Entrega 21 – L’Atlàntida

El que des de lluny sembla tenir forma de tela d’aranya, en apropar-se es dibuixa nítidament un palau central. Hi ha ponts que fugen del centre, de forma radial, cap a altres edificacions més petites. 

En aproximar-se, la Xàyde recorda l’Era Fantàstica, quan els dos mons coexistien en un mateix pla i amb el seu segon germà d’equitxí va arribar a l’Atlàntida quan encara emergia a la superfície del món real en forma de majestuosa illa. 

La cort de la Nova Atlàntida rep amb honors a Sirhan i a Xàyde, a qui tracten com a la seva acompanyant.  

– Segueixin-me si us plau. – diu una sirena assenyalant amb la mà un camí de mol·luscs que fa de calçada fins al palau. 

Les torres son de corall, a les parets, enfilades en boniques sanefes, hi ha pedres precioses i perles. 

Nova_Atlantida07Els carrers a voltes recorden als de l’antiga Grècia, però també a l’esplendorosa Roma o a l’exòtic Egipte. Sirhan no pot racionalitzar la bellesa esplendorosa d’aquells vestigis. 

En arribar-hi, les portes del palau s’obren. L’interior és impressionant, il·luminat per antenes de rap abissal gegant penjant de filigranades làmpades. 

A les parets està descrita per colorits dibuixos tota la història de l’Atlàntida i en ella, Sirhan hi -reconeix a la Xàyde. 

– Aquesta ets tu arribant a l’antiga Atlàntida? -pregunta el guerrer a la fada.
– Així és. – diu ella seca, sabent que s’acabava d’iniciar un tema que no podia acabar bé. 

Sirhan, sorprès per la fredor de la seva màgica acompanyant, segueix mirant els dibuixos. 

En les representacions es veu a Xàyde amb les ales vermelles, acompanyada d’un guerrer amb una capa d’acolorides plomes i una immensa serp. 

– Qui és aquest? – li pregunta el Sirhan a la Xàyde. 

Les sirenes que l’escolten es miren perplexes, però no intervenen per cortesia. 

– És Gilgamesh, el meu segon germà d’equitxí. – diu ella mirant-lo fixament.
– I la Serp?
– És Ka, l’acompanyant de Gilgamesh. És una Elohim transmutada, era capaç de donar la immortalitat a aquell que l’acompanyés. I sempre anaven junts. 

En Sirhan, pensatiu, segueix avançant per la sala cap a la porta, al fer-ho també va veient més escenes dels esdeveniments. Veu la representació de Yuri i el cor li fa un salt. Oblidant-se de la resta, es queda parat mirant la imatge tot i que la Xàyde ha seguit avançant.  

En la representació es veu a Yuri com un jove pell verda, algú amb qui Sirhan es podia sentir molt identificat. Ell s’esperava que el seu avantpassat fos un colós com diuen les seves llegendes, un semideu o alguna cosa per l’estil. Però en canvi era un simple pell verda, com ell. 

La esfera màgica de la fada força a seguir avançant a Sirhan i aquest aprofita per contemplar la següent imatge, en la que apareix Gilgamesh auto proclamant-se rei de l’Atlàntida. A un cantó, als seus peus, els cossos dels Pells de Colors vençuts. A l’altre cantó, un membre de la tribu Pell Vermella, Pell Negra i Pell Blava… Yuri, el Pell Verda no figurava en aquella representació. 

En la següent seqüència representen a Yuri intentant matar a Gilgamesh de nit mentre dorm, i repetir atacs contra ell en múltiples espais i moments diferents. 

Finalment, després de repetides escenes de combats, Sirhan observa en una com Gilgamesh i Yuri es fan amics.  

Xàyde és qui minora la marxa uns instants al passar per davant de l’escena que representa la marxa de Gilgamesh i Xàyde de lilla, deixant al càrrec d’aquesta a Yuri. A Sirhan li sembla veure un breu debat dins del cap de la fada. En el cap de Xàyde hi venen flaixos de quan va abandonar lilla amb el seu germà d’equitxí, marxaven per ampliar els seus dominis, creien que seria un viatge curt i senzill. No va ser ni lo un, ni lo altre. 

Pugen unes grans escales, totes elles de la mateixa alçada però es van estrenyent conforme més amunt vas. La primera és molt ample, podrien pujar-hi entre vuit i deu persones, però el pas final deixaria passar-ne còmodament només a dues. A les baranes d’oricalc, un material estèticament semblant l’or però amb reflexos porpra, hi ha representades escenes de la tribu de Pell de Colors excavant el terra, fent grutes subterrànies. Esglaó rere esglaó la doble alçada d’aquell pis es fa palesa.   

En acabar les escales un mural final ocupa tota la paret. En ell s’hi representa tota la destrucció de l’Atlàntida i com Yuri fa baixar per unes grutes als Pells de Colors. Les grutes estan dibuixades al voltant de lúnica porta d’aquell pis, just al centre de la paret, al davant de les escalinates. 

En obrir el portal, arriben a la sala del rei, on assegut al seu tro fet de perla blanca i negra un enorme tritó de barba llarga i blanca observa amb alegria als nouvinguts. 

– Benvinguts al meu regne. Com sabeu soc la dotzena generació d’Aegir que regna l’Atlàntida. -el rei divideix la cua en dos i cada part es converteix en extremitat humana. S’aixeca del tro sobre dues robustes cames i comença a caminar cap a ells, molt sorprès pel color de pell de Sirhan li diu– Hem mirat de cuidar i honorar aquest regne com es mereix. 

Sirhan es mira estranyat a Xàyde, i aquesta somriu mirant al rei. 

– Permeteu-me que us retorni el do que us correspon. – diu l’Aegir al guerrer posant els palmells de les mans sobre les seves orelles. 

Sirhan se li tanquen els ulls i nota una sensació estranya, antinatural, com si dins seu es moguessin coses que mai ha sentit que es poguessin bellugar.  

El Rei queda sorprès immediatament, com si hagués tingut una divina revelació, i continua el procés. 

La sensació de Sirhan no és dolorosa, però si que és anguniosa al sentir pessigolles a llocs estranys, com sota els ossos, darrera dels músculs, nota com estrips a la pell del coll com si s’estirés més del que ho ha fet mai, similar a la sensació de desentumiment… 

El rei fa cara de satisfacció. 

– Benvingut a casa jove. Quin és el vostre nom? – diu el rei prestant atenció, com si fos un moment que mai oblidarà.
– Soc Sirhan, descendent de Yuri, guerrer de la tribu dels pells verdes, portador de….
– Guerrer? – interromp el rei- Vos us definiu com a guerrer? 

El monarca esclata en una gran rialla i rodeja amb el braç a Sirhan fent-lo sortir de la bombolla. El jove s’hi nega per uns instants per por d’asfixiar-se, però en veure la confiança que li transmet el rei accedeix a sortir de l’esfera màgica. La sorpresa de Sirhan és descobrir que sota l’aigua l’aire que respirava era més fresc i pur que mai. No ho feia pel nas ni la boca, si no per unes brànquies a la part posterior inferior de les orelles. El rei Eagir acompanya a Sirhan cap al tro. 

– Vos no sou un guerrer, Sirhan, vos sou el legítim rei de l’Atlàntida. Entre els meus vots, com a Aegir, està per sobre de tots reservar el tro per la vostra arribada. Al veureus arribar, creia que tant sols serieu un missatger, però al imposar-vos les mans al cap he pogut connectar amb el vostre origen i comprovar així la noblesa de la vostra sang. Vos sou el descendent de Yuri, l’hereu del tro de l’Atlàntida. 

El rei assenyala el tro de perles amb la mà, invitant-lo a asseure-s’hi. 

Sirhan desvia la mirada cap a Xàyde i aquesta li somriu tot fent un moviment afirmatiu amb el cap. 

Mentre Sirhan seu, Aegir mira a Xàyde i es fixa per primer cop en les ales plegades rere l’esquena. El Rei queda abstret en els seus pensaments, tot notant dins seu un estrany pressentiment, com si aquella dona d’ales de corb que acompanya a Sirhan pogués tenir alguna relació amb aquella petita fada d’ales vermelles que acompanyava a Gilgamesh quan varen abandonar l’Atlàntida a la seva sort. 

*  *  * 

cubierta-barco-carguero03

El personal del vaixell de càrrega ja havia sopat i la sala-menjador estava quasi buida, només hi havia l’Ivan i el Pedro Javier menjant uns fideus de pot que s’havien escalfat amb aigua bullint. L’olor dels seus fideus es barrejava amb altres olors del menjar que impregnaven les parets d’aquell petit i mal il·luminat menjador. 

– Ivan, perquè m’has salvat? Ets com un soldat pel que tinc entès.
– Més o menys. Però no em sembla lícita qualsevol cosa en pro de l’interès mundial. Haig de tenir les coses clares. Si veig que la teva mort és imprescindible per a la pau mundial jo mateix et mataré. 

El Pedro Javier es queda a mig empassar els fideus, el nus de la gola no li deixa tirar avall. 

– No anem a pensar el pitjor Pedro Javier. -diu l’Ivan dibuixant un somriure conciliador.
– Exactament què volen de mi?
– L’anell que dus. Aquest anell negre és portador d’una ànima que la meva organització ha estat empresonant des de fa temps.
– La Catarina? -diu el Pedro Javier sorprès, que desvia la mirada cap a l’esquerra de l’Ivan. Allà hi ha la Catarina, mirant amb cara d’odi a l’agent que afirma amb el cap mentre menja.
– Ens observen… – xiuxiueja l’espectral presència que oculta la seva cara sota la caputxa.
– Ens observen? -confirma el Pedro Javier posant-se una gran forquillada de fideus a la boca.
– Qui ens observa? – Pregunta l’Ivan sense entendre a qui parla el seu company.
– Son elles… les Vril. La societat Thule mira i escolta a través dels seus ulls i orelles – diu la Catarina. 

Pedro Javier mira amb atenció a l’Ivan, que resta expectant una resposta. 

– Els extraterrestres!! -exclama el Pedro Javier fent-se el boig– Sap agent Miller? M’agrada molt tot el que és ufologia i fenòmens paranormalsVol que fem una prova?  

El Pedro Javier pica l’ullet clarament a l’Ivanaquest sap que tot allò ha de dur a algun lloc, i li segueix la corrent. 

Lluny d’allà, en una fosca sala plena de monitors i llumetes, un parell d’agents de la Societat Thule es posen en alerta i avisen al Lord Comandant Széchenyi. 

Al vaixell de càrrega va rumb a Alexandria, en PJ ha posat la mà de l’Ivan a sobre la seva i li diu: 

– Miri’m als ulls! Farem un exercici de connexió mental i espiritual. No parpellegi ni aparti els seus ulls dels meus. 

L’Ivan se sent estrany posant la mà sobre la del Pedro Javier i mirant-lo als ulls fixament… Però ho fa perquè el seu instint li diu que en traurà informació. 

– Ara li faré unes preguntes i vostè m’ha de contestar. – mentre PJ li diu això mirant-se als ullsamb la  li marca en morsellarga, curta, llarga; que simbolitza la lletra K, abreviació de OK. 

Ambdós saben que aquella és la invitació per iniciar una conversa de morse. Per això l’Ivan respon: llarg, curt, llarg, llarg, curt; aquest codi és un indicador per dir “t’escolto”. 

Pedro Javier comença a fer una dissertació de desvariejos, per guanyar temps i despistar a qui pugui estar-los observant mentre la Catarina li explica que l’Ivan té un xip al cap i que ella pot anul·lar-lo. 

– … així doncs, si els Eloim no haguessin transmutat i encara seguissin entre nosaltres ara podríem estar convivint amb ells perfectament. Encara que potser no hauríem deixat mai d’estar apadrinats per ells… els tindríem com dins del cap. Sabent el que sabem, escoltant els nostres pensaments i veient a través dels nostres ulls… Què me’n dius Ivan, tu suportaries estar controlat o te’n voldries deslliurar? 

Des de la sala de monitors, a lIlla Thule, el Lord Comandant Széchenyi demana establir connexió amb l’Ivan: 

– Her Miller, escolti’m bé. Ha de matar al subjecte i extreure’n l’anell. Ara mateix. Creiem que pot emprar algun poder ocult. Froilan Orsich detecta que la unió entre el subjecte i l’ent retingut en l’anell estan cada cop més units. 

L’Ivan respon a l’Ivan amb morse que sí, que es vol alliberar.  

– Llavors, Ivan, digue’s adeu. -fa un gest amb el cap a la Catarina. 

I mentre l’Ivan diu “Adeu” la Catarina introdueix les mans en el seu cap i crida amb tanta força que inclús li sembla escoltar-la el propi Ivan. La sensació és com si l’apunyalessin amb ganivets de gel al clatell. Al moment el xip queda esmicolat i les comunicacions amb la Societat Thule interrompudes. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s