Entrega 20 – Kolos i els Pells de Colors

Rinoceront01La Tribu dels Colors avançava junta, barrejats guerrers, esclaus, concubines i caçadors. En el nou ordre tots son iguals. La tribu de colors, uns dos-cents individus, comparteixen rinoceront indistintament, en grups de quatre. Cinc rinoceronts van destinats exclusivament a provisions, menjar i aigua, la resta porten gent.

En Kolos va al capdavant, sobre el guepard gegant d’en Sirhan. Sap que és un company temporal i que l’ha de protegir millor que si fos seu, doncs en ell hi ha dipositada la millor confiança de Sirhan.

Darrera d’en Kolos, compartint un mateix rinoceront albí, hi van les seves tres dones Mebet, Plama i Tula, acompanyades per l’esclau Keber.

En la Tribu dels Colors era habitual que el guerrer tingués tantes dones com volgués i pogués mantenir, el caçador en canvi sovint es deia que només en podia tenir quatre. Una per cada pota de l’animal caçat. Així si caçava una presa, les seves dones se’n podien cruspir les potes i ell la part tendre i calòrica del tors.

El caçador es quedava per ell i les seves dones la primera presa que caçava, després per cada una que es quedava n’havia d’haver donat una altra a un guerrer. Amb les que es quedava, podia pagar els serveis dels esclaus o comprar consells o favors del xaman.

Kolos, abans que guerrer havia estat caçador, i mai havia volgut tenir més de tres dones perquè a part del tors, a ell li agradava assaborir una bona cuixa. Aquesta costum no la va perdre ni quan les preses se li acumulaven. De fet, Plama és la dona més grassa del poblat. Sense tenir una obesitat exagerada, li agradava molt cuinar i era, sens dubte, la millor cuinera del poblat. Molt millor que Trents, l’esclau encarregat de dirigir la preparació dels banquets, cocció i emmagatzemat de menjar i preparats.

Kolos observa entre les dunes del desert, com s’amaguen les harpies delitoses d’una oportunitat per endur-se i cruspir-se a algun dels membres de la seva tribu. Fa un gest i la comitiva s’atura.

– Menjarem aquí. Aviat caurà la nit i no vull que avancem per terrenys desconeguts de nit. Està ple d’arenes movedisses, forat de cuc de les cavernes i ens segueixen les harpies.

Per crear l’establiment, formen dues files amb els rinoceronts i comencen a córrer en cercle fins que les seves passes deixen ben dibuixat a terra un perímetre prou ampli i  hi fan jeure els rinoceronts mantenint les dues files.

En l’espai interior, mantenint la formació circular hi estableixen les cabanes de tela per guarir-se, en l’interior, al centre, hi fan la gran foguera, que anomenen l’ull en la nit. Aquella foguera els permetrà veure-s’hi i estar calents.

Dels sacs plens d’aigua en treuen una ració per cadascú i uns litres per cada rinoceront. Les provisions baixen més ràpid del que voldrien. Comparteixen també el menjar amb les seves muntures, però no tenen carn per al guepard gegant que cansat reposa pensatiu mirant cap a l’horitzó, intentant mantenir a ratlla la seva gana, de moment sense massa esforç.

Després del sopar, pacten torns de vigilància i de son. Els vigilants es reparteixen en el perímetre exterior (entre la filera externa i la interna de rinoceronts) i l’interior (entre la filera interna i les cabanes). En el perímetre exterior es reparteixen els vigilants en rondes creuades de dos homes, als quals se’ls adjudiquen cinc rinoceronts; la seva missió és assegurar-se que no trenquen la formació i que no son atacats ni flanquejats per cap element hostil. Al perímetre interior del cercle de rinoceronts, un vigilant s’encarrega de quatre rinoceronts i de comprovar que tot estigui tranquil en el perímetre exterior.

Entre les cabanes circulen també vigilants en rondes circulars des de les cabanes fins a la foguera.

*  *  *

El megalodon, dirigit per Xàyde aviat arriba als dominis de les sirenes, un exèrcit de les quals els espera armat i llest per abatre al monstre.

A una distància prudencial, Xàyde fa que s’aturi el tauró gegant.

Al cap d’uns moments de tensió, una petita comitiva s’acosta cap al colossal peix, intrigats per l’esfera lluminosa que du entre les dents.

Al acostar-se poden observar a una fada amb ales de corb, subjectant un ceptre llarg i lluminós i al seu costat una figura hominoide que es belluga.

– Qui sou? Identifiqueu-vos! -exigeix el tritó, un home amb la part inferior del cos de peix, que sosté una forca daurada.

Sirhan queda sorprès que aquells essers puguin parlar sota l’aigua. La seva veu fa vibrar l’aigua de tal manera que ressona clara i eixordadora.

– Mostra’t. -diu la Xàyde.

Sirhan fa unes passes cap a la finestra de l’esfera i davant dels ulls sorpresos dels éssers aquàtics es mostra el pell verda.

– Pot ser possible el que veuen els meus ulls? Sou vos un membre dels pells de colors, els supervivents de l’antiga Atlàntida?

Sirhan, creient que no l’escoltarien estant dins de la esfera crida amb veu enèrgica:

– Així és! Soc en Sirhan, descendent de Yuri, futur guerrer de la tribu des pells de colors, portador de la marca de la compassió.

– El fill de Yuri ha arribat! -crida el tritó i acte seguit tot l’exèrcit davant seu abaixa el cap en senyal de respecte i baixen les armes.

Xàyde en veure aquesta reacció, li diu en veu baixa:

– Ofereix-los aquest megalodon com a present de pau i respecte.

En Sirhan fa cas a la fada:

– Poble del regne de les Sirenes i els Tritons. Accepteu aquest present que us porto en senyal de pau i de respecte.

Acte seguit la Xàyde recupera el sentit i fa sortir punxes a la bola que perforen el crani al megalodon, el qual cau mort a l’instant.

Surten de la boca i s’acosten cap al tritó que semblava ser el portaveu, de camí es creuen amb un parell de desenes de tritons i sirenes que naden ràpidament cap al megalodon per treure’n carn per a tot el regne.

– Benvinguts sigueu al regne de l’Atlàntida. Benvinguts, de nou a casa. El nostre rei Aegir XII estarà encantat de rebre’t personalment. -diu el tritó.

Sirhan sent una estranya sensació, de sobte entén que aquella ciutat tant bonica que veu a la llunyania ha estat construïda sota els vestigis enfonsats de l’illa que havia estat, en el seu moment, la llar del seu avantpassat, Yuri, el salvador.

Els tritons i sirenes acompanyen a Xàyde i a Sirhan cap a aquell regne. Ambdós dins de l’esfera protectora de la Xàyde per tal de poder respirar.

Deixen enrere les vermelles aigües plenes de sang de megalodon per aproximar-se lentament cap a les majestuoses i daurades aigües de la nova Atlàntida.

Nova_Atlantida

*  *  *

La nit estava sent tranquil·la, Kolos havia dormit en el primer torn, i l’havien vingut a despertar per encarregar-se del relleu en el perímetre exterior.

Al sortir de la cabana observa el cel completament fosc i net, al cel brillen com a diamants les estrelles del firmament. Instintivament busca la lluna, la seva fidel guia i pot observar com un núvol, aparentment l’únic a la vista, cobreix la lluna com si aquesta es tapés els ulls per no mirar.

Fa una ullada al guepard que descansa a la porta de la seva cabana, obre un ull i en veure que és en Kolos el torna a tancar, aquest somriu i li omple un plat d’aigua que li acosta per tal de que si té set no hagi de deixar desprotegides a les seves dones o al seu servent.

Kolos sent dins seu un malestar, un neguit fruit del mal presagi. Despenja de la seva roja esquena la destral de dues mans i la subjecta amb fermesa mentre avança cap a la seva posició de vigilància. A costat dels malucs li pengen dues espases corbades de fulla ampla, que repiquen amb les plaques de protecció de les seves cames.

Kolos posa la mà a l’espatlla del seu relleu, que amb un gest d’amabilitat es retira a descansar.

En el passeig d’en Kolos amunt i avall, pensa amb com li deu estar anant a en Sirhan. “Potser és per ell que es tapa la lluna.”

Les Harpies es mantenen allunyades, tot i ser la nit el seu domini, son molt astutes i coneixen bé les seves preses. Saben perfectament que aquell grup d’homínids son extremadament perillosos.

Un rinoceront s’inquieta i Kolos s’atansa a ell per a calmar-lo, però aviat uns quants més s’exciten. El terra tremola i el nerviosisme es fa generalitzat.

Els sotracs son forts i constants, cada cop més potents i ressonants.

Kolos alça la vista cap a la lluna, però no la troba. Com si s’hagués marxat del tot. Desemparat, Kolos sap que el destí està només en les seves mans. És llavors quan recorda la visió que va tenir amb Sirhan de l’enorme gegant Orion. I sent bullir la sang dins seu.

Alçant la destral amb una sola mà per sobre el seu cap crida amb energia:

– Amunt pells de colors, que la sang que banyi aquestes terres sigui la del nostre enemic! Desperteu amb ànsies de viure, perquè ella us donarà l’energia per lluitar.

Homes i dones, des de guerrers a concubines, comencen a sortir de les seves cabanes armats i preparats.

ORIONUna immensa figura s’alça sobre el campament. És la terrible silueta d’Orion, el gegant del desert.

Una mà descendeix a gran velocitat, engrapa un rinoceront i se’l cruspeix com qui menja una poma.

Kolos salta sobre el Guepard gegant i galopa veloç cap a la mort personificada.

Els instants transcorren lents en el cap de Kolos. Sap que pot ser l’última càrrega que faci. És conscient de la fragilitat de la seva vida davant d’un poder semi diví com aquella gegantina criatura.

Al seu costat veu caure el cap i un parell de potes posteriors del rinoceront albí que el gegant s’acaba de cruspir.

El puny del gegant es descarrega sobre el centre del cercle, sobre la foguera, fent-la esclatar en milions de guspires que s’escampen per l’aire com si plogués foc del cel. Després la foscor.

Rinoceront03

Muntats sobre rinoceronts la resta de guerrers i caçadors emprenen l’envestida contra l’enemic empunyant les seves armes.

El guepard  salta esquivant el peu d’Orion que intenta xafar-los, i les potes li rellisquen sobre la sorra quan l’estrèpit de l’impacte fa trontollar el sòl.

Kolos mira enrere, per sobre la seva espatlla, i veu la part posterior del gegant. Rere seu hi ha els immensos peus d’aquella monstruosa criatura i decideix fer girar el rumb del guepard per adreçar-se-li a la part posterior.

La següent tremolor la provoca un impacte de mà sobre el terra, aixafant així a nou membres de la tribu que moren fulminats juntament amb dos rinoceronts albins.

El guepard salta per sobre del taló d’Orion i Kolos s’impulsa des de la gropa per etzibar-li una destralada al tendó del peu que es parteix com un tronc sec, esquitxant rajos de sang porpra.

En caure a terra, rodola i s’aixeca, mentre el felí torna a buscar-lo. Crida fent senyes als seus companys:

– Enrere!! – però no el veuen i a penes l’escolten.

El gegant perd l’estabilitat i cau a terra. La majoria ho veu i intenta fugir, però és complicat fugir de quelcom tan gros.

Talment com formigues, els Pells de Colors que no han estat aixafats per la caiguda, s’esmunyen com poden per sota del gegant i queden dividits. A un cantó Kolos s’acosta a Keber, l’esclau, i agafant-lo fermament de l’espatlla pregunta:

– I les meves dones? On son? Estan bé!?
– Kolos! Al caure’s el monstre a sobre les he perdut de vista. Deuen haver-se quedat a l’altre costat.
– Deuen!? – diu enfurismat- Si no son a aquest cantó i no saps del cert si son a l’altre costat és que podrien estar mortes!
– Jo… -diu arrepentit buscant quelcom per dir-li al seu amo.
– Res! – el talla Kolos empenyent-lo cap al gegant- Ves a l’altre costat i assegura-te’n que estan vives. Va! Que Orion ja es belluga.

El gegant, queixós pel tall del peu, mira de posar-se dempeus novament però ja té tres guerrers i cinc caçadors enfilant-se-li per l’altre peu. Les mans que posa a terra per ajudar-se son durament atacades per tots els pells de colors que tenen arma.

A l’altre cantó del gegant, entre mig de tota la corredissa, Mebet i Tula ajuden a Plama que va més lenta. Als seus peus tot de cadàvers escampats.

Tula s’atura i arreplega una llança:

– Hem d’ajudar!
– Però com Tula? Si som concubines, no som ni esclaves… -diu la Plama cansada i espantada.
– No em penso quedar de braços creuats, Plama. De qui vols ser concubina si tots moren?

Dit això, la Tula se’n va cap al gegant a apunyalar-lo a costat dels altres i Mebet recull una espasa i decideix quedar-se amb la Plama per protegir-la.

Kolos, novament muntat sobre el guepard s’enfila pel braç cap a l’esquena del gegant que s’estén davant seu com una immensa esplanada de color gris fosc.

ciclope

El gegant s’agenolla i s’espolsa als seus atacants, que molts al caure es trenquen el coll o queden malferits. De sobte nota a la seva esquena el pessic de les urpes del guepard que s’aferra a la seva pell per a seguir escalant a grans salts.

Instintivament Orion allarga la mà cap a la seva esquena per tal d’engrapar-lo però el guepard és més ràpid i quan està a punt d’enxampar-los el braç ja no dona més i se li escapa.

El guepard, amb Kolos aferrat a sobre, grimpa per l’esquena fins quasi arribar a l’espatlla quan veu aparèixer des del cel la mà del gegant.

El que no ha pogut aconseguir des de baix per l’esquena, ho prova aquest cop per dalt a l’espatlla.

Sense reduir la marxa, ans al contrari, s’aproximen cap a la mà i quan aquesta els va a tocar Kolos fa un moviment de destral amb les dues mans que li fa saltar pels aires el polze i aconsegueix passar a través d’ella, creuant una cascada de color porpra.

Contra més s’aproxima al clatell més dificultat té el guepard; ja que per l’esforç, el dolor i el neguit, el gegant està suant molt. La fetor és terrible i desconcentrant, atordeix els sentits de Kolos que s’aferra a la seva muntura.

Per sota dels genolls de l’Orion, en Keber passa corrents.

Lluny d’allà, apartades de qualsevol pell de color:

– Mira’l! És aquell de l’espatlla! Creus que li tallarà el coll? – especula la Mebet a la Plama.
– No ho crec… el coll és massa gruixut. La seva destral no el travessaria mai.

De sobre, rere seu senten una presència. Ambdues es giren de cop i es troben, rodejades d’Harpies que somriuen malèvolament.

– Darrera meu! – Crida la Mebet esgrimint l’espasa.

arpia2

Plama s’amaga al seu darrera mentre gira la mirada cap al turmentat gegant, al qual quasi ja no li queden dits a la mà esquerra, mentre que amb la dreta va sacsejant-se els caçadors que hi té aferrats i mira d’espolsar del terreny de batalla al màxim número de pells de colors que pot. Pel seu clatell, Mebet veu a Kolos com muntat sobre el Guepard Gegant li escala pel coll.

Un nombrós grup d’Harpies cullen els cossos malferits o morts del terra i se’ls emporten volant cap al seu catau, perquè se’n alimentin les cries.

Kolos salta del felí cap a l’orella del gegant; aquest, quan ho nota, apropa ràpidament la mà cap a la seva orella i el guepard brinca, aferrant-se amb les seves urpes, per la galta de l’Orion, directe cap a l’ull.

Mebet es defensa dels atacs de les Harpies que l’ataquen amb les seves dents i urpes. La Plama està entre una roca gran i la Mebet que la defensa, està arraulida abraçant-se els genolls i el cap cot.

arpia3Per sobre la roca s’enfilen carronyeres que volen prendre-la. Detecten la seva por i debilitat però Mebet les escapça amb l’espasa mantenint a ratlla el perímetre més proper.

L’astúcia del felí confon al colossal ésser, que prioritza impedir que arribi a l’ull per sobre de les petites pessigolles de l’orella.

L’enorme mà frega la zona on està el guepard i aquest salta sobre la mà per aferrar-s’hi amb força.

Keber arriba fins on està la Tula atacant al gegant i li pregunta per les altres dues concubines:

– Estan allà, més enrere. -respon ella girant-se cap a les seves amigues i prenent consciència que estan en perill.

Keber pren les armes dels morts, un cinto amb una espasa i un arc i un carcaj ple de fletxes que ha hagut d’aplegar de terra. Juntament amb Tula, que també s’ha apropiat d’un escut i una espasa, la qual du enfundada en una baina de les que es pengen a l’esquena, corren ràpidament cap al combat amb les Harpies.

Kolos, amb tota la seva brutalitat comença a talar la oïda del gegant, creuant les cascades de sang per endinsar-se-li a l’interior, d’on el gegant no es pot defensar.

El dolor és extrem per aquell semi déu que notava en el seu interior una perforació a martellades que li irradiava tots els nervis del cos.

El guepard cau de la mà. L’alçada és la d’un turó alt. Instintivament el felí sap que al impactar a terra morirà, però no aparta la vista del sòl i la sorra que se li acosta a gran velocitat cap a la cara.

De sobte s’allunya.

Un parell d’harpies l’han caçat pels peus i se’l emporten cap a les muntanyes més properes, dins d’uns forats esculpits amb fang per la vessant, com si d’enormes vespes es tractés.

A ran de terra, les Harpies que ataquen a la Mebet i a la Plama, comencen a rebre els impactes una mica erràtics de les fletxes de Keber.

Colpejant amb totes les seves forces Kolos s’obre pas a través del conducte auditiu del gegant dins al seu cervell. Entre la calor, la humitat i el fetor, en Kolos es comença a asfixiar a l’interior d’aquell gegant que es desploma fins a impactar de cap a terra. La sotragada de la caiguda s’amortitza per l’esponjositat del cervell que l’envolta.

Tossint i vomitant sang de gegant, en Kolos surt de l’interior d’aquell cap i mira de refer-se. El seu cos vermell està amarat de sang porpra.

Mebet i Tula defensen els flancs, darrera d’elles està en Keber que cobreix amb les fletxes impedint que s’acostin els reforços i entre les cames de tots tres Plama veu a Kolos refer-se al costat del colós caigut.

– KOLOS!! -crida la Plama esperançada.

Kolos, que ho escolta, obre els ulls com a plats i en pocs segons enfoca la vista cap al perill.

– Harpies!! – crida ell corrents cap a elles amb els ulls injectats en còlera.

La resta de la tribu dels colors, el veu i en comprendre el perill s’uneixen a la carrera cap al combat contra les Harpies; aquestes al veure-ho alcen el vol i se’n van.

Al catau, el guepard ha seccionat la jugular a l’Harpia que el portava i mentre es dessagna al terra del niu, es mira amb delit a les seves cries i sap que aquella gana voraç que tenia havia arribat a seva fi. L’esperava un banquet tendre i gustós.

Ulls_Guepard

Amb la panxa ben plena abandona el catau, quan dels núvols veu aparèixer a les Harpies provinents del camp de batalla i s’esmuny abans de ser vist.

El sol comença a sortir, les Harpies s’amaguen dels seus rajos i el cos d’Orion és per primer cop acaronat pels càlids rajos del matí.

– Què farem amb el cos d’Orion, Kolos? – pregunta un pell negra.
– El deixarem aquí. Ja s’encarregaran d’ell les Harpies aquesta nit. -mira al seu voltant i tot i veure cares desanimades i cansades decideix que la passivitat no farà més que mermar encara més els seus ànims- Recolliu les armes dels companys caiguts i agafeu les provisions que s’hagin conservat. I els rinoceronts d’aprovisionament?
– Hem pogut retenir a dos amb les reserves intactes, un d’aigua i l’altre de menjar, el tercer que hem pogut atrapar, havia perdut totes les provisions de menjar.
– Prioritzeu l’alimentació dels més petits i els més grans, després els ferits, les dones i els esclaus i, si queda alguna cosa, primer els caçadors i finalment els guerrers.

Així ho fan, tots mengen poquet per tal que n’hi hagi per tots.

En acabar, els ferits de mort han estat sacrificats amb honor, els cossos dels morts han estat sepultats i les coses salvables empaquetades per endur.

Emprenen el camí. Kolos, dempeus, sosté les regnes del rinoceront albí que porta a les seves tres dones i a l’esclau mentre veu passar per davant als supervivents. Sent que és un preu molt alt que ha hagut de pagar la seva gent per a tenir un nou inici. Ara ja no hi ha marxa enrere. Un total de setanta supervivents, repartits en menys de vint rinoceronts, és tot el que queda de la tribu dels Pells de Colors.

Després de passar l’últim rinoceront, Kolos mira a les seves dones i els dedica un somriure, prepara les regnes per saltar sobre el rinoceront i és llavors quan la seva vista es queda fixe en una figura que despunta sobre una duna. El cor li fa un salt quan veu que es tracta del Guepard.

Kolos fa unes palmellades al llom del rinoceront i aquest inicia la marxa:

– Ara us atrapo.

El rinoceront se’n va, incorporant-se a la fila.

Kolos i el guepard es troben al peu de la duna, ell l’abraça rodejant-li el coll i li diu afectuosament:

– Tens l’ànima del teu amo. Veig a Sirhan en tu; la qual cosa em dona esperances que Sirhan tornarà. Sou supervivents.

Intercanvien una mirada de complicitat i, amb el consentiment del guepard, puja a sobre seu.

– A partir d’avui et diré Supervivent. Som-hi!

Així, Kolos i Supervivent, s’endinsen cap a la Plana dels Centaures seguint als seus companys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s