Entrega 12 – La Batalla de les Fades

L’Ona i la Pètal sobrevolen el Bosc encantat, seguides de totes les fades, a la recerca de la germana perduda de la Flama.

– Pètal, per on comencem a buscar?
– No ho sé Ona, tu ets la reina… Els unicorns son savis, han creuat el bosc, però també son altius i distants. Probablement t’ignorin. Els Huargs saben tot el que passa al Bosc Encantat, però ells viatgen més de nit i ara dormen. Els peixos daurats tenen por dels humans, i tu sembles humana tot i tenir aquestes precioses ales, a més no surten de l’aigua. El clar de les cuques de llum és un lloc de pas, però les cuques de llum son unes mentideres. Els agrada enredar a la gent, dubto que ens serveixi de res el que ens diguin.
– Vaja Pètal… Què complicat m’ho poses! – diu l’Ona tot escodrinyant el Bosc Encantat des de l’aire.

Rere seu, la Pètal comença a convulsar a l’aire, però l’Ona no se’n dona compte.

Els xisclets de les fades alerten a l’Ona, que en primera instància es troba a la seva germana d’equitxí passant-se els dits per la galta com si s’esgarrapés, darrera seu, una columna de foc i fum.

Al cel, es comença a divisar a la Reina Fosca, la fada amb l’alçada humana i les enormes ales de corb va volant cap a ells i els seus espectrals cabells negres onegen al vent. L’Ona recorda petits fragments del Palau de Quars. Té una sensació estranya, com si tingués una important llacuna.

La Pètal es posa els dits sobre els ulls tot remugant entre dents alguna cosa que no s’entén, com si propinés amenaces a algú.

– Pètal! Reacciona, se’ns acosta l’enemic! – diu l’Ona sacsejant-la.

huargsDins del bosc, centenars de huargs corren espaordits, fugint de la tisa que cobreix el seu cau i el foc que els persegueix.

L’Ona cull entre les seves mans a la seva amiga i crida a la resta de les fades:

– Poseu-vos en formació. Flama, dirigeix a les fades de foc des de dins del bosc. La prioritat és protegir i retenir. Fades d’aigua! Vosaltres dividiu-vos en tres grups. Esquerra, dreta i centre. Neutralitzeu a l’enemic de foc. Fades d’aire repel·liu a la Fada Fosca. Fades de Terra repel·liu a l’enemic i, si podeu, destruïu-lo.

El cel es divideix en eixams de colors: Un de colors vermell, verd i marró que baixa fins a ran de terra, un altre de blanc i blau que es divideix per l’aire.

La Pètal es desperta d’un sobresalt.

– Pètal, què t’ha passat?
– Res, estic bé. Anem a ajudar. Les teves fades et necessiten Reina. – diu la Pètal volant cap al eixam central de fades d’aire.

Al terra la Flama veu acostar-se enormes gegants de magma que destrueixen tota vida al seu pas.

– Obriu una fossa entre ells i nosaltres, cobriu-la d’aigua! – mana la Flama mentre ràpidament busca nous fronts.

Entre les copes dels arbres hi veu espurnes roges que travessen les fulles verdes i, al seu pas, omplen de foc les branques. Son centenars de Follets del Foc.

wildfire-1105209_1280

El panorama és dantesc. Gegantesques columnes de fum negre s’alcen cap al cel clar, les flames dansen menjant-se tota vegetació i cobrint-ho tot d’una infernal i destructiva calor que fa cendres la vida vegetal i animal d’aquell, instants abans, meravellós bosc.

– Vull una pluja torrencial! Vosaltres… -diu assenyalant un grup de cinc fades de l’aigua- inicieu la dansa de la pluja. Vosaltres quatre, cobriu-les perquè puguin fer la seva feina.

Les quatre fades de terra es posen repartides als quatre punts cardinals i alcen uns tòtems de pedra per vigilar qualsevol incursió enemiga.

– Tu, ves a avisar a la Pètal que estem preparant aquesta tempesta, que les seves fades de l’aire ens ajudin a que sigui realment torrencial. Digues-li que ens cobreixin des de l’aire.

La fada de l’aigua escollida per avisar a la Pètal alça el vol de forma trepidant fins a dur el seu missatge.

La Pètal està adreçant un atac huracanat cap a la Xàyde qui està generant sobre el seu cap un enorme bloc de gel.

Quan els vents comencen a sacsejar a la Reina Fosca, la Fada d’Ales de Sang projecta l’immens bloc de gel a l’aire, per sobre del vendaval. Creuant els braços sobre el pit s’ancora en la mateixa posició, rebent tota la potència d’aquell vent que pretén desmembrar-la. Mirant enlaire veu que per inèrcia el bloc de gel segueix ascendint molt lentament, arribant al punt més àlgid.

– Pètal, la Flama demana que protegeixis a la rotllana feèrica que invocarà unes pluges torrencials. També em demana que ajudis, si us plau, a fer-les el més intenses possible.

La Pètal somriu a l’entendre el pla i fa un gest afirmatiu amb el cap i li respon:

– Queda’t aquí, tu ajudaràs a canalitzar les pluges per donar-los el màxim d’intensitat possible. Ves concentrant núvols de pluja sobre nostre.

La fada d’aire tanca els ulls, alça les mans al cel i sobre el seu cap el cel es comença a enteranyinar de núvols grisos que es formen del no res.

La Xàyde, en veure que el bloc de gel inicia el descens, el fa explotar en petits projectils de gel extremadament afilats que es projecten contra les fades de l’aire. Moltes d’elles cauen com a mosques, ferides o mortes, plovent fades sobre el Bosc Encantat incandescent.

gegantmagmaEls gegants de magma estan parats davant de la fossa. Un d’ells salta dins, fonent-se i convertint-se en roca sòlida per la que passen la resta de gegants per sobre.

Les fades de terra obren pous dels quals les fades d’aigua n’extreuen guèisers o rajos d’aigua a pressió amb els que petrifiquen a alguns gegants de magma. D’altres gegants aconsegueixen passar la línia defensiva, trepitjant i calcinant a grups sencers de fades.

Els genets de lava, muntats sobre enormes rèptils de roca volcànica, van fent caure arbres sencers, preparant el terreny perquè els follets de foc els prenguin amb flames.

La Flama es mira angoixada el ritual de pluja que ja està culminant.

La Xàyde ho veu:

– A per la rotllana d’invocació! – crida a ple pulmó.

Tots, gegants de magma, genets de lava i follets de foc, varien la seva ruta per atacar a aquell petit grup de fades.

gegantmagma2La Flama es fa de mida humana, per fer-se ben visible i s’avança uns metres, amb les cames separades per guanyar estabilitat, alça els braços endavant i tanca els ulls per concentrar-se. Busca notar la incandescència del foc dels gegants de magma.

Els colossos s’acosten, l’aire és calent, l’horitzó es desdibuixa per les flames, el fum i les aberrants figures infernals que avancen portant el caos i la destrucció darrera seu.

Un somriure es dibuixa als llavis de la Flama. Ha captat l’essència que necessitava. Obre els ulls i mostra ambdós palmells endavant. Les dues primeres gegantines figures es detenen, les següents minoren el pas desconcertades.

La Flama ajunta les dues mans i els dos gegants cauen l’un contra el altre, després entrecreua els dits i les dues enormes figures es fonen en una de sola, aberrant i esgarrifosa, amb quatre parells de braços i cames.

Quan els gegants que el segueixen intenten flanquejar-lo, aquest els engrapa i ens arrossega cap a ell, fusionant-los en la deforme figura “collage”.

Però son molts, i alguns aconsegueixen passar de llarg, la Flama no pot deixar d’exercir la seva màgia sobre la pila de gegants que contenen i empresonen altres gegants que els succeeixen. Sap que morirà, però ha de mantenir la barrera de contenció perquè la invocació finalitzi.

Finalment el gegant de magma més avançat s’alça sobre la Flama, el seu enorme peu es posa per sobre seu, degoteig de magma cau pel seu voltant. Sent el calor de la mort que se li acosta.

fada-foc_En aquells moments escolta una enorme explosió i trossos de gel cauen pel seu voltant.

– No toquis a la meva germana! – diu la fada de cabells rojos que acaba d’arribar a l’escenari del combat.
– Germana!! – crida la Flama dedicant-li un gran somriure.

Aquella petita distracció fa que passin uns quants gegants més, i les dues germanes els controlen a través de la seva essència candent. Fan d’ells un manyoc i els empenyen a la muntanya perquè s’hi quedin enganxats.

Pels extrems unes fades de l’aigua guerregen amb els follets impertinents que salten, ballen, canten i riuen mentre tot crema al seu pas, les altres es concentren en desfer el glaç que cobreix les muntanyes de gel a l’horitzó. La inundació provocarà grans danys, però aturarà la destrucció del bosc.

Per l’aire avança la Xàyde, implacable, desviant tots els atacs que li propinen. El cel ja s’ha fet negre, ple de núvols foscos i espessos.

Del bosc sobresurt uns gran muntanya de gegants de magma fusionats.
Finalment les fades han finalitzat la invocació i la pluja comença a caure cada cop més ràpid i intensa.

La Xàyde sap que això serà la fi del seu exèrcit; així que mira d’aprofitar-se’n dels elements. Fent ús de la seva màgia comença a disparar llamps contra les fades, les primeres desprevingudes cauen fulminades.

Per sota seu, la pluja comença a fer el seu efecte, la immensa muntanya de magma queda absolutament petrificada, els braços i cames semblen retorçats i robustos arbres de pedra. Els follets de foc deixen de dansar al veure’s venir la mort del cel en forma de pluja que els desintegra completament. Els genets de lava es desfan per sobre dels rèptils de roca volcànica als que queden adherits.

Impotent, Xàyde aprofita les columnes de fum negre, que s’alcen dels focs que comencen a estar extingits, per crear-ne dos colossals cucs de fum que, a mode de xuclador, engoleixen a les fades i les expulsen cap a les zones on encara hi ha el foc encès.

– Maleïdes fades!! – crida la Xàyde tot batent les seves ales negres per fugir mentre dura la confusió.
– No corris tant!- Crida l’Ona tot perseguint-la.

Les primeres fades xuclades son sorpreses i calcinades a l’instant al sortir del xuclador. Les posteriors van preparades, guiades per la germana de la Flama, les fades d’aigua preparen una tromba d’aigua per apagar el foc que les espera, les fades del vent fan explotar els cucs de fum des de dins.

Una gran afluència d’aigua provinent de les Muntanyes de Gel inunden el Bosc Encantat, esborrant tot rastre de foc al seu pas. Les fades d’aigua que encara estan en condicions es concentren en reconduir tota aquella aigua cap al Mar de Plata.

La Pètal mira cap a baix i veu tot de fades caigudes, mortes, calcinades, l’ahir preciós Bosc Encantat ara era una enorme cicatriu calcinada, amb horribles figures de pedra, d’espantosa expressió. Descendeix poc a poc, pensant com pot ajudar a les seves amigues, buscant alguna solució per aquella massacre… però no n’hi ha.

La Flama i la seva germana estan reunint a terra totes les fades per fer-ne recompte, la Pètal se’ls uneix.

– Pètal, et presento a la meva germana. On és l’Ona? – pregunta la Flama.
– Encantada. -li diu a la germana i adreçant-se a la Flama li diu- L’Ona ha marxat a perseguir a la Xàyde.

La Xàyde es fa petita per tal de passar entre les fulles i fugir de l’Ona, però aquesta no desisteix de perseguir-la. S’allunyen cada vegada més de la resta de fades que s’estan reorganitzant.

La Pètal mira a l’aire preocupada, no veu a l’Ona, però dins seu no la sent en perill i es queda tranquil·la.

* * *

L’Ivan s’ha endinsat en aquella boira blanca i espessa que rodeja la piràmide de la porta daurada. Porta estona caminant en un full en blanc. No hi ha res, només un silenci, blanc i fred.

Poc a poc una lluminària vermellosa creua la boira, davant seu, a l’horitzó.

Ivan clava els peus a terra quan nota que el terra cedeix davant seu. Es troba al límit d’un precipici, no obstant això, la llum que veu prové d’un angle descendent i fa l’efecte que la boira és menys espessa pel precipici.

L’Ivan activa la modalitat d’escalada del seu vestit. Clavant els piquets a la roca comença a descendir i la boira es dissipa per complet quan els seus peus toquen terra. No habia baixat més de deu metres però semblava que hagués canviat de món.

Era a la cima d’una muntanya, mirant avall, sota seu s’estenia un enorme bosc, la meitat del qual estava calcinat. A l’altre cantó d’aquest bosc mig destruït s’estenia el mar, un mar d’aigües platejades que no aconseguia reconèixer. Tota aquella vegetació al Pol Sud era del tot impossible.

– Activant geolocalització. – en la pantalla que té a l’avantbraç esquerra apareix un seguit de missatges d’error i murmura – On coi estic?

L’Ivan sospesa la possibilitat de tornar a escalar aquella muntanya i quedar-se novament atrapat en aquell lloc aïllat del món o seguir descendint. La resposta li sembla evident.

alpinisme-boiraComença a descendir per la muntanya.

El primer tram és senzill, dotat d’unes esplèndides vistes tot i el dantesc panorama en el bosc. Al centre d’aquest s’alça un estrany monument, és com una muntanya plena de robustos braços i cames en mig del que sembla un pantà.

Mentre va baixant, el seu cap recorda a la Laura, l’havia pogut veure tant real i propera com si encara fos viva. Això li havia obert velles ferides que creia cicatritzades.

“Volia veure aquesta bogeria amb els meus propis ulls i així ho he fet. He conegut la mort de més a prop que quan m’enviaven agents secrets a matar-me.” – Pensa ell mentre palpa la roca en busca d’un punt ferm on agafar-se.

La boira torna a espessir-se, entre la blancor sent un càntic; talment com el que havia escoltat l’últim cop que havia vist la Laura.

De cop una de les roques amb les que s’aguantava es desprèn de la muntanya, caient d’esquenes.

Al notar la inèrcia el vestit es reforça per frenar l’impacte que resulta ser contra neu verge que amortitza la caiguda.

En sortir del soc de neu, l’Ivan mira al seu voltant i veu dissipar-se la boira. El vestit activa la seva protecció tèrmica, però al faltar l’escafandre part de l’escalfor es perd i l’oxigen s’escampa per l’aire.

Sona un “Bip-bip” en el seu avant braç. És la senyal de geolocalització que l’ha detectat.

L’Ivan perd el sentit.

* * *

L’Ona segueix incessant a la Xàyde fins al llindar del Bosc Encantat, on els huargs segueixen corrent fora dels límits del bosc, en el Pantà dels Ogres, a mig camí amb el Bosc Viu.

Els ogres son criatures hominoides més grans que una persona, molt més robustes però menys intel·ligents. Son molt territorials i terriblement agressius; així que en veure arribar tots aquells huargs se’ls hi tiren a sobre.

No deixen d’arribar ogres i més ogres, fent front a tots aquells enormes huargs que envaeixen el pantà.

Mentre s’esbatussen en un combat a mort, la Xàyde els sobrevola seguida de prop per l’Ona, que tanca els punys i li crida:

– No fugis covarda! Com t’enxampi…

Deixen enrere el Pantà dels Ogres i rodejant el Bosc Viu hi ha la Plana dels Centaures. Allà la Xàyde es deté en sec i alça un mur protector fet d’energia contra el que xoca l’Ona.

– I ara què? – li diu la Xàyde recuperant la mida humana.
– Ara et… et… et mataré! – diu l’Ona sense pensar massa.

La Xàyde mou negativament el cap tot somrient.

– T’has escoltat Ona? Tu no parles així… Què diria la teva germana Júlia?
– Qui? – pregunta desconcertada la Reina de les Fades.
– Ona, ja no recordes a la teva germana? – diu la Reina Fosca fent-se la sorpresa.
– Clar! La Pètal és la meva germana. I tu ets una malvada fada, o bruixa… o Fada-Bruixa!
– Parlo de la Júlia, Ona. Tu tens una germana, i uns pares…
– Pares? – pregunta ella estranyada. – Quina classe de joc mental proves amb mi bruixa del dimoni!?

L’Ona alça les dues mans cap a la Fada d’Ales de Sang i al seu voltant s’arremolinen dos petits tornados de sorra que l’ataquen. La Xàyde estén les dues mans cap als laterals, una cap a cada un dels petits tornados i tancant els punys els fa esclatar.

– Si vols tornar a ser una nena, Ona, jo et puc ajudar. Tornaràs a Barcelona, amb els teus pares i la teva germana… -li diu la Xàyde.
– Tu ets una horrible i malvada bruixa! No em fiaré mai de res del que tu em diguis! – diu l’Ona tot llançant-li una bola de foc.

La Xàyde desvia la bola de foc cap a unes muntanyes rocalloses que tenen a mig quilòmetre de distància.

– En el teu món teniu una frase que em defineix millor. Vosaltres li dieu revolucionaria a la persona que decideix canviar les coses, anant contra l’ordre establert. Aquest món és una farsa, és una presó. Mira les fades i la resta d’habitants d’aquesta dimensió. Estan feliços i fan la seva vida com a peixos en una peixera. Els humans ens teniu por als essers fantàstics. Està en la vostra naturalesa. La majoria a la teva edat reneguen de les fades i aquestes o moren o queden orfes d’equitxí i venen aquí per buscar refugi, com la teva germana Pètal.
– Ella va venir per salvar a la Clar de Lluna, perquè tu la vas ferir de mort…
– Va venir d’on Ona? Recorda-ho. On vivíeu vosaltres dues abans?
– No… no… -l’Ona es frega el cap, està desorientada i tot li dona voltes- No ho recordo.
– Ona, vine amb mi i t’ensenyaré el camí cap a casa. Acompanya’m a buscar l’ajuda que necessitem i juntes podrem tornar al món real. Saps? Jo també hi tinc la meva germana a allà.

L’Ona queda desconcertada, fins a cert punt sap que allò que li explica la Reina Fosca casa perfectament amb el buit que té en el cap.

* * *

L’Ivan obre els ulls, té molt de fred i la imatge borrosa. Veu tot de figures humanes, vermelles, que s’acosten cap a ell, no aconsegueix entendre el que li diuen, les seves mans li resulten molt càlides.

Torna a perdre el sentit.

* * *

snakes02Inhorn fa brillar amb intensitat la seva banya, obrint-se pas pels mars de serps que ocupen la Vall de les Serps. Darrera seu hi camina en Sirhan muntat sobre el Guepard, per sobre seu va volant el drac negre.

A cada passa que fa Inhorn, del fang i la terra argilosa en brolla vida. Nous brots floreixen i s’estenen convertint la terra erma en fèrtil.

En creuar la Vall de les Serps, el camí es fa curt cap al poblat de la tribu dels colors.

– Per Yuri! Has dut un unicorn! – crida un pell negre que està pelant un rinoceront alví que ha caçat amb l’ajut d’un altre pell negre, un pell verda i un pell blava que es miren a Sirhan incrèduls.
– Quan el penses matar? – crida un dels pells vermelles.
– Aquest unicorn ha salvat al drac i per mi és com salvar-me la vida. Inhorn ens salvarà, però nosaltres respectarem la seva llibertat i jo, personalment, l’escoltaré fins més enllà de la Serralada de la Mort.
– Ho has sentit? Li diu pel nom! – diu un pell vermella a l’altre.
– Hi ha hagut gaires partides des de que vaig marxar? – pregunta Sirhan al pellnegre que arrancava d’una estrebada l’últim tros de pell del rinoceront alví.
– Cinc membres ja ancians, tres dones i dos homes, també la petita de la casa de Rooi.

Sirhan baixa el cap, recordant l’alegria de la seva veïna al tenir la seva filla feia un parell de mesos.

– Som-hi Company! – diu Sirhan colpejant amistosament el coll del guepard gegant.

Inhorn segueix al guepard, el drac dona voltes en cercles sobrevolant el poblat, cosa que alerta a tots els habitants, que fan córrer la veu i es troben tots a la plaça central, obrint pas al xaman perquè rebi a l’heroi del poblat.

– Sirhan, ens has portat l’unicorn! Ets un heroi! Millor que dur-nos només la seva banya ens has dut tota la seva sang, la seva pell, la seva carn i els seus ossos… No hi ha millor tresor!
– Quiet! No el toqueu. L’heroi no soc jo, si no ell. No només ha salvat la vida del meu amic… -diu assenyalant el drac que els sobrevola.
– Maleït drac! – murmura el xaman.
– …si no que també ha decidit venir voluntàriament a guarir-nos l’aigua per prendre provisions i iniciar la migració a terres més saludables.
– Blasfèmia! -crida el xaman- La nostra terra és sagrada. L’aigua que corre pels seus rius i en el seu subsòl és la sang que circula per les nostres venes. El sol que escalfa la terra és el que ens escalfa el cor i els animals que hi pasturen son el nostre aliment.

Tot el poble escolta sorprès com Sirhan no vol matar l’única esperança de subsistència de tot el poblat.

Kolos, el guerrer de pell vermella amb el que va combatre abans d’emprendre el seu viatge, se’l mira expectant.

– Oh Xaman, què errat estàs! La nostra sang és només nostra. L’aigua només és aigua i el sol ens escalfarà igual en les nostres terres com a una clariana del Bosc Viu. Vosaltres poseu la vostra fe en el llegat transmès per la sang, però el cert és que a Yuri no li venia aquesta confiança del poble regalada per la seva sang. Se la va guanyar. Va unir els quatre pobles i els va conduir cap a les profunditats de la terra, fugint del cataclisme. En aquell forat no hi havia llum ni escalfor de cap sol…
– No segueixis per aquí…. -diu el Xaman estrenyent les dents davant l’astorament de tot el poblat.
– …no hi havia aigua, però en canvi és la sang que venereu, la sang que se suposa que hi ha en les meves venes… Aquesta! – Sirhan s’obre les venes davant del poble que fa un esglai al uníson.

La sang de Sirhan bessa del seu avantbraç, caient a terra, fent boletes terroses al entrar en contacte amb el sol polsós.

– Vaig entrar al pou de la veritat, sol… Creia que havia fracassat, creia que havia perdut als meus amics, que mai trobaria cap unicorn… Llavors vaig tenir una visió del meu estimat poblat… Us veia a tots vosaltres. -diu mirant un a un tots els membres del poblat que fan semicercle darrera del xaman.- Em miràveu semblant a com em mireu ara mateix, considerant-me un fracassat. El Xaman em demanava la meva sang i jo us la donava tota.

Al terra hi havia un gran bassal de sang que ja li mullava els peus.

Inhorn s’acosta a la ferida i tocant amb la seva banya la ferida es guareix i poc a poc Sirhan recupera el color que anava perdent.

– Quan vaig veure aquest animal, el primer que vaig pensar era en tots vosaltres. En matar-lo i arrancar-li la banya. Hagués comès un greu error; tot per evitar que no us mogueu d’aquestes terres contaminades. Ell és bondat, ell ha salvat al meu amic, m’acaba de curar sense necessitat de demanar-li… És aquí sabent que el voleu mort perquè confia en mi, perquè sap que el protegiré amb la meva vida, com estic disposat a protegir-vos a vosaltres.

La gent el mira enlluernada, la seva confiança deixava fred a molt pocs escèptics.

– Ara Inhorn, si us plau, sana l’aigua. Ningú et farà res.

Mentre Inhorn s’obre pas entre els membres de la tribu dels colors, Sirhan segueix parlant-li al poble:

– Un cop sani l’aigua, marxarem i m’enduré a tots aquells que vulguin seguir-me. No per la meva sang si no per la meva promesa que, estiguem on estiguem, la llar i la família serem nosaltres. Si ens toquen a un, ens toquen a tots.

Un pell vermella salta amb la seva daga cap a Inhorn, però és placat i mutilat pel guepard gegant.

Per l’altre costat dos pells blava i un altre pell vermella alcen les seves armes contra l’unicorn, però des del cel els cau una dutxa de foc que els calcina els ossos, és el drac que els cobreix des de l’aire.

unicorn-purificantFinalment l’unicorn acosta la seva banya a la pudent aigua, al entrar en contacte amb ella l’aigua es torna clara, la pudor s’evapora i la brossa del fons desapareix.

Sirhan s’obre pas entre la multitud que s’ho mira estorada.

– Puc? – pregunta el pell verda a l’unicorn.

Inhorn afirma amb el cap, fent una passa enrere.

Sirhan s’agenolla i fent cassoleta amb les mans se l’omple d’aigua i fa un bon glop.

Aquella aigua és la més bona que recorda haver begut mai. L’efecte refrescant no només està en la temperatura de l’aigua si no en la vigorització dels músculs i el confort que nota per tot el cos.

– Poble de la tribu dels colors! -crida Sirhan- Ja teniu sanada l’aigua del riu. Tornarà a fer-se malbé com gran part de les terres que ens rodegen. Doneu-me dos alforges grans per omplir-les d’aigua.

Ràpidament un parell d’esclaus se’n van a buscar-li i li omplen fins dalt d’aquella aigua tant bona.

– Jo ara marxo. -diu Sirhan mentre pengen les alforges al guepard gegant- Us invito a venir, sense fer preguntes ni demanar explicacions. Us invito… a tots.

Sirhan clou dedicant una sincera mirada al xaman, que li gira el cap apartant-li la mirada. Kolos és el primer en saludar a Sirhan amb un gest del cap i es posa a seguir-lo. No tarden en afegir-s’hi més guerrers, esclaus i concubines.

Quan ja estan sortint del poblat, el Xaman li fa un crit:

– Sirhan! Espera!

Sirhan es gira sorprès, els seus seguidors li obren pas al xaman que s’acosta a ell. El drac segueix tota la escena allargant el seu llarg coll negre per sobre la multitud.

– Estic disposat a seguir-te si demostres que realment ets un guerrer. Portes animals que et segueixen. Demostra’m que tens un Familiar i creuré en tu. Et seguiré.

Sirhan s’acosta a l’Amic, que baixa el cap, li posa a la ma a la galta i diu:

– Sens dubte, si tinc un familiar, és l’Amic. És el meu germà d’ànima, moriríem l’un per l’altre…
– D’acord… -diu el xaman tot prenent-li un petit floc de cabells i tancant-lo en un reliquiari petit.

El xaman s’acosta respectuosament, dissimulant la por irracional, al cap del drac. Li penja el reliquiari al coll. L’Amic esbufega i el xaman cau de cul a terra, arrossegant el cul fent marxa en rere de manera erràtica i maldestre.

El drac aixeca el cap altiu i el reliquiari penja del seu coll.

– Sirhan, toca el reliquiari. -diu el xaman- Si brilla, és que has trobat al teu Familiar, llavors seràs un guerrer de debò i tots et seguirem.

El Sirhan s’acosta al drac, somriu i de forma confiada posa la ma sobre el reliquiari. Tant ell com el drac comparteixen una mirada de complicitat. Tots estan atents a la caixeta que penja del coll del drac. En Sirhan està tranquil, no dubta de l’estimació que té pel drac. El drac no entén el que està passant, però li és igual, mirant als ulls del seu amic sap que tot està bé.

– El reliquiari no brilla! – crida el xaman evidenciant el resultat negatiu i com una gran revelació continua predicant- Si seguiu a Sirhan, us durà a un destí nefast, perdreu les arrels, renegareu al sol que us protegia i acollia, deixareu enrere la vostra família de veritat, la que és fidel als designis de Yuri, el Salvador.

Sirhan per uns moments pensa que potser el seu familiar és el Guepard Gegant, amb qui ha compartit tant camí i tantes aventures, però no vol ferir els sentiments del drac, que llueix el reliquiari com si fos un regal.

– Oblideu-vos de la meva sang, oblideu-vos del meu estatus, oblideu-vos del reliquiari i de velles religions. Soc un més, un de vosaltres. Un pell verda fart de veure que els seus veïns i amics es moren de gana, de set i de les condicions a que aquesta malmesa terra ens té acostumats. Jo marxo per ser lliure i reinventar-me. Qui vulgui venir amb mi serà ben rebut, com un germà o germana. Qui vulgui quedar-se en aquesta terra, arrelat al seu destí fatal, que no plori les conseqüències.

Dit això, Sirhan dona mitja volta, fa una palmellada al coll del drac i comença a caminar. Kolos fa una mirada de cap a peus al xaman i amb rictus a la cara entre enfadat, orgullós, trist i decebut segueix a en Sirhan i al drac.

* * *

Quan l’Ivan obre els ulls de nou es troba en un catre.

– Hombre! Veo que por fin nuestro invitado abre los ojos. Ya nos tenía preocupado. – diu una veu familiar, masculina, amb accent sudamericà, des de l’altre cantó de la porta oberta del camarot.
– Dónde estoy? – pregunta l’Ivan fent ús del seu domini de l’espanyol.
– En la base militar chilena General Bernardo O’higgins. -Creua la porta un soldat amb barba fosca- ¿No se acuerda usted de mi señor Miller?
– Claro que me acuerdo Capitán Méndez. ¿Como llegué aquí?
– Le encontramos entre la nieve tras una fuerte ventisca. Le localizamos por el rastreador de su implante. Estaba usted a un dia entero de camino. Lleva dormido más de veinticuatro horas.
– Su traje estaba roto. Le hemos preparado ropa para su viaje de vuelta. Me han ordenado que le ayude a llegar a su destino con máxima celeridad. Vístase, después de almorzar partiremos a dónde quiera.

43_big

* * *

<< Entrega 11 – Entrega 13 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 12 – La Batalla de les Fades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s