Entrega 13 – Júlia

Després d’anar al Necronomicon a conèixer a la Maria Rosa i al grup de companyes de la Jessica, la Júlia torna a casa quan ja és fosc i es troba als seus pares discutint. L’envien a l’habitació i ella es queda escoltant a prop de la porta per entendre què passa:

– No em pots fer això Gerard! M’ho deixes tot per mi. Sembla que no t’importi que s’hagi perdut l’Ona! – recrimina la Mariona.
– Però tu t’has escoltat!? No em pots fer això a MI, m’ho deixes tot per MI… Jo, jo, jo… No tots tenim la mateixa manera de processar les coses Mariona. Tu t’has posat a fer moltes coses, coses que no serviran per res, tenim tot el cos de la policia mobilitzat buscant a l’Ona. Han interrogat a tots els nostres veïns… I jo ja et vaig dir que sospitava del bavós del porter… Però no em feies cas.
– No ha estat ell Gerard, n’estic segura… Tinc una sensació… -diu la Mariona.
– Mariona, respecto molt les teves… sensacions, però si la policia l’ha pres serà per alguna cosa. I jo ja ho deia des del principi, sempre m’ha fet mala espina… i et dic una cosa… Com es demostri que ell ha… -se li trenca la veu al Gerard. I amb una ràbia densa i continguda continua- … si ha fet alguna cosa a l’Ona el mato. T’ho juro que el rebento.
– No vull sentir-ho això Gerard… L’Ona apareixerà per algun lloc, hem fet veus a l’escola i per tot arreu… ha d’aparèixer. Algú ens ha de fer saber alguna cosa. Demà venen els de TV3 aquí a casa.
– Aquí al pis? Has vist com ho tenim tot?
– Em dona igual Gerard, demà ho recolliré, però la difusió que ens poden fer pot ser molt positiva. Si l’Ona està perduda anirà bé que la gent conegui la seva història i així la puguin ajudar amb més facilitat.

La Júlia dubta per uns moments si explicar-li el que sap. Pensa que si la seva mare surt per la ràdio i ho diu a tothom, quan aconsegueixi retornar a l’Ona del món de Fantasia, la gent voldrà saber on ha estat i com ha tornat… No sap què fer. Si els ho explica no la creuran, com podrà demostrar-los que té raó? Si no la creuen l’apartaran de tot aquest submón amb el que ha entrat en contacte.

Les fades li han arruïnat la vida, han fet tornar boja a la seva germana, fins al punt que se l’han emportat ves a saber a on, a més n’ha pogut escoltar a una dir davant seu que no la pensen tornar…

Havia d’aconseguir tenir proves si volia que la creguessin.

Aquella nit se’n va anar a dormir donant-li voltes i escoltant de fons als seus pares discutir.

L’endemà, a l’escola, tots els companys la miraven amb compassió. El seu tutor, va dedicar uns moments a explicar a tots els companys la situació de la Júlia i la seva família, aprofitant per demanar a tothom que si tenia informació per a la família Valls-Domènech es posessin en contacte a través d’un telèfon de la policia.

A la hora del pati, inclús l’Emma ha estat amable amb ella quan han coincidit a la porta del carrer, l’Helena intenta tornar a acostar-s’hi, però a la Júlia li resulta incòmode i molest parlar amb ella. En canvi se’n va cap a l’Escola Industrial, allà al costat, on sap que esmorza la Jessica.

La Jessica està asseguda en un banc amb la Sònia, que és la primera en veure-la:

– Ei Júlia! Vine a seure amb nosaltres. – diu la Sònia.
– Com estàs després de lo d’ahir? – pregunta la Jessica.
– Estic feta puré. No sé què fer… Estic aquí parada, amb vosaltres, fingint dur una vida normal quan em moro de ganes de posar-me de cap dins d’un armari, un mirall o el que es faci servir per creuar cap al seu món i portar de nou cap a casa a la meva germana… És tant injust… ella creia en elles, creia en les fades, les estimava… creia que una d’elles era la seva amiga.
– Així s’ho fan, Júlia. Així es guanyen la teva confiança i després se t’emporten cap a l’abisme del seu món, d’on ja no pots sortir mai més… -diu la Jessica amb mirada reconfortant.
– Però no està tot perdut. Mirarem de salvar-la. -diu la Sònia- Tot i que no sé com….
– Vosaltres com esteu noies? Com és que estàs per aquí Sònia?- diu la Júlia canviant de tema.
– Jo estudio aquí! La Jes ve a aquí per veure’m i esmorzem juntes.
– Bah, vinc aquí per veure als teus companys… – s’inclina per davant de la Sònia i li diu a la Júlia en veu baixa- Té uns companys de classe que estan molt bons.
– A si? – diu la Júlia rient amb les seves noves amigues- Per cert, com està la Maria Rosa? Sabeu alguna cosa d’ella?
– Du una bona rascada a les galtes, li quedarà marca segur. Jo no sé com es va atrevir a deixar-se posseir per un dimoni d’aquests. – diu la Sònia.
– Ei, no tinc el teu mòbil! Dona’m el teu número que t’agrego al whatsapp. -diu la Jessica.
– Dimoni? No eren fades? – pregunta la Júlia desconcertada mentre li apunta el seu número al mòbil de la Jessica.
– No està demostrat. Els dimonis son figures religioses per estigmatitzar de negativa una figura pagana. -diu la Jessica aportant el seu contrapunt- Quan convé, per l’església, son àngels si els va bé per la causa i dimonis si s’escapen del seu control.
– Àngels caiguts… -diu la Sònia- Ui, mira mira… ja surten…

D’una de les portes d’aquell carrer de vianants en comença a sortir tot de gent jove, la majoria nois. Un grup se les queda mirant i somriuen mentre es diuen coses entre ells, intercanvien dissimulats cops de colze i un d’ells, el més alt, de cabell castany clar tallat a mitja capa, ulls de color mel i un somriure d’anunci de dentífric, vestit amb una jaqueta texana i uns pantalons marró clar, somriu baixant el cap, amb una falsa vergonya de modèstia. Tots saben que el miren principalment a ell, i elles no ho dissimulen gaire, a la Júlia li dona la sensació que volen ser vistes. Hi ha un ràpid intercanvi de missatges encriptats en gestos, mirades i rialles que incomoden a la Júlia al mateix temps que la diverteixen.

La Júlia mai s’ha interessat pels nois d’aquesta manera, si, fa un any li havia agradat el noi aquell d’intercanvi que havia vingut de Londres, però tot havia estat molt platònic i no li va arribar a dir mai que se sentia atreta per ell.

– Tia, tia, que venen… – diu la Sònia a la Jessica.
– Tu, tu… parla tu, eh? – li respon ella.

S’acosten tres dels cinc nois. Queden apartats el de l’anunci de dentífric i el seu amic tímid, que somriu i a penes mira cap a elles. S’acosta un noi de cabell arrissat, el que es veu més llençat de tots, porta una cara pillo, com si estigués orgullós de fer una trapelleria, darrera d’aquest hi van els altres dos. L’un du ulleres, el cabell rapat i se’l veu musculat de gimnàs, l’altre en canvi se’l veu més grassonet però fa cara de ser simpàtic.

– Hola Sònia, qui son les teves amigues? – pregunta el noi del cabell rissat castany fosc, du la meitat de la camisa per dins dels texans blaus i l’altre meitat per fora. No li queda malament.
– Hola Dani, mira aquesta és la Jessica… – diu assenyalant-la amb la mà oberta com un presentador que dona pas a un artista convidat.

La Jessica es retira els cabells rere l’orella i li fa dos petons als nois, mentre es saluden.

– I aquesta és la Júlia. -diu la Sònia als nois que s’acosten a ella per fer-li dos petons.

Ella els correspon i així escolta de prop com es presenten. El de cabells rissats és el Dani, el grassonet es diu Raül i el forçut Carles.

– Aquesta tarda anem al Retruc a fer unes partides al futbolí, ens falta gent, us hi apunteu?- diu el Dani.
– Us invitem nosaltres. -diu el Carles.
– No podeu dir que no, ja ho heu sentit, ells us inviten. -diu el Raül.
– No siguis rata, tio… Què poc cavallerós. Les invitem entre tots. – diu el Carles .
– Si les meves amigues venen, jo m’hi apunto. Però nosaltres ens paguem lo nostre. Cadascú paga una partida. La segona ronda la paga qui perdi. -diu la Sònia.

La Jessica accepta i les dues noies miren a la Júlia.

– Ho sento, jo no puc… Tinc que anar al psicòleg. La mare està pressionada tant per la policia com per l’escola que hi haig d’anar. -diu la Júlia.
– Digues-li a te mare que no hi ha millor psicòleg que jo amb unes birres sobre la taula. -diu el Dani posant-li humor.
– En tot cas quan surti, però no prometo res… -diu la Júlia tot mirant el rellotge.- Jessica, hem de tornar ja… s’acaba l’hora d’esbarjo.
– Hora d’esbarjo? -diu el Carles tot rient- Què mona.
– Ves tu si vols Júlia, a mi em toca classe de mates ara i em ratlla un munt. -respon la Jessica.
– Com vulgueu, si tot va bé ens veiem després.- els nois fan un pas cap a la Júlia per a fer-li dos petons, però ella amb un gran somriure els acomiada amb un gest de mà i se’n va.

A última hora de classe la Júlia rep un missatge al mòbil. És la Jessica que li envia una foto dels cinc nois i elles dues, fent ganyotes i a sota un missatge que diu: “Faltes tu! T’esperem aquesta tarda al Retruc! Et passo la localització.” i un enllaç al google maps. Ella respon amb cares rient i simplement posa “ho intentaré” i un polze amunt.

A la tarda la Mariona està més pendent del mòbil (a través del que gestiona els contactes amb la policia, les xarxes socials i el whatsapp) que de la Júlia, que té el cap flotant. Una part l’estira cap al món més fantasiós i ocult, aquesta segona i terrible situació que està vivint contrasta amb el seu dia a dia carregat d’intensitat i amargs glops de realitat exponenciada. Tot pel mateix motiu, l’Ona no hi és i la ràbia bull dins del pit adolescent de la Júlia.

– Mama, no sé si podré fer-ho.
– El què preciosa? – diu la Mariona fent veure que aparta el mòbil quan acaba d’enviar un tweet.
– Parlar amb aquest senyor… No sé què dir-li. No el conec. No li vull explicar res.
– Preciosa, no anticipis coses. Tenim molt bones referències d’aquest psicòleg i tant la policia com l’escola ens han aconsellat que t’hi portéssim. Pel nostre cantó, també estem anant a una psicòloga el pare i jo.
– Si, us vaig sentir discutir ahir a la nit. Jo no crec que al papa no li importi que hagi desaparegut l’Ona. Tot al contrari, crec que l’afecta tant que no ho sap gestionar.

La Mariona es queda mirant entre sorpresa i meravellada a la seva filla.

– Senyoreta Júlia Valls Domènech? – diu una noia amb to molt formal, la qual els fa un gran somriure quan s’aixequen per acompanyar-la– Segueixi’m, si us plau.
– Ets molt llesta preciosa, recorda que és la psicòloga qui t’ha d’analitzar a tu i no al revés. – li diu la Mariona a la Júlia tot picant-li l’ullet a la porta del despatx.
– Es pot esperar aquí senyora Domènech. -li diu la noia del somriure tot assenyalant-li unes butaques al costat d’una tauleta molt petita per totes les revistes que hi té a sobre.

Mentre la Mariona seu a revisar el seu mòbil, la Júlia entra cap a la consulta.

– Bon dia Júlia. -diu un senyor de mitjana edat, amb una camisa de quadres grans formats per ratlles de color vermell i taronja, a sobre hi du una armilla gris- Passa, si us plau.

La Júlia entra amb certa incertesa. L’estança és com una barreja entre el despatx del director de l’escola i el seu metge de capçalera. Hi ha objectes decoratius com un Pèndol de Newton amb cinc boles metàl·liques sobre la taula o una litografia de l’Home de Vitruvi en una de les parets laterals, però cap de personal. El mobles son de fusta bona, la Júlia pensa que pretén ser una forma de donar caliu i transmetre una sensació d’acolliment.

La Júlia força un somriure i s’asseu a la cadira que li indica el doctor.

– Em dic Lluís i durant les pròximes setmanes ens anirem veient per parlar i conèixer-nos més.
– Tant l’escola com la policia li han dit a la mare que vingués a aquí. Diuen que no ho tinc assumit que la meva germana ha desaparegut.
– I perquè penses que ho creuen?
– Perquè no m’he enfonsat en cap moment, suposo. S’imaginen que per tenir disset anys no sabré gestionar-ho bé. – “Pressuposen que haig de plorar i enfonsar-me quan del que tinc ganes és de salvar a la meva germana, voldria que em prenguessin amb ella perquè no estigués sola i espantada. Voldria poder lluitar amb elles, eliminar-les a totes i poder salvar a la meva germana… Quantes deuen ser?”
– A vegades, enfonsar-se és la manera més sana d’assumir una situació impactant o traumàtica.

“Clar, a un psicòleg ja li va bé la gent enfonsada que després han de recórrer a ell. Jo no, gràcies. Si et dic que se l’han endut uns dimonis a un món paral·lel al nostre segur que faries que em tanquin…” pensa ella mentre improvisa alguna resposta.

– Suposo que existiran altres maneres d’assumir-ho sense la necessitat d’enfonsar-se, no?
– Exacte, una d’elles és aquesta Júlia, parlar. – El doctor fa un somriure còmplice que per uns moments fa somriure a la Júlia.

“Se m’està intentant guanyar, és un metge que vol treure’m informació… Si li dic alguna cosa em pot enviar a un manicomi. No li diré res.”

– Em sembla molt bé doctor, parlem, doncs. – ara és la Júlia que li emet un somriure de complicitat que és alegrement rebut pel psicòleg.
– Digue’m Lluís, si us plau. Et proposo un joc, quan estem entre aquestes quatre parets parlarem com dues persones, sense rol. Només del que ens vingui de gust. D’acord?

“No vols que et digui doctor? Que potser tens algun problema amb la teva professió? Insegur? Acomplexat? No… no m’haig de posar amb ell. Millor tenir-lo de bones.”

– Lluís, una pregunta. Tot el que et digui queda entre nosaltres com a secret de confessió o alguna cosa així?
– La confidencialitat no és quelcom que pugui prometre a un menor, Júlia. Però pots parlar lliurement amb mi del que sigui, que sabré donar-li un bon ús. Confia en mi.
– D’acord, què vols que parlem Lluís?

Dir-li pel nom, donava una sensació a la Júlia d’haver guanyat un punt, com si hagués aconseguit eludir la teràpia. Aquella primera sessió va ser de presa de contacte. Els 45 minuts van donar per poca cosa.

El psicòleg té la consulta a l’Avinguda Meridiana. Quan la Mariona i la Júlia surten de l’aparcament amb el seu utilitari gris la mare li diu:

– Júlia, tu què creus que li ha passat a l’Ona?
– No ho sé… -diu ella intentant evitar el tema de les seves noves amistats.
– Júlia, tu saps alguna cosa que no ens dius?
– No, mama… T’ho diria… No sé res. Suposo que va sortir de casa quan jo no hi era…
– Saps que hi havia una veïna que esperava l’ascensor al pis de sobre nostre? I l’ascensor no pujava perquè el senyor del primer pis estava amb la porta oberta cridant a en Pep, però aquest no hi era.
– Ah… -diu la Júlia sense entendre quina importància té allò.
– On era el Pep en aquests moments?
– Potser fregant l’escala, o fent un encàrrec…
– No. Ton pare està segur que ha estat ell. Creu que ell sap on és l’Ona. Tu què en penses?
– Que el Pep és un bon home i mai faria mal a ningú.
– A vegades les aparences enganyen… Avui l’han detingut la policia de forma preventiva.
– Què dius!? – exclama irreflexiva la Júlia.
– Júlia, tu saps alguna cosa… – diu la mare parant a una cantonada del carrer Aragó.
– Mama no sé res… – diu la Júlia clavant-li una mirada de pòquer que no aconsegueix enganyar a la seva mare.
– Júlia, per l’amor de Déu, això no és cap broma… – la Mariona es gira cap a la Júlia amb els ulls plorosos i sacsejant-la lleugerament per les espatlles li suplica entre sanglots- Si saps alguna cosa m’ho has de dir ara. Si us plau Júlia, la vida de la teva germana pot estar en perill… Si us plau… Què saps? Què m’amagues!!?
– Jo… mama, si t’ho dic no em creuràs! – la Júlia es desmunta i trenca a plorar.
– Júlia. Parla. – el to sever i determinat de la seva mare ha deixat la súplica per convertir-se en un imperatiu com mai l’ha escoltat.

“Que sigui el que Déu vulgui.” pensa la Júlia.

– Mama, fa temps que l’Ona parlava amb un ens imaginari al que anomenava Pètal, ella deia que era una fada. -la Mariona escolta expectant, sense saber cap a on volia derivar la seva filla amb tot això- Mama, crec que a l’Ona se l’han emportat les fades, o els dimonis, segons la creença i el punt de vista se’ls pot…
– Què t’empatolles Júlia, que t’has begut l’enteniment? -diu la Mariona amb la mirada descol·locada, com si no reconegués a la seva filla.

La Mariona tenia el total convenciment que la seva filla parlava seriosament, això era el que més la preocupava.

– Filla meva, qui t’ha posat aquestes idees al cap?
– Ningú mama, de veritat.
– Ha estat el teu tutor del treball de recerca? Perquè si és així penso denunciar a la puta escola!
– Mama… no no, no ha estat ell.
– Ell no? Qui ha estat? La veïna aquella dels panellets? La senyora amb la que estaves precisament quan desapareixia l’Ona? -la mare es queda en blanc tot mirant a través de la lluna davantera i pensativa xiuxiueja- Precisament quan l’Ona va desaparèixer…
– Mama, no treguis conclusions precipitades. – diu desesperada la Júlia. Sap que si la seva mare l’allunya de l’Eugènia perdrà tota possibilitat de trobar a la seva germana.
– Ara mateix anem cap a casa i vull que li expliquis tot al teu pare.
– No! -diu la Júlia sortint del cotxe abans que arrenqui.

La Mariona surt del cotxe però la Júlia ha creuat amb la intermitència del verd i la veu allunyar-se a través de la barrera de cotxes que desfilen entre ella i la seva filla que s’allunya carrer enllà.

La Júlia corre tot el que pot, mentre plora desesperada, actua purament per instint. No sap què fa ni cap a on va, simplement fuig. Pel cap li passen les imatges d’ella i la seva germana en els gronxadors de Conesa, quan encara no existien les fades-dimoni, les possessions, els coven, les varetes màgiques eren joguines i la màgia cosa d’infants… Ara tot és obscur i confós, la línia de lo real i lo fictici, de la seguretat de la llar o la inseguretat del carrer, tot és relatiu.

El cor li batega ràpid, les cames se li mouen soles, els carrers van quedant enrere i no es nota cansada, no hi pensa, només corre i corre tot el que pot per allunyar-se d’allà on pugui seguir-la la seva mare amb el cotxe.

Quan la Júlia disminueix la seva carrera es troba per l’Avinguda de Roma prop del carrer Tarragona.

Està tota suada, cansada i furiosa. No sap on anar, no sap a qui acudir. Vol cridar però el nus que té a la gola a penes la deixa respirar. La seva respiració accelerada ja és més d’ansietat que de cansament.

– Estàs bé noia? -li pregunta un senyor gran- T’ha passat alguna cosa?
– No, estic bé. Gràcies. -respon la Júlia esquiva i una mica molesta per aquella intrusió; tot i que agraeix la preocupació d’aquell desconegut.

Continua caminant carrer Tarragona avall mentre obre el mòbil i accedeix al link que les seves amigues li havien passat per whatsapp. El bar Retruc no queda gaire lluny d’allà.

“Esteu al Retruc?” – pregunta la Júlia a les seves amigues per whatsapp.

Rodeja el centre comercial de Les Arenes, es fa fosc i a l’altre costat de la Plaça Espanya s’estén l’Avinguda Maria Cristina amb totes les fonts enceses. La Júlia no l’havia vist mai en directe, per TV3 n’havia vist imatges, algun cop amb l’escola havien vingut a alguna exposició o museu per al que havien hagut de passar per a allà, però mai l’havia contemplat amb aquella esplendor, aquell esclat de vida. El seu embadaliment es veu interromput per la vibració del seu mòbil.

Era la seva mare:

– Hola? -despenja la Júlia.
– Júlia on ets? Què t’has pensat marxant així! Tu saps el disgust que porto a sobre? Fes el favor de venir immediatament a casa.
– Ho sento mama, no volia…
– On ets? -la talla la Mariona.
– Estic bé mama, no et preocupis.
– Si. Si que em preocupo Júlia. I no t’he preguntat això, t’he dit que vull saber on ets.
– A un lloc amb unes amigues.
– On? Amb quines amigues?
– Mama, si us plau, necessito una estona d’oxigen! M’asfixieu! Tu, el papa, els professors, el psicòleg, la policia…. Prou! Necessito desconnectar i sentir-me per uns segons una noia normal. Vindré a les deu.
– Però tu què t’has pensat? O vens ara mateix o et castigo sense tele un mes.
– Mama t’haig de deixar, que ja arribo. Ens veiem a les deu. Un petó.

El crit de la Mariona es veu tallat quan la Júlia apaga el mòbil al creuar un grup de persones que fumen a la porta del bar.

Bar_Retruc

En entrar-hi la música sona alta i alegre, la gent riu i fa broma. Ressona el cop de les boles del billar i el vibrar del futbolí en cada dispar a porteria.

– Júlia! Aquí! -crida la Sònia al fons del bar, està a costat del noi de cabell a capa i ulls color mel, en els futbolins.

En un costat està la Jessica, amb una ampolleta de cervesa a la mà. Per allà també hi veu el forçut del Carles fent equip amb el Dani, contra el Raül i el noi tímid que no se’ls havia presentat pel matí.

La Sònia xiuxiueja quelcom a l’orella del noi i s’acosta cap a la Júlia.

– Què bé que hagis vingut al final! -diu la Sònia.
– Bé, necessitava una mica de desconnexió.
– Clar que si! Estàs bé?
– No, la veritat és que no… però amb vosaltres ara una mica millor. -diu ella somrient.
– Té, te la pots acabar, s¡ vols. -li diu la Jessica a la Júlia perquè acaba d’escoltar que no està bé.
– No, gràcies. -refusa la Júlia.
– No tinc cap malaltia, t’ho prometo. – diu la Jessica una mica molesta pel rebuig.
– Es que no he provat mai la cervesa. No m’agrada, no fa bona olor…- diu la Júlia.
– Què dius!? Com pots dir que no t’agrada si no l’has provat!? -recrimina la Jessica tot insistint-li amb l’ampolla.- Va, fes un glop.

La Júlia accepta l’ampolla i li fa un glop, li torna l’ampolla a la Jessica i li diu:

– Ja està! Ho he provat i no m’agrada. Contenta?

La veritat és que no li havia desagradat i amb el dia que portava, de fet, li havia entrat força bé; tot i que si a sobre d’anar tard a casa ho feia fent olor a cervesa, en la seva ment adolescent, pensava que els seus pares potser la internarien en un convent.

– Juls, saps que la Sònia ha lligat?
– Juls? Em dic Júlia. No em canviïs el nom si us plau.
– Totes tenim diminutiu: Nai, Stefi, Lau i jo Jes…
– Val, molt bé, però la Sònia és la Sònia, la Carla és la Carla i jo soc la Júlia! -diu enfadada més de lo normal.

Les seves amigues se la miren astorades i la Jessica li posa la mà sobre l’espatlla, mentre que la Sònia se l’abraça dolçament. Confirmen llavors el que imaginaven; la Júlia du molta ràbia i frustració dins seu. La impotència d’haver perdut a la seva germana quan la tenia tant a prop la carrega de culpabilitat i el fet de no poder-ho parlar obertament amb el seus pares la martiritza.

– Ho sento, Júlia. -diu la Jessica- No volia fer-te enfadar… És una mostra d’afecte, som germanes de coven i et veig com una més.
– Clar que si Júlia, ets una germana més per nosaltres. Sabem que estàs patint, però aconseguirem salvar a l’Ona. Es diu així oi?
– Si… -diu la Júlia en veu baixa tot quedant-se embadalida en els seus records.
– La Sònia ha lligat. -diu de cop la Jessica trencant el moment reflexiu.
– Ei! Calla, que et sentirà! -diu la Sònia posant-se vermella mentre dona un cop de colze a la Jessica.
– Has lligat amb el guapo? -pregunta la Júlia seguint-los el rotllo.
– Estava cantat… -diu la Jessica acabant-se el cul de l’ampolleta de cervesa.
– Però és més gran, oi? -pregunta la Júlia.
– Tots ells tenen d’entre dinou i vint anys. El més gran és el Dani, el Cesc en té dinou. – diu la Sònia amb un somriure d’orella a orella.
– Mira-la, què pava. -diu la Jessica rient-se d’ella, tot posant-se a pestanyejar exageradament i imitar-la amb sorna- Oh, Cesc, Cesc, Cesc…
– Em cridàveu? – diu el noi de cabell a capa i enorme somriure que du un cubata a cada mà.

El noi dona un cubata a la Sònia i fa un glop de l’altre.

– Hola, ets l’amiga de la Sònia i la Jess que estaves a la “Indus” aquest matí, oi?
– Si. Tu ets el Cesc, oi? Jo em dic Júlia.

Els dos joves s’intercanvien dos petons.

– Tu, i tu. -diu el Dani posant-se al mig tot rodejant amb el braç a la Júlia i a la Jessica pel coll- Ens falta gent per jugar. Per cert, tu eres la Judith, oi?
– Júlia. -diu ella una mica incòmode per aquell accés de confiança.
– Això! Doncs Júlia, tu escolliràs amb qui anar, amb el Marc o amb mi. Pots quedar-te amb el que et sembli més guapo dels dos.

El Marc, és el més tímid de tots, vesteix amb pantalons beix, jersei blau fosc de coll de punta i camisa blau cel que surt per sota d’aquest. Baixa el cap avergonyit per la situació, però divertit per la poca vergonya del seu amic.

– No us conec de res, sembleu bones persones però si m’haig de quedar amb la més guapa ho tinc clar… -diu la Júlia posant la mà a l’espatlla a la Jessica- Us matxucarem!

La Jessica somriu amb complicitat i satisfeta per deixar al Dani amb un pam de nas.

Bar_Retruc_2

Els quatre es posen a jugar, aviat s’hi acosten el Cesc i la Sònia, a qui du agafada per la cintura. El Raúl ho narra tot com si fos el comentarista de futbol.

La Júlia porta als davanters i la Sònia al porter. A l’altre equip hi ha el Marc qui du el porter i el Dani als davanters.

La Júlia fa arribar la pilota a la primera línia, on la fa rebotar entre dos jugadors per despitar al Marc, qui aixeca el cap i se la queda mirant. Per uns moments es queda distret i la Júlia aprofita per colar-li el primer gol.

– Marc tio! Empanat! Com se t’ha colat aquesta!! -es queixa el Dani prenent-s’ho massa en serio.
– Què estudieu? -pregunta la Júlia mirant de desviar l’atenció.
– Construccions metàl·liques! -diu el Cesc.
– Tots estudiem això, menys el Raúl que estudia eficiència energètica. -Diu el Carles- El Raúl anava amb mi a l’escola i ens vam retrobar a aquí; així que forma part de la colla.
– I vosaltres? Estudieu juntes? – pregunta el Marc.
– La Jessica i jo si. Estem acabant el batxillerat humanístic. -diu la Júlia.
– La Sònia i jo som amigues d’extraescolar. -afegeix la Jessica amb una mirada de complicitat compartida amb la Sònia.

La Partida segueix i els jocs de mirades amb el Marc diverteixen a la Júlia. Les noies fan tres gols per cada gol dels nois. El Raúl va fent broma i rient-se dels nois a cada gol que fan elles.

– Canvi d’equip! -diu el Dani- Jo soc el davanter, canvi de porters. Jess, vine cap a aquí i tu ves-te’n cap a allà que tinc ganes de fer gols. Va, us cedim la pilota…

El Dani mira amb somriure xulesc a la Jessica, que arqueja les celles amb incredulitat, remena el cap i es concentra en la sortida del Dani qui molt seriosament posa la pilota en joc i d’una patacada posa la pilota a la porteria.

Bar_Retruc_4– Eh! Això no val! -crida el Dani.
– Golaco! -crida el Cesc que ja va per la meitat del cubata.
– Ni l’he vist… -diu la Jessica al·lucinant.

La partida segueix una bona estona, a cada jugada la Júlia nota més compenetració amb el Marc, fan un bon equip.

Ja prop de les deu, la Júlia avisa que se n’ha d’anar i tots volen desfilar cap a les respectives cases per anar sopar; el Dani proposa fer un grup de Whatsapp per poder organitzar la revenja de la golejada i tots accepten.

La Júlia torna cap a casa amb la Jessica i el Marc, a l’alçada d’Avinguda de Roma es separen.

La Júlia troba un petit filferro al terra, sembla un d’aquells que serveixen per precintar la bossa del pa de motllo. Li treu el plàstic vermell i en queda només el filferro que posa al lateral del seu mòbil per extreure’n la targeta SIM.

En arribar a casa, mentre puja per l’ascensor es guarda la SIM a les calcetes preventivament.

Quan la Júlia arriba a dalt, a casa seva, les llums son totes apagades menys la del menjador, al sofà hi ha la Mariona amb un cafè descafeïnat que deixa a sobre la tauleta.

– Tu què t’has cregut? – diu en to de veu molt baixa.
– Què? – respon la Júlia intuint el que ve després.
– Que tu què et penses? – diu ja alçant la veu- Que això és un hotel? Et penses que pots escollir quan vens i quan vas sense comptar amb nosaltres? Què t’has pensat Júlia? Creus que ets l’única que ho passa malament?

La Júlia escolta, calla i baixa el cap.

– No. Mira’m! – diu la Mariona molt nerviosa- Mira’m perquè va molt en serio el que t’estic dient! Un dia, possiblement, tu seràs mare i llavors podràs intentar imaginar-te el dolor que és perdre una filla. Podràs figurar-te la impotència de saber que la teva altre filla sap coses que no vol compartir amb tu… Però espero que mai sàpigues el que és que la teva filla ignori el teu dolor, i quan li demanis que estigui al teu costat marxi i es mostri tant freda que et pengi el telèfon i el deixi apagat. Tu saps tot el que em passa pel cap? Tu saps lo malament que ho he passat totes aquestes hores? Tens idea de quantes coses horribles pot generar la ment humana en tota aquesta estona? Estic destrossada Júlia…

La Mariona tremola i plora, però té severitat en la mirada i una ràbia d’impotència tancada al pit que no aconsegueix treure-se-la amb paraules. La Júlia no se la pot mirar, perquè no suporta veure-la així; sap que en el fons té tota la raó, però també sap que ella necessitava tan com respirar tenir aquell petit moment de desconnexió.

– No penses dir res? – diu la Mariona acostant-se a la Júlia que s’encongeix d’espatlles mentre li regalimen un parell de llàgrimes galta avall.
– Ho sento mama… -xiuxiueja filtrant les paraules a través del nus de la gola.
– No Júlia. Aquest cop no vull un “ho sento”. No vull que sentis res, vull que et comprometis. Vull que t’impliquis. Et creus gran per voler sortir amb les amigues i tornar a aquestes hores… Sigues-ho també per a fer costat a la teva família quan més hem d’estar units.

La Júlia fa que sí amb el cap.

– Dona’m el teu mòbil. Estàs castigada sense mòbil un mes. -Amb ressentiment li entrega el seu mòbil.- Bona nit.
– Bona nit mama… El papa dorm?
– Si, li he hagut d’insistir jo. Estava molt preocupat també però demà té una reunió important i ha d’estar descansat.

La Júlia se’n va a la seva habitació i de darrera el moble de la seva habitació en treu el diari de la seva àvia i se’l posa a fullejar.

En el seu interior hi veu un encanteri d’invocació per a poder parlar amb algú en concret de l’altre costat, en el qual s’indica específicament que no s’ha de trencar mai el pentagrama.

La Júlia s’assegura que els seus pares estiguin ben adormits i comença a preparar els ingredients en una cassola. La majoria son ingredients que té per casa, la terra i les fulles les agafa de les plantes del balcó. El resultat és una gran quantitat de pasta de color verd.

A l’habitació de l’Ona hi agafa guixos, un parell de cabells que troba pel coixí i un objecte personal, un petit cor de plàstic de color negre que tenia guardat en una petita motxilla amb ratolins dibuixats.

Torna a la seva habitació i s’hi tanca amb balda.

La Júlia, seguint les complexes indicacions d’un esquema del diari, dibuixa un pentagrama que ocupa pràcticament l’espai transitable de la seva habitació. Al centre hi posa els cabells i el cor de plàstic negre.

Pentacle-verd

La Júlia es posa a recitar les paraules màgiques de difícil pronunciació i conforme les va pronunciant nota com reverberació a la sala, talment com si l’habitació fos més petita i buida de mobles.

De cop el vent sacseja amb força la finestra com si volgués irrompre a la sala una bufada de vent.

En aquells moments la Júlia invoca el nom de la seva germana, el vent para de cop i la llum s’apaga.

De la foscor absoluta, una lluminositat verda comença a il·luminar una figura al mig de l’habitació. És el pentagrama que brilla cada cop amb més intensitat i al final la figura central es reconeix. És l’Ona.

– Ona! Germaneta, estàs bé? -diu la Júlia amb llàgrimes als ulls.
– Què és això? -diu ella amb cert menyspreu- Veig una noia humana, unes línies a terra de color verd, sembla una caseta molt petita, amb un llit i una taula plena de llibres i papers…
– Ona… Soc jo, la Júlia, la teva germana… Això és casa teva…

L’Ona mira al seu voltant, de cop veu el cor al terra.

– Un cor negre… -diu ella.
– És teu, he pensat que potser et resultaria valuós perquè estava a la teva motxilla… Creia que era per a tu com algun tresor…

L’Ona trepitja amb força el cor i el trenca, del seu interior se n’escapa la foscor amb forma de fum, quedant un cristall transparent. El fum es queda donant voltes per dins del pentagrama verd lluminós.

– Ona, on ets? Digues-me com puc salvar-te. Com puc ajudar-te? -diu la Júlia desesperada.
– Salvar-me? Ajudar-me? Qui ets? Què vols de mi? – diu l’Ona desconcertada.
– Ets la meva germana, Ona. Què vull? Recuperar-te. Que tornis a casa. Res és el mateix sense tu. Els pares es discuteixen, la gent està trista, han detingut al Pep, la mama vol sortir per la tele, jo m’he fet d’un coven de bruixes per poder trobar-te…

De cop sembla que l’Ona ha entès alguna cosa.

– Un coven de bruixes… I què voleu de mi? Perquè em tens aquí atrapada?
– Vull que tornis, Ona. T’enyorem i et necessitem… Digue’m com arribar on ets tu.
– Però… qui ets? La meva germana és la Pètal…
– NO! La Pètal t’ha segrestat Ona, t’ha esborrat del cap a la teva família…

Apassionada, parlant amb la seva germana, la Júlia entra al pentagrama per tocar a la seva germana.

Al creuar el cercle, sense donar-se compte, desdibuixa una de les puntes del pentagrama i el fum negre s’escapa del control.

La Júlia agafa a la seva germana, l’abraça amb força i li fa un petó… De sobte l’expressió de l’Ona canvia de cop… La seva mirada es torna càlida, intensa i desorientada…

– Xu…? Xu, ets tu?
– Si!! -crida la Júlia amb un gran somriure i els ulls amarats de llàgrimes d’emoció.

Al voltant de la Júlia es forma un remolí de fum negre que la rodeja i l’asfixia. Cau de genolls a terra i vol tossir o vomitar, però no pot.

Ràpidament la Júlia comença a fullejar el diari de la seva àvia, intentant buscar alguna cosa desesperadament, sense a penes entendre res del que veu fins que de sobte troba un apunt sobre un encanteri de protecció. Per sort no li cal pronunciar cap encanteri.

La Júlia recorre a la vareta màgica que li va regalar la Eugènia, dibuixa amb ella un cercle al seu voltant i l’alça tot serpentejant fins a mantenir-la alçada en vertical per sobre el seu cap.

Funciona.

El fum marxa, la il·luminació del pentagrama s’esvaeix, la llum de l’habitació torna i la Júlia torna a respirar… però l’Ona ja no hi és.

La Júlia plora i riu a la vegada, feliç per aconseguir que l’Ona la reconegui i trista per haver-la perdut de nou. Exhausta, cau inconscient allà mateix al terra, dins del seu cercle de protecció invisible.

<< Entrega 12 – Entrega 14 >>

Anuncis

2 pensaments sobre “Entrega 13 – Júlia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s