Catarina va ser la tercera germana d’equitxí de la Xàyde. La Xàyde va ser de les primeres fades en existir. Va ser la primera en rebre nom de Mahla, un dels primers noms que es guarda coneixement des de les escriptures més antigues paganes. Un nom que ha perdurat en la memòria de milers de generacions i que tantes altres generacions han intentat esborrar i oblidar; ja que amb ella neix l’essència de la Wicca. Per a molts l’autèntica religió, de la que en parteixen altres d’ancestrals com el budisme, l’hinduisme…

Pedro Javier escoltava atentament cada paraula que li deia la Maria Rosa, l’analitzava i contrastava amb els seus coneixements. Fa un primer glop de l’aromàtica tassa de te, està molt bona però encara crema molt. Tot li encaixava i notava com se li posava la pell de gallina de l’emoció. La Maria Rosa continuava la seva explicació:

– La Mahla va ser la primera germana d’equitxí de la Xàyde. Després va ser un noi que es deia Gilgamesh; amb el qual va descobrir el seu poder i del que era capaç compartint-lo amb un humà. Però Gilgamesh va creure que el poder li pertanyia a ell i buscant la immortalitat va trair a la Xàyde, així que ella va abandonar-lo a la seva mort. Finalment, mil·lennis més tard, després de passar per un temps en el que odiava a la humanitat, la Xàyde va haver de recórrer al poder d’una humana.
– Però antigament es temia a les fades… -diu Pedro Javier interessant-se per la coherència de la història- Si temien a les fades, com va aconseguir apropar-se a una humana? La va enredar?
– No, no, el llaç d’equitxí mai es pot forçar i molt menys a través d’un engany. No… En aquells moments hi havia una corrent religiosa que venerava a les forces màgiques, tenia com a déu a un Faune, inspirada principalment en Fe-Ahar, un Elohim transmutat que va ajudar a la humanitat en temps immemorables, abans inclús que Xàyde existís. Aquella religió causava molt de neguit a certes potències que pretenien controlar el món a través de les religions; així que la van demonitzar i van dir que totes les practicants d’aquella religió, la wicca, a partir d’aquell moment serien “witches”, bruixes. -diu la Maria Rosa, després fa un glop llarg a la seva fumejant tassa de te.
– Amb això puc entendre que si eren seguidores de la màgia creguessin en la fada com a aliada, però perquè interessava a la Xàyde aliar-se amb una humana? – després de preguntar això nota tensió al seu costat. L’encaputxada també escolta tota la narració atentament.
– Les bruixes, diguem-li així, havien descobert formes de dominar la màgia a través de pocions, antics rituals, ungüents, pactes amb essers màgics… -fa una mirada còmplice amb una pausa que diu “essers màgics com les fades” i continua- Però la religió Cristiana que tenia molt de poder arreu del món durant aquella època volia eradicar a la Wicca i acabar amb tots els essers de l’inframón o també coneguts com del Regne de Fantasia. Es va generar una gran batalla entre els essers màgics i els humans. Pel cantó del inframón i els essers màgics lluitava la Xàyde i la Catarina, una meiga molt poderosa. Pel cantó de la humanitat i el món de la superfície lluitava Clar de LLuna i Mary Ann Hobs. Per desgràcia, aquesta última va resultar ser més poderosa i dominar l’encanteri Dimensional Partitiur que dividia el món en dues dimensions i enviava a tots els essers màgics cap a l’interior d’un portal que connectava amb l’antic món dels Elohim. Finalment, es van tancar tots els portals i es va segellar l’únic portal físic que hi havia. La Porta Daurada del pol sud. Un portal custodiat per criatures màgiques o fantàstiques que s’han quedat en aquest cantó per a protegir el portal.

La Maria Rosa recull les tasses de te buides i de cop centra la vista en la del Pedro Javier.

– Qué pasa Maria Rosa, ves algo? – pregunta l’Estefania preocupada.
– Veig el símbol del Diable. -diu la Maria Rosa amb certa indiferència.
– El Macho Cabrío… -xiuxiueja la Estefania.

– D’acord, m’esteu espantant… -diu Pedro Javier- És molt dolent això?
– No, al revés. Em diu que tu ets el nostre… -fa una pausa buscant la paraula més escaient i escull- heroi.

En Pedro Javier es rasca la barba de quatre dies tot pensant que hi havia alguna cosa que no havia estès.

– Heroi, jo? És una broma. -diu dibuixant un ampli somriure esperant ser correspost, però no.
– Si Pedro Javier, ets el nostre heroi. Hi ha molts tipus d’heroi i tu estàs predestinat a ser el nostre.
No me vais a vestir con capa y medias de licra, verdad? Con mi tripa cervecera no me quedaría nada bien un traje de esos ajustados

La Maria Rosa es queda descol·locada, no entén ni els referents ni la broma, l’Estefania intenta contenir-se el riure perquè sap que la senyora parla seriosament.

– És molt aviat encara. Digues-me Pedro Javier, et puc ajudar en res més?- diu la Maria Rosa finalitzant aquella trobada de manera cordial.
– No, creo que con lo que me ha dicho ya podré indagar más. -respon PJ tot fugint del tema de l’heroi.
– Maria Rosa, me he permitido invitar a Pedro Javier a la celebración de Halloween.
– Estefania! No li diguis així si us plau… Davant meu digues-li Samhain.
– Disculpa. -diu ella avergonyida- Hemos invitado a PJ a celebrar el Samhain con nosotras. Espero que nos lo permita.
– Jo no soc ningú per a negar-vos res. -diu ella amb un gran somriure- A mi no m’inviteu i en canvi a ell si… Molt bé, molt bé…
– Maria Rosa, seremos todos jovenes y… Bueno…
– Si, si… No cal que et justifiquis Estefania. Que no voleu a una carrossa com jo una nit d’alliberació com la de Samhain.- La Maria Rosa riu.

En aquells moments s’obre la porta i ressonen aquelles campanetes penjades.

– Mira a qui tenim per aquí… -diu la Maria Rosa girant-se cap a la gòtica noia que obre la porta.
– Mira, la alegría de la huerta. -diu l’Estefania amb sarcasme, el qual és correspost amb un somriure forçat de la nouvinguda.
– Avui totes veniu abans. Què t’ha portat a venir quasi una hora abans de la reunió Jessica?
– Maria Rosa, volia demanar-te si em permets penjar alguns cartells per aquí. Tinc una companya de classe que ha perdut a la seva germana petita en situació estranya.

La Jessica ensenya els papers que li havia entregat la Júlia.

– Pobre nena… -diu el Pedro Javier contemplant la foto de l’Ona impresa en blanc i negre.

La Jessica es mira estranyada al noi i la Maria Rosa comenta:

– Estefania, podries presentar-li a la Jessica, no? Així ja anirà coneixent a les noies amb qui celebrarà el Samhain.
– Encara no he dit pas que si… -diu ell reservant-se el dret d’escollir.
– Docthulu, te presento a Miércoles Adams, Miércoles Adams, te presento a Docthulu.- diu l’Estefania desganada.

En Pedro Javier somriu sense entendre el rotllo que es porten les dues noies. No sap ni tant sols si es cauen bé. Però s’acosta per fer-li dos petons a la noia.

– Em dic Jessica.
– Jo em dic Pedro Javier, tot i que els amics em diuen PJ.
– Molt de gust PJ. -diu somrient tímidament.
– Venga Jack y Sally, vamos a colgar los carteles de la niña desaparecida, no? -diu l’Estefania passant pel mig.

Els tres joves pengen un parell de cartells per la botiga i surten al carrer per penjar-ne uns quants més.

Prop de les vuit s’acomiaden a la Ronda Sant Antoni, elles tornen cap a la llibreria que ja té les persianes mig baixades i ell puja tres carrers, per Villarroel fins la Gran Via.

urgell-metro

Per les escales que baixen cap al metro d’Urgell, una noia que en surt es queda mirant al Pedro Javier. Ell pensa que potser és alguna seguidora del seu bloc. Li somriu. La noia avergonyida baixa el cap i segueix el seu camí.

* * *

Clar de Lluna està al seu llit, fa dies que es troba malament. Ningú li havia donat massa importància en un principi; ja que els durs esforços als que s’havia sotmès l’havien debilitat molt.

L’Ona ja tenia preparada totes les fades i recursos necessaris per iniciar una llarga expedició a la recerca de la germana perduda de la Flama.

– Amigues! Sabem totes lo important que és per la Flama la seva germana i és important per aquest regne saber que ningú estarà mai sol. A partir d’avui si ens toquen a una, ens toquen a totes, si es perd una, la busquem entre totes. Mai més tornarem a estar soles! -crida l’Ona alçant un ceptre platejat amb un cor brillant de diamant rosa.
– Visca la nostra reina! -criden totes al uníson.

Entre mig de tota l’eufòria una fada de llum, de les més ràpides del regne, arriba a la plaça cridant i esbufegant:

– Reina, Reina! Nostre altre reina, Clar de Lluna, necessita veure-la d’immediat. S’està morint.
– Espereu-me a aquí! Pètal, tu vine amb mi.
– Però sa majestat… -diu la fada de llum- ha preguntat només per vos.
– La Pètal i jo som una. On vagi una va l’altre. Ara, si us plau, porta’ns amb Clar de Lluna.

Pètal, sorpresa, somriu i agafa amb els dos braços el canell d l’Ona, mentre aquesta és tocada per la fada de la llum i teletransportada a gran velocitat cap al Palau de Nacre, on Clar de Lluna reposa en el seu llit.

– Ona, gràcies per venir tant despresa. -diu ella somrient.
– Què et passa Clar de Lluna? -diu l’Ona preocupada, agenollant-se als peus del seu petit llit.
– Em moro, Ona. Aviat desapareixeré.
– Oh no!- diu la nena mig plorant.
– A no ser… -comença a dir la fada.
– A no ser que què? -pregunta l’Ona.
– A no ser que trobi una nova germana d’equitxí.
– Et trobarem una nova germana d’equitxí! La meva germana seria perfecte!
– Ona, la teva germana està corrupte. Ha caigut a mans de la Wicca. No hi podem fer res més que enfortir-nos per combatre-ho.
– Però què estàs dient!? La meva germana no és corrupte, què vol dir això?
– Vol dir que els seus valors han estat manipulats i que vincular-la amb el regne de les fades seria exposar-nos a la nostra perdició.

L’Ona no acabava d’entendre perquè les fades no volien a la seva germana, però al que estava disposada era a buscar-li una germana d’equitxí. Va pensar en una companya de la seva classe que li deia que li agradaven molt les fades; tot i que en realitat només coneixia les que sortien a les pel·lícules de la campaneta.

– Ona, …- la Clar de Lluna interromp els seus pensaments – vols ser tu la meva germana d’equitxí?

La Pètal va abaixar el cap dessolada, l’Ona es va posar radiant d’alegria:

– Superguai! Serem les tres germanes! Tu, jo i la Pètal. Serà genial!

Però la seva eufòria es va veure eclipsada pel gest compungit de la Pètal que feia que no amb el cap.

– No Ona, un humà només pot tenir una sola germana d’equitxí. -diu amb esforç Clar de Lluna.
– Doncs busca-te’n una altre. Jo ja tinc a la Pètal. -diu l’Ona sense pensar-s’ho ni un instant.

La Pètal alça el cap sorpresa i espantada. Per les fades rebutjar l’aliança amb la reina de les fades és una cosa impensable.

– Ona, no puc ni vull escollir-ne una altre, has de ser tu. Tu has estat coronada la Reina de les Fades i jo pel cantó de la Fantasia i tu pel de la realitat, unirem els dos reialmes. Seràs la humana més poderosa de tots els temps.
– No, no i no. He dit que no i prou. No penso separar-me de la Pètal.

La guàrdia reial es posa en posició ofensiva cap a l’Ona.

– Què feu!? -recrimina Clar de Lluna- No se la pot obligar, ha de voler ella. Ona, pensa-t’ho bé, em moro i el meu poder es perd… Un poder acumulat des que el temps és temps.
– No vull per res el teu poder. Vull tornar a casa… i la Xu no és corrupte! És la meva germana i és la millor del món. -diu donant-se la volta i creuant-se de braços.

Clar de Lluna somriu tendrament, amb una microexpressió de dolor i una amarga llàgrima regalimant galta avall.

– Pètal, acosta’t si us plau. – xiuxiueja la moribunda reina.

L’Ona es gira sorpresa al veure que la seva germana d’equitxí avança amb pas ferm i sense dubtar-ho cap a ella. La guàrdia de la reina segueix cada un dels seus moviments.

La Clar de Lluna allarga una mà cap a la seva i li subjecta.

– Pètal, tens una gran germana d’equitxí. Formeu part de la mateixa ànima, una poderosa i majestuosa força us acompanya. Et demano disculpes per reclamar la teva germana com a meva. No volia desaparèixer del tot, però potser hauria d’haver començat per aquí… -Clar de Lluna tanca els ulls i comença a orar- Pètal, pels sagrats coneixements i les ancestrals forces de la naturalesa, pels elements i el pas del temps… Pren com a obsequi la meva energia vital, hereva de les meves vivències, encerts i errors, com ho serà de les teves i el dia de demà, quan siguis tu qui estiguis en la teva hora final, recita aquesta oració a qui sigui digne portadora de la, ara teva, essència màgica. Llarga vida a la Reina de les Fades!

Dit això, Clar de Lluna s’apaga de llum i color fins a desaparèixer. La Pètal queda amb la mà brillant, estesa a l’aire i la llum l’envolta sencera. La guàrdia es postra als seus peus.

L’Ona s’acosta a la Pètal:

– Pètal! Estàs bé? -pregunta amoïnada.
– Sí. – diu tardant en respondre, mig absent.
– I ara què fem? -pregunta una de les fades guardianes.
– Reuniu-vos totes al jardí principal, hem de fer-li un comiat a la Clar de Lluna.- diu l’Ona en veu baixa, mig pensativa. Però com si la seva veu hagués estat alta i ferma, totes corren a fer-li cas.

Al cap d’una estona, totes les fades estan reunides al majestuós jardí del Palau de Nacre, volen baix i la seva llum és tènue en senyal de dol. Una gran expectació regna al voltant de les properes paraules de l’Ona, que resta pensativa en una balconada a la vista de tothom. Ella és el centre de les mirades, però no és això el que la posa més nerviosa si no el fet de dir unes paraules per a algú que ja no hi és.

– Avui em sento trista i sento que vosaltres també ho esteu. Em sento germana de totes vosaltres en certa manera… I no sé acomiadar-me d’ella d’una forma millor que amb una cançó. -l’Ona fa una passa endavant, empassa saliva, agafa aire i compungida comença a cantar.

És l’hora dels adéus
i ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
senyal d’amor, senyal de pau.”

Totes les fades s’agafen de les mans, emocionades per la veu trencada de l’Ona que segueix entonant la cançó.

El nostre comiat diu:
A reveure si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau.

No és un adéu per sempre,
és un adéu per un instant;
el cercle refarem
I fins potser serà més gran.”

En cloure la sala brilla amb intensitat, cada fada amb el color de la seva essència i sense fer falta cap aplaudiment, es nota el reconfort de tot el regne que torna a les seves tasques amb el ferm convenciment que la nova reina és tendra i de bon cor.

L’equip que inicialment es preparava per anar a la recerca de la germana de la Flama està novament a punt i l’Ona dona l’ordre de marxa i comença la recerca de la fada perduda.

La Pètal s’acosta cap a l’Ona i li diu:

– Crec que això et serà d’utilitat. -li pica l’ullet i li bufa una pols màgica que la fa esternudar. Al fer-ho de l’esquena se li despleguen unes precioses ales de papallona de tons lila, rosa i platejat.

L’Ona somriu feliç i fa batre les ales instintivament, alçant-se ràpidament. Un dels seus majors desitjos s’ha fet realitat i deixa anar un crit de joia mentre fa tombs per l’aire abans de posar-se al capdavant de la marxa.

La Pètal està molt feliç al seu costat. Ara que l’Ona també té ales se sent més germana seva que mai.

Juntes lideren la marxa cap al Bosc Encantat.

Veure el regne de Fantasia des de l’aire és una meravella.

En arribar al bosc, es paren totes a l’aire i miren el terreny des de lluny.

Dels arbres surt un insecte volador, té ales de ratpenat i cos d’aranya. Amb les vuit potes plegades i recollides sota la panxa vola batent les seves membranoses ales i intenta caçar alguna fada. L’Ona xiscla horroritzada. La Pètal ajunta les mans i les separa poc a poc, entre els seus dit s’escapen uns intensos rajos blaus. En veure-ho l’aranyapinyada vola cap a la fada per mossegar-la.

– Compte Pètal! -crida l’Ona espantada.

La Pètal sap que ara és molt més poderosa del que cap de les seves companyes imagina i els ho vol demostrar. Separa de cop les mans i apareix una esfera blavosa i transparent que atrapa a l’animal en el seu interior. La Pètal fa com si fregués els palmells de les mans i l’interior de l’esfera centrifuga a l’insecte fent-lo rodolar.

En veure-ho l’Ona, riu relaxada:

– Molt bé Pètal! Ets genial!! T’estimo!

La Pètal somriu a la seva germana d’equitxí i li diu:

– Entoma-ho! – tot passant-li la pilota.

L’Ona fa un xisclet de fàstic i li dona una puntada de peu a l’esfera blavosa que surt disparada cap a la llunyania amb l’insecte dins.

Ara és la Pètal qui s‘ho passa d’allò més bé plegant-se de riure sense poder parar. El riure es fa contagiós i acaben per unir-se la majoria de les fades que han vist aquella puntada de peu que l’Ona li ha fet a l’insecte.

L’Ona s’eixuga les llàgrimes de riure i mira cap avall per examinar el Bosc Encantat a la recerca del millor lloc on trobar pistes de la fada perduda.

Per un extrem veuen una processó d’unicorns, quasi abandonant el Bosc Encantat per creuar el pas de l’Estret de la Son, que uneix amb l’illa de Mai Més. Pel centre del bosc hi veu unes roques fosques plenes de coves, la llar dels Huargs. Travessant el Bosc Encantat hi ha el riu dels peixos daurats, que neix de les muntanyes de gel i desemboca en l’altre extrem al mar plata i a la seva platja. La trajectòria del riu passa prop d’on la Flama va calcinar els arbres per barrar-li el pas a bruixa captora. Entre mig d’enormes salzes ploraners, hi ha el clar de les cuques de llum.

– Pètal, per on comencem a buscar? – l’Ona li pregunta en veu baixa a la seva amiga.
– No ho sé Ona, tu ets la reina… Els unicorns son savis, han creuat el bosc, però també son altius i distants. Probablement t’ignorin. Els Huargs saben tot el que passa al Bosc Encantat, però ells viatgen més de nit i ara dormen. Els peixos daurats tenen por dels humans, i tu sembles humana tot i tenir aquestes precioses ales, a més no surten de l’aigua. El clar de les cuques de llum és un lloc de pas, però les cuques de llum son unes mentideres. Els agrada enredar a la gent, dubto que ens serveixi de res el que ens diguin.
– Vaja Pètal… Què complicat m’ho poses… -diu l’Ona pensativa.

* * *

La Xàyde ha creat un poderós exèrcit de desenes de genets de lava a lloms de ràpids rèptils fets d’aspre roca volcànica, desenes de gegants de magma que aixafen i calcinen al seu pas i centenars de follets del foc que salten i dansen escampant el seu element per tot arreu.

ECUADOR, (27/02/2016). Volcan Tungurahua. FOTOS API / JUAN CEVALLOS.– Xàyde… -escolta una veu familiar que la crida des de molt lluny.
– Catarina, ets tu?
– Xàyde… soc lliure… – la veu es va escoltant més i més fluixa.
– On ets?
– Anell negre…- diu la veu quasi imperceptible.
– Diga’m el nom de la portadora.- però la resposta ja no s’escolta.

Revitalitzada per aquell fugaç contacte, la Xàyde es posa a donar instruccions a l’exèrcit perquè s’estengui per tot el continent. L’objectiu: trobar un cristall de Donum, que li atorgui el coneixement absolut, la resposta a com obrir el portal i de com derrotar a les descendents de Mary Ann Hobs.

La horda de criatures grotesques s’estén frenèticament cap a totes direccions deixant un rastre de foc i brases per terra, així com de cendra i fum per l’aire; però en canvi una aranyapinyada se li acosta batent les seves membranoses ales.

– Què vols!? -pregunta ella autoritària.

I després d’escoltar atentament el soroll d’aquell animal, que es comunicava amb el soroll sec dels quelícers repicant, confirma preguntant:

– Qui dius que has vist en el Bosc Encantat?

El repic continua i la Fada d’Ales de Sang segueix escoltant cada cop més excitada.

– Ràpid! -Crida alçant el vol- Cap al Bosc Encantat… L’Ona és aquí!

Els golems, follets i criatures de magma alcen la vista al cel, escoltant riure estridentment a la Xàyde mentre s’allunya a gran velocitat. Donen mitja volta i posen rumb cap al Bosc Encantat.

* * *

Son prop de les vuit, l’Eugènia li ha deixat clar a la Júlia l’adreça on ha d’anar perquè l’ajudin a trobar a la seva germana.

urgell-metroBaixa del metro a la parada d’Urgell.

En pujar les escales cap al carrer, es queda sorpresa al veure al youtuber que parla de casos paranormals, al Docthulu. Aquest sembla haver-se adonat que l’ha reconegut i li somriu, però la Júlia no sap com reaccionar i simplement baixa el cap i segueix pujant les escales.

Què tonta soc. Podria haver-lo saludat. O al menys haver-li correspost el somriure…” pensa dins seu.

El cor li fa un salt quan comença a veure per les parets de la Ronda de Sant Antoni els papers de la recerca de l’Ona. Li dona unes quantes voltes a com podrien haver arribat a allà; tot i que aviat arriba a la llibreria “Necronomicon”, que té les persianes mig baixades.

Amb els nusos pica sobre la reverberant persiana de ferro.

Surt una noia de cabells vermells i llavis negres, els ulls maquillats molt foscos i sota del negre llavi inferior un pírcing de boleta.

– Qué quieres? -pregunta la Naiara.
– Em dic Júlia, vinc preguntant per la senyora Maria Rosa. És aquí oi?

La Naiara se la mira de dalt a baix i pregunta:

– Júlia?

Ella sorpresa afirma amb el cap.

– Mucho gusto bonita, te estábamos esperando. – diu aixecant la persiana perquè pugui entrar. Quan la te al costat li diu- Me llamo Naiara, pero puedes llamarme Nai.
– Hola Nai, espero no haber llegado demasiado tarde… o temprano.-diu la Júlia amb un accent clarament català.
– Puedes hablarme en catalán que te entiendo, eh? Yo no lo hablo porque me siento gilipollas. -diu tot rient.

Un cop a dins la Júlia respira aquell olor d’encens que impregna aquella llibreria tot i no estar-ne cremant en aquells moments. Els llums estan apagats, excepte la llum groguenca que surt a través de la porta, al fons del local.

La Naiara tanca la porta de la botiga, dringuen les campanes.

Acompanya a la Júlia fins a la porta il·luminada, en creuar-la troba a un grup de sis noies de diferents edats que les esperen. Entre les noies hi veu un rostre conegut, el de la Jessica.

La més gran de totes és una dona de més de cinquanta anys, amb els cabells tenyits de ros i una permanent moderna, que amb un gran somriure pintat de carmí li diu:

– Benvinguda Júlia. T’esperàvem. Seu, que ens presentem.

La Júlia seu a una de les cadires que rodegen aquella gran taula rodona plena de glifs rascats sobre la fusta. Al seu costat seu la Naiara i a l’altre cantó hi té a una noia de faccions mexicanes, l’Estefania.

– Jo em dic Maria Rosa. Soc la propietària d’aquesta botiga, ara amb les llums apagades no llueix molt, però espero que aviat la sentis collidora. L’Eugenia m’ha explicat que t’ha parlat una mica sobre nosaltres i el que fem, no?
– No exactament… -diu la Júlia amb un filet de veu. L’Estefania i la Naiara somriuen.
– Bé, hauràs vist que aquesta és una llibreria especialitzada en màgia i esoterisme… -diu la Maria Rosa a mode d’introducció.

La Júlia afirma amb el cap.

– Des de petita tinc un do, he connectat amb la meva energia interior i puc canalitzar-la per veure coses que els demés no poden. Amb el temps he anat adquirint més control sobre aquesta energia interior fins a tal punt que he arribat al quart nivell de la Wicca. Existeixen set nivells. El bàsic, en el que sents la crida i fas els primers passos cap a la Wicca. On esteu totes vosaltres.

La Júlia fa una mirada a les altres sis noies que seuen a la taula.

– Després va pujant segons el coneixement que tens, fins al punt d’arribar al quart nivell. Arribat a aquest punt, les persones que arribem al quart nivell podem tenir deixebles. De fet se’ns ordena que en tinguem. Per tant, aquí el que faig amb aquestes noies és ajudar-les a pujar de nivell ensenyant-els-hi tot el que sé.

Per uns instants la Júlia sent que potser no ha estat tant bona idea anar a allà. No està lluny de casa, no està en un mal barri, no està amb gent totalment desconeguda, al menys coneix a la Jessica; no obstant el tema de la bruixeria li imposa un cert respecte.

– Vinga noies, ara us toca a vosaltres presentar-vos. Carla, comença tu. -diu la Maria Rosa donant pas a la noia que té just a la seva dreta.

La Carla és una noia de pell negre i mitja melena rissada que li arriba a les espatlles. Els seus ulls marrons tenen un arquejat simpàtic, com si permanentment estigués ocultant un somriure. Les seves perfectes dents blanques li il·luminen la cara quan somriu al parlar:

– Bona tarda Júlia, jo soc la Carla. Soc l’ajudant de la Maria Rosa en el Necronomicon. Et donaria la benvinguda al grup, però això no és un grup, és una família… així que benvinguda a la família.
– Moltes gràcies Carla. -diu la Júlia emocionada per aquelles acollidores paraules; tot i que no sap com encaixar-les, al cap i a la fi ella només havia vingut buscant respostes, no amb la intenció d’afiliar-se a una secta ocultista.

La següent més a la dreta és la Naiara, que espera somrient el seu torn per parlar:

– Nos acabamos de presentar informalmente… -diu tot recollint-se el cabell vermell rere l’orella. Els seus ulls encerclats de negre tenen un blau cristal·lí i penetrant que intimiden una mica a la Júlia- Pero me apetece mucho darte la bienvenida a este cachito de coven.

La Júlia desconeix el que és un coven, però somriu agraïda i s’ho anota mentalment per esbrinar-ho posteriorment.

– Moltes gràcies Nai, tot i que bàsicament he vingut a buscar unes respostes. A demanar-vos ajut… No a unir-me a cap… -”Júlia no diguis secta, pensa un altre concepte” i prova sort- a cap coven. Espero no ofendre a ningú, de veritat.
– Júlia, no tinguis por. -diu dolçament la Maria Rosa- Només ens estem coneixent. Aquest és el nostre lloc sagrat, el nostre aquelarre. Precisament per la teva seguretat i la de totes nosaltres has d’estar en pau i harmonia amb el lloc i el grup; és per això que resulta imprescindible que ens coneguem i respectem abans de començar a tractar el teu assumpte.
– A mi ja em coneixes. -diu la Jessica que és la que està a la dreta de la Naiara i a l’esquerra de la Júlia- Quina sorpresa que tu, precisament, siguis la Júlia sobre la qual hi havia tanta expectativa.
– Començo a pensar que vas tenir alguna cosa que veure amb les al·lucinacions de l’Emma…

La Jessica somriu i pica l’ullet.

Gràcies” vocalitza la Júlia sense parlar tot mirant a la Jessica.

La següent a parlar és la noia que la Júlia té a la dreta. Una noia d’ulls grans i marrons, de llargues pestanyes naturals, amb el cabell castany clar i rostre infantil, aparenta ser més petita del que és.

– Hola Júlia, em dic Sonia. És un plaer conèixer-te per fi. T’obro les portes del meu cor i t’acullo al coven amb tot l’amor i el respecte. Benvinguda.
– Moltes gràcies Sonia, em sento realment acollida per totes vosaltres. Sou molt amables. – La Júlia es queda poc a poc sense paraules, li dona la sensació de repetir-se tota la estona, perquè no pot fer menys que agrair a cada una d’aquelles paraules aparentment boniques i sinceres.

La següent en parlar és la que està a la dreta de la Sonia. Una noia de mirada una mica tímida:

– Bé, jo soc la Laura, no sé què més dir-te que no t’hagin dit ja… -somriu una mica nerviosa- Subscric el que diuen totes les meves germanes. Benvinguda.

Somriu i aparta la mirada a la següent, sense quasi deixar temps perquè la Júlia pensi un agraïment personalitzat, així que només té temps de correspondre amb un somriure i un petit gest de gratitud amb el cap.

L’última en parlar és l’Estefania, que espera impacient parlar amb la que ha aixecat tantes expectatives al coven. Pensa que la Júlia pot ser un obstacle que s’interposi en el seu objectiu per arribar a substituir a la Carla quan aquesta ascendeixi dins del coven.

– Hola Júlia, me llamo Estefanía y me alegro mucho de conocerte. De verdad. Se ha hablado tanto de la descendiente de Mary Ann Hobs. Ni más ni menos. .Y.. -agafa aire mentre la mira de dalt a baix- ¡Caramba! Aquí estás, como traída por el destino.

L’Estefanía conclou amb un somriure fingidament dolç i la Júlia sent que si li respon ha de justificar-se; però s’ho fa venir bé per introduir el tema.

– Certament no us hagués conegut mai si no fos perquè la meva germana ha desaparegut. Vaig demanar ajuda a la meva nova veïna, una velleta molt simpàtica que es diu Eugènia i…

Mentre la Júlia seguia explicant les noies es miraven sorpreses les unes a les altres, ignorades per la Maria Rosa que seguia escoltant amb un somriure a la Júlia.

– …em va dir que vosaltres em podríeu ajudar a trobar-la. Però no sé com.
– Hi ha més del que ens has explicat, oi? -diu la Maria Rosa estirant de la llengua a la Júlia- Tens una teoria sobre la seva desaparició i una prova que estava connectada amb el món màgic…
– Bé, si… -diu la Júlia assumint que per absurd que li soni haurà de compartir amb aquelles desconegudes la teoria que havia elaborat amb l’Eugenia- Crec que a la meva germana se l’ha endut un… esser feèric.

A la Júlia el terme “esser feèric” li sonava més tècnic i menys fantasiós, però en el fons acabava de dir que se li havia endut la germana una fada i es sentia, en part, ridícula. Era l’única d’aquella sala que ho trobava ridícul.

– No et preocupis, la trobarem. -diu la Maria Rosa.

La Jessica afirma amb el cap totalment mentalitzada per ajudar-la.

– Les fades, o éssers feèrics com bé has dit, son entitats molt perilloses, associades a vegades a mals esperits o a dimonis. Les fades i les bruixes, si bé van compartir aliança en un passat molt llunyà, fa segles que estem enfrontades. La tradició les pinta com a fades benèvoles, fades madrines, que cuiden i protegeixen… En canvi a les bruixes ens pinten verdes, lletges i corruptes.
– Hi ha molts interessos ancestrals per que se’ns vegi així. – Explica la Maria Rosa- Per entendre-ho caldria remuntar-se a principis del temps…. Però entrem en matèria. A veure noies, què penseu que podem fer amb el cas de la Júlia? Com podem recuperar de l’inframon a aquesta nena de les urpes d’una fada?
– Fem un “expeterem mediocris”. -Proposa la Laura.
– Si invoquem a una fada dins del pot, això no ens retornarà a la nena. -reacciona la Jessica- Necessitaríem a una germana de nivell 1 o 2. No som prou fortes per creuar mons…
– Us oblideu de que ara ja sou 7. -remarca la Maria Rosa amb un somriure conspirador.

Totes es giren cap a la Júlia, la setena noia d’aquella sala, sense comptar a la Maria Rosa que és un nivell superior.

La Carla xiuxiueja:

estrelladelhada– L’estrella de la fada…
Pero para usar el heptagrama deberíamos emplear un cuerpo humano. -diu l’Estefanía mirant a la Maria Rosa amb expectativa.
– Efectivament, i crec que ha arribat l’hora que participeu en la primera dominació energètica. Tancareu a la fada dins meu.

Totes hi estan d’acord, ajuden a la Maria Rosa a desmuntar la taula central rodona que presidia la sala, i rodolant la deixen recolzada a la paret.

Encenen espelmes per veure-s’hi quan apaguen el llum elèctric.

La Maria Rosa treu un pot d’un líquid vermell que recorda la sang, dibuixa al terra una estrella de set puntes amb ella i s’asseu en una cadira de fusta just al centre.

Totes s’agafen de les mans, fent una rotllana al voltant de la cadira, cada una en una part de la estrella.

– M’ha dit l’Eugènia que dus una propietat preuada per la teva germana en les últimes hores entre nosaltres oi?
– Si.. -respon la Júlia tot agafant de dins de la bossa el diari de la seva iaia.
– I la vareta?

Totes miren amb gran expectativa la vareta que treu. A alguna se li escapa algun sospir d’admiració i d’enveja.

– Fes una línia vertical amb la vareta per sobre del diari i després una més curta que creui aquesta per la part de sota.

Així ho fa ella i torna al seu lloc.

La Carla fa la invocació i la Maria Rosa va baixant el cap, de cop es comença a ofegar.

– Sobretot! No us deixeu anar, estem establint contacte. L’estrella s’ha de mantenir ferma i impertorbable sigui el que sigui amb el que ens trobem.

El primer indici apareix quan les espelmes comencen a contraure la seva flama i la llum es torna més tènue.

La Maria Rosa comença a convulsar, primer son com espasmes i vibracions, però ben aviat es torna tot una bellugadissa sencera que en més d’una ocasió li fa alçar el cul de la cadira.

La Júlia està molt espantada. Es pregunta dins seu com ha anat a parar ella a allà i ràpidament en recorda el motiu. Està allà per salvar a la seva germana de les urpes d’aquell esser que se l’ha endut.

De sobte deixa de sacsejar-se i resta immòbil, amb el cap baix i els ulls tancats.

Quan poc a poc alça el cap, lentament, en un moviment harmònic i interromput, totes les noies miren expectants. La Júlia nota tremolar les cames, quan mira a la Maria Rosa, per molt que li veu el mateix rostre, ja no fa la mateixa cara.

Amb el cap alçat frontalment, obre els ulls i els té totalment en blanc, estan girats cap amunt, però l’efecte és que se li han esborrat les ninetes. Té l’expressió totalment relaxada, no expressa ni dolor, ni ràbia, ni pau, ni alegria, ni simpatia, ni animadversió… Segurament, si algú s’atrevís a tocar-li la cara, li notarien la pell flonja i destensada però la impressió que té la Júlia, en no veure cap micro expressió en les seves faccions, és la d’una nina de porcellana.

El cap de la Maria Rosa, si és que encara se li pot dir així, gira totalment cap a la dreta, on hi ha la Clara, senten que les mira una a una, de dreta a esquerra, el rostre segueix sent de nina de porcellana, sense cap expressió, en arribar a la Júlia es para més del compte.

– Tu… -diu la Maria Rosa amb una veu molt més aguda i distorsionada del que es podria fingir.

Davant d’aquella antinatural mirada, la Júlia té ganes de plorar, per uns segons està a punt de deixar anar les mans de la Jessica i de la Laura. Però es manté ferma, recorda que l’estrella no s’ha de partir.

El cap de la posseïda segueix mirant, analitzant cara per cara, com si en pogués veure l’ànima.

– On m’heu portat? -diu aquella criatura dins del cos de la Maria Rosa.
– Aquí les preguntes les fem nosaltres! -diu imperativament la Carla.
– Júlia, son mala companyia, fuig. -diu la Maria Rosa mirant a la Júlia amb els ulls en blanc.
– On tens a la meva germana!? -exclama ella estrenyent les dents de ràbia i por a la vegada.
– L’Ona ja no tornarà. Està amb nosaltres, per sempre. -sentencia la Pètal dins del cos de la Maria Rosa.

La Júlia poc podia sospitar que a l’altre cantó, al món de la Fantasia, mentre la Pètal convulsa a l’aire davant de l’estupefacció de l’Ona, per l’horitzó apareix la Xàyde calcinant el Bosc Encantat al seu pas.

La Pètal en percebre-ho vol ajudar a l’Ona i per alliberar-se d’aquell encanteri ha de lluitar contra la seva presó.

– Júlia. -diu la fada a través de la Maria Rosa- L’Ona està bé. Fuig… FUIG!

En xisclar l’últim “fuig” la Maria Rosa es clava les ungles sota dels ulls i estirant cap avall es rasca tota la galta fins al coll, fent-se saltar la pell i sagnant.

– Para! – crida la Carla.
– Allibereu-me o no pararé de rascar fins a notar l’os. – diu la Pètal desesperada per alliberar-se i poder ajudar a les seves amigues.
– Torna’ns l’Ona, desgraciada! -crida la Júlia.
– Ben mirat, si deixo cega a la vostra líder seria una victòria per les fades. -diu amb una espècie de mig somriure als llavis tot posant-se els dos polzes als ulls.
– Ho sento Júlia… -xiuxiueja la Carla- Esperit maleït, jo t’allibero.

De cop i volta les flames de les espelmes tornen a fer la llum normal. La Maria Rosa cau de genolls a terra, xisclant al tocar-se la cara sagnant.

La Carla s’agenolla al seu costat i crida:

– Porteu la farmaciola!

Després de fer-li les cures a la Maria Rosa, parlen del que ha succeït. Tot i no tenir a l’Ona de tornada, consideren una victòria tenir la certesa que l’Ona realment és a l’altre costat.

La Maria Rosa estava realment esgotada i la reunió no va poder continuar; així que la va dissoldre fins al pròxim dia.

En tornar cap a casa, la Júlia va pensant com s’ho farà per salvar a la seva germana.

Cavil·lant quin seria el seu pròxim pas arriba a casa i es troba a la seva mare plorant en els braços del Gerard. Sense dir res, guardant-se per ella tot el que ha viscut, es suma a l’abraçada silenciosament.

Aquesta nit, el silenci diu més que les paraules i aquesta abraçada abriga més que les mantes.

A l’hora d’anar a dormir decideixen que avui dormen tots tres junts. Demà ja serà un altre dia.

* * *

Sirhan porta hores caminant pel Bosc Viu, el combat amb l’Esperit del Bosc l’ha deixat esgotat i la pèrdua de l’Amic, el Drac, l’ha destrossat per dins. El guepard pot percebre l’estat del seu amo i camina capcot al seu ritme.

– És tot culpa meva… -diu en Sirhan donant una puntada de peu a una pedra que surt disparada cap a la bora del camí- Si no hagués mort al pare de l’Amic ara seria amb ell i tots estaríem millor. Potser he de ser un esclau perquè no tinc fusta de res més… Aquesta aventura està sent un fracàs. Mira’m!

El guepard es para i el mira impassible girant lentament el cap.

– Soc un noi normal. No tinc una super força, la tribu dels pells vermelles son més corpulents que els pells verdes. No soc el més intel·ligent, els pells blaves son més astuts que nosaltres… Els pells verdes som sigil·losos, àgils i ens camuflem bé… les habilitats d’un covard.

La mirada del guepard es torna severa i penetrant.

– Si m’haguessin donat la Pedra de la Llar, quan vaig partir, ara en faria ús per tornar a casa i rendir-me!

El guepard himpla tot saltant-li a sobre.

– Escolta’m bé Sirhan, estic fart d’escoltar-te ploriquejar. El meu amo es un guerrer, l’escollit del seu poble per a salvar-los; doncs només tu podràs acomplir aquesta escomesa. Has de trobar l’unicorn, donar-li mort i amb la seva banya purificar per sempre més les aigües del teu poble. -Sirhan escoltava atentament, sorprès sota les urpes de l’enorme guepard- El drac sabia perfectament a què venia i quins perills corria; doncs ell sabia com jo que només la tribu dels colors pot ser digne de coexistir amb els animals en les nostres terres. Vosaltres cuideu de les plantes i dels animals. Certament caceu, com ho fem nosaltres, però també allibereu cries que s’han quedat atrapades, ens cureu quan fa falta, planteu arbres on no n’hi ha i cuideu dels que estan malalts.

– Guepard, parles! -diu sorprès Sirhan.
– Si, Sirhan, parlo. I tu, escoltes?
– Si… Però em parles de la meva tribu, no de mi.
– La tribu t’ha escollit a tu perquè sap lo complicada que és aquesta missió. Matar un unicorn és de les coses més complicades i perilloses que pots intentar. Però has de ser fort Sirhan, perquè ara t’estàs enfrontant al Pou de la Veritat, on pot ser que et perdis per sempre si no tens ferm el teu objectiu.

Sirhan alça la vista i entre les potes del guepard hi veu en l’horitzó un pou gran, de pedra amb clapes de verdet i molsa, del travesser de fusta en penja una gruixuda corda que descendeix cap a les profunditats del pou. Les potes del felí afluixen la pressió i alliberen al noi, que s’aixeca lentament. Sense perdre el pou de vista, xiuxiueja:

– Gràcies guepard, m’has salvat… – fa uns cops de palmell al cap de l’animal i camina cap al pou.

En arribar-hi sent un enorme respecte. Sap que està davant d’unes forces màgiques incontrolables. No és un poder màgic controlat per una ment com la de l’Esperit del Bosc, aquest poder és un poder elemental. Sirhan mai s’hagués plantejat enfrontar-se a la llum del sol o d’una estrella, a les ones del mar o a la força d’un huracà… Mirant a les profunditats del pou es repeteix que no s’ha d’enfrontar a aquest pou ni a la seva màgia, només travessar-lo. Només resistir-lo.

Llavors sent dins seu la força del guerrer, sent bullir la sang del seu llinatge i recorda totes les cares del seu poble d’homes i dones, d’adults i nens, i sap que té que fer-ho. Que per ells suportarà l’escalfor del sol més rogent, solcarà les onades més grans o travessarà els huracans més potents.

– Tu no pots seguir-me pel pou, i segons el nostre Xaman haig de creuar el Pou de la Veritat per arribar a les Mines Tenebroses.
– Fes el que hagis de fer Sirhan. Soc el teu acompanyant i et buscaré siguis on siguis. Si has de partir sense mi, que això no sigui un “adéu”, si no un “a reveure”. Provaré de trobar una sortida del Bosc Viu, ara sense l’Esperit del Bosc serà més fàcil.
– Però si tu pots trobar-ne la sortida jo també podré. Potser el Xaman va dir-me que creués el pou per escurçar el camí.
– O pot ser que t’ho estiguis plantejant, perquè el Pou de la Veritat està exercint el seu poder sobre teu. Tots els dubtes que tinguis es faran realitat, totes les teves pors, els anhels, els vicis, els odis… És una força molt poderosa la del Pou, i amb prou feines hi has posat un peu a dins.

Sirhan mira cap a les profunditats del pou i dins seu sap que té la decisió presa.

* * *

Inhorn i la petita fada amnèsica de cabell roig arriben a un petit cim rocós on esclaten les ones d’aquell mar platejat. Cada explosió de les ones evoca olors fresques i suggerents, totes elles evoquen a records de tots tipus, la imatge calidoscòpica de les gotes d’aigua separant-se com un cristall fet a bocins, brillants com diamants i efímeres com una brisa, és hipnòtica.

– Unicorn, no et puc demanar que m’acompanyis en aquest viatge tant perillós. Tu ets un animal de bondat i em temo que l’esperit que regna el Bosc Viu no sigui benèvol amb tu. -diu la petita fada.

Inhorn no l’entén, a penes l’escolta, està veient en les ones als seus companys com l’abandonaven amb indiferència, recordant-se a si mateix esperant-los i sent atacat per la malvada fada vestida de negre.

– Gràcies per la teva amistat. Mai t’oblidaré unicorn. – diu la fada tot donant-li l’esquena i allunyant-se poc a poc entre les roques, de camí cap al Bosc Viu.

Inhorn no s’ha donat compte, ara hi veu aquella gràcil criatura alada, aquella pegassa que volava entre les estrelles com una divina aparició, com un àngel. Recorda també com el va ignorar.

De cop sent l’impuls de dir-li adéu a la petita fada de cabells vermells, prefereix decidir ell mateix posar final a aquella relació abans que sigui ella qui li trenqui el cor de nou com ho fa tothom abandonant-lo. Però quan es gira, la fada ja no hi és.

Una enorme onada esclata darrera seu i els diamants d’aigua el cobreixen, amagant la seva llàgrima. Una pena, com mai l’ha sentit s’apodera del seu gran cor. Quasi li costa respirar. Mira al seu voltant i no sap on anar, se sent sol, desemparat.

Novament, una onada esclata amb força contra la roca, i ell es gira cap a l’explosió i no sent cap mena de por. Aquell impacte l’esclafaria. Si es posés entre l’aigua i la roca, un impacte potent com aquell li estalviaria qualsevol sofriment. Fa una passa cap al marge. Se sent tranquil, se sent segur, sent que no hi té res a perdre.

De cop hi ha quelcom que el molesta profundament, l’irrita i el fa sortir d’aquella espècie de Nirvana. Son els càntics dels seus amics, els Nervals, que entre onada i onada pot divisar-los entre les cortines de gotes d’aigua.

La cançó és horrible i molesta, però precisament això li fa prendre consciència que es troba en el Trencaones de l’Adéu, famós pel seu poder a fer renunciar a coses. Qui passa per allà perd el seu amor, el seu regne, la seva fortuna, la seva fe, la seva il·lusió o inclús la seva vida.

Inhorn fa un pas enrere i apartant la vista del mar pensa que ja ha deixat prou coses enrere i no pensa deixar sola a la seva diminuta amiga.

Trotant per les roques entre les explosions d’aigua brillant s’allunya del trencaones maleït, els nervals, contents, retornen a les profunditats del mar platejat conscients que acabaven de salvar-li la vida al seu amic.

Els cascs de l’unicorn repiquen contra les roques humides que rellisquen, però mantenint l’equilibri aconsegueix arribar a terrenys més secs per on pot galopar més àgilment fins que veu un petit punt vermell saltant de roca en roca i s’hi para al costat.

Baixa el cap a ran de terra per veure-la bé, a mode de salutació. La petita fada es gira amb els ulls plorosos i alegres a la vegada i se li abraça al morro.

– Unicorn! M’has seguit? Ets boig i adorable a la vegada! -diu la fada- Mira, ja que ets aquí, m’ajudaràs a escollir cap a on anar…

L’Inhorn no entén res del que li diu aquella petita criatura que sembla alegrar-se molt de veure’l.

La Fada li senyala una cova fosca i tètrica, també li senyala una paret d’arbres que s’estén horitzontalment davant seu, al capdamunt d’aquella pronunciada pujada de roca pelada i finalment li senyala un caminet al mateix nivell que continua a peu pla rodejant la muntanya rocosa.

L’Unicorn entén que la fada li està proposant tres opcions per prosseguir el camí cap a l’entrada del Bosc Viu.

La primera opció fa respecte. Certament sembla que la cova s’endinsa cap a la roca en direcció al bosc. Si hi entren podria ser que trobessin una sortida que els permetés sortir dins del bosc.

La segona opció és complicada, no només per lo pronunciat del pendent; si no per lo estret del pas entre els arbres, la seva amiga hi podria passar sense problemes però ell tindria més dificultats.

La tercera opció, la del caminet, és poc perillosa, però també li dona la sensació que els allunya del seu objectiu: entrar dins del bosc i parlar amb l’Esperit del Bosc Viu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s