Entrega 14 – Explicacions

Canon-ColoradoRetrocedint uns instants en la trama, recordem com Xàyde desvia la bola de foc cap a unes muntanyes rocalloses que tenen a mig quilòmetre de distància i li diu a l’Ona:

–  Aquest món és una farsa, és una presó. Mira les fades i la resta d’habitants d’aquesta dimensió. Estan feliços i fan la seva vida com a peixos en una peixera. Els humans ens teniu por als éssers fantàstics. Està en la vostra naturalesa. La majoria a la teva edat reneguen de les fades i aquestes o moren o queden orfes d’equitxí i venen aquí per buscar refugi, com la teva germana Pètal.

L’Ona no entén perquè la Xàyde parla d’ella com a humana, se sent una fada més i respon:

– Ella va venir per salvar a la Clar de Lluna, perquè tu la vas ferir de mort…
– Va venir d’on Ona? Recorda-ho. On vivíeu vosaltres dues abans?
– No… no… -l’Ona es frega el cap, està desorientada i tot li dona voltes- No ho recordo.
– Ona, vine amb mi i t’ensenyaré el camí cap a casa. Acompanya’m a buscar l’ajuda que necessitem i juntes podrem tornar al món real. Saps? Jo també hi tinc la meva germana allà.

L’Ona queda desconcertada, fins a cert punt sap que allò que li explica la Reina Fosca casa perfectament amb el buit que té en el cap.

– Què estàs intentant fer amb mi maleïda! – diu l’Ona preparant de nou un atac màgic.

La Xàyde es debat per dintre seu si acabar per fi amb la descendent de Mary Ann Hobbs o emprar-la pels seus plans com pretenia.

L’Ona genera una enorme esfera d’energia blau cel entre les mans, la Xàyde en canalitza una de color lilós amb l’interior negre com la nit. Els ulls d’ambdues denoten determinació, els de l’Ona parlen de passió, sentiment, responsabilitat, justícia… Els de la Xàyde serenor, experiència, fredor i conseqüència.

blackeyes

En aquell terra àrid, la calor que respiraven ambdues era seca i aspre per la sorra suspesa a l’aire.

Les directrius de la Catarina eren clares, havia d’acabar amb les descendents de Mary Ann Hobbs; però la Catarina tot i la seva longeva edat per l’esser humà, era extremadament jove a ulls de la Xàyde. Sabia perfectament que la ràbia contra la Mary Ann i la frustració per la seva derrota la cegaven… Xàyde com a fada tenia només un gran sentiment en el que focalitzar-se: ràbia i venjança, fent honor a la voluntat de la Catarina o prudència i mà esquerra, per tal d’obtenir una aliança que li permetés sortir del món de la Fantasia.

La bola de l’Ona es feia més i més compacte, allò s’estava tornant realment perillós per la Xàyde i en consonància hauria de contraatacar amb un atac letal per la nena.

De sobte la bola de l’Ona es descomprimeix, l’energia que la compactava ha deixat d’exercir poder sobre ella i s’expandeix amb cercle al voltant de l’Ona tombant a Xàyde de cul a terra i fent que l’esfera lilosa es perdi cap a la infinitat celeste.

L’Ona veu al seu voltant aquella potent energia que se li descontrola, que la cobreix de llum, que la cega i que la deixa finalment en la més absoluta foscor.

L’Ona creu haver-se quedat cega, però al voltant dels peus una llum verdosa l’il·lumina, sembla com una enorme estrella verda dins d’un cercle. Fora del cercle hi ha una ombra femenina, més jove que la Xàyde, du una roba molt diferent que la que es porta en el regne de la Fantasia. Sembla ser forana.

– Ona! Germaneta, estàs bé? – diu aquella ombra que denota certa familiaritat al dirigir-se a ella.

L’Ona mira al seu entorn i no reconeix aquell habitacle que es comença a dibuixar a l’exterior de la circumferència verda.

Pentacle-verd

– Què és això? -diu ella amb cert menyspreu.

La Xàyde veu a l’Ona translúcida, com si fos un holograma, està entre dimensions:

– Ona, estàs entre dimensions. On ets? Què veus? -pregunta la Xàyde acostant-se a l’Ona.
– Veig una noia humana, unes línies a terra de color verd, sembla una caseta molt petita, amb un llit i una taula plena de llibres i papers…
– Ona… Soc jo, la Júlia, la teva germana… Això és casa teva… – diu la Júlia amb llàgrimes als ulls, ja més visible per l’Ona que no la reconeix.
– Ona, escolta’m bé. -diu la Xàyde posant serenor en aquell sense sentit- En tota invocació interdimensional ha d’haver-hi un token, un element que serveixi de nexe. Veus algun objecte al centre de la circumferència?

L’Ona mira al seu voltant, de cop veu el cor al terra.

– Un cor negre… -diu ella.

La Júlia, que l’escolta, creient-se a soles amb l’Ona li diu:

– És teu, he pensat que potser et resultaria valuós perquè estava a la teva motxilla… Creia que era per a tu com algun tresor…

Des de fora somriu. Ha reconegut el cor on Clar de Lluna va tancar el seu espectre de fum negre i li ordena a l’Ona:

– Destrueix el token! Aquest és l’objecte que et té retinguda. Trenca’l i allibera’t!

L’Ona trepitja amb força el cor i el trenca, del seu interior se n’escapa la foscor amb forma de fum, quedant el cristall totalment transparent. El fum es queda donant voltes per dins del pentagrama verd lluminós.

La Ona mira al seu voltant i torna a veure superposada la imatge de la Plana dels Centaures a sobre de l’habitació de la Júlia.

– Ona, on ets? Digues-me com puc salvar-te. Com puc ajudar-te? -diu la Júlia desesperada.
– Salvar-me? Ajudar-me? Qui ets? Què vols de mi? – diu l’Ona desconcertada.
– És la teva germana, la Pètal t’enganya. No ho veus? – crida la Xàyde.
– Ets la meva germana, Ona. Què vull? -la Júlia, emocionada, es trenca a plorar i ho evoca tot- Recuperar-te. Que tornis a casa. Res és el mateix sense tu. Els pares es discuteixen, la gent està trista, han detingut al Pep, la mama vol sortir per la tele, jo m’he fet d’un coven de bruixes per poder trobar-te…

Tot allò que li diu la Júlia a la Ona li sona llunyà, tot, excepte quan es parla de les bruixes. Allò ja li quadra més amb aquell pentagrama, aquell ritual d’invocació, la presó interdimendional, el fum negre…

L’Ona creu que la Júlia és una bruixa de les que volen capturar fades per treure’ls els poders i li diu:

– Un coven de bruixes… I què voleu de mi? Perquè em tens aquí atrapada?
– Vull que tornis, Ona. T’enyorem i et necessitem… Digues-me com arribar on ets tu.
– Però… qui ets?
– És la teva germana! – intervé la Xàyde que escolta tot el que l’Ona diu.
– La meva germana és la Pètal… -respon l’Ona convençuda.
– NO! -crida la Júlia desesperada, sense pensar en la possibilitat de despertar als seus pares- La Pètal t’ha segrestat Ona, t’ha esborrat del cap a la teva família…

La Júlia s’acosta a la seva germana, la vol tocar, la vol abraçar, li vol fer sentir que és la seva germana i que l’estima… Però en entrar al pentagrama, la Júlia trepitja la línia i desdibuixa una de les puntes d’aquest. El fum negre s’escapa del control arremolinant-se per la sala.

AbracadaLa Júlia agafa a la seva germana, l’abraça amb força i li fa un petó…

No hi ha res més poderós en el món de la Fantasia que un petó d’amor de veritat.

De sobte l’expressió de l’Ona reconeix aquella calidesa, al cap li venen records de mil jocs pels carrers de Conesa, els nadals freds a la vora del foc i decorant l’arbre de Nadal, recorda aquell moment en els gronxadors i com es van prometre que no es separarien mai, que algun dia tornarien a Conesa juntes, que li farien una caseta per la Pètal i tot.

– Xu…? Xu, ets tu? – diu desorientada l’Ona, amb ganes de tornar, de quedar-se en l’habitació de la seva germana.
– Si!! -crida la Júlia amb un gran somriure i els ulls amarats de llàgrimes d’emoció.

Però el remolí de fum negre ho esvaeix tot, la Júlia cau a terra de genolls i es fa la llum.

Novament, l’Ona torna a estar davant la Xàyde en aquell desert de la Plana dels Centaures.

– Ona, estàs bé? -diu la Xàyde fingint interès per la salut de la nena.
– Si… Tenies raó Xàyde… Era la meva germana gran. Fa molt temps que soc fora de casa i la meva mama deu estar preocupada.

La Xàyde dibuixa un somriure tendre als llàvis i deixa anar:

– Així doncs, Ona, vindràs amb mi?
– No! -respon secament l’Ona. Als ulls despunta una brillantor insòlita en una nena de quasi set anys- Vaig a demanar explicacions a la Pètal.

Dit això alça el vol a una velocitat impressionant que deixa astorada a la Xàyde,  que observa com se’n va cel enllà.

Els dies son més llargs al món de la Fantasia. Mentre la Júlia ja dorm arraulida en una esfera de protecció, al terra de la seva habitació, l’Ona creua a gran velocitat per sobre del Pantà dels Ogres i del Bosc Encantat fins arribar on les fades estan fent la seva feina.

BoscMagicLes fades de l’aigua refan el riu i drenen la part inundada per la pluja torrencial, les fades del foc assequen la terra molla per deixar-la fèrtil i les fades de les flors i les plantes fan germinar nous brots en les zones desforestades.

– Ona! Ja has tornat! -crida contenta la Pètal que ve a abraçar-la- La nostra reina ja ha tornat!

Totes les fades brillen amb intensitat per donar-li la benvinguda, però l’aura de l’Ona no és pas d’alegria:

– Ets una mentidera! -diu l’Ona
– Què? – respon desconcertada la Pètal.
– M’has mentit! M’has enganyat. M’has allunyat de la meva germana de veritat, la Júlia! Perquè!?
– Ona, tu i jo també som germanes de veritat… Els humans també ho feu això quan us feu grans, us separeu, us disperseu, a vegades els germans van a viure a països diferents per feina o família.
– De què em parles Pètal?
– De que la Júlia sense tu viurà, però que si renuncies a mi, si ens separem, moriré.
– I els humans de totes aquestes fades? On son?
– No parlo d’això Ona, parlo de que no sé viure sense tu. Ets especial, tu i jo tenim alguna cosa que cap d’elles ha tingut. Si m’arrenques aquest vincle, si em negues… Crec que no ho suportaré, crec que moriré, ho noto.
– Jolines Pètal! I ara què faig jo? I la Júlia? I la mama?? Jo vull la meva mama… i el meu papa!!

nenaplorantL’Ona es posa a plorar al terra, desconsolada, desarmada, sense ningú que la pugui consolar.

Allà, als peus totes les fades del regne, és només una nena petita i indefensa de sis anys que només vol que la seva mare l’abraci i li digui que tot allò és un malson.

*  *  *

La Júlia es desperta al terra de la seva habitació, l’esfera de protecció ja no hi és i la llum del sol, que entra per la finestra, s’emporta aquella sensació tètrica de ritual obscur i deixa veure cada racó de la seva juvenil estança.

– Júlia! Es pot saber per què has tancat la porta? – pregunta la Mariona amb cert nerviosisme colpejant la porta de la Júlia.

Ella s’afanya a esborrar els glifs del terra quan la seva mare pica a la porta, oculta l’olla emprada per fer la pasta verda amb la que havia dibuixat el pentagrama.

– Ja va mama, un moment si us plau.
– Es pot saber què fas? Ja saps que no m’agraden les portes tancades! – diu la Mariona sense deixar de picar a la porta neguitosament.
– Ja obro! -diu la Júlia fent una ullada a la seva habitació que recupera l’aparença de normalitat.

En obrir la porta, la Mariona sembla passar a través seu, girant el cap a dreta i a esquerra en busca d’alguna cosa que justifiqui aquell hermetisme.

La Júlia improvisa una manera de quedar-se a casa:

– Mama, em trobo malament. Em fa mal de panxa…
– No t’estarà baixant la regla?
– No! Això va ser la setmana passada. A més és més amunt. Aquí, mira… – diu la Júlia aixecant-se la samarreta i tocant-se quatre dits per sobre del melic, recordant una grip estomacal que va patir fa un parell d’anys i el dolor que li feia en aquella zona.

La Mariona mira als ulls de la Júlia i al moment li diu:

– Tu no tens mal de panxa Júlia, tu el que tens és “cuento”, així que explica’m. Perquè no vols anar a classe?

Està clar que no li podia dir que volia sabotejar l’entrevista amb la televisió i qualsevol animadversió per anar a escola seria vista com un motiu més a tractar amb el senyor Lluís en la pròxima consulta.

– Mama, no ho facis! -diu ella molt seriosa.
– El què Júlia, no m’espantis.
– No surtis per la tele! És molt mala idea…
– Júlia, per l’amor de Déu… Què saps? Què és el que no m’expliques? -la mare encaixa a la seva filla per les galtes amb les dues mans i mirant-la fixament als ulls li diu- T’estan coaccionant? Has parlat amb algú? Dona’m un moriu ferm i faré el que calgui.
– Mama, l’Ona és en un altre món. Uns essers invisibles se’ls han endut. Ella creu que son les fades! Saps aquella tal Pètal de la que sempre parla? -la mare perplexa, amb els ulls oberts com a plats la mira inexpressiva- Mama, l’Ona no ens mentia! Si que hi havia alguna cosa. I si dius això la gent farà masses preguntes, ens vigilarà massa i no podrem recuperar-la sense canviar les nostres vides per complet!

La Mariona té la cara desencaixada, la mirada que al principi escodrinyava cada micro-expressió en el rostre de la Júlia, ara simplement semblava que mirés a través seu.

– Júlia, t’has escoltat el que dius? Per favor… -la seva veu és tant calmada i inexpressiva que fa posar els pels de punta a la Júlia. Està clar que la seva mare en aquests moments està cridant dins del seu cap i s’intenta contenir- El que menys necessito ara és un atac de gelosia. Sé que estem prestant molta atenció a la desaparició de la teva germana… Això no vol dir que no estiguem per tu, que no t’estimem, tot el contrari… aquesta experiència ens fa valorar-vos més que mai a les dues. Però Júlia, ara ens has de fer costat si us plau, no pots venir-nos ara amb infantilismes… Les fades no existeixen, no hi ha aquests mons del que em parles… L’única manera que l’Ona estigui en un altre món…

La Mariona té els ulls amarats de llàgrimes, però aquestes se li arrapen a la còrnia per no caure, reflex de les seves ganes de ser forta i no voler plorar davant de la seva filla en aquell moment en el que intenta mostrar enteresa.

– L’única manera és que estigui morta, i Déu vulgui que no sigui el cas. Déu meu que no ho sigui… -una immensa llàgrima la delata, precipitant-se galta avall. Se la eixuga i conclou- Ara si us plau vesteix-te que tu has d’anar a classe i jo a reunir-me amb l’equip de TV3.

– Adeu! Marxo a fer una visita. Ens veiem a per dinar Mariona! -diu en Gerard passant de llarg d’aquella escena sense donar-se compte del petit drama que hi havia.

La Júlia pensa que potser el seu pare pot aturar l’equip de TV3, que potser ell pot impedir-ho; així que es vesteix a corre-quita i surt per la porta. Salta de quatre en quatre els esglaons de l’escala, agafant-se a la barana per no caure i arriba a baix molt més ràpid que si hagués pres l’ascensor.

Va corrents cap al pàrquing dels seus pares, allà troba al seu pare sortint amb el cotxe i se li posa al davant  amb les mans sobre el capó.

– Papa, hem de parlar. -diu la Júlia molt seriosa amb la mirada per sota les celles.
– Ara no Júlia, és tard i tinc una reunió.
– No, papa. Ha de ser ara mateix. -la Júlia se’n va cap a la porta del copilot per obrir-la, però és tancada.

El pare avança amb el cotxe posant el morro per sortir a la carretera, però abans obre una mica la finestra on està la Júlia.

– Es pot saber què passa Júlia? Estàs bé?
– No, papa, no estic bé! Et sembla que estic bé? Deixa’m pujar, si us plau…

En Gerard dubta.

– Papa, per favor, que em persegueix un home que em vol segrestar! Si vaig a classe no em veuràs mai més!! No em facis això…

El Gerard obre ràpidament la porta del cotxe i quan la Júlia entra fixa el tancament de seguretat i puja la finestra. Mira a ambdós costats i li pregunta a la Júlia:

– Qui és? El veus? Estàs bé?
– Papa, no hi ha ningú, però necessitava que em deixessis entrar.
– Què!? -crida el pare deixant anar tots els nervis acumulats en aquesta mentida en els que es materialitzaven totes les seves pors.- Estàs boja!? No et foto una hòstia perquè…. perquè…
– Papa, escolta’m. T’havia de dir quelcom perquè em deixessis entrar. M’estaves tractant com a un venedor de kleenex. Papa, soc jo, la teva filla, i necessito demanar-te un favor molt gran.
– Digues… -exhala profundament tot pessigant-se els llagrimalls.
– Has d’impedir que la mama surti per la tele!
– Ja ho he provat, Júlia. Però ella ho té clar. Vol sortir per la tele i ho farà. Jo li he dit que això ho hem d‘arreglar més discretament, que segur que hi ha algun lloc on no hem mirat o que no hem pensat… a casa d’algú… o… no sé… -diu fregant-se el cap atabalat intentant exprimir-se el cap en busca d’aquella il·luminació sobtada que no arriba mai.
– Hem de fer alguna cosa. Papa, i si parles amb TV3 per anul·lar la entrevista? Dius que la mama ha tingut una crisi i que el metge ha recomanat que no se la exposi a més pressió.
– Júlia, et seré sincer, ara la mama i jo passem per un moment delicat… Me l’estimo moltíssim i vull que tot acabi bé, però tenim maneres diferents d’enfocar aquesta situació. Tenim caràcters molt diferents que sovint es complementen, però la vida ens ha posat davant un front, potser l’únic, que no estem preparats per afrontar junts. Al menys encara no.

La Júlia es queda glaçada. Ha perdut a la seva germana en una altra dimensió i els seus pares estan a punt de separar-se en la realitat. Sent com el seu món s’esquerda sota els seus peus i sota l’abisme només hi ha la més terrible foscor.

– Júlia, la teva mare ara necessita temps i espai. Necessita tot el nostre suport perquè sent que ha de tirar amb tot ella sola. L’hem d’ajudar en tot allò que puguem… I et demano que siguis forta, filla. Sé que és molt demanar-li això a una nena de disset anys en un moment així, però si us plau Júlia, sé que ets forta i pots fer-te’n càrrec. Ets de la mateixa pasta que la mama, dura com ella i… una mica “outsider” com jo. -diu somrient.

La Júlia li correspon amb un somriure al seu pare, s’abracen i ella baixa del cotxe. Mentre veu com se’n va Viladomat avall pensa que tant de bo els seus pares arreglin això ben aviat i es marca en la seva llista de coses per fer, el contribuir a que tornin a estar bé junts.

– Està bé… Tens raó, papa. Soc una “outsider” com tu –pensa en veu alta– per tant, hauré de trobar jo sola una manera d’impedir que la mama ens posi en cada televisió de Catalunya.

CotxeTV3La Júlia veu a la seva mare baixar a rebre l’equip de TV3, que arriba amb el seu cotxe blanc i el logotip de la cadena per la part alta del carrer. S’amaga darrera del quiosc mentre la seva mare puja carrer amunt i surt per l’altre costat per tal d’esquivar-la.

Al tornar a entrar al seu portal, per uns instats creu haver de donar explicacions al Pep, però recorda que està detingut preventivament per estar encausat en la desaparició de l’Ona.

Puja a casa de l’Eugènia.

*  *  *

La Xayde s’atansa al poblat dels centaures, però a les proximitats una pluja de fletxes volen directes cap a ella.

Els centaures tenen una vista privilegiada i una punteria infal·lible. Amb els seus arcs de llarga distància donen caça a qualsevol ens forester que profani les seves terres.

Centauro

Amb un moviment de la seva mà, les fletxes cauen totes al terra com si haguessin impactat contra una impenetrable barrera transparent.

Com una exhalació, Xàyde vola veloçment cap al poblat i s’atura al bell mig de la plaça.

Ràpidament, una formació de centaures  es posen a galopar en rotllana al seu voltant, llançant-li fletxes i cops de llança. Però tots els impactes van contra una protecció energètica de color violeta que gira al seu entorn, entre ella i els centaures.

– Porteu-me davant del vostre líder!- Crida Xàyde.
– Això no passarà fada! -diu un dels centaures que du una llarga trena a cada patilla.
– Està bé. No em deixeu altre opció. -diu la Fada d’Ales de Sang tot asseient-se dins la seva bombolla liliàcia.

La fada es posa a entonar una cançó greu i punyent que es clava al cor de cada centaure que la escolta i els cou per dins com un gran remordiment.

Tapen l’esfera amb una manta, però tot i així escolten perfectament aquella turmentosa cançó.

Finalment, després d’hores i hores, quan el sol es pon i l’horitzó es tenyeix de vermell, destapen l’esfera i fan un passadís de centaures en formació des de l’esfera fins a la cova que hi ha a la muntanya de roca vermellosa. De l’interior en surt un enorme i feixuc centaure, de llarga melena canosa,  amb el cos ple de pelatge larg i blanc. Ajudat per un bastó robust amb el que marca el pas, el centaure eònic s’acosta a la esfera.

La Xàyde desactiva l’esfera de protecció per deferència i ningú l’ataca. Estan a l’expectativa.

– Què vols, fada? -diu la tronadora veu d’aquell imponent centaure.
– Necessito aliats per salvar el món. -diu ella elevant el vol per situar-se cara a cara.
– Salvar el món de la Fantasia?
– No només Fantasia. La teva tribu ho ha oblidat, però fora del món de la Fantasia hi ha el que diuen el món de la Realitat. Ambdós mons pertanyem al mateix planeta, i jo parlo de salvar-lo sencer.
– Parles de coses sàvies per ser una simple fada… Com coneix una fada com tu, l’existència de quelcom tant complex? -pregunta el venerable centaure.
– No soc una fada qualsevol centaure. Estàs davant de Xàyde, la primera fada amb nom propi, germana d’equitxí de Mahla, una humana de la Era Fantàstica.
– Recordo a Mahla, Xàyde, recordo moltes coses, masses coses… El meu nom és Skee, estàs en presència d’un dels pocs transmutats de primera generació que encara habiten el planeta.

La Xàyde pren consciència de la gosadia de mirar un deu com aquell cara a cara, però manté el vol a l’alçada de la cara i sense vacil·lar li proposa:

– Savi Skee, unim forces per travessar la porta daurada i fer-nos amb el món dels humans. Han fet mal ús del planeta que els vàreu deixar, els seus residus afecten els nostres rius, la seva poca fe mata a les nostres germanes, les fades, la seva decadència genera follets que empitjoren les coses i no fan més que cobrir el món de crostes de ciment, plàstic i ferro que mai desapareixerà.
– Sé del que em parles Xàyde… Però aquest món era seu, abans que tu i inclús que jo… Vam decidir mostrar-los una manera de cuidar-lo i aprofitar-lo millor. Va ser un error? Potser sí, però en cap cas podem emprendre cap atac contra ells.
– Hauré de recórrer als poderosos minotaures. Ha estat un error creure en la valentia dels centaures…

Un munt de fletxes cauen sobre la Xàyde mentre Skee replica:

– No confonguis seny i respecte amb covardia, fada.

La Xàyde bloqueja totes les fletxes amb una ona expansiva que fa caure de costat a tots el centaures menys a Skee, que s’aguanta plegant les potes del darrera.

La Xàyde arrenca el vol i creuant el cel a gran velocitat, dona voltes a la conversa amb Skee i arriba a trenc d’alba al poblat al poblat dels Pells de Colors.

– On es la gent? – pregunta la Xàyde al xaman del poble.
– Han marxat. – diu ell amb una digne desolació.
– Han marxat? Tots? On?
– Seguint les passes de Sirhan, el descendent de Yuri. Cap a les muntanyes negres.

La Xàyde fa una ullada a aquell poblat, a la gent que l’habita i, decebuda per no veure en ells la raça de guerrers de la que tant es parlava, gira la vista cap a la Muntanya Negra intentant endevinar per quin camí s’hi dirigeixen.

* * *

Hores abans, pel matí, en aquell mateix poblat, en Sirhan parteix amb un enorme seguici de membres de la tribu dels colors. Ja no hi ha esclaus, guerrers, caçadors ni concubines. Ara és un clan nòmada, igualitari, les dones aprendrien a lluitar com els guerrers i aquests a cuinar com els esclaus. Tots hi estan d’acord en pro d’un nou futur més prometedor.

En acte de menyspreu i rebuig, el xaman havia ordenat que a la frontera del poblat es reunís a tots els que decidien quedar-se en les seves terres natals i es mantinguessin dempeus, mirant cap al poblat i donant l’esquena als desertors que abandonen el territori en busca de millor fortuna.

Sirhan s’acomiada d’Inhorn:

– Els nostres camins es separen aquí. Gràcies per demostrar-me que la mort i la sang no son l’únic camí.
– Gràcies a tu per demostrar-me que encara es pot confiar inclús en els guerrers.
– Bé, de fet, encara no ho soc…
– Conec la teva cultura Sirhan. Ho ets, però encara no ho saps. – afirma Inhorn, fent-li present d’una llàgrima que cristal·litza com un diamant- Pren la meva llàgrima com a senyal d’afecte. Ens mantindrà units i et guarirà amb el mateix poder com si toquessis la meva banya.

lagrima_unicornio

Dit això, Sirhan recull un parell de llàgrimes i s’eixuga les seves d’emoció. Les llàgrimes de l’unicorn brillen amb intensitat en el palmell de la seva mà, com si sostingués talment un parell d’estrelles del firmament nocturn. En aixecar la vista, l’unicorn de crin blava galopa cap a l’horitzó i sent com si dins del seu pit li arranquessin un bocí d’ànima.

Aquella formació permet  als que es queden al poblat veure com es cobreix tot per una immensa ombra, seguida d’ombres més petites. Al mirar al cel poden contemplar horroritzats com creua per davant del sol un immens drac negre, seguit de les seves cries.

Un eixordador crit fa ressò en les muntanyes a cantó i cantó d’aquell àrid paisatge.

Sirhan es gira ràpidament i reconeix aquella figura. És més gran que la del pare de l’Amic, havia de ser, doncs, una femella. Probablement era la seva mare i, per tant, la resta els seus germans.

La mare aterra davant del Clan, barrant-los el pas. Els germans i germanes de l’Amic es situen rere la mare. En la formació del clan, Sirhan va primer, darrera seu tant el drac com el guepard i, posteriorment, la resta.

SirhanDragona

Black-DragonLa mare airada obre les gargamelles il·luminades d’un incandescent color ambre.

– A cobert! -crida Sirhan posant davant seu l’espasa màgica d’acer èlfic.

La mare escup una enorme ràfega de foc que rodeja la protecció de Sirhan i impacta contra les ales desplegades de l’Amic que mira de cobrir tots els que el segueixen.

La mare desplega les seves imponents ales que engloben tot el camp visual de Sirhan i per sota d’aquestes treuen el cap amenaçadors els sis germans de l’Amic.

– No us volem cap mal. -diu Sirhan als dracs, però aquests no l’entenen.

Sirhan va ingerir una part molt petita de Bolet de Donum i això el va fer establir contacte amb un seguit d’essers amb els que encara conserva l’enteniment, però tot i sonar igual, amb altres membres de la mateixa espècie no s’hi entén.

– No et compren Sirhan. Deixa’m a mi. -diu l’Amic tot passant davant de tot.
– Qui ets i què vols? – pregunta l’Amic a la seva mare sense reconèixer-la. Ella es queda parada i sorpresa. Plega lentament les ales i li respon amb un crit que sona amenaçador; tot i que l’Amic no sembla amoïnat – D’acord mare, vindré amb vosaltres, però deixa’m acomiadar del meu amic.

Mentre el drac es dona mitja volta cap a Sirhan, la mare pot observar en la mà esquerra el glif de la compassió.

– Això si que ho he entès. Tornes a marxar…
– He d’anar cap a les Muntanyes Negres, la nostra llar. El meu lloc està entre els meus.

Crit-DracLa mare drac fa un crit gutural i l’Amic es gira cap a ella sorprès. En retornar la mirada cap a Sirhan li proposa:

– Perquè no veniu amb nosaltres? Ara que abandoneu la vostra terra i no en teniu de pròpia, podeu mudar-vos a les muntanyes negres. Necessitem ajuda per netejar-la i si us treballeu la terra us deixarem que us la quedeu per vosaltres.
– Les muntanyes negres també estan afectades per la contaminació?
– Si. Tant o més que el vostre riu.
– Doncs veniu amb nosaltres. -compartirem la terra on anem.

El drac li comenta a la seva mare, però aquesta no vol sentir-ne a parlar i empren el vol cap a les muntanyes negres, seguida dels sis germans de l’Amic.

– Ho sento Sirhan, diu la mare que té ous al niu i sense el pare que els cuidi hem de tornar cap allà.
– Us seguirem, però amb l’eclosió dels ous partirem tots junts cap a terres més vives que puguem compartir.

* * *

A Barcelona, la Júlia puja a veure a l’Eugènia i aquesta li obre la porta:

– Hola bonica, passa, passa… -diu ella obrint-li la porta.
– Hola Eugènia, necessito parlar amb vostè.
– Clar que si bonica… passa al menjador, si us plau. Duré unes galetetes. Vols un got de llet calentona?
– Si, gràcies Eugènia. -diu la Júlia entrant al menjador tot traient-se la jaqueta. A casa seva ni ha esmorzat ni ha pres res per fer-ho.

caricia-FerLa Júlia saluda al Fer, el gat negre de l’Eugènia, i aquest se li refrega sinuosament entre les cames mentre ella l’acaricia.

L’Eugènia arriba amb una caixa de galetes daneses i un got de llet calenta.

– Compte no et cremis. Digues-me bonica, de què necessites parlar? Saps alguna cosa de la teva germana? -pregunta la velleta molt interessada.
– Eugènia, què saps realment de la desaparició de la meva germana? Com puc fer tornar a l’Ona a casa?

L’Eugènia es posa seriosa.

– Vine aquí Fer. -i el gat se li enfila a la falda. Mentre l’acaricia comença a narrar- La relació entre essers fantàstics i humans s’havia enrarit, sobretot per la creixent voluntat de certs grups religiosos a controlar a la ment de les persones. Volien imposar què havien de creure, pensar o sentir… I qui no estava amb ells era condemnat com a heretge o pecador, es van inventar el concepte d’infern per referir-se a tot allò que concernia a l’altre món, al món de la fantasia; quedant així les fades i follets com a diables i esperits malignes, a les magues i fetilleres com a bruixes, i el seu principal déu, l’adoració al mascle de la cabra, en el diable personificat.

La Júlia mira de no mostrar-se impacient per tal de no faltar-li el respecte a la senyora Eugènia que li està explicant amb molt detall l’origen de la seva religió, o al menys això sembla.

– En aquest punt, la societat es va dividir en tres parts. -segueix explicant la dona sense deixar d’acariciar al seu gat que les escolta amb interès- Els seguidors de l’església, que volien la desaparició de tot esser fantàstic, els pagans seguidors de la wicca que volien la separació pacífica i la part dels pagans practicants també de la wicca que volien lluitar pel domini de la màgia sobre la realitat. Imposar la màgia en el nostre món i la coexistència pacífica o no.
– Va haver-hi un enfrontament?
– Si. Un terrible enfrontament de proporcions èpiques i històriques. A un cantó hi havia Xàyde, una fada quasi més antiga que el propi esser humà, que defensava l’hegemonia de la màgia i per l’altre cantó la seva eterna amiga, la fada Clar de Lluna, que defensava la voluntat de l’home de recuperar la seva realitat. Ella tenia molt clar que en l’ADN dels essers humans hi ha una espècie de memòria històrica que acusa als primers essers màgics de canviar el curs de la humanitat. En certa manera era el seu dret legítim de demanar-los que marxessin de casa seva. Finalment, hi havia els religiosos que procuraven guanyar per poder amassar la voluntat de la gent sense interferències. Era bo per ells que els humans creguessin que l’únic poder màgic era el diví provinent de les seves escriptures.
– Però Eugènia, què hi té a veure això amb la meva germana? Ho dic perquè és que… -la Júlia pensa que potser ja estan pujant a casa seva els equips de TV3.
– Tens raó bonica, potser t’ho explico en una altre ocasió… Vols més llet?
– No, perdoni Eugènia, si us plau no s’aturi a aquí. Com va concloure aquest enfrontament?
– Les dues fades van mirar de dialogar. La Xàyde li va proposar a la seva vella amiga que s’unissin contra els religiosos, però la Clar de Lluna sabia que les anteriors aliances de la Reina Fosca havien acabat sempre malament; així que cadascuna va escollir a la seva pròpia paladina. A la seva bruixa. La unió de la fada amb un humà sempre exponenciava els poders d’aquests. La Xàyde ja duia des de feia anys a la Catarina, descendent de meigues. La Clar de Lluna va escollir a Mary Ann, mestra de l’escola de màgia elemental. A finals dels segle disset l’església havia erradicat a gran part de les bruixes, l’última i més sonada va ser el Judici de les Bruixes de Salem del qual Mary Ann va poder-ne escapar. Després d’això l’enfrontament final va ser a Gran Bretanya on Mary Ann i Clar de Lluna van aconseguir inventar-se un encanteri per doblegar l’espai i el temps, amb l’ajut d’un orbe màgic, i emportar-se a totes les criatures màgiques a Huisvanlig. La promesa de Clar de Lluna per Mary Ann era que se l’enduria amb ella a aquell lloc màgic però la cosa es va torçar i mentre els seus aliats al Pol Sud construïen una porta màgica que precintaria la separació, van ser atacades per la Xàyde i la Catarina, juntament amb el seu exèrcit de criatures màgiques.
– No van aconseguir dur a terme l’encanteri que havien inventat?
– Si, van aconseguir-ho i van guanyar. Però en el moment de ser absorbits per l’encanteri, Mary Ann va preferir aferrar-se a Catarina per tal de separar-la de Xàyde i així debilitar-la. Ambdues fades van quedar atrapades a Huisvanlig, lluny de les seves respectives germanes d’equitxi.

En Fer, salta de la falda de l’Eugènia i va cap al bol d’aigua a beure una mica.

– Al endinsar-te en el món de la màgia has de conèixer una cosa, bonica. La màgia blanca és molt poderosa i quasi sempre guanya amb intensitat a la fosca, però la màgia negra té camins tortuosos que esquiven l’ordre natural de les coses. La Mary Ann va envellir, tenir família i va morir rodejada dels essers que estimava, la Catarina havia heretat el do de la immortalitat, però estava sola i la seva ànima corrupte no trobava repòs, només sofriment i turment que l’esperonava a fer qualsevol cosa per tal de recuperar el contacte amb la Xàyde amb l’únic desig de venjar-se de la humanitat que l’havia condemnada.
– I jo soc la descendent de Mary Ann?
– Això sembla, bufona. I l’Ona també.
– Tu ets forta i poderosa, però la teva germana és dèbil i manipulable. És fàcil que les fades vulguin complir amb la promesa que Clar de Lluna va fer-li a Mary Ann. Dur-la a Huisvanlig o, altrament dit, el món de la Fantasia i així donar-li el poder necessari a Clar de Lluna per guanyar finalment la guerra contra Xàyde.
– Ahir vaig invocar a l’Ona amb un conjur que vaig trobar en el llibre de la iaia.
– I te’n vas sortir? – pregunta encuriosida.
– Si, tot i que em sento estranya des de llavors. Com desprotegida. He dormit aquesta nit en una esfera de protecció que he pogut conjurar amb la vareta que em vas donar.
– Júlia, no juguis amb forces que desconeixes. Et pot sortir molt malament. Has tingut sort fins ara, ets molt poderosa, sort en tens d’això. Aquest encanteri que has fet és de nivell dos.
– Doncs em va costar d’invocar, pensava que no succeiria res en un principi.
– Clar que et va costar! Nivell dos no és dels més baixos, si no dels més alts! Va del set fins a l’ú. Tu i les teves amigues sou un nivell set, la Maria Rosa és un cinc, la Catarina, per exemple, era un ú.
– I vostè… Quin nivell és vostè?
– Crec que a aquestes altures, ja hauries de deixar-me de tractar de vostè, Júlia… Jo sóc un nivell dos.
– Llavors vostè… tu, pots ensenyar-me molt més que la Maria Rosa!
– No. Les coses no funcionen així Júlia. Tot té el seu camí. Per poder passar de set a sis, necessites ser l’escollida avantatjada d’una cinc. Per passar del nivell cinc al quatre has d’haver creat el teu propi coven, ensenyant a set alumnes i que al menys una d’aquestes passi a nivell sis. Per passar de nivell quatre a tres necessites dominar els elements, els encanteris i maleficis profunds. Has de tenir un enfrontament amb una bruixa del mateix nivell o superior i guanyar. Per passar del nivell tres al dos has de creuar el llindar al menys un sol cop amb la tècnica del viatge astral i poder tornar. Si ho aconsegueixes ja tens el segon nivell.
– I per arribar al nivell ú? – pregunta la Júlia fascinada.

El gat negre gira el cap vers ella i congela la cua en alt, a l’expectativa de la resposta de l’Eugènia.

– Ningú arriba a nivell ú, estimada…
– La Catarina si.
– Tu no vols ser com la Catarina, creu-me.
– Segur que no, però si que voldria saber que la diferència d’un nivell dos.
– El domini de la vida i la mort, el poder sobre les ànimes de les persones. Diuen que per evitar que la Catarina creués el llindar amb els seus propis poders, varen encadenar la seva ànima a un anell negre.
– Com Sauron!
– Qui? -pregunta l’Eugènia estranyada.
– Res. Eugènia, haig de marxar. Moltes gràcies per la informació, però… haig d’impedir que gravin el reportatge de TV3. Si no tothom es farà preguntes.
– Tranquil·la Júlia. Jo t’ajudaré. -diu l’Eugènia amb un somriure engrescat.

* * *

Pedro Javier ja ha editat el vídeo de la seva experiència a Brians, està disposat a que el món conegui el seu cas i que es faci públic aquells secrets dels Iluminati.

Sona el mòbil. És un missatge de whatsapp de la Estefanía:

“Hola guapo, que haces? Al final te animas a venir a celebrar Halloween con nosotras?”
“Me estás pidiendo una cita romántica?” -respon ell en broma, tantejant el terreny.
“Si” – diu ella acompanyada d’una icone amb una picada d’ullet i varies cares més de pixar-se de riure.
“Si es así, te lo responderé en persona esta tarde.”
“Lo dudo, me voy de finde con mis padres” – diu acompanyant-ho d’un icona que treu la llengua.
“Está bien, dime dónde vives y te robaré sólo unos minutos”.
“Mare de Déu de Port, 255, 4º 1ª. Estaré en casa desde las 17h hasta las 19h que llega mi padre y pillaremos el coche. Pero no llames! No quiero que se entere mi hermano que quedamos. Mandame un mensaje y bajo.”
“Ok. Nos vemos esta tarde.”

Mentre es penja el vídeo al seu canal, PJ fulleja el llibre que acaba de comprar a un contacte ocultista de la web profunda. Aquest llibre va ser extraviat del propi Vaticà ja fa uns anys, en una revisió de manteniment. Es titula La Batalla de les Bruixes i li interessa especialment perquè detalla l’enfrontament de dos faccions de bruixes i una tercera de caire religiós, en la que hi intervenen dos personatges dels que en vol saber més coses, la Catarina i la Xàyde.

Al seu costat, l’ombra de la Catarina es mira amb odi el llibre, la seva història està a punt de ser revelada al seu portador. Pedro Javier, ja no es torba de sentir la presència de la Catarina, poc a poc s’hi ha anat acostumant.

Les tapes del llibre son de coure antic, a la portada hi ha una placa metàl·lica daurada amb una trinqueta gravada. A l’interior hi ha un text escrit a mà desdibuixat:

“Aquest llibre conté la clau de la divisió de dos mons. Un cop l’hagis llegit no serà res igual.”

<< Entrega 13 – Entrega 15>>

Anuncis

Un pensament sobre “Entrega 14 – Explicacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s