Entrega 19 – Un camí difícil d’emprendre

El Pedro Javier obre els ulls. Li costa enfocar, tot i la poca claror que fa, l’enlluerna la llum groga de la bombeta engabiada del sostre.

cambrot_carguer– ¿Dónde coño estoy…? – murmura lentament quan reconeix estar en un camarot gris i funcional, totalment auster.

De sobte la seva mirada es centra en l’Ivan, que està assegut en una cadira mirant-lo. El reconeix. Per ell és l’home que havia assaltat casa seva per la finestra.

– ¿Que me has hecho? ¿Dónde estoy? ¿Quién demonios eres tu? – li diu el PJ incorporant-se del llit i recolzant l’esquena contra la paret.

L’Ivan explica al Pedro Javier tot el que ha de saber sobre la seva situació actual mentre passegen cap a coberta.

cubierta-barco-carguero

Recolzat en la barana de ferro pintada de vermell que el separa del mar, el Pedro Javier mira el mar i comenta:

– O sigui, que ara per Barcelona m’està buscant tota la policia…
– Per tot Espanya, inclús Europa… -rectifica l’Ivan- I no només la policia, si no també l’exèrcit i la Interpol.
– Estoy jodido… -diu PJ baixant el cap.

L’Ivan, que està de peu davant d’ell, li posa una mà sobre l’espatlla i li diu:
– Tranquil company. Ara estem junts amb això. Resoldrem l’entrellat d’això i mirarem de reinserir-te a la teva vida normal quan ja no resultis ser cap molèstia ni d’interès pels grups que et volen mort.

Passa desapercebut pel Pedro Javier, però la mirada de l’Ivan es perd poc a poc, absort en com pot treure’s el xip de la Societat Thule que du dins del cap.

* * *

Dissabte al matí, a Barcelona.

cafe– Gerard, en què penses? – pregunta la Mariona al seu marit que remena el cafè, assegut a la taula del menjador, amb la seva abatuda mirada absorta cap al tros de cel que es veu a través del balcó.
– Mariona, jo… -no li surten les paraules.
– Gerard, m’estàs espantant… – diu la Mariona asseient-se al seu costat sense apartar la mirada dels seus furtius ulls.
– Mariona, estem passant per un mal moment. Tu estàs molt bolcada amb la policia, els medis, i tot això… Jo no crec que això tingui cap repercussió en la recerca de l’Ona.
– I què vols que faci Gerard? Què fas tu?
– Jo… – en Gerard es frega es fa un massatge al front, pessigant-se nerviosament per sobre les celles.
– Tu què!? – diu la Mariona apropant-se a la seva cara – Parla’m Gerard… Tu què?

– Faria qualsevol cosa per vosaltres Mariona. T’estimo i, encara que ara no ho entenguis, haig de marxar avui mateix a un viatge important de negocis. M’ha sortit una possibilitat d’exportació de vins…
– Perfecte! Oh, si, perfecte Gerard! Per si no era prou haver-te esfumat aquesta setmana tant negra, ara vas i te’n vas a… a on?

La Júlia expectant està escoltant com va la conversa des del lavabo, a veure si pren idees de com dir-li a la seva mare que se’n vol anar de viatge amb l’Eugènia.

– Me’n vaig a Egipte. Ja tinc els bitllets.
– Mira, ves-te’n a la merda. – diu la Mariona aixecant-se indignada i donant-li l’esquena per marxar.
– Però… – diu el Gerard intentant replicar.

És interromput bruscament per la Mariona que descarrega contra ell:

lagrmia

– És que res Gerard! Com se t’acudeix… Prioritzes els teus vins a la teva família… quina classe de pare ets? 

Quina classe de marit… de company… -ara ja els ulls de la Mariona estan amarats de llàgrimes que no pot retenir més i trenca a plorar- Abans ens fèiem costat. Sé que no ha de ser fàcil tenir una dona que té malsons horribles cada nit. Sé que estic boja, però tu em feies costat, creia que m’entenies i em comprenies. Que em podia recolzar amb tu. Vam marxar junts de Conesa buscant una vida millor… i vaig deixar de tenir malsons… Semblava fabulós tot. De sobre perdem a la nostre filla, ens la segresten o es fuga o el que sigui… Es fan realitat les meves pors i malsons. I tu on ets? Desapareixes!

– Mariona, jo sempre et faré costat. Potser no com voldries. Però pots comptar amb mi. Donaré la meva vida per vosaltres si cal.
– No et demano això Gerard. – diu amb veu seca la Mariona i els seus ulls vermells de plorar- Et demano que siguis un home i et quedis amb mi. I deixis de ser el nen que s’amaga dels problemes.

El Gerard amaga la cara entre les mans, pressionant-se el rostre amb força com si intentés travessar una paret amb el cap, després es frega els ulls fent lliscar les mans pel nas i les ajunta com si pregués. Els dits índex li toquen al nas, els polzes a la barbeta. La seva mirada és determinada. S’aixeca de la taula, recull el cafè i amb una veu serena i seriosa diu:

– L’avió surt d’aquí tres hores. Haig de marxar.

En passar per costat de la Mariona, aquesta està rígida com un pal i tot i que ho xiuxiueja al passar, el Gerard ho escolta com si li cridés a cau d’orella:

– Si te’n vas ja no tornis.

En Gerard baixa el cap i segueix endavant, com si no ho hagués escoltat.

La Júlia surt del lavabo, mira a la cuina i veu al seu pare rentant la seva tassa de cafè. Sembla mentida que un sol tant bonic com entra per la finestra pugui il·luminar de manera tant brillant una escena tant fosca per aquesta família.

S’acosta cap al menjador i la Mariona segueix dempeus al mig del menjador, però aquest cop du el cap baix.

– Mama… -diu la Júlia posant-li la mà a l’espatlla.

La Mariona no es dona la volta, com a acte reflex inclina el cap sobre la mà de la Júlia, atrapant-la suaument entre la galta i l’espatlla, per notar-ne el contacte.

– Mama, aguantarem el que sigui. Val? Tu i jo si cal… Ets forta, molt més forta del que et penses que ets.

La Mariona es gira amb un somriure cínic i una mirada incrèdula:

– Si? Tu creus? Júlia, parles com el teu pare… Ell també em diu aquestes coses.
– Perquè és veritat mama.

La Mariona fa que no amb el cap mentre se li afluixa la plorera. La Júlia veu a la seva mare absolutament descol·locada i abatuda. Se l’abraça fortament, per demostrar-li que se l’estima i que compartirà amb ella tota la seva energia, però sembla un pou sense fons.

El Gerard passa cap a l’habitació dels pares, no s’atreveix a mirar, i la Júlia el mira amb menyspreu, sense entendre com pot preferir marxar per feina que quedar-se amb la seva família que el necessita.

La Mariona correspon a la Júlia en l’abraçada i enterra el cap entre el coll i l’espatlla de la Júlia, sanglotant i tremolant tota sencera.

* * *

Inhorn havia quedat amb Sirhan que es trobarien a la platja.

Els centaures van fer present a l’unicorn d’unes alforges especials que ells mateixos empraven pels llargs viatges i que a Inhorn li permetia posar-se i treure coses amb la boca.

Va emprendre el camí cap al Bosc Viu. Tot just quan abandonava la Plana dels Centaures de l’alforja s’escolten uns melodiosos xiulets que es repeteixen: “Tu-tu tutu tu”.

L’Inhorn treu l’objecte negre i brillant que s’havia trobat. Al costat d’una rodoneta verda hi ha un text escrit amb un idioma i gramàtica que no reconeix.

És l’Estefanía: “No sé nada de tí… Te pedí que me escribieras ¿No me hechas de menos?”, “Me gusta mucho como besas” i una cara amb cors als ulls, “Aquí en la Vall de Núria hace mogollón de frío y además no puedo fumar, porque mi padre se raya” i una icona d’ulls clucs.

Aliè a tot allò, quan Inhorn, deixa d’escoltar xiulets es guarda l’estranya caixeta dins de la butxaca i segueix el camí.

* * *

A l’altre cantó del Bosc Viu, abans d’arribar al Trencaones de l’Adéu, la Xàyde aterra en una platja de sorra gruixuda i després d’ella descendeix Sirhan.

– Com ho farem per no ofegar-nos? -pregunta Sirhan a la Xàyde.
– No et preocupis. – respon ella tot alçant el seu nou bastó màgic i formant al seu voltant una esfera similar a una bombolla.

El pal de la Fada Fosca no deixa de brillar, mantenint ferma aquella bombolla perquè no esclati.

Els dos caminen cap a l’aigua i les onades rodegen la bombolla i van avançant cap a l’interior del mar. Ella levita, ell va caminant per la sorra fangosa, amb compte per no relliscar.

Al cap de poca estona l’aigua ja cobreix per complet la bombolla i es veuen rodejats de peixos de tota mena, meduses espectaculars i nervals curiosos que se’ls apropen expectants.

Si Inhorn fos a allà, de ben segur podria traduir els càntics dels nervals en preguntes com “Qui sou?”, “On aneu?” o “En què us podem ajudar?”. Però ni el Sirhan ni la Xàyde parlaven el nervalès.

Pel capdamunt seu, la superfície brilla distant, com si fos el seu nou cel i el que semblen muntanyes enormes sota l’aigua despunten a fora com a diminutes illes.

Sirhan ho contempla tot meravellat.

* * *

Quan la Mariona s’ha calmat una mica i s’asseu al sofà amb els ulls closos, la Júlia treu el cap per l’habitació dels pares, on en Gerard entafora les últimes mudes en una maleta molt grossa.

– Papa, pensa-t’ho.

En Gerard deixa de lluitar amb la maleta i somriu a la Júlia.

– Què gran t’has fet Júlia. Sembla ahir quan t’eixugava els mocs i t’explicava contes per anar a dormir… -la Júlia el mira amb ulls seriosos i inflexibles- Júlia, filla, entenc perfectament que ara no ho entenguis. Suposo que m’ha vingut al cap lo d’explicar-te contes, perquè quan et parlava de la Senyora Rovira que anava a comprar t’ho escoltaves amb tanta emoció com si et parlés de la mama, en canvi quan t’explicava contes de fades i unicorns, em miraves per sota les celles com ho fas ara, amb aquesta cara de “papa no em vinguis amb romanços”. No t’explicaré romanços Júlia.
– Papa, l’estàs cagant totalment. Ja no t’estimes a la mama?
– Clar que me l’estimo Júlia, però haig de fer això. És el millor per la família, és el millor per ella… és el millor per tots.
– Estàs boig!? -diu la Júlia perdent els nervis- Tu has vist a la mama!? Està destrossada! Si te l’estimessis una mica et quedaries amb ella encara que a fora el món es destruís.

El Gerard somriu, li fa un petó que enganxa per sorpresa a la Júlia i no pot evitar, i acariciant-li el cabell li diu:

– No canviïs mai Júlia. Ets el meu orgull. Quan torni l’Ona tu i la mama sereu el millor exemple per ella. T’estimo molt, no ho oblidis mai, si us plau.

La Júlia tarda uns segons en reaccionar, escolta des de la porta com el Gerard li diu a la Mariona:

– Mariona, a vegades parlar les coses no fa més que complicar-les… -la Mariona avorrida no el mira i fa com si no ja no hi fos- A vegades les coses no son com semblen. Ets l’amor de la meva vida, t’estimo i espero que algun dia em puguis perdonar.
– Ves-te’n d’aquí i no em maregis més! Vols? -replica ofesa la Mariona.
– Sé diferenciar un mirall d’una finestra. Marxo.

La Mariona ni el mira, la Júlia surt de l’habitació just quan el pare surt per la porta de casa arrossegant la maleta. Ella entra a la seva habitació i agafa la vareta, treu el llibre de la seva àvia i mira entre les seves pàgines, passa els fulls despresa, buscant qualsevol encanteri que li pugui servir, però no en troba cap i el pare se’n va.

El mòbil de la Júlia sona, és un whatsapp de l’Eugènia:

Li has preguntat a la teva mare per marxar fora uns dies?”
“No he pogut” -respon la Júlia.
“Millor. No li diguis res, i menys de mi. Demana permís per sortir amb les noies la nit de Samhain i prou.”

La Júlia simplement respon “OK”.

Aquella nit, mentre sopen soles la Júlia i la Mariona, li explica que totes les seves amigues han quedat per celebrar Halloween i passar la nit juntes i que tot i saber-li molt de greu deixar-la sola, li demana permís per poder passar la nit amb elles i desconnectar de tanta tensió viscuda aquests dies a casa.

La Mariona entén que si està sent molt dur per ella, més ho ha de ser per la seva filla de 17 anys. Alegrant-se que al menys ella tingui una via d’escapament i sabent que l’energia positiva que pugui tenir la Júlia sempre serà una ajuda per ella, li diu que sí.

La Júlia es posa molt contenta, se l’abraça li fa petons i acaben de sopar juntes, ja més relaxades i fent, inclús, alguna petita broma.

* * *

Sirhan mira atent una ombra gegantina que serpenteja per l’horitzó aquàtic. Sembla una balena, però es mou massa nerviosa per ser-ho. Tots els peixos petits neden en direcció oposada a la gran ombra que segueix creixent conforme s’acosta.

– Què és allò? Sembla… un tauró. -diu Sirhan- Però és massa gran.
– No… -respon la Xàyde- No és un tauró, si no un megalodó.

Com si les paraules de la Xàyde tinguessin un poder esclaridor, Sirhan de cop i volta ho veu clar. Aquella forma més robusta del cos no pot ser de cap altre animal. Aquell corpulent i gegantí parent dels taurons passa per sobre seu, i s’està estona des de que els creua el cap per sobre fins que ho fa la cua.

– Crec que l’atrau la llum del teu bastó. -li xiuxiueja Sirhan a la Xàyde tot desembeinant l’espasa d’acer èlfic.

El colossal peix comença a nedar en grans cercles al seu voltant. En tota la estona d’immersió no han vist l’aigua tant despoblada com sota la ombra d’aquell terrible megalodó. En un dels girs, el gros animal descendeix fins a nedar a ran de terra i se’ls acosta a gran velocitat amb la boca oberta, mostrant les desenes de dents desordenades en set o vuit fileres.

Megalodon

Sirhan esperava escoltar com el rugit d’un drac, però aquell atac sord encara el posava més nerviós. El cor se li accelera i no es vol quedar parat a la espera de ser engolit; és per això que sacseja nerviosament l’espasa mentre es mentalitza i agafa aire per fer un crit de guerra i emprendre la carrera cap a la enorme bèstia quan la Xàyde estén enrere, cap a ell, el palmell de la mà per aturar-lo.

Quan el megalodon els va a clavar queixalada, la Xàyde fa endurir l’esfera convertint-la en una enorme bola de ferro que queda atrapada entre les dents de l’animal, que no pot expulsar la gran bola metàl·lica que s’ha format dins la seva boca.

L’enorme criatura es sacseja, però en l’interior de l’esfera la Xàyde fa un encanteri amb la mà que no subjecta el ceptre i es forma una finestra en la bola.

En una de les sacsejades a Sirhan li cau l’espasa de la mà i la trepitja fort amb el peu, no fos que amb una de les remenades saltés l’espasa pels aires i ferís greument a cap dels dos.

Mentrestant, la Xàyde tanca els ulls i, concentrant-se tot murmurant unes paraules incomprensibles, pren possessió de l’animal. La Xàyde ara veu a través dels ulls de l’animal i es mou per l’aigua sent ell.

Així prossegueixen el camí cap al regne de les sirenes de forma més còmode i veloç.

* * *

Davant de la Plana dels Centaures, la tribu de colors, després d’una dura cacera, han aconseguit reduir a un grup de rinoceronts albins per tal de poder-los ensellar i emprar-los de muntura.

Fan un copiós àpat vegetarià que comparteixen amb els rinoceronts per tal de guanyar-se el seu respecte i en acabar reprenen la marxa.

Kolos va al capdavant, sobre el guepard gegant del Sirhan, darrera seu la resta de la tribu repartida en mig centenar de rinoceronts.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s