Entrega 17 – La fugida (part I)

És de nit a l’Hospitalet, la majoria de gent està dormint o distreta mirant la televisió, cosa que fa que no se n’adonin de la persecució que s’està produint als seus terrats.

L’Ivan es mira amb total desconfiança aquella aberració que hi ha al lloc del Pedro Javier. És sinistre. Es belluga com un animal, per instint, però a la vegada té la presència espectral d’un fantasma o un mort vivent. Aquella mirada freda, inhumana, el torben profundament, distraient-lo de la fugida. Per sort el tro del percussor de les pistoles i el repic de les bales contra el guix de la paret fan que es mantingui centrat en el que és important: sobreviure.

El crit d’una veïna sona a terror, molts llums abans apagats ara son encesos.

La Catarina, a través dels ulls del PJ es mira a l’Ivan a l’expectativa. Fa tant de temps que ha estat empresonada pels Iluminati que desconeix com funciona el món exterior, però està molt familiaritzada amb el mal de les armes modernes, n’ha provat l’efecte i el dolor que provoquen durant més temps del que és capaç d’intel·lectualitzar.

No poden seguir avançant, una paret massa alta s’alça sobre seu. La Catarina per uns instants pensa que pot fer escalar la paret al PJ sense problema, però no pot carregar a l’Ivan amb ella. Com que el Pedro Javier es resisteix a fusionar-se amb ella, no pot canalitzar tot el seu poder i per tant tampoc no pot emprar la màgia per dur a l’Ivan a un altre costat.

De les finestres molts curiosos que se senten al marge del perill intenten captar les imatges amb el mòbil.

La fugida ha de ser humanament possible i per tant l’expert és l’Ivan que mira, com pot, els balcons que hi ha per sota d’ells. Estan lliures de curiosos.

– Ja ho tinc! -diu mentre salta per la cornisa del pati interior cap a la terrasseta del pis de sota.- Ràpid, segueix-me!

La Catarina fa saltar al Pedro Javier que cau de peus. Els seus peus humans se’n ressenten, però la Catarina en la fisonomia del PJ no fa cap mostra de sentir-se’n.

– Per aquí! -diu l’Ivan donant indicacions perquè la titella humana el segueixi a través d’una petita cornisa cap a la façana interior d’un edifici blanc.

– Què diantre està passant!? -crida un senyor que per la veu sembla ser força gran.

L’Ivan amb esforços es despenja d’aquella cornisa per arribar a un nivell inferior, on es resguarda rere una claraboia que sobresurt.

– Estan allà! -Crida Morgan Norris als seus sequaces que comencen a disparar a tort i a dret.

– Corre! -diu L’Ivan quan han de canviar el carregador de les seves armes automàtiques.

L’Ivan fa un salt sobre una barana de maons llarga, que limita tres terrats consecutius amb el buit del pati interior. La Catarina fa saltar al PJ sobre la barana i, com un animal, el fa avançar a través d’ella a quatre grapes com un felí, tot seguint a l’Ivan.

Terrats_PJ_06

– He trucat a la policia! -diu un veí des de la foscor de la seva llar.

Quan estan a l’alçada del segon terrat, les armes ja descarreguen de nou una pluja de bales sobre d’ells. Si el Pedro Javier hagués pogut veure aquella escena des de fora li hagués recordat les escenes de les pel·lícules de les que tant se’n reia. Diria “Muchas balas para tan poca puntería. Una clase de tiro les pagaba yo a esos matones”. Però no era una pel·lícula i una d’aquelles bales que xiulaven al seu voltant podria travessar-los el cap llevant-los la vida en un instant.

Morgan Norris treu una espècie de pèndul, amb una pedra preciosa de color lila al centre, se la mira i fent-lo penjar en vertical comença a recitar un encanteri en un llenguatge totalment desconegut.

De sobte, el pèndol es comença a bellugar sol. Quan estan a l’alçada del tercer terrat, l’Ivan salta contra una finestra per travessar-la però surt rebotat cap a terra, el PJ cau al seu costat. La Catarina ja no suporta més l’encanteri de contenció.

L’efecte de la possessió de la Catarina desapareix i només queda el contusionat PJ estirat a terra, plegant-se de dolor per la tensió de les cames i el mal de les seves articulacions.

– La finestra és gruixuda. -diu l’Ivant recolzant l’esquena contra la paret que fa de barana d’aquell terrat, la qual els protegeix de la pluja de bales.

L’Ivan es treu la pistola de la part posterior del cinturó i dispara un parell de trets a la finestra que s’esbocina. El Pedro Javier mira la pols de guix que fan saltar les bales dels seus perseguidors, torna a mirar la finestra oberta pels trets de l’Ivan i diu:

– ¿Porque no has sacado eso antes? ¿No ha creído oportuno usar la fuerza letal? ¿No es suficiente amenaza que nos disparen?
– Sólo tengo un cargador y ya he gastado dos de las quince balas que tengo! Y voy a gastar unas pocas más para que podamos entrar en esa ventana. Así que, ¡prepárate para darlo todo hasta la ventana! ¿Ok?

PJ es posa a la gatzoneta i afirma amb el cap.

– Let’s go! -crida l’Ivan tot alçant-se pistola en mà i disparant cap al terrat on estan recarregant els perseguidors.

El PJ camina ràpid, tot i fer-li dolor a cada passa, es concentra en els trets de l’Ivan i va descomptant les bales que li queden.

Doce. Venga sigue adelante” pensa el PJ fixant la vista en la finestra que sembla massa lluny.

L’Ivan ha fallat, impactant contra la barana de ciment de l’edifici. Però els sequaces s’han d’ajupir a carregar l’arma fet que obliga a Morgan Norris deixar el seu conjur.

– Va, ràpid! -crida l’Ivan avançant marxa enrere per controlar que no els disparin per l’esquena.

Un dels perseguidors s’alça i intercanvia una bala amb l’Ivan.

Once. Venga que ya queda menos.”

– Aviat arribarà la policia! -va amenaçant el veí ocult.

La bala que va cap a l’Ivan falla, impactant contra una rajola, al terra, a costat seu. La bala de l’Ivan impacta al cap de l’enemic que es desploma com un sac daltabaix del terrat.

– ¡Lo ha matado! ¡¡Asesino!! -crida una veu femenina des d’una finestra.

Diez. Vamos, ¡unos pasos más!” de sobte l’Ivan perd el control, caient per uns moments a terra, però quan les seves mans toquen el sol, rodola fent una tombarella i s’alça de nou fent un espectacular salt per la finestra, com si no li importés el que hi hagi a l’altre costat de la finestra o lo lluny que pugui estar el terra a l’altre cantó.

Una bala impacta al lateral del braç esquerra de l’Ivan, a la dreta hi té la pistola amb la que dispara al pit a qui l’ha ferit fent-lo caure al terra del terrat on és.

Morgan Norris es mira al moribund agent i sap que en pocs segons l’Ivan i el Pedro Javier seran fora de l’edifici, així que torna a trucar per coordinar la cobertura ens els carrers del voltant.

L’Ivan salta per la finestra i s’agafa a una biga de ferro, sota seu un cotxe tot abonyegat i el cos del Pedro Javier pràcticament immòbil.

L’Ivan avança a quatre grapes fins a la paret, on agafant-se a uns sortints aconsegueix baixar a terra i aproximar-se al Pedro Javier per comprovar que no només segueix viu, si no que continua sota el control de la Catarina.

– Busquem un cotxe que tingui la clau de la porta del pàrquing. -diu l’Ivan sense acabar d’entendre la naturalesa d’aquell esser en el que s’havia convertit el Pedro Javier.

parking

Mentre el noi s’incorpora del sostre abonyegat, l’agent mira per les finestretes del cotxe, tapant-se el reflex amb la mà, per veure si troba una clau. No tarda en trobar-ne una col·locada al compartiment que hi ha sota la consola, on alguns cotxes hi tenen el cendrer.

Per primera vegada en aquesta aventura, a l’Ivan li surt un somriure de nen petit a punt d’estrenar una joguina. No pot creure la sort que ha tingut, sent que el destí li ha deixat aquella clau dins d’un Lamborghini Aventador S com a senyal perquè si ha de morir en aquella fugida sigui al menys conduint un cotxe de pel·lícula.

lamborghini-aventador-s

Emprant un extintor, l’Ivan parteix la finestra del vehicle, passa el braç pel forat i aixeca el tancament del cotxe. Obre la porta i espolsa els vidres del seient tot dient:

– M’ha fet més mal a mi que a tu…

El zombie poseït obre la porta i s’asseu al seu costat, al seient del copilot. L’Ivan li corda el cinturó de seguretat, preveient que seria un recorregut mogudet.

* * *

A Barcelona, la ciutat veïna, des de fa unes hores hi ha una mare que està mirant de pair tot el que li ha explicat la seva filla.

– Júlia… Si el que m’has dit és cert, haig de veure-ho amb els meus propis ulls.
– Clar, mama, no et preocupis! Parlaré amb l’Eugènia i ella et dirà en què pots ajudar.

– No m’ho puc creure… -diu la Mariona encara amb la mirada projectada cap a l’infinit a través de les rajoles del terra del menjador.- L’Ona en una altre dimensió… és de bojos! A la gent normal no li passen aquestes coses…
– Nosaltres som gent normal, mama. Ens passa, però igual que nosaltres a la gent que li passa el mateix no ho deu explicar per por o per les conseqüències… Jo no volia que fessis l’entrevista per això, mama.- La Mariona aixeca el cap perplexa i la mira fixament als ulls. La Júlia s’explica.

– La gent no ho ha de saber, perquè si ho saben faran més complicat el retorn de l’Ona i el de la nostra família a la normalitat…
– Júlia… Tu has tingut res a veure amb el que ha passat avui a aquí?

La Júlia abaixa el cap compungida, és un acte instintiu, aixeca novament el cap mirant de dissimular, però es topa amb la mirada de la Mariona. La seva mare, la persona que coneix aquella mirada. La mateixa que feia la Júlia de bebè quan li preguntava si s’havia fet caca al bolquer i li deia que no, la mateixa que posava quan de més petita li preguntava si els havien donat les notes i ella els volia amagar algun insuficient, exactament la mateixa cara que va posar fa un parell de setmanes, quan l’Ona vomitava i li van preguntar si li havia deixat menjar llaminadures. Als ulls de la Mariona la culpabilitat i la mentida es reflectien a la cara de la Júlia. Allò normalment li transmetia tendresa, però en aquest cas, era tant obscura la malifeta, tan perillós l’engany, que la Mariona es mirava a la Júlia pensant que potser desconeixia a la seva pròpia filla. Que potser havia estat tant abstreta amb la mudança i els seus mal de caps que no s’havia fixat que la seva filla havia canviat.

– Jo… no sé que vols dir mama. -diu la Júlia aixecant-se lentament del sofà, pensant on es pot refugiar de les preguntes.
– No t’aixequis Júlia, hem de parlar.
– Mama, tinc caca. Un moment, “vale”?

La Mariona es sent fora de joc, però no es pensa rendir:

– Doncs afanya’t que això no es pot quedar així.
– D’acord… -diu ella amb ressentiment tot retirant-se ràpidament cap al lavabo.

La Mariona es fa un massatge al tàbic nassal, al mig dels ulls i se’ls frega mirant de tranquil·litzar-se.

La Júlia dins del lavabo escriu un whatsapp al seu pare:

Papa, la mama està molt afectada, avui ha passat una cosa molt estranya a casa i crec que li aniria molt bé parlar-ho amb tu.”

Després n’envia un altre a l’Eugènia:

Si us plau, vine’m a treure d’aquí. Necessito una excusa per sortir o distreure a ma mare, m’està preguntant pel que ha provocat la foscor de casa i tinc por que ens descobreixi”.

De sobte comença a sonar el “I love you baby” de la Gloria Gaymor al mòbil de la Mariona. És el to que ella li té posat al Gerard quan la truca.

I el mòbil de la Júlia rep una resposta de l’Eugènia:

Molt bé bonica, ara baixo.”

La Júlia surt fingint cara de sorpresa i la seva mare la fulmina amb uns imaginaris raig làser pels ulls.

La Júlia s’encongeix d’espatlles i alçant els palmells de les mans gesticula amb la boca un silenciós “Què?”.

Sona el timbre i a la Júlia se li escapa un somriure, la Mariona assenyala a la Júlia amb un implícit “quieta a aquí”, però ella fa veure que no l’entén i va corrents a obrir la porta.

– Un moment Gerard, Júlia! On creus que vas? -diu la mare tapant el micròfon del telèfon mòbil.
– A obrir la porta mama! -crida la Júlia tot obrint-la. És l’Eugènia i el somriure immens de la Júlia se li contagia a la seva veïna que somriu amb complicitat.
– No, Gerard. Estic bé. Ja ho sé, jo… -diu la Mariona apareixent pel passadís cap al rebedor on es topa amb la mirada somrient de l’Eugènia- Si amor, però no, estic bé. Tranquil…

Aprofitant que el preocupat Gerard estava retenint a la Mariona, la Júlia li diu amb senyes: “Me’n vaig a dalt amb l’Eugènia i us deixo parlar”.

– Gerard, prou! Parlem després. Adéu. –i penja, tot fent un crit, abans no es tanqui la porta de casa amb la Júlia fora– Júlia! Quieta a aquí! On vas? Et creus molt espavilada preocupant al papa? Diu que estava en una reunió amb un potencial client important i que l’ha deixat per trucar-me perquè li havies dit que jo necessitava parlar amb ell. De què vas? Et penses que tot és un joc?

L’Eugènia mira cap a un altre costat per no interferir en assumptes familiars.

La Júlia respon a la seva mare:

– Mama, no “m’agobiïs”! Intento recuperar a l’Ona, “vale”? Si no em dones confiança i espai no podré fer-la tornar! Que ho entens?
– Júlia… Tens disset anys. Clar que no ho entenc… Ningú ho pot entendre… Tot això és molt estrany. L’únic que sé és que he perdut a la teva germana, a tu t’estic perdent tot i tenir-te al meu costat… a vegades et miro i t’haig de mirar dues vegades per a reconèixer-te… El pare i jo no passem pels millors moments i l’acabo de penjar quan ell es preocupava per mi…

La Júlia no sap que dir i la Mariona continua:

– Hem d’estar unides Júlia. Vinc amb vosaltres. -diu fent el gest de tancar la porta tot traient-se les claus de la butxaca.
– Eugènia, la mama ens podria ajudar en alguna cosa? Seria important per a ella.- diu la Júlia i l’Eugènia es dona la volta cap a elles.
– Em sap greu senyora Domènech. -intervé l’Eugènia- Però vostè no pot anar on va la Júlia.
– Disculpi? -diu la Mariona, sorpresa perquè la seva nova veïna li digui on pot o no anar amb la seva filla menor d’edat.
– Que lamentant-ho molt, senyora Domènech, s’haurà de quedar al marge d’això que està fent la Júlia. Ella ha emprès el camí de la Wicca, un camí que només és rellevant si es té el do. Ella el té. -fa una pausa, fingint buscar una manera més clara de dir-ho i amb delicadesa diu- però desgraciadament vostè no el té. Seria una presa fàcil per essers de la foscor com l’espectre de fum al que s’han enfrontat allà a dins. La Júlia l’ha vençut amb facilitat.

La Mariona es queda sense paraules, està descol·locada i només sent que les cames li flaquegen i vol seure.

– Mama, si us plau, deixa’m fer el que sigui per dur a l’Ona de nou amb nosaltres.. i quan tot acabi et prometo que tornaré a ser la nena de sempre…

La Mariona la mira, i recorda quan tenia deu anys i per reis va demanar una bicicleta mountain bike. Deia que si li portaven mai més diria ni una sola paraulota i que ajudaria a casa més que la ventafocs. Veient-la tant il·lusionada els seus pares li van comprar. Les setmanes després de reis, tot i que la Júlia mirava de parlar més refinada, sempre acabava deixant anar alguna paraulota que canviava ràpidament per un “m’acatxis la mar”, això si, dit amb molta classe i teatralitat. Lo de fer les coses de casa… ho va intentar, però no va durar ni dues setmanes.

La Mariona sabia que no tornaria a ser la mateixa Júlia, perquè es feia gran, però en el fons mai havia deixat de ser ella mateixa.

La Mariona fa que si amb el cap, se li cau una llàgrima que s’eixuga ràpidament i diu:

– D’acord… Vindràs a dormir aquesta nit a casa?
– Si… – diu la Júlia mirant de reüll a l’Eugènia.
– Senyora Domènech, ara només li robaré a la Júlia vint minuts, mitja hora com a molt, però seria molt important que dimarts permetés quedar-se a dormir a la seva filla a casa meva.
– Però si és uns pisos més amunt. Pot quedar-se fins tard, però a dormir que vingui a casa.
– No. Em refereixo a una casa que tinc a Collserola. Com sap serà Halloween i nosaltres en diem Samhain. És una nit molt poderosa i màgica, amb la que possiblement puguem establir contacte amb l’Ona i, tant de bo, potser dur-la de tornada.

La Mariona s’ho pensa. Se li passa pel cap la possibilitat d’alguna secta, de rituals estranys, notícies que ha llegit sobre suïcidis col·lectius, d’assassinats, xarxes de prostitució manipulades per creences religioses… i sent por, però afirma amb el cap, resant per dins que aquell estrany camí que segueix la seva filla gran serveixi per dur de tornada a la petita.

– Gràcies mama! -diu la Júlia emocionada per la mostra de confiança i se li abraça molt fort. Com qui estreny un fregall humit, l’abraçada fa saltar un parell de llargues llàgrimes a la Mariona, que li correspon a la Júlia amb unes carícies a l’esquena.

S’acomiaden i la Júlia puja amb l’Eugènia cap casa d’ella.

Pel camí la Júlia comenta amb l’Eugènia:

– Pobre, he vist a la mare molt desconsolada. Necessito arreglar això el més aviat possible.
– No pateixis bufona, tot sortirà bé… estàs fent el que has de fer i ella en el fons ho sap.

Un cop dins de casa, la Júlia torna a contactar amb l’Ona.

– Ona, germaneta, em sents? -diu la Júlia mirant el mirall, desitjant poder tornar a establir conexió amb la seva germana.

– Hola Xu! -diu al cap d’uns instants la seva germana- Com està la mama?
– Molt preocupada, t’enyora molt. Però no pateixis et traurem d’aquí.
– Jo pel meu cantó estic reunint a les meves amigues les fades i m’ajudaran a tornar. M’han parlat d’una porta daurada que hi ha al cim de la Gran Muntanya de Gel.

– On? -diu la Júlia molt estranyada.
– A una muntanya molt alta, la més alta del regne de les fades… Diuen que és molt perillosa, però he dit que vull tornar a casa sigui com sigui.
– Ets molt valenta germaneta. Estic molt orgullosa de tu… Fa dies que no t’ho dic…- alça la vista mirant a l’Eugènia, que desvia la mirada per donar-li més intimitat-… però no penso esperar més temps a dir-t’ho… T’estimo petitona! I tinc ganes de tornar-te a abraçar… enyoro que em despertis amb les teves cançons desafinades, vull tornar-me a barallar amb tu per la patata de l’ensalada russa… – La Júlia trenca a plorar.
– No pateixis Xu, tot anirà bé. -diu l’Ona confiada.
– Mira’t germaneta… no sé què has viscut a aquí, però sembles tu la gran… No canviïs gaire, val? Et vull corconet com sempre.

En escoltar-se ella mateixa pensa amb la seva mare i el que acaben de parlar fa uns instants. Entén la impotència que pot sentir la seva mare al veure com el temps canvia a les persones i com aquests canvis poden fer por a qui no es vol quedar fora de la teva vida.

– Ona, a on condueix aquesta porta daurada?- diu la Júlia pensant que potser li apareixeria de dins de l’armari com a Cròniques de Narnia.
– No ho sé, però qualsevol lloc al mateix planeta que vosaltres ja serà més a prop del que em sento ara.
– No vagis a aparèixer en mig d’una illa deserta! Que llavors ni podries sortir ni et podríem trobar, eh!?
– Ai, Xu! Deixa’m estar… no ho sé on apareixeré… és l’única porta que hi ha “vale”?

La Júlia somriu al reconèixer a la seva germana amb aquella reacció.

– Esbrinaré si aquesta porta és la que em penso. -diu la Eugènia a la Júlia, que la correspon amb un somriure.

De sobte la Júlia recorda quan la Xàyde va estar a punt de matar-la en el món de la fantasia, recorda a l’Eugènia encaputxada salvant-li la vida a ella a canvi d’entregar-li l’anell negre a la Catarina.

– Ona, t’he de deixar… -diu seria, mirant a l’Eugènia i sense quasi escoltar el comiat de la seva germana.Tanca el mirall i s’adreça a la seva mentora- Eugènia, vostè era allà quan aquella sinistre fada em va intentar matar.
– Si… i et vaig salvar. -diu ella.
– Però li vas proposar de donar-li l’anell a la Catarina, ho vas fer?
– Si… -respon ella- Tot i això em sembla que ens ha sortit la jugada millor del que esperàvem.
– La Xàyde li va dir que s’estava fent vella, es va estranyar que fos un viatge astral. Com si ja hi hagués anat en persona. A què juga?
– No siguis impertinent bufona… -diu l’Eugènia amb mirada severa- Abans de la Batalla de les Bruixes coexistíem fades i bruixes, però va haver-hi un moment en que ens vam posicionar en bàndols oposats. El cantó de la Xàyde i la Catarina estaven disgustats amb la raça humana i els volien dominar, els altres estaven a costat nostre, dels humans, i ens respectaven com a criatures originals d’aquest planeta i hereus del nostre propi destí. Després de la batalla, les bruixes ens vam quedar buscant els restes de màgia que quedaven en aquest món i les fades van quedar dividides… naixien al nostre costat i al cap de sis o set anys marxaven cap al regne de la fantasia, portant notícies de guerra, destrucció i mort.

La Júlia se l’escolta atentament, per primera vegada creu que l’Eugènia li parla amb autèntica franquesa.

– Fa set anys vaig tenir una visió. Vaig veure que la Xàyde aconseguia creuar la porta amb un exèrcit. Vaig veure-hi fades, centaures, minotaures, guerrers amb la pell de colors… Hi havia mort i destrucció, arrasaven amb tot i a tothom. El seu objectiu era destruir tota edificació humana que pogués robar espai a la naturalesa; així que vam formar un coven de bruixes joves, noies amb molt de potencial… però ens en faltava una. I qui millor que la descendent de Mary Ann Hobbs per a completar el grup? Mary Ann, en el seu moment havia aconseguit derrotar a la Xàyde enviant-la a l’interior de la porta daurada. Des de Conesa no podies ajudar-nos, havies d’estar més a prop.

– Però com sabies que vindria a Barcelona?

La Eugènia fa una pausa, sense apartar la mirada de la Júlia.

– Tu vas provocar que vinguéssim? Però com…? Els malsons de la mama!?

L’Eugènia manté la mirada ferma i les bones formes mentre la Júlia ho assimila tot.

– Des de fa set anys que té malsons! Quan va néixer l’Ona vas començar a turmentar-la!
– Era imprescindible que vinguéssiu! Pensa Júlia, si no fos per tot el que ha passat no series aquí amb mi…
– La meva germana… No n’estava gens de tu. Crec que ella sabia el que eres…
– L’Ona no té ànima de bruixa. El seu vincle amb les fades és massa intens. Era carn de canó per les petites harpies que la manipulen i enganyen. Saps que sense humans no es poden reproduir? Necessiten humans per a poder tenir més fades en el món de la fantasia.
– Eugènia, només et dic una cosa… -diu la Júlia perdent el formalisme- Treu immediatament tota influència sobre la meva mare. Més val que dormi bé i descansi… perquè les penúries que li has fet passar durant aquests anys no ho justifiquen les teves visions ni la salvació d’aquest món.
– T’equivoques. El món està per sobre de tot i de tothom. Però d’acord, eliminaré qualsevol pressió sobre la teva mare i posaré una protecció de benedicció sobre la vostre casa. Així dormireu tots bé. Vine demà i ja tindré la ubicació de la porta. Ara torna a casa teva, que aviat farà la mitja hora i la teva mare es preocuparà.

– Ara no em vinguis amb cinisme… poc t’importa que es preocupi després de set anys de malsons i tractaments. Ets lo pitjor Eugènia. Marxo.

La Júlia torna a casa, però es troba a la seva mare plàcidament adormida al sofà. La Júlia la tapa amb una manta i se’n va a dormir.

* * *

CONTINUARÀ A LA SEGONA PART (24/03/19)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s