Entrega 16 – Aliances

Retrocedim al moment en que l’Ona plora desconsolada al terra després de saber que la seva germana d’equitxí l’ha enganyat. Li ha amagat qui és ella realment perquè s’oblidi de la seva família, quedant-se per sempre en el regne de les fades.

Aquella acció és menyspreable i egoista per a un humà, però per una fada és normal i comprensible, la Pètal només tenia un sentiment poderós i dominant, estar amb ella. S’estima a l’Ona per sobre de tot; és per això que al veure-la abatuda al terra, s’hi acosta. Vola suaument fins a posar-se sobre l’espatlla que està enlaire, l’altre està tocant a terra, li aparta els cabells de l’orella, la majoria els té tapant-li la cara, una mica mullats per les llàgrimes. Atansant-se a l’orella descoberta li xiuxiueja:

– Tu ets el primer Ona, val la pena posar en perill la meva vida per recuperar la vida amb la teva família? Tens família a aquí.
– Pètal, m’has pres la meva vida sense dir-me res. Això no ho fan les amigues!!
– Som germanes…
– Les germanes menys! Jo tinc una germana, la Júlia! I ella MAI em faria això… Mai! -diu la nena plorant i acusant amb el dit a la petita fada que se la mira perplexa.
– Ona, jo et vaig dir que si venies no podries tornar… Havies fet la motxilla i tot…
– Doncs ja no vull! Vull tornar a casa! Vull la mama!!
– Aquí ets la reina de les fades… tens tot el poder que en el teu món només es pot somniar…
– Soc una nena de sis anys Pètal! Fins dimecres no en faig set! Ostres… -de sobte se n’adona- A quin dia estem? Quants dies han passat?
– El que aquí han estat un parell de dies… a casa teva n’han passat més del doble.- Ja ha passat el meu aniversari?
– Crec que no… -baixa el cap i diu- si no ja no podries marxar.
– Jo no vull quedar-me aquí… jo vull el meu pastís, vull la meva mama i… -sanglota una mica i amb un fil de veu segueix somicant- …i com el papa decora la casa, sempre imprimeix els dibuixos que més m’agrada i els penja per tota la casa.
– Si no hi som a temps, jo t’ho donaré tot això… t’ho prometo. -diu la Pètal somrient, intentant animar a l’Ona.
– No vull! Vull marxar d’aquí… No ho entens?

La mirada seca i penetrant de l’Ona va fer entendre que la nena tenia un vincle amb la seva família tant o més fort que el seu llaç d’equitxí, va comprendre que si es quedava aquí, en lloc de florir es pansiria.

– El primer que hem de fer és parlar amb la teva germana. -diu la Pètal- Segueix-me!

Les dues van emprendre el vol cap al Palau de Nacre.

* * *

L’Ivan , mentre camina pel carrer de l’Aprestadora cap al parc que hi ha a dos carrers de casa el Pedro Javier, truca al número de telèfon que té de referència per a contactar amb els Iluminati:

– Aquí Ramses. He trobat el gos, porta la puça, li he vist el collaret. -diu Miller fent ús del codi en clau.
– Perfecte Ramses.- diu una veu freda i femenina a l’altre costat del telèfon. Fa una breu pausa, com si silenciés la trucada mentre consulta quelcom i en reemprendre la comunicació li diu- Transmeti coordenades exactes de la puça, enviem el desparasitador immediatament. Asseguri’s que al cau no hi ha més gossos, si no els haurem de desparasitar preventivament.
– Rebut. -diu ell confirmant l’encàrrec.

La conversa es talla abruptament. Ja s’havien dit tot el que s’havien de dir.

Passeja pensatiu per la Plaça Francesc Macià i Llussà, passant entre l’edifici de la televisió local i unes enormes lletres vermelles, en posició vertical, repartides per la plaça que formen la paraula “Hospitalet”. La plaça està deserta i el carrer molt poc transitat.

“Desparasitador” pensa l’Ivan tot repassant el codi de la conversa. Aquest era el codi per a Morgan Norris, el xaman dels Illuminati, però en el seu codi “desparasitar preventivament” li havia sonat malament. I si el nano estava en perill? I si desparasitar no volia dir exorcitzar si no eliminar? Una de les màximes quan intervé Morgan Norris és no deixar rastres ni testimonis.

De sobte sent una veu en el seu cap:

– Senyor Miller, entri i elimini al subjecte, extirpi l’anell i marxi abans que arribin els Illuminati. Volem aquest anell.
– Ningú m’ha dit res de matar a un innocent. -diu ell parlant aparentment sol.
– Senyor Miller, és una ordre. No ens obligui a fregir-li el cervell.
– Molt subtils. Permeti’m recordar-los que si per alguna cosa els soc imprescindible és perquè soc l’únic que he estat davant la porta daurada i he tornat amb vida. Em necessiten.
– Si vostè hi ha arribat, un equip d’homes preparats també podria. No tempti la seva sort.
– I n’està segur que aquest equip també seria capaç de desxifrar-ne el codi per obrir la porta? Jo l’he trobat. Sé com obrir-la. Cuidin del meu cervell i tindran la clau.
– No jugui amb nosaltres senyor Miller, l’estarem vigilant. No deixi que l’anell caigui en mans Illuminati. Té quinze minuts abans que Morgan Norris arribi a casa del noi amb un equip especial.

El cap de l’Ivan fa un càlcul ràpid. Té un parell de minuts fins a casa del Pedro Javier, cinc minuts més per forçar la porta i els quedarien vuit minuts per explicacions i fugida. Era una bogeria, però no impossible.

No ha acabat de pensar que ja està corrent en direcció a casa del Pedro Javier. La veu del cap ja no li parla. No té clar com funciona això, si han penjat o si sempre té aquest canal obert. Tot allò li prenia consciència de com n’estava de controlat pel xip. Hi hauria de posar una solució.

Arriba a casa del Pedro Javier en menys temps del que esperava. De la motxilla en treu un tros de cinta americana, l’enganxa al vidre de la porta del carrer i li propina un cop per partir-lo. Els trossos es queden subjectes a la cinta, així no han fet tant de soroll. Desenganxa la cinta, la tira al terra i obre la porta a través dels ferros. En obrir-se la porta, nota que el braç se li ha quedat atrapat entre els ferros i no el pot treure. Mira el rellotge i segons els càlculs queden aproximadament dotze minuts perquè arribin els Iluminati.

Mossega el rotllo de cinta americana i dona una forta estrebada al braç, que queda dislocat provocant-li un intens dolor. Però queda lliure.

Vermell de dolor i amb totes les dents marcades al rotllo, l’Ivan es torna a col·locar el braç a lloc. Sense perdre temps corre per les escales cap al pis del Pedro Javier mentre s’encinta el braç per pal·liar el dolor.

En arribar al tercer tercera, es fixa que té tancament de seguretat. Ni que disparés amb la pistola aconseguiria obrir-la i esbotzar-la, no era una opció pel reforç de titani que du a l’interior.

El tercer quarta, en canvi, ha oblidat tancar amb clau. És una porta senzilla. Amb una targeta l’Ivan aconsegueix obrir la porta. L’interior del pis és fosc, s’escolta roncar a algú, allò el tranquil·litza. Per l’olor del pis i la decoració l’Ivan pot deduir que és un pis de gent gran; tot i que per la disposició de les coses al menjador, tot li fa pensar que es tracti d’un home viudo.

Entra a la cuina i al fons d’aquesta hi ha una porta de vidre que dona a la galeria on hi té la rentadora i roba estesa. Des d’allà, l’Ivan aparta la cortina que fa de tendal perquè la roba estesa no s’ompli de la pols dels veïns de més amunt. Ara, amb el camp visual del cel obert, pot veure a dos metres i mig la finestra del dormitori del Pedro Javier.

Enfilat a la barana, sense mirar avall i amb determinació, l’Ivan salta amb totes les seves forces cap a la finestra de davant. Per uns instants, quan està creuant el buit del cel obert, pensa que tant de bo tingués posat el vestit de la neu especial que li parava caigudes… però no és cas.

Per un parell de centímetres els dits de l’Ivan no toquen el dintell de la finestra i cau. Per sort, just a sota de la finestra hi ha el manyoc de cables de la fibra òptica de l’edifici i l’aguanta per uns instants. Segur que demà, molts veïns es llevaran sense connexió a internet.

Allargant el braç aconsegueix arribar a la finestra i en alçar-se davant d’aquesta hi veu a l’altre costat al Pedro Javier que mira aterroritzat.

El Pedro Javier ràpidament recula i agafa el bat de beisbol que té guardat al costat de l’armari.

L’Ivan rebenta la finestra sense miraments i entra ràpidament cap a l’habitació. Entre la pluja de cristalls que se li claven pel cos i els cops de bat del Pedro Javier, tarda en reaccionar.

Amb un cop de peu l’Ivan fa caure al PJ al terra, cosa que aprofita l’agent per posar-se-li a sobre i bloquejar-lo.

– Pedro Javier, no tenim temps. Venen a per tu! Vull treure’t d’aquí, però per fer-ho haurem d’escalar pel cel obert per arribar al terrat. És possible que els Iluminati ja estiguin entrant a l’edifici.
– Els Iluminati? -el PJ hagués pensat que es tractava d’un dels bojos “conspiranoides” amb els que està acostumat a tractar, si no fos per aquella puntada de peu i bloqueig que denotava una forta preparació militar.

De sobte el Pedro Javier es torna pàl·lid, com si algú li hagués baixat la intensitat de color de la pell, els ulls se li posen en blanc i el contorn d’aquest s’enfosqueix dràsticament.

Amb una empenta, volant per sobre el llit, l’Ivan se’n va a parar a l’altre punta de l’habitació.

El PJ, poseit per la Catarina, alça la vista enlaire, casi com si flairés l’ambient, i xiuxiueja entre dents:

– Norris…

El noi, que es mou més com una titella que com una persona, s’acosta a l’agent i amb una cara de ràbia i odi exagerats posa la mà sobre l’espatlla de l’Ivan i una energia fosca envolta la zona de contacte. Després fa un pas enrere i quasi sense separar les dents pressionades diu amb veu afònica:

– Terrat. Marxem.

L’Ivan veu com el Pedro Javier salta per la finestra, estampant-se contra la paret del davant i d’aquesta salta més amunt, grimpant de paret en paret com un esquirol pel tronc d’un arbre.

Al incorporar-se nota que allà on l’ha tocat el PJ ja no li fa mal, el braç dislocat està com nou, així que treu el cap per la finestra, just a temps per veure com el posseït surt per la claraboia.

Agafant-se als cablejats i canonades s’enfila cap a la part superior del cel obert.

Quan només li queden dos pisos, escolta una petita explosió. Són els homes de Mogan Norris que han fet saltar la porta del Pedro Javier amb una palanca hidràulica.

Havia pujat un metre i mig més quan per la finestra treuen el cap un parell d’homes, mirant amunt, i comentant quelcom cap a l’interior. Al cap d’un moment, Morgan Norris en persona treu el cap i mira cap a amunt.

L’Ivan arriba a la claraboia quan pel cel obert ressonen les pistoles i les bales repiquen al seu voltant.

A fora, al terrat, el Pedro Javier encara posseït per la Catarina, espera amagat a les ombres.

– Hem d’escapar. -diu l’Ivan tot pensant ràpidament en un pla de fuga- Ràpid, saltem pels terrats fins arribar al carrer Mestre Carbó, allà hi estan fent obres.

Els dos salten de terrat en terrat, escalant murs i passant per sobre de baranes, quan de sobte escolten els trets que ressonen a l’aire lliure. Son els homes de Morgan Norris que disparen des del terrat. Per sort, ja havien arribat al mur més alt, al saltar a l’altre cantó, aquest els protegia dels trets.

Morgan Norris fa una trucada per sol·licitar suport als carrers que envolten l’illa de cases, pressuposant que els dos podran escapar per algun d’aquells carrers.

* * *

L’Ona i la Pètal arriben al Palau de Nacre, molt menys transitat que de costum. La majoria de les fades estan reparant el Bosc Encantat.

– Anem a la sala de conjurs. -diu la Pètal.
– Sala de conjurs? No sabia que les fades fèieu aquest tipus de màgia… -respon sorpresa l’Ona.
– Sembla ser que Clar de Lluna dominava moltes arts que la resta desconeixem. – obre la porta d’una torrassa i a l’interior s’hi veuen unes escales de pedra en forma de cargol que pugen- A aquesta torre només hi pujava ella. Anem a veure si hi trobem alguna cosa amb la que contactar amb el teu món.

L’Ona segueix per aquelles escales fredes i fosques, pujant per l’estret i cargolat passadís ple d’esglaons que s’enfilen amunt i més amunt.

Finalment, entren a la torre més alta del palau, és una barreja entre un laboratori alquímic, una biblioteca antiga i un despatx. Principalment, està ple de mobles de fusta treballada exquisidament, amb motius naturals gravats, com fulles, flors, espirals, gotes… A sobre de la taula central hi ha tot de pots plens de líquids de colors molt vius.

Mentre l’Ona inspecciona, sense tocar, un circuit de tubs cargolats i recipients amb formes bombades, la Pètal ressegueix amb interès els lloms de tots els llibres de la llibreria per tal de trobar-ne un que parli de com establir contacte amb el món dels humans.

L’olor d’aquell lloc és curiós, sembla una mescla entre fusta antiga i un perfum dolç que recorda el de les llaminadures.

Quan la Pètal troba el llibre, l’estira amb les dues mans i l’acosta volant cap a l’Ona.

– Busquem l’encanteri de la comunicació astral vinculada a un objecte… Es diu Astralith.

L’Ona busca la lletra A al principi de les paraules d’encanteri, si la següent no és una S passa al següent encanteri, després d’una estona topen amb la paraula clau i l’encanteri corresponent.

Per fer l’encanteri és necessari que trobin un objecte que també puguin tenir en el món real. Regirant el laboratori finalment troben un mirall que els pot servir de pont amb un mirall que té la Ona dins de la seva motxilla dels ratolins, al terra de la seva habitació. Només hauria de confiar en que la Júlia l’escoltés, era l’única que estaria vinculada a l’encanteri; així que l’Ona podria cridar tant com volgués que l’única persona al món real que l’escoltaria seria la seva germana.

* * *

L’Inhorn havia caminat molt per rodejar la Serralada de la Mort, tot i el seu poder, li feia molt de respecte tornar a creuar la Vall de les Serps.

Així que avança per la Plana dels Centaures, sap que allà no li passarà res, a no ser que mori per la inanició del llarg viatge.

Es podia seguir el rastre de l’unicorn en aquell paratge, més aviat desèrtic, pel camí de brots verds i flors joves que anaven brullant del terra com si d’emanacions de líquid verd es tractés.

Les seves forces decauen ja amb els últims raig de sol, el coll li pesa i les peülles també, la respiració li resulta feixuga i l’horitzó sembla allunyar-se a cada pas.

Amb la caiguda de la nit sap que s’alleugerà el pes del sol, però també que amb l’arribada de la nocturnitat els centaures se’n van a dormir i és l’hora dels caçadors. Aquells essers que temen els centaures però que per la seva naturalesa necessiten sortir a cobrar-se una víctima i ell, en aquell paratge, n’era de ben segur la més suculenta.

Sobre el seu cap, a varis metres d’alçada veu sobrevolar a la fada amb qui es va enfrontar en el Bosc Encantat. És la Xàyde qui, després d’optar per diferents alternatives, ha decidit anar a demanar ajut a la tribu dels Pell de Colors.

La Xàyde quan veu l’unicorn, per uns instants torna a tenir la temptació de la seva banya, però sap que ningú amb el seu enteniment es posaria amb l’equí en territori dels centaures; així que prossegueix el viatge.

Finalment, la nit cau i Inhorn no pot seguir més. Està quiet, amb la mirada perduda endavant, el seu cap li diu que continua caminant, però les seves cames li han dit prou. I jeu.

El vent udola portant una melodia hipnòtica. Els ulls se li tanquen i el cos se li desploma com si el terra de sorra aspre fos un suau llençol en el que s’enfonsés plàcidament.

Unes punxades a la panxa i al llom el desperten. Té el cos cobert per estranys ocells que el pessiguen amb les seves potes. Es sacseja i els pot veure el rostre. Son Harpies, meitat ocell de rapinya meitat humana.

En veure’l amb els ulls oberts, aquestes es giren cap a ell i amb els ulls embogits el miren i el bufen con un felí amenaça a la seva presa.

Les Harpies es deixen de miraments i claven les seves urpes en la carn de l’unicorn per emprendre el vol carregant amb ell. Aquest gemega de dolor mentre la seva banya brilla amb tal intensitat que danya els ulls de les harpies. Les híbrides alcen el vol per allunyar-se’n i refugiar-se de nou en la foscor.

Aquella jugada no ha estat de franc. La llum de la seva banya ha estat vista per altres essers; tot i que només dos decideixen actuar.

El primer és un gegant a la llunyania, un esser immens, de pell gris fosc, com la sorra de nit, i un sol ull gran i rodó, com un eclipsi de lluna. Les seves passes fan ressonar tota la Plana dels Centaures. Aquella nit ha decidit sopar un deliciós unicorn.

La segona és una gràcil euga alada, que en el seu vol nocturn habitual s’ha vist atreta per aquella intensa llum.

Inhorn, que només percep al gegant, fuig d’ell com un esperitat. La por li ha prestat les forces de les quals no disposa i aconsegueix posar-se dempeus.

La gegantesca criatura avança veloçment cap a ell, tot i estar a varis quilòmetres de distància es nota proper per la seva immensa mida.

Inhorn galopa a gran velocitat, mentre pel cel s’acosta l’euga alada que aterra damunt de les germinacions que deixa l’unicorn al passar. La Pegassa obre les seves blanques i enormes ales emplumades plantant cara al gegant.

Inhorn frena. Reconeix a l’euga, és la que havia vist amb la seva amiga fada, al cim d’aquella muntanya. Dona mitja volta i decideix plantar-li cara també.

Col·locat rere les enormes ales de la euga, Inhorn s’alça sobre dues potes i fa brillar amb gran intensitat la seva banya, que il·lumina, de llum blanca i platejada, tota la Plana dels Centaures com si fos de dia.

Però això no deté al gegant que s’alça davant seu.

L’Euga allarga el cap endavant i sense plegar les ales deixa anar un eixordidor crit que ressona fins l’horitzó més llunyà.

El gegant es tapa les orelles i fa cara de dolor.

Al cap d’uns instants, quan el crit de l’euga, que es fa etern pels qui l’escolten, s’acaba finalment, de la llunyania s’escolta un corn que retorna una nota sostinguda.

El gegant es gira espantat cap a aquest segon so, es mira amb temptació a l’unicorn, però quan l’euga torna a fer el seu crit, el gegant dona mitja vota tant ràpid que li patina un peu i l’altre genoll li va a parar a terra. S’incorpora ràpidament i fuig corrents.

Quan les seves passes es perden en la immensitat de la Plana, el tremolor no s’atura, aquest cop no son les passes del gegant si no els propietaris del corn, un nombrós exèrcit de centaures que venen a ajudar-los tot i estar en els dominis de la nit.

– Seguiu-nos. -diu el líder de l’esquadró de centaures.
– Gràcies per acudir al nostre ajut. Estarem encantats d’acompanyar-vos. -diu ella.

A Inhorn li sembla la veu més dolça i angelical que hagi escoltat mai. Ja no recorda haver estat a punt de morir, si no que el seu cap està amb tots els sentits enregistrant cada moment d’estar prop d’ella.

Ella el mira de reüll i ràpidament torna la vista endavant.

Inhorn remena la cua, i un dels centaures que ho veu li diu:

– Oblida-ho company, està lluny del teu abast.

L’unicorn es fa el despistat i l’euga dissimula el somriure.

– El meu nom és Inhorn, tu com et dius? -pregunta a l’equina alada.
– Em dic Shigri. – acluca els ulls i baixa lleument el cap com fent una petita reverència.

Inhorn va sentir, de cop, com el centaure tenia raó. Es notava que la Shigri era de costums exquisides, i probablement pertanyi a algun tipus de noblesa.

– Em va agradar molt veure’t volar, la nit de lluna plena.

Ella tarda uns segons en respondre i amb un somriure de satisfacció i incredulitat respon:

– Ets un unicorn ben diferent.

Potser era el cansament que li tornava, potser era el pes d’aquestes paraules o la sensació de reviure el rebuig del seu propi arment, però la resta del camí el va fer sense poder tornar a alçar el cap.

* * *

Amb el pretext d’anar a buscar un got per la Mariona, la Júlia ha entrat sola pel passadís que comunica el menjador amb la cuina, però també amb l’habitació de l’Ona.

– Xu! Xu, em sents!? – insisteix la veu de la seva germana petita.
– On ets Ona? – has tornat?
– No! Estic al mirall de dins de la meva motxilla. Segueix la meva veu…

La Júlia obre la motxilla i en treu un mirall plegable amb tapes lila i detalls fúcsia. Hi té dibuixat una nena amb cabells llargs negres, sense nas ni boca, que aguanta un globus amb forma de cor i té un gatet a la butxaca. En obrir-lo, veu a l’Ona.

– Ona! -s’exclama en veu alta la Júlia.
– Estàs sola? – pregunta l’Ona.
– No! La mama és amb mi. Espera que te la passo!
– No!! -l’atura la petita- Només em veus i m’escoltes tu. Pels demés és un simple mirall de nenes.
– Només et puc veure i escoltar jo? – diu la Júlia fent una ullada a la porta de l’habitació que s’havia deixat oberta
– Si. Està molt enfadada la mama? Ha dit si em castigarà sense tele gaire temps?

La Júlia riu i li diu:

– No t’amoïnis per això tonta. Trobarem la manera que tornis a casa i estarem de nou totes juntes.
– No em diguis tonta Xu! Ja saps que no m’agrada!
– Perdona petitona, saps que no ho penso pas.
– Pots fer que aquest encanteri el vegi també la mama o el papa?
– No, del que hem llegit jo i la Pètal és que només es pot establir vincle astral amb una sola persona i un sol objecte.
– Ona, no te’n fiis de la Pètal, l’Eugènia m’ha dit que les fades son altrament conegudes com a dimonis. Estàs a l’infern germaneta?
– Què dius!! -s’exclama ella divertida- Si hi fóssiu tu, els papes, la Patricia, la Laia, els tiets, els cosins… bé, tota la família i amics, això seria el paradís. Bé no hi ha cines ni botigues de joguines, no tenen televisió ni mòbils amb el joc de maquillatge… M’anyoro molt de casa, Xu.
– Ho sé petitona, i t’asseguro que no tardaré en dur-te de tornada a casa, però allà on ets no hi ha camí de tornada. La porta és tancada i haurem de trobar-ne la clau.
– Júlia… -diu la Mariona perplexa- Què fas? Parles amb la teva germana? Saps on és ella?

A la Júlia se li glaça la sang, es gira poc a poc i la veu allà, darrera d’ella, amb la cara desencaixada.

– Mama jo… Em… Em va dir el Lluís que mirés d’externalitzar les meves penes i fent veure que parlo amb ella és una manera que m’ajuda molt.
– Menteixes fatal germaneta. -diu l’Ona des del mirall.
– No m’enganyis Júlia, només t’ho demano… Sé que no vaig reaccionar bé al cotxe ahir quan em vas intentar explicar el que passava… Però m’has de creure, lo d’avui m’ha fet veure-ho tot d’una manera diferent. -la Mariona s’acosta a la seva filla i a l’alçada dels ulls li diu- Explica-m’ho tot.

La Júlia agafa aire, i amb veu calmada pregunta al mirall:

– Ona, fins quan dura aquesta connexió? Podem parlar després?
– Si, tranquil·la. Jo també tinc un mirall aquí. Quan li hagis explicat tot a la mama tornem a parlar.

S’acomiaden les dues germanes, davant d’una Mariona en xoc, que dona crèdit a qualsevol cosa que vegi o li diguin. Mare i filla tornen al menjador, amb un got d’aigua per cadascuna i la Júlia li comença a explicar tot.

* * *

Ja fa uns dies que Sirhan ha arribat a la Muntanya Negra. El Sirhan, al costat d’una foguera que el protegeix del fred d’aquelles alçades, mira des de la cima de les Muntanyes Negres, pensa en l’unicorn i lamenta la seva marxa, sent com un buit inexplicable dins seu, com un esgotament i unes punxades per tota la meitat alta del seu cos.

Creu que es degut a l’esforç per netejar aquelles terres contaminades. Des de la seva arribada a les Muntanyes Negres que ha invertit tots els esforços en netejar les terres perquè els dracs, al néixer, ho facin en terra sana i no entre aquell tipus de brossa estranya: cilindres metàl·lics de colors llampants i lletres grosses, amb una petita obertura en un extrem. A les lletres hi posa coses tan estranyes com Trinaranjus, Aquarius o Coca-Cola. També hi ha bosses que per fora tenen colors vius i per dins són de color metàl·lic, estan fetes d’un tipus de tela semblant al papir però més resistent i setinat. El que més impactava als Pells de Color quan netejaven aquella zona era trobar-se amb joguines humanes. Al desconèixer el que era, les restes de nines o ninos d’acció els semblaven restes de gent petrificada i desmembrada. Molts d’ells s’havien fet la imatge mental d’un país on tothom era molt petit, saquejat i devastat per terribles essers màgics.

Ara Sirhan descansa, tot mirant la posta de sol des d’un dels penya-segats de la Muntanya Negra, i contempla el paisatge mentre pensa en tots els perills que hi ha per aquelles terres. A la llunyania hi veu la Serralada de la Mort, entre mig s’hi estén un erm terreny que temps enrere havia estat una sabana. Al centre d’aquell paratge s’hi troba el seu antic poblat, d’on va marxar tot jurant no tornar-hi més, abandonant aquelles terres a les quals es sentia tant arrelat… Però no es pot estar arrelat a la mort, perquè si no t’arrossega amb ella; i aquelles terres estaven condemnades.

Veu una llum intensa en l’horitzó, en mig de la Plana dels Centaures, sembla que aquella llum el cridi, però aviat veu que hi acudeix un dels essers més terribles de tot el regne de fantasia. Orion, el gegant d’un sol ull.

El Sirhan se sent perdut. Ell és un caçador amb esperit de guerrer, quan vol alguna cosa la persegueix i l’obté, però amb això no sent més que desconcert i frustració. Nota una pressió al pit veient amb impotència aquella destrucció, és una mescla de ràbia i pena, una sensació d’estar perdent el temps i a la vegada d’haver fet tard… Té un nus a la gola que l’asfixia, confon les ganes de plorar amb les de respirar i fa un crit rabiós cap al cel.

– Sirhan… -diu Kolos, el corpulent pell-vermella.
– Estic bé, no t’amoïnis Kolos.
– Què penses fer? Has promès a la nostra gent que abandonàvem les nostres sagrades terres per trobar esperança i ens portes al niu d’uns dracs a malviure entre restes d’una civilització diminuta i les seves deixalles.
– Ho sé Kolos. Aquesta nit no podem sortir, he vist bellugar-se en la foscor a Orion.
– El gegant d’un sol ull?
– El mateix.
– Hola poderosos guerrers. -diu una veu femenina en la foscor.

Kolos es posa en guàrdia, alçant la seva destral de dues mans i Sirhan desembeina l’espasa d’acer èlfic.

De la foscor, lentament apareix una petita figura alada, és la Xàyde que amb gran teatralitat diu:

– No, si us plau… No faríeu mal a una pobre i indefensa fada… oi? -en aquesta última confirmació despunta una mirada penetrant que els dos guerrers no perceben.- El meu nom és Xàyde, i el vostre?
– Disculpa’ns fada, ens has sorprès, això és tot. Jo em dic Sirhan, i el meu company… – diu Sirhan posant la mà sobre els braços de Kolos que baixa lentament la destral.- es diu Kolos. Què hi fa una fada tant lluny del seu regne?
– He fet un llarg viatge tant sols per demanar-vos ajut.
– Deus estar exhausta, si us plau comparteix la foguera amb nosaltres i exposa’ns la teva petició.

La Xàyde s’asseu en un tronc proper a la foguera, hi acosta les mans i amb la mirada perduda en els seus pensaments comença a narrar:
– Fa molts i molts anys el nostre món era un amb el seu, vivíem nosaltres i ells en un mateix pla. Ells van ser els primers, son els éssers primitius, els que habitaven aquest planeta abans que la màgia els beneís.

Sirhan no gosa interrompre, però Kolos no pot aguantar-se de preguntar:

– Qui son “ells”?
– Els humans. Essers semblants a vosaltres, amb colors de pell pàl·lida, variants de tonalitat marró.
– Què estranys… -xiuxiueja Kolos.
– Segueix si us plau… – demana Sirhan encuriosit.
– Els humans van aprendre el que els vam ensenyar, van renegar de nosaltres quan creien que ja no ens necessitaven i, finalment, ens van plantar cara, amb l’ajut d’éssers màgics desertors, per a confinar-nos en aquesta dimensió, que fan servir com a deixalleria del que ja no volen al seu món.
– Deixalleria? -pregunta respectuosament Sirhan.
– Si, tot això que veus per aquí son restes del seu món. El que mengen van en aquestes bosses i el que veuen en aquestes llaunes.
– No cacen? – pregunta Sirhan.
– Si, però ho empaqueten en bosses o caixes.
– No tenen rius? -pregunta aquest cop Kolos.
– Si, però prefereixen fabricar-se la beguda, omplint-la de coses que no els fa cap bé.
– Però quina és la seva finalitat? Perquè no cacen per menjar i beuen del riu… no caldria embrutar tant…,
– Els humans son així, destructius. Ho destrueixen tot, inclús a sí mateixos. Aviat ens destruiran a nosaltres si no fem res per impedir-ho.
– I què podem fer? – pregunta Sirhan.
– Destruir-los. – suggereix Kolos.
– Si ells desapareixen, les seves terres seran nostres i podrem sanar-les. – suggereix la Xàyde.
– I com podem trobar-los?
– Hi ha una porta, en el cim de la Gran Muntanya de Gel. Una porta daurada que uneix els dos mons.
– Així de fàcil?
– No n’és pas de fàcil. -diu la Xàyde- Haurem de convèncer a la reina de les sirenes perquè ens entregui la clau que ella custòdia.
– I com ens ho farem? Els pells verdes no respirem sota l’aigua!
– Ni els pells vermelles- afegeix Kolos.
– Si realment voleu travessar la porta daurada cap a l’altre món, ens haurem de dividir. Algú hauria de dirigir el grup cap a la Gran Muntanya de Gel i l’altre m’hauria d’acompanyar a negociar amb la reina de les sirenes.

Sirhan desvia la mirada cap al cel estrellat i el fosc paisatge ocult en la nocturnitat. Sobre d’ell hi projecta els seus pensaments. Pensa que, si es troben amb dificultats, algú els haurà de dirigir. Han confiat en ell per seguir el camí a la recerca d’un paratge millor i ara en sent la responsabilitat; per altre cantó està convençut que ell negociaria molt millor amb la reina de les sirenes que el Kolos que té cent per cent sang de guerrer.

– Si us sembla bé, demà a trenc d’alba us vindré a buscar i m’enduré l’escollit amb mi cap al regne de les Sirenes. -diu la Xàyde donant per tancat el tracte.
– Em sembla bé fada. -diu Sirhan amb posat sever, conscient de la transcendència del seu dilema. Si delega el lideratge de la tribu pot perdre el respecte o confiança de la seva gent, però si el que delega és la negociació amb la reina de les Sirenes, pot ser que no arribi a bon port i tot el pelegrinatge cap a la Muntanya de Gel sigui en va.

La Xàyde s’acomiada i marxa volant, a recollir els elements per fer un ceptre que l’ajudi en aquesta missió.

– Sirhan. -diu Kolos posant la mà sobre l’espatlla del pell verda- Pots confiar en mi pel que necessitis, la meva fidelitat està amb tu.
– Ho sé Kolos. Ara mateix només confiaria en tu, vas ser el primer en fer un vot de confiança i això diu molt de tu.

En el posat dur de Kolos despunta un lleu somriure de complicitat i satisfacció.

– Avisa a la gent que demà marxaran, els demana que a trenc d’alba ho tinguin tot llest perquè amb l’arribada de la fada se n’aniran.

Kolos es retira i Sirhan es queda pensatiu, mirant les estrelles del firmament del regne de fantasia, pensant si pot ser que més enllà hi hagi un altre món. Un ple de gent destructiva i contaminant… Com podien ser aquells éssers tan malignes per naturalesa? Se’ls imagina com la gangrena del món, i l’únic que es pot fer quan passa això és l’extirpació.

– Estàs bé Sirhan? -pregunta l’Amic.
– No, Amic, no estic bé… cap de nosaltres ho estem, però jo en soc molt conscient. Pensa en el teu voltat, què hi veus?
– Hi veig família i amics…
– Parlo de més enllà Amic, quan hi penses, què hi veus als seus peus, al paisatge que els envolta, a l’aigua que es veuen…
– Contaminació. Però això és temporal…- diu el drac mirant d’animar al lider dels pells de colors.
– Temporal? Amic, la teva mare ha post els ous com a molt fa una setmana… Poden tardar mesos els ous de drac a eclosionar.
– Sirhan, no podem deixar a la meva família.
– No, tu –i remarca el “tu”- no pots. Jo i la resta dels pells de colors si. Els he promès un futur millor i a les muntanyes negres no el trobarem. I depèn de quants mesos passem aquí n’hi haurà molts que no ho suportaran.
– I què penses fer… -diu l’Amic tement la resposta.
– Marxar, amic meu. -la veu de Sirhan es trenca de dolor.
El drac es mira fixament al seu amic amb els ulls ben oberts, buscant algun indici que li confirmi que no ho ha interpretat bé. Potser el Bolet de Donum estava perdent el seu efecte.
– No em miris així, tornaré a buscar-te. Ens tornarem a veure, n’estic segur. -diu Sirhan posant la mà a la galta del drac.
– Ho tens molt clar. Marxareu demà al matí, oi?
– Si. Ja ho he comunicat a la gent.
– I si no t’arribo a preguntar…? -per uns instants es fa el silenci entre els dos.
– Ho has de comprendre, tu estàs amb la teva família… i jo amb la meva. Cadascú ha de mirar pels seus.
– Tu ets dels meus Sirhan, per mi, inclús molt abans que la meva pròpia mare, que els meus germans… -el Sirhan abaixa el cap- Pren aquesta escama, porta-la amb tu i sempre et podré trobar.
– Així ho faré amic meu. -diu Sirhan abraçant-se-li al coll i guardant-se la escama sota la cota de malla malmesa pel transcurs de l’aventura. En aquella abraçada son tres, ell, el drac i s’hi suma el record de les vivències recents, intenses i emocionants. Les imatges que els envolten en aquells moments els mostren naixement, mort, lluita, compassió, risc, rialles, paisatges variats, reptes i victòries…

Tots dos s’estimen, però el que els dos comparteixen en silenci és el temor de no tornar-se a veure més, o que aquell comiat ho canviï tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s