Entrega 11 – Sirhan i Inhorn

Sirhan mira al pou de les veritats. El Guepard pesa massa per baixar-lo, no es pot arriscar a no poder-lo treure mai més d’allà dins.

autodeterminació-censtotal

– No pateixis Sirhan, descendent de Yuri, segueix el teu camí. Ha estat un honor acompanyar-te fins a aquí. -diu el guepard inclinant el cap.
– No. No et deixaré aquí sol… -diu el pellverda inclinant també el cap i recolzant-lo contra el del felí.
– Llavors no serà decisió teva. A reveure amo, seré sempre el teu lleial servidor. -diu solemne el guepard fent una passa enrere i separant els dos caps.
– Lleial company, no servidor. -xiuxiueja trist Sirhan al veure com l’últim dels seus acompanyants se’n va.

D’un salt el guepard entra cap a l’interior del bosc. Sirhan corre uns metres darrera seu, però els enormes salts del felí l’han deixat molt enrere, perdent-se de vista mútuament.

Sirhan tanca els ulls, respira profundament, escoltant el batec del seu cor i prenent consciència d’on rau el seu valor, per fer-ne aplec i continuar el camí completament sol.

En el fons del pou, una llum blava sembla donar-hi prou visibilitat.

Mentre descendeix no pot deixar de sentir que potser, si el drac també l’hagués deixat potser ara seria viu i ell mort.

En tocar de peus al fons, pot veure-hi una gruta rocosa, amb uns cristalls blaus radiants de llum que despunten de la paret.

En endinsar-se per la gruta més sol i vulnerable se sent. Les parets són cada cop més estretes, però no es planteja tornar enrere, principalment perquè el pas es tant estret i irregular, havent d’inclinar-se, torçar-se i estrènyer-se per alguns trams que no sap com podria desfer el camí marxa enrere.

En Sirhan té les galtes estretes entre les dues parets, el pit i l’esquena fan pressió contra elles al respirar. Els seus esbufecs per falta d’aire fan alçar pols , té les cames humides de fregar contra la roca molla d’aquell fred pas subterrani i els dits dels peus congelats de la baixa temperatura.

Decidit a seguir endavant fins l’últim pas, Sirhan buida tot l’aire del pit i a risc d’esgarrinxar-se el cos i la cara contra la pedra, fa un últim pas per creuar aquell estretament. No sense esforç ni patiment aconsegueix creuar-lo i en girar una cantonada de la gruta, les estretes parets quedaven enrere i davant seu es trobava el seu poblat. Tenia una doble sensació, la de confort i caliu, però també la de fracàs i decepció. Estava tornant al poble amb les mans buides, les dones del seu poblat, amb els pits secs intenten alletar a les cries que gemeguen amb un plor esquinçat i malaltís, tenen els ulls plorosos de resignació. Els vells el miren amb cara de reprovació i decepció, els més joves amb menyspreu i brillantor de ràbia als ulls…

Surt el xaman de la seva cabana i esgrimint el seu ceptre de fusta fet amb closques seques que repiquen com a cascavells, diu:

– Sirhan, ets la deshonra del poblat. El teu deure era salvar al poblat, ho dus a la sang. Has decebut al poblat i no ets mereixedor de la sang que corre per les teves venes. Sabia que no series capaç d’acomplir la teva missió.
– Em sap molt de greu, oh Xaman, digues-me com ho puc fer per compensar el meu fracàs.

El Xaman es treu un ganivet corbat del cinturó i l’ofereix a en Sirhan.

– Obre’t les venes i retorna la teva sang al poblat. Amb la màgia dels ancestres purificarem l’aigua amb ella i al menys així la teva mort haurà saldat la teva penosa existència.

Sirhan no diu res, pren el ganivet, es posa de genolls al riu i es fa un profund tall als dos canells. La tèrbola aigua es comença a tenyir ràpidament de vermell i Sirhan tanca els ulls.

* * *

Inhorn camina cap a la cova, la petita fada de cabell vermell el segueix.

L’entrada és gran i la llum de l’entrada il·lumina fins al fons, on comença una gruta rocosa.

Inhorn s’ho mira preocupat, no pot endinsar-se gaire en un camí com aquell si s’estreny gaire més.

La llum és blavosa i prové de més a l’interior.

Poc a poc van avançant. La fada va davant i l’Inhorn la segueix de prop.

domund

Per les parets, uns cristalls de color blau emeten una tènue llum hipnotitzadora i relaxant.

De sobte, els cristalls de tota la cova es posen a fluctuar la intensitat, de major a menor, arribant a quedar-se a fosques en algun moment. En un d’aquests, l’Inhorn deixa de veure la fada davant seu i la fada ja no veu a Inhorn al seu darrera.

L’unicorn escolta passes al fons del passadís.

Quan hi arriba veu un llarg camí per on hi passen tot d’unicorns com ell. Per un moment se sent feliç de tornar a casa amb el seu arment, però de sobte un plor udolat arriba a les seves orelles.

Davant seu centenars d’unicorns desfilen uns rere els altres, impertorbables.

Cansat i preocupat per aquell plor, Inhorn busca la manera de grimpar dins una roca més alta des d’on pot veure millor la situació.

unicornsEn aquella amplia gruta els unicorns caminen en files de tres o quatre sobre una catifa de brots joves i verds que apareixen al seu pas. A un cantó de l’arment està ell i a l’altre cantó un petit cadell de gos amb la pota atrapada en un forat.

Inhorn alça el cap preocupat, mirant tot l’arment que impertorbable avança ignorant al pobre gosset que s’ho mira suplicant ajut; però els unicorns son éssers superiors, estan per sobre del bé i el mal, la vida i la mort, son forces de la natura com el vent i el mar, com la llum del sol sota el qual esdevenen tan massacres com els actes més bondadosos i desinteressats.

A l’altre cantó de la filera incessant d’unicorns, per darrera del gosset atrapat, uns ulls vermells injectats en sang brillen a la foscor. El cadell, resignat a que no l’ajudin, s’estira al terra amb el morro entre les potes.

foto-huargo-o-warg-en-el-hobbit-283De la foscor apareix el propietari de la sanguinària mirada, és un huarg que deixa una fastigosa filera de babes al seu pas. Aquella amarada llengua llepa els ullals en veure aquella petita criatura que li dóna l’esquena. Inhorn es posa dempeus sobre les dues potes del darrera i renilla amb energia, tant és així que els unicorns es giren, el gosset alça les orelles com qui alça les celles i torça el cap encuriosit. El huarg, més apartat pot veure’l i per por de perdre la seva presa s’encongeix, tensant el seu cos pel salt letal sobre la seva jove presa.

Els ulls d’Inhorn s’obren com a plats, plens de terror i indignació. Fent aplec de totes les seves energies, valent-se de l’adrenalina de la seva desesperació, fa un salt impossible per sobre de tot l’arment, aterrant a l’altre costat.

Paral·lelament l’huarg salta sobre el gosset obrint les seves poderoses gargamelles, Inhorn abaixa el cap envestint amb la seva majestuosa banya. La col·lisió entre els dos animals té lloc just a sobre del gosset, encongit i espantat.

L’escena decisiva es congela pels tres protagonistes, els unicorns segueixen desfilant. L’huarg està per sobre l’unicorn amb la boca oberta pel voltant del coll d’aquest, que es manté sobre les dues potes del darrera, les del davant estan encongides. Un esquitx de sang ruixa el cadell que tanca amb força els ulls.

La banya de l’unicorn ha travessat el coll de l’huarg, que no ha pogut finalitzar la seva queixalada mortal. Inhorn gira el coll i pel propi pes, el gegantí llop llisca per la banya fins a caure al terra, formant un bassal amb la seva sang.

El cadell obre els ulls i es topa amb la compassiva mirada de l’unicorn de crin blava i banya ensangonada. Fent ús de la seva banya ajuda al cadell a treure la pota del forat, aquest se la llepa, borda tres cops, esbufega amb la llengua fora i remenant la cua se‘n va corrent per una de les obertures de la gruta blavosa que porta a un espai més gran.

Inhorn el segueix, però en creuar el llindar no hi veu el gos, si no la mort personificada que obra els ulls per mirar-lo com si ja fos mort. Les cames li tremolen com mai ho han fet, el cor li batega tan fort que l’asfixia.

Instants abans, mentre l’Inhorn s’havia trobat davant seu aquell interminable arment, la fada de cabells rojos estava sola en una d’aquelles grutes blavoses amb pedres brillants incrustades a les parets.

Després de vagar sola i perduda, preguntant-se si seria capaç de trobar al seu nou amic, un riure femení tètric i torbador ressona per tota la gruta. Les ombres amorfes es belluguen mentre les rialles van canviant de lloc.

images (5)Finalment una dona vestida amb parracs grisos i negres es presenta davant seu. Té el cabell canós però conserva un to fosc. La seva cara demacrada s’amaga rere un fi bel de cabells sota els quals destaca el blanc dels seus ulls i el pervers somriure que s’hi amaga a sota. La bruixa empunya un bastó llarg fins al terra, en l’extrem superior hi pengen grosses plomes negres i grises.

De la part posterior del cinturó la fada es treu un ganivet fet per ella. La bruixa camina cap a ella, segueix rient.

– Deixa’m passar. – exclama ella amenaçadora.

La dona fa que no el cap sense apartar-li la mirada ni perdre aquell torbador somriure.

– Que vols de mi? – pregunta la fada.

La dona segueix avançant sense respondre, marcant cada passa amb un ferm cop de bastó al terra.

La fada dona la volta i es troba de cop amb la bruixa just a les seves esquenes, allargant la mà per engrapar-la.

– Vola! – crida la Flama volant cap a ella.
– No puc volar! – Diu la fada donant un cop de ganivet a la mà de la bruixa.
– Si que pots germana meva. Totes les fades podem!
– Jo no soc una fada! – crida ella tot esquivant un cop del bastó de la bruixa.
– Ets una fada! Ets la meva germana! Ets la guardiana de la porta principal del Palau de Nacre!
– No! – es nega obstinada.

La Bruixa inicia un ritual amb el bastó en el que deixa atrapada a la petita fada en un camp d’energia invisible i a través del qual la projecta una vegada i una altre contra la paret.

crystal-758818_1920Amb un d’aquests impactes, la fada s’agafa a un dels cristalls blaus. S’hi agafa amb força i tanca els ulls. Els seus diminuts músculs estan entumits i cansats quan percep que ja no està lligada a cap nexe d’unió màgic amb el bastó de la bruixa.

Quan vol obrir els ulls, sent com si es precipités pel buit, però en realitat no està movent-se del lloc. És la seva ment que es tanca dins de si mateixa i pren consciència d’un tot. La informació de tot li és revelada i el cristall blau al que s’agafava es desancora de la paret quedant-se-li a les mans.

Al fons de la gruta hi veu passar al l’Unicorn, sembla que segueixi quelcom.

* * *

Sirhan obra els ulls i ja no està en mig del riu del seu poble, s’ha demostrat a sí mateix que és capaç de donar la seva vida per salvar al seu poble. Es troba al centre d’una immensa sala subterrània d’aquella cova. Davant seu, apareixent per una de les galeries un unicorn de crin blava, és Inhorn.

images (6)Els ulls se li obren com a plats. No veu un animal, veu el seu destí. No veu una presa, si no una meta, un repte a guanyar. No és un animal mític, és la cura miraculosa pel seu poble. No veu la por en els ulls d’aquella criatura, si no la llum de la victòria resplendint.

Per a Inhorn, la mirada d’aquell noi de pell verda no té cap confusió, és un caçador.

Sirhan desembeina l’espasa d’acer èlfic i es posa a córrer rere l’unicorn, que dona mitja volta, corrent per la gruta. Davant seu es topa amb la fada, que amb un encanteri s’ha fet un anell amb el cristall blau.

L’unicon espantat renilla vàries vegades intentant avisar a la seva nova amiga, però aquesta està concentrada en Sirhan, la mirada és tècnica i calculadora. Amb la mà li fa un gest perquè segueixi fugint.

La fada cobreix tota la gruta de foc i el projecta cap a Sirhan, qui el rep amb l’espasa.

Gràcies al do que li va donar l’Amic, l’espasa té el poder de dominar el foc.

Amb l’espasa incandescent, la sacseja endavant i d’una fuetada el foc surt projectat cap a la fada com un raig concentrat. Aquesta l’esquiva i la gruta s’esquerda, caient roques despreses de la paret al seu costat. Això li dona una idea a la fada; així que es posa a l’altre cantó del despreniment i mira de fer-ne caure més per tal de barrar el pas al noi.

Aquest crida tot corrent cap a ella:

– Noooo! No és a tu a qui vull, és a l’unicorn.
– L’unicorn és el meu amic, posa’t amb ell i et poses amb mi. -respon la fada per una escletxa entre les roques.

Sirhan punxa repetides vegades entre les roques, però la seva espasa no encerta a ferir a la fada qui des de l’altre cantó provoca més despreniments.

La petita fada desplega les ales i segueix el pas de l’unicorn cap a la sortida de la cova.

Al sortir de la gruta, Inhorn mira al seu voltant. Està en mig del bosc viu, tot i que no havia vist mai tanta natura morta, al terra hi ha unes alforges. Amb el morro remena una de les butxaques i embolicat amb un tros de tela en cau un bolet. Fa molt bona olor.

Quan la fada surt de la gruta es troba a Inhorn menjant-se el Bolet de Donum. Eren les alforges que el guepard de Sirhan havia perdut tot salvant-se dels paranys del bosc.

– Compte! No te’l mengis tot! -diu la fada.
– Massa tard, ja no en queda. En volies?
– No… – diu la fada mirant perplexa a l’unicorn que sembla que parli com una fada.
– Escolta, com és que saps parlar el meu idioma? – diu l’Inhorn estranyat.
– No soc jo, unicorn, ets tu. T’has menjat un Bolet de Donum, una classe de fong que creix només a les proximitats del cristall de Donum. T’has fixat el cristall brillant de les parets, aquell blau? Era Cristall de Donum.
– Caram! Que n’ets de llesta! – diu Inhorn sorprès.
– He tocat el cristall de Donum i no només m’ha retornat la memòria si no que he après coses que no sabia, és com si sempre ho hagués sabut tot i ara ho recordés. És tant bona la sensació que me’n he fet aquest anell per dur-lo sempre amb mi.
– Així doncs saps com et dius?
– Les fades no tenim nom, tot i que encara no he decidit si jo vull ser-ne una. Tu tens nom?
– Em dic Inhorn. Com és que no tens decidit si vols ser o no una fada? Això no ho pots escollir.
– Les fades tenen la seva funció i la compleixen rigorosament, viuen només per la seva tasca. Jo en canvi sempre he volgut veure món.
– Per això eres tant lluny del regne de les fades? – pregunta Inhorn tot caminant bosc endins.
– No. Una bruixa va segrestar a la nostra reina Clar de Lluna, anava molt ben protegida amb talismans i un bastó màgic. Era molt poderosa. Va desmuntar tota la guàrdia, jo vaig ser l’única que la va poder seguir fins al bosc encantat, però allà un dels seus encanteris em va fer caure i del cop al cap que em vaig donar vaig perdre la memòria. Al despertar estava desorientada i em vaig integrar en l’entorn. Suposo que una part de mi s’alegrava de tenir una excusa per desatendre les meves funcions i poder viure l’aventura. Ara que recordo qui soc, una part de mi es plany.
– T’entenc… Dins de la cova m’he trobat amb l’arment d’unicorns, podria haver-m’hi unit i seguir el destí dels meus companys però hi havia un gosset. Un animalet atrapat del que tots els unicorns passaven de llarg, em trencava el cor. No soc un bon unicorn, hauria d’entendre que per nosaltres no hi ha bé ni mal, que la natura és com és i que nosaltres només actuem com a generadors de vida en la natura, tota la resta ja ve sola. Vida i mort és un cicle natural.
– Inhorn, mira al teu darrera.

A cada passa que Inhorn feia, creixia herba verda de la qual en brotaven flors de diferents colors.

Dins la cova, Sirhan amb llàgrimes als ulls va apartant roques per obrir-se pas a través del mur que li barrava el pas. Son llàgrimes de ràbia i d’impotència.

– Estava tant a prop d’aconseguir-ho. Tant a prop de salvar el meu poble, de donar sentit a la teva mort Amic… No puc defallir, haig de seguir. – remugava ell tot apartant grans roques, anant en compte de no apartar-ne una que li fes caure a sobre tota la resta.

Quan ja en porta unes quantes d’enretirades ja no arriba a agafar la següent si no és introduint-se pel forat que s’ha generat. A l’apartar una de les roques fa que es desprenguin les superiors sobre seu.

desprendimientoPer sort una roca gran queda travessada sobre seu, protegint-lo de les que li haguessin caigut a sobre i li rodolen més enllà dels peus tapant-li la retirada.

L’aire dins d’aquell tou de roques era enrarit, polsós i sec. Les llàgrimes li queden dibuixades de color blanc per la pols de roca.

Finalment, hi ha una roca molt gran, que empenyent s’enretira i li permet sortir d’aquella sepultura.

Sirhan es frega la cara, li pica la crosta que se li ha fet de pols sobre el suor i les llàgrimes. La seva mirada és determinada i té clar cap a on ha d’anar, les petjades de l’unicorn son inconfusibles allà dins.

No tarda en sortir de la gruta i veure al terra un rastre d’herba verda i jove que floria i s’estenia eixamplant-se el camí que havia iniciat l’Inhorn amb les seves passes.

Lluny d’allà, a l’altre extrem de tot el camí d’herba florida, l’Inhorn i la fada de cabells rojos es topen amb una espècie de fum negre que es regira davant seu.

– Compte Inhorn! Pot ser perillós.
– Ens demana ajuda. -diu l’unicorn mirant compassivament aquella massa de fum flotant.
– Crec que és la bruixa, l’Esperit del Bosc. -diu la fada.
– Però no està sola… Escolto dues veus. – xiuxiueja l’Inhorn.

20131023184427-unicornios-del-invierno-winter-unicornAmb la seva banya toca el núvol de fum negre i una llum brilla en el seu interior. Quan la llum s’apaga el fum es dissipa i apareixen dues figures del seu interior, una d’elles molt més gran del que s’esperaven.

Sirhan cansat i masegat, camina a pas ràpid, seguint el rastre de plantes. El seu pas no respecta flors ni plantes, trepitja amb fermesa a cada passa, només pensa en la seva presa.

És migdia, el sol cau a pes en les clarianes del bosc, Sirhan té gana, mig marejat continua caminant, no es permet defallir, la seva determinació es ferma i només pensa en que tot el sacrifici hagi valgut la pena.

– Sirhan, descendent de Yuri, futur guerrer de la tribu des pells verdes, portador de la marca de la compassió, destructor de mons, marxa d’aquest bosc. No ets benvingut.
– Aquesta veu la reconec! Esperit del Bosc! No pot ser, eres morta!

Les rialles s’escampen pels racons més llunyans del bosc.

– Jo no puc morir Sirhan… Renuncia a la teva recerca i accepta el destí del teu poble.
– Mai! – gruny el pellverda tot estrenyent les dents i prosseguint el camí.
– Tu ho has volgut… – s’escolta de fons.

cuervosL’aire s’esquerda amb l’aleteig de milers de corbs que surten de la foscor del bosc. Sembla que la negror cobreixi el paisatge entre la imatge esfereïdora d’aquells ocells de plomes negres volant cap a ell i les ombres del migdia que projectaven al terra.

Sirhan, amb l’espasa a la mà, fa unes passes rituals acompanyat d’uns moviments de l’espasa, com si fos un ball, una columna arremolinada de foc el cobreix i seguint la direcció de la seva espasa que apunta cap al eixam d’ocells, el torrent de foc els calcina a tots que cauen desplomats a terra.

Un xiscle d’horror s’escampa per entre els troncs d’aquell erm paratge.

Sirhan s’agenolla al terra i desesperadament comença a arrancar parts dels corbs per menjar-se’n la part menys cremada. Quan ja està tip, s’aixeca i continua caminant fins que finalment arriba a una clariana on es troba a l’unicorn, la fada i l’Esperit del bosc.

L’unicorn mira cap als costats, no veu una sortida fàcil i entén que ha arribat el moment de l’enfrontament. La mirada de l’Inhorn es torna freda i atenta, el seu cap lleugerament inclinat cap a endavant denota que està llest per l’atac.

flaming34-final.jpgLa fada es fa gran, de mida humana, el seu cabell vermell oscil·la amb les ondulacions de l’aire produïdes per les dues grans boles de foc que leviten sobre els seus palmells.

Davant de la fada i l’unicon hi ha l’Esperit del Bosc, personificat en una jove figura, sinuosa i esculpida amb escorça, vestit de molsa i fulles.

– Sirhan, descendent de Yuri, futur guerrer de la tribu dels pellsverdes, portador de la marca de la compassió, destructor de mons, sigues cabal. Renuncia a la teva missió. El teu poble sempre ha respectat la natura i els seus elements.
– Som una tribu de caçadors, només els més forts poden defensar les terres, només els més valents lluitem per sobreviure, a la natura no hi ha lloc per tots. Tots som menjar dels altres. Al meu poble no enterrem els nostres cossos, els portem al bosc i retornem el menjar als carronyaires i necròfags.
– Tu ets el representant de la mort Sirhan, l’Inhorn és vida. Mira al teu voltant… realment creus que permetré que acabis amb la vida de qui ens ha ressuscitat? Realment seràs tant desagraït?
– Poc m’importa la teva vida, bruixa. Te la vam prendre una vegada i ho tornaré a fer. – diu encenent la seva espasa d’acer èlfic.

Una enorme ombra tapa el sol del migdia sobre la clariana.

– No parlo de mi, talòs. Parlo d’ell… – diu la bruixa alçant el seu dit de fusta cap al cel.

vol-dracSirhan alça la mirada sense aixecar el cap, sense baixar la guàrdia, però la seva visió el fa desconcentrar-se completament. És el seu drac, l’Amic, que planeja fins a aterrar al seu costat obrint majestuosament les ales.

– Amic!? – pregunta incrèdul el pellverda – Amic ets tu!?
– Si, Sirhan, l’unicorn ens ha salvat. Li dec la vida.
– Però com!?? – diu ell abraçant-se-li a la immensa i escamosa panxa.

El drac plega les ales abraçant-lo.

Els tres rivals s’ho miren amb expectativa, a la espera de veure si allò li canvia les intencions al caçador.

– Unicorn. -diu solemnement en Sirhan – Tu tens el poder de la clarividència?
– Només si toco amb la banya allò del qual en vull saber més. – diu Inhorn.
– Toca’m. – diu Sirhan.
– Sirhan! No ho facis… – diu l’Amic.
– El Xaman em va avisar que em podria donar follia si ho feia. Però tinc un deure amb l’Unicorn. Després de salvar-te la vida no li puc donar mort. La meva única esperança és que entengui que el seu destí pot salvar moltes vides. Jo a la cova em vaig enfrontar a la tessitura i vaig acceptar el meu destí. Només prego perquè la noblesa d’aquest animal faci que accepti voluntàriament el seu destí. Si em torno ximple, Amic, mata’m.
– Et puc matar ja, doncs? – diu el drac torçant el cap, Sirhan somriu i camina cap a l’Inhorn.

Es troben a mig camí. Sirhan el mira fixament, amb tranquil·litat. Inhorn acosta la seva banya al cap de Sirhan i el toca. Té curiositat per veure d’on ve aquest guerrer.

Mil imatges impacten en la ment de l’Inhorn, veu la desnutrició, veu l’aigua infectada, els nens malalts, les mares seques, les persones grans morint abans d’hora… Unes llàgrimes regalimen per les galtes de l’unicorn de crin blava.

– Et van mentir Sirhan. No cal matar un unicorn per purificar-vos l’aigua. El Xaman de la teva tribu et va manar fer l’únic que sabeu fer. Matar i prendre les coses sense demanar permís.
– Mentida! Nosaltres sempre demanem permís a la terra per prendre’n els seus fruits, inclús als arbres abans de tallar-los. -respon ell aïrat.
– A si? I quants arbres us han dit que no? Quants ocells o esquirols us han recriminat que els deixeu sense casa per estar vosaltres més calents unes hores?

Sirhan no té paraules, és jove i li falta retòrica; així que es queda clavant-li la mirada a l’animal.

– Sanaré la vostra aigua Sirhan. Faré el llarg viatge fins al teu poble, però després marxaré. No vull el pes de la teva gent sobre les meves espatlles. Aquella terra és morta i la teva tribu haurà marxar d’allà o assumir el seu destí.
– És una tribu molt gran, no et voldran deixar pas marxar.
– Ho deixo a les teves mans, Sirhan. Confio en tu, portador de la marca de la compassió. -respon l’animal d’ulls blaus.
– Et defensaré amb la meva vida si fa falta, unicorn. – diu el drac fent un pas endavant.
– Gràcies drac. El meu nom és Inhorn, tens nom? – li pregunta al drac.
– Em dic Amic.
– Ella no té nom, però també vindrà amb nosaltres. – diu Inhorn mirant a la fada que apaga les esferes de foc amb cara compungida. – Passa alguna cosa?
– Em temo que els nostres camins es separen Inhorn. Des que tinc aquests nous poders, sé que la meva germana em busca, crec que estan en un greu perill. Em necessiten.
– Vindré amb tu! -diu Inhorn decidit.
– No, el teu destí està amb Sirhan. Ho he vist. Has d’assumir el teu paper en aquesta història encara que a voltes et pugui resultar penós, dolorós o insubstancial. Tot passa per algun motiu.

Inhorn mira fixament a la seva amiga i dels seus ulls en brollen un parell de llàgrimes que a mitja galta es converteixen en diamants.

– Pren les meves llàgrimes amiga meva, el seu poder ens unirà allà on estiguis i et guarirà amb la mateixa màgia que si et toqués amb la meva banya.
– Gràcies Inhorn. Haig de marxar, ho sento… – la fada alça el vol, marxant per sobre del Bosc Viu, rumb cap a les columnes de fum negre que provenen del Bosc Encantat.
– Has fet un gran present a la teva amiga Inhorn. Tu m’has salvat la vida, permet-me que jo també te’n faci un a tu.

L’Esperit del Bosc acaricia la natja esquerra de l’Inhorn i poc a poc li brolla el dibuix d’unes fulles enllaçades i unes flors de color blau.

– Seràs el meu herald, portaràs la vida allà on vagis. L’extensió del Bosc Viu.
– Gràcies. Diu Inhorn orgullós de tenir una missió pròpia.

L’Esperit del Bosc obre un conducte per sortir del Bosc Viu en direcció al poblat de Sirhan.

guepardoLluny, a mig camí, veuen una figura a quatre potes, és gran, robusta i felina. Aquesta es gira cap a ells i empren la carrera al seu encontre. Contra més a prop està més segur està Sirhan de que és el seu vell amic, el guepard gegant.

Sirhan es posa a córrer cap al felí i els dos s’abracen en un fort impacte.

– El meu lleial company! Com me’n alegro de veure’t. – diu tot fregant-li el cap, el felí llepa la cara de Sirhan qui riu feliçment.

Inhorn pot veure en aquell somriure que en realitat aquell noi és una criatura; doncs Sirhan només té quinze anys. Al seu costat, el drac s’ho mira amb mirada tendre perquè sap lo molt que s’estimen els dos companys.

Lluny de sentir-se en perill, Inhorn sent una estranya sensació de comunitat.

– Us n’heu assabentat? – Pregunta el guepard gegant a Sirhan – Està havent-hi un combat entre els essers de foc liderats per la Reina Fosca i les fades, liderades per una humana!
– Una humana? A Fantasia? – diu sorprès el noi.
– Hem d’anar a ajudar-les Sirhan! – implora Inhorn.
– Estan molt lluny, no hi ha manera que hi puguem arribar a temps. – respon ell.
– Però més val tard que mai, Sirhan. Potser els podem ajudar d’alguna manera.
– Inhorn, t’has compromès en ajudar al meu poble. Confio en la teva paraula.

Inhorn no deixa de veure les llastimoses imatges del poblat de la tribu dels colors, però en gran part pateix pel resultat d’aquesta batalla.

<< Entrega 10 – Entrega 12 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 11 – Sirhan i Inhorn

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s